50 anys del meu SERVEI MILITAR OBLIGATORI

 

      50 anys del meu SERVEI MILITAR OBLIGATORI

Per a les persones que no n’han sentit parlar, el SERVEI MILITAR OBLIGATORI, més conegut com la MILI, va iniciar-se a l’estat espanyol durant el segle XVIII i al llarg del segle XIX es va consolidar fins arribar a quedar SUSPÉS el 31 de desembre del 2001. Tot i que actualment està suspès, no està abolit i podria tornar de nou a ser OBLIGATORI si així l’estat ho cregués necessari.

Va ser amb l’arribada de l’absolutisme borbònic quan, veient la necessitat de disposar de soldats per l’exèrcit, van posar les bases per al reclutament militar, que després de diferents modificacions i a partir de l’ordenança de la LLEVA de 1837 el reclutament especificava el nombre de joves que cada província havia d’aportar, proporcional a la seva població, aquests eren sortejats i d’ells una cinquena part s’havia d’incorporar a files, d’on prové el nom de QUINTOS. Tot i que es permetia la possibilitat d’eximir els quintats pagant una quantitat o sent substituïts per “voluntaris”. Aquesta pràctica era una injustícia, ja que els rics podien pagar per no anar al servei i els pobres no podien deslliurar-se i en cas de guerra era possible que tornessin ferits o que no tornessin.  

Va ser així fins a la Llei Canalejas de 1921 que va establir l’obligatorietat del SERVEI MILITAR suprimint exempció del pagament en metàl·lic.

Un cop finalitzada la guerra civil, es reitera per Llei l’obligatorietat de què tots els joves han de complir aquest “deure amb la Pàtria” i l’any 1945 en l’article SETÈ del Fur dels espanyols s’especifica: «Constitueix títol d'honor per als espanyols servir la Pàtria amb les armes. Tots els espanyols estan obligats a prestar aquest servei quan siguin cridats d'acord amb la Llei».

Tanmateix, l'estat implicava les empreses en el control del compliment del servei militar, així tots els ocupadors havien de comprovar, abans d'admetre personal al seu servei, si es trobava en regla amb les obligacions militars, incorrent en responsabilitats en cas d'incompliment. Davant d’aquestes premisses era difícil escapolir-se d’anar al SERVEI MILITAR, doncs totes les administracions públiques vetllaven per tal que no hi hagués cap possibilitat de poder-se lliurar, fins al punt que a la premsa local i durant tres mesos,  apareixien cada any els recordatoris pertinents per a tots els joves nascuts durant el període d’incorporació, era l’obligació de presentar-se a l’ajuntament per inscriure’s a la Junta Municipal de Reclutamiento.

Així ho podem llegir a la premsa del moment:

“PENEDÈS 4-08-1973 Junta Municipal de Reclutamiento.

AVISO: SE RECUERDA A TODOS LOS MOZOS RESIDENTES EN ESTA LOCALIDAD CUALQUIERA QUE SEA SU NATURALEZA, CUYO NACIMIENTO ESTE COMPRENDIDO ENTRE EL 1 de Julio a 31 de diciembre, inclusive del año 1953 y 1 de enero a 31 de agosto, inclusive, del año 1954, LA OBLlGACION QUE TIENEN DE PRESENTARSE EN EL NEGOCIADO DE OFICINAS DE ESTE AYUNTAMIENTO, PARA HACER SU INSCRIPCION EN EL ALISTAMIENTO PARA EL REEMPLAZO DE 1974, CUALQUIER DIA LABORABLE DE 9 A 12 HORAS DE LA MAÑANA Y SIEMPRE ANTES DE DICIEMBRE DEL AÑO ACTUAL.

        Vilafranca del Penedès, 1 de Agosto de 1973.                                                                   El Alcalde Presidente. Luis Pallerola Cuyás.”

Posteriorment, un cop ja estaves inscrit, s’anunciava el dia del “sorteig” que es feia a l’ajuntament, allà podies veure en directe el lloc que t’havia estat assignat i a més el dia, hora i lloc on t’havies de presentar per recollir el famós “petate militar” que era la bossa, com un sac resistent de color caqui, on havies de ficar tota la teva roba, tant de civil com de militar, com també tots els teus estris personals, aquest era el teu espai íntim durant tot el temps que estaves al quarter, ja que hi tenies tota la teva essència personal i l’únic element que podies portar visible pel carrer durant els permisos, mentre anessis d’uniforme. Aquell mateix dia també se’t comunicava el moment que havies de marxar al lloc destinat.

“PENEDÈS 9-03-1975 Declaración de soldados. Mañana, domingo, a partir de las 11 horas, tendrá lugar en la Casa Consistorial, bajo la Presidencia de la Junta Local de Reclutamiento, el acto de clasificación provisional de los mozos del reemplazo de 1974.”

El sorteig va fer que fos l’únic “mozo del tercer reemplazo de 1974” de Vilafranca del Penedès que va anar destinat al Centre d’Instrucció de Reclutes (C.I.R.), número 2 de Alcalà de Henares.

El dilluns 14 de juliol en el primer tren, que sortia de Vilafranca, vaig marxar cap a Barcelona on les 8 del matí havia de presentar-me al centre d’intendència del quarter situat a la Ciutadella per fer acte de presència i recollir el “petate”. Després ja vaig quedar-me a Barcelona perquè no tenia combinació possible per arribar a les 6 del matí de l’endemà a l’estació de França i pujar en un tren especial per a tots els reclutes de la província que anàvem al mateix destí.

Així va ser i després d’un infernal viatge en un tren que tenia els vagons de fusta i amb la xafogor, d’aquell 15 de juliol de1975 vam sortir de l’Estació de França de Barcelona poc desprès de les 6 del matí, fins a arribar al nostre destí, Alcalá de Henares, passades les 9 de la nit. Viatge fet amb la incomoditat dels vagons de fusta, sota un sol implacable, amb molta calor i sense res ni per menjar ni per beure, a més, durant el trajecte el tren va aturar-se diverses vagades al mig del no-res durant estones sense que hi hagués ningú a qui es poder demanar alguna explicació. Arribant a l’estació d’Alcalá de Henares, hi havia un grup de persones uniformades que ens estaven esperant, eren els “soldats veterans”, als que acompanyaven uns quants més que duien al braç unes inicials V.M., “vigilància militar”, i així escortar-nos pels carrers de la ciutat fins als afores on estava el quarter d’instrucció de reclutes. A la mateixa andana ens van fer “formar” sense cap ordre establert, en fileres de quatre. El viatge fins a arribar al C.I.R. ens el van obligar a fer a “pas lleuger”. Un cop allà i ja dins el C.I.R., tots cansats, acollonits, morts de set i també de gana, ens van passar llista i ens van anar dient el número de recluta que tindríem, per anar-nos distribuint pel número de companyia assignada i el número de batalló. Fet aquest primer recompte ja ens van portar cadascú al seu edifici.

Als reclutes ens van repartir en els 5 edificis aïllats de dues plantes i separats entre ells, que corresponien als 5 batallons i en cada batalló hi havia 4 companyies, que ocupaven cadascuna una part de l’edifici i totes separades per passadissos i escales entre elles. Finalment, ens van assignar un llit d’una llitera i una taquilla on deixar el famós petate. Quan vam acabar, en ser molt tard, ja no hi havia el menjador obert, com tampoc l’oficina d’intendència que ens havia de proporcionar la roba de llit, uniforme, botes, roba interior, etc. Per sort l’aigua que sortia de les aixetes dels banys era potable i almenys vam poder beure i refrescar-nos i tot seguit, tal com anàvem vestits ens vam adormir damunt dels catres fins el toc de diana, poc abans 6’30.

El primer dia va ser d’anades i tornades sense massa ordre i a toc de xiulet i crits, primer per formar, després anar al menjador, tot seguit recollir la roba militar, tornar per canviar-nos, formar de nou, passar llista. Es va fer l’hora de dinar, després fer el llit amb els llençols militars, tornar a formar, anar a la “revisió mèdica”, posar-nos les vacunes, tornar a formar, i així fins a les 18 hores que ens van dir que fins a l’hora de sopar estàvem lliures d’obligacions. Durant aquestes primeres hores, tots el que fèiem era intentar buscar complicitats, primer entre els que teníem més prop, al costat de la formació, al costat del llit..., desprès veure si trobaves algun conegut, o que fos català, parlar amb algun dels veterans per intentar saber “coses” (la majoria eren catalans) i trobar respostes a infinitat de preguntes que quasi ni sabies formular. Complicitats amb uns companys que no havies vist mai de la vida abans d’aquell dia i en el meu cas, mai més els he tornat a veure.

El segon dia ja et van assignar l’armament, el famós “CETME”, fusell d’assalt produït pel “Centre d’Estudis Tècnics de Materials Especials” que havies d’aprendre a desmuntar i muntar, netejar i que passava a formar part de tu mateix a partir d’aquell mateix moment. Ja la resta dels dies del campament era una rutina de fer marxes sota aquell sol de juliol, agost i mig setembre, durant hores pels camps desèrtics i plens de pols que al nostre pas s’aixecava com un núvol. També vam fer tres pràctiques de tir. Així van anant passant els dies fins a arribar el dia de jurar bandera, el 20 de setembre de 1975. A partir d’aquell moment i de la desfilada reglamentària passaves de ser RECLUTA a ser SOLDAT. Un cop fet aquest tràmit, havies d’entregar el CETME i se’t comunicaven el lloc del teu destí com a SOLDAT i el dia que t’havies d’incorporar. Després buidaves el que podies tenir a la taquilla entaforant-ho dins el petate i marxaves per gaudir els 10 dies  de permís, aquells que esperaves amb candeletes.

El meu destí va ser al quarter Cavalleria d’Alcalà de Henares on el dijous 2 d’octubre em vaig incorporar, allà va ser on vaig passar la resta dels dies fins a aconseguir el permís “indefinit” el dilluns dia 30 d’agost de 1976. Tornant finalment el divendres 15 d’octubre de 1976 per recollir la famosa “Cartilla Militar” en què especificava que havies complert amb els deures amb la pàtria.

Durant el període que vaig estar aquarterat es va viure, el dia 20 de novembre de 1975, la defunció del Franco amb el traspàs de poders al Rei. Concretament en el meu cas no va haver-hi cap trasbals ni cap trencament de la rutina diària.  

El temps que vaig passar al C.I.R. va ser quan, per primer cop a la meva vida, vaig tenir una arma de foc, el “CETME”. Vaig disparar els dies que necessàriament havia de fer instrucció, amb munició de veritat, però una vegada feta la jura de bandera el destí que van assignar-me dins el quarter era d’ordenança, amb la gran sort que no vaig tenir cap arma assignada, la qual cosa per a mi va ser una gran satisfacció. Sempre he cregut que les armes produeixen un mal pitjor que el que volen evitar, així que anar a aprendre a usar-les no té cap sentit.

Fins aquí i d’una manera molt esquemàtica i concisa, he fet un repàs del temps que vaig haver de dedicar a la pàtria, temps que considero del tot desaprofitat perquè, a més de no aportar-me res a part de pèrdua de temps i certa frustració, tampoc em va permetre poder treballar, però em va produir despeses importants, pels viatges cap a veure la família o en alimentació fora del quarter. Però era una època en què la societat del moment havia interioritzat aquest període com una etapa que s’havia de passar i a la qual t’havies d’adaptar callant, fent el que se’t deia sense protestar i procurant passar el més desapercebut possible. Per sort, el 31 de desembre del 2001, va deixar de ser obligatori, no obstant no es va arribar a abolir definitivament i malauradament, en qualsevol moment per una raó tant poc convincent com podria ser “l’interès general”, la podrien tornar a implementar.

«La guerra és l’art de destruir homes, la política és l’art d’enganyar-los».                                        Jean-Baptiste le Rond d’Alembert. (1717-1783) matemàtic i filòsof francès.

L’estat pot cridar a files a joves sans per servir a la pàtria, però en cap moment ens expliquen què vol dir “servir a la pàtria”, ja que aquest monopoli militar estatal serveix per crear-se amics o enemics, depenent de les circumstàncies del moment polític de l’entorn, podent servir, també, per explotar recursos de països militarment més febles.

Què passaria si cap jove en edat militar volgués anar a “servir a la pàtria”, perquè va en contra dels seus principis ètics i fonamentals dels drets humans, on perquè la seva moral li impedeix prendre cap arma en contra d’un altre humà?

Com a exemple, un dels molts que hi ha hagut en els fronts de totes les guerres i en tots els països, voldria recordar el nom de EDDY SLOVIK, el soldat nord-americà que durant la II Guerra Mundial va abandonar la seva posició de combat, desertant, a més tampoc volia tornar de nou al front. Així que, per tal de donar exemple, va ser jutjat per un Tribunal Militar que en menys de dues hores el va condemnar a morir afusellat, amb sentència ferma de l’11 de novembre de 1944, i va ser executat pels seus propis companys el 31 de gener de 1945. 

El missatge va ser molt clar: l’alternativa és matar o morir, en mans dels altres o per trets dels teus propis companys. I, per cert, què els hi devia passar pel cap els membres escollits del piquet d’execució que els hi van manar de disparar a matar contra un dels seus, desarmat, lligat i amb el rostre cobert?

Els principis ètics de la nostra societat ens diuen que la dignitat humana no està marcada pels poderosos sinó que és una qualitat innata que ens marca com éssers vius, de manera que com a tals tenim el principi de “NO MATAR”, vet aquí quin contrasentit moral més gran que tota persona hauria de tenir present i poder-se  preguntar:

“QUINA ÉS MÉS CULPABLE, LA QUE MATA O LA QUE MANA MATAR?”