VULNERABILITAT PACTE 17 DE MAIG 2026

 

VULNERABILITAT DEL PACTE DEL 17 DE MAIG DE 2026

Recordo que al llarg dels anys he sentit dir, per diferents persones, en diferents llocs i en períodes de temps diferents, que el bon negoci sempre es fa en el moment de vendre, doncs en aquell moment has de saber cohesionar el teu producte en el temps i la necessitat de la persona que te’l vol comprar, per així treure’n el millor preu o la millor contrapartida per a tu.

El diumenge 17 de maig es va escenificar a Sant Sadurní d’Anoia un acord entre el president d’E.R.C., Oriol Junqueras, i el president de la Generalitat de Catalunya, del P.S.C., Salvador Illa, en que aquell li cedia els seus vots per aprovar el primer pressupost del seu govern, a canvi de l’execució de la “LÍNIA ORBITAL FERROVIÀRIA” (LOF).

Aquest projecte s’ha presentat com un gran avenç en el sistema de Rodalies de Catalunya que té per objectiu transformar el sistema radial actual en un NOU MODEL de xarxa metropolitana, connectant l’anomenada segona corona de Barcelona sense necessitat de passar “obligatòriament” per aquesta ciutat. Així ens queixem del sistema radial de l’estat espanyol que tot ha de passar per la capital, nosaltres hem fet el mateix.

Tal vegada i llegit d’aquesta manera sembla un pacte “entre iguals” en què les dues parts aporten el que podríem denominar un “VALOR AFEGIT”. Ofereixo vots per al pressupost a canvi de l’execució de la LOF. Malauradament, res del que sembla és el que hauria de ser, ja que aquesta LOF havia nascut fa ja 170 anys, com així ho trobem escrit a la pàgina 17 del llibre “150 ANYS DEL FERROCARRIL TARRAGONA A MARTORELL 1865-2015” “Entre els anys 1865 i 2006, és a dir en un segle i mig, coneixem fins a vuit projectes per a una línia Igualada, Vilafranca, Sitges, Vilanova, d’aquests cinc són del segle XIX”. “El darrer projecte és l’anomenada Línia Orbital Ferroviària i porta data de juliol del 2006; en el seu moment va ser presentat com un dels grans projectes de la Generalitat, un projecte que afectaria vint-i-dos municipis de l’anomenada segona corona de Barcelona”.

També el llibre més recent “VILAFRANCA DEL PENEDÈS Història de l’estació ferroviària i el seu entorn” en torna a parlar, així a la pàgina 168 “Es tracta d’un projecte del segle XIX conegut i estudiat, però desconeixem si altres comarques compten amb aquest tipus de treballs sobre línies que pretenen comunicar poblacions i comarques tot superant el centralisme barceloní. La projectada línia orbital pot començar en un punt entre Vilafranca i els Monjos, amb una corba i un túnel prou llarg que sortiria a Canyelles, al qual seguirà un altre túnel fins a arribar a l’hospital de Sant Camil de Sant Pere de Ribes, i des d’allí una nova connexió s’adreçaria a Vilafranca i la Geltrú per la dreta i a Sitges per l’esquerra”. A la pàgina 170 “ ...l’any 1996 el Pla Territorial Metropolità ja preveia una línia ferroviària entre Vilafranca i Vilanova, però no deia res de les altres comarques. ...la Generalitat preveu una línia ferroviària de mercaderies pel Penedès i que l’any 2026 vagi de Vilafranca a Vilanova. A mitjans del 2022 un partit polític registra una proposta per crear un tren orbital que connecti el Penedès, el Vallés i el Maresme, una proposta que té el seus antecedents en la proposta de Josep Puig i Llagostera al segle XIX i que al segle XXI encara està esperant, tot i tenir ja la reserva de sol feta per la Generalitat, una previsió que possiblement molts dels afectats desconeixen”.

Més recentment hem de comentar que aquest projecte ja va ser aprovat l’any 2010 quan era president de la Generalitat el socialista José Montilla.

Desprès d’aquestes constatacions i vista l’escenificació feta a Sant Sadurní d’Anoia on el president d’ERC ha ofert els seus vots per tal que es pugui aprovar el pressupost, no em queda clar què és el que ha ofert a canvi el president de la Generalitat del PSC que beneficií al conjunt de la ciutadania. Sobretot si tenim en present que aquesta oferta, tal com està redactada no és res més que FUM, ja que no té la reserva de finançament ni molt menys data de finalització de les obres, dons tot està condicionat al Govern Central.

No crec que tingui prou perspectiva per opinar de manera contundent sobre  aquest acord, sobre si és bo, adequat, oportú, imprescindible, ..., però el que sí puc fer és reflexionar i opinar com a persona que utilitza els serveis que aquest govern m’ha posat perquè em serveixin i m’ajudin a viure millor.

Thomas Paine l’any 1774 va escriure l’obra “SENTIT COMÚ”, allà podem llegir “quan patim o som sotmesos per un govern a les mateixes misèries que podríem esperar trobar en un país sense govern, les nostres calamitats augmenten pensant que nosaltres mateixos proveïm els mitjans que ens fan patir”.

L’objectiu de tenir govern és estar segurs que tindrem els serveis necessaris i imprescindibles quan ens calguin:

·         Una escola que proporcioni una educació integral de la persona.

·         Una sistema sanitari de qualitat.

·         Unes infraestructures i serveis adequats a l’entorn.

·         Una seguretat sense perdre la nostra llibertat.

Malauradament, estic constatant que cap d’aquests quatre paràmetres ha millorat en els darrers anys, ans al contrari veiem com els professors, els metges i les persones que volen anar a estudiar o al seu lloc de treball, cada dia ho tenen pitjor. També hem pogut copsar com molta d’aquella llibertat que havíem gaudit l’hem perdut sense tenir més seguretat.

Per acabar del llibre BABEL, pàgina 16:

“La manifestació més espantosa d’aquesta frustració és la distància que no deixa d’augmentar entre els que voten i els que arriben al poder gràcies als vots dels primers. Els votants cada vegada creuen menys en les promeses de les persones que elegeixen per governar; havent-se desentès amb amargor de les antigues promeses incomplertes, els votants difícilment esperaran que un nou govern compleixi el que ha promès. Cada vegada més, els votants es limiten a fer el seu paper quan toca, guiats pels hàbits adquirits més que no pas per l’esperança que el seu vot faci que les coses millorin. En el millor dels casos acudeixen a les urnes per triar un mal menor”.

Per a la majoria dels votants, la perspectiva de canviar perquè s’avanci cap a la bona direcció és una utopia, ja que no creiem que es pugui fer res per canviar-ho, a més constatem amb frustració com aquestes mateixes persones s’han desentès de les promeses que van fer quan es van presentar i continuen presentant-se com els únics que poden revertir aquesta direcció actual que diuen que els preocupa tant, sense que el sistema faci res per responsabilitzar-los. Això ens fa  sentir VULNERABLES i també desorientats davant aquesta estructura social que està corcada, és corrupta i està afeblida pel que fa a principis. Tot plegat ens genera un sentiment d’inseguretat i de por, ja que no som capaços de veure en ells els principis que vam heretar dels nostres avantpassats. I així fins a arribar a la conclusió que la política, “o millor dit, tots els que hi viuen de la política”, és la causa d’un món que no funciona.    

 

 

PLANIFICACIÓ I MANTENIMENT OBRA PÚBLICA

   MALA PLANIFICACIÓ I CAP MANTENIMENT EN L’OBRA PÚBLICA

Actualment estem molt sensibilitzats amb el que representa la mala planificació i manca de manteniment de l’obra pública, és un tema que afecta totes les persones que ens volem desplaçar en transport públic, ja sigui per carretera o per ferrocarril, tot i que darrerament qui s’emporta el gruix de les queixes és, malauradament, el TREN. Aquest petit article voldria que servis per constatar que aquesta és una problemàtica que ve de molt lluny. Per sort, de tant en tant, trobem llibres que ens expliquen les històries de persones d’altres temps, concretament aquesta és d’entre els anys 1775 al 1800, per no allargar-ho, i es queixaven igual que l’any 2026, del sobre cost de les obres i de la manca de manteniment.

Fragment de text copiat íntegrament de la pàgina 19 del llibre: “EL PONT DEL LLEDONER” de Francesc Costa Oller.

El Pont del Lledoner és un viaducte de la carretera N-340, entre els termes municipals de Cervelló i Vallirana. Es va projectar a inicis del 1770 i va tardar gairebé 30 anys a acabar-se donades les majors dificultats orogràfiques del territori, i no va entrar en servei fins al 1802. És una majestuosa construcció projectada, també, pels enginyers militars il·lustrats i format per dos pisos d'arcades, 9 a la part inferior i 13 a la superior, transitables per l'interior per als vianants. És fet en pedra molt ben tallada i té 32 metres d'alçada i 120 de llargada.

A partir d’aleshores coneixem el que diuen els viatgers que hi passen i, pel que sembla, no estan contents.

-       No tenim la data però en  Manuel González va deixar escrit: “El proyecto consistia en un Puente destinado a salvar un barranco seco, formado por dos hileras de arcos superpuestas. De cierta semejanza en su concepción al acueducto romano de Tarragona. La hilera inferior estaba compuesta por cinco arcos apoyados en seis pilastras y la superior por trece arcos apoyados en once pilastras y tres estribos. La altura máxima desde el lecho del barranco era de unos treinta y dos metros, aproximadamente”. 

-       Per ordre de l’enginyer militar Pedro Beaumont, el mes març de 1775, es deixa de treballar-hi a causa de la suposada manca de solidesa de l’obra, i el pont és “DADO POR FALSO”. Comencen uns mesos de buscar responsables en la direcció tècnica i en la qualitat dels materials utilitzats, i la construcció s’atura de manera definitiva, i ho estarà 28 anys, inútil de passar-hi carruatges.

-       Així l’any 1783 Antonio Ponz explica que encara “se està trabajando en el nuevo camino, en el qual hay varios trechos concluidos”.

-       Quan Jean François Bourgoing hi passa, la carretera està acabada però pateix la manca de manteniment, característica pròpia de l’obra pública, es construïa el camí i s’oblidava. “Més enllà de Vilafranca el camí ja era traçat i també format, però l’any 1793 era tan descuidat, tant ple de trossos de pedra, que desitjava vint vegades que només hagués estat planejat sobre el paper”.

-       El mateix any hi passa, Carlos Beramendi, i diu que des de Vallirana “sigue un camino algo peor que el pasado por entre montes y barrancos ... A una legua se encuentra un hermoso Puente de piedra sin concluir, llamado de Lledoner ... A legua y media se encuentra una bóbeda también sin acabar ... y a media legua otra igual también abandonada. Aquí empieza un camino bastante regular que sigue hasta Vilafranca del Penedès”.

-       I la crítica també ressona en les paraules d’un viatger notable, Wilhelm von Humboldt, que hi passa l’any 1800, “El camino es en parte una calzada que, sin embargo, está muy mal conservada, a pesar de que en su primera construcción ha tenido que costar mucho, pues se ha trazado en parte por zonas altas que dominan los valles”.

El cost d’aquesta obra queda detallat a la pàgina 24. L’enginyer de camins Agustin de Betancourt l’any 1803, fa un informe sobre l’estat dels camins d’Espanya, criticant l’obra del pas de l’Ordal:

“Sólo en las ocho leguas que hay entre Barcelona y Vilafranca del Penedès se gastaron veinte y siete millones, cantidad asombrosa si se compara con lo que se hizo, y más que suficiente para haber hecho toda la carretera desde la expressada Ciudad a la de Valencia, ... La extravagante empresa del Puente de Lledoner en un barranco seco, manifiesta claramente que la vana ostentación era el único móvil que guiaba a los que emprendían semejantes obras, creyendo sin duda inmortalizarse venciendo dificultades que no existían”. 

1953 - 73 ANYS DEL CASAMENT DELS MEUS PARES - 2026

 

                  1953 - 73 ANYS DEL CASAMENT DELS MEUS PARES - 2026

Els meus pares es van casar el 23 d’abril de 1953 però, malauradament, com a conseqüència de la defunció del meu pare, el dia 18 de juliol de 1953, mai van poder celebrar el seu PRIMER ANIVERSARI DE CASATS JUNTS.

La meva mare sempre va tenir molt present el record d’aquesta data, fins el punt que al llarg tots aquest anys anava al cementiri a portar una rosa, al nínxol del seu marit, el meu pare, en aquest dia tan assenyalat.

Fins aquest any 2026, a causa de la seva defunció el passat dia 23 de febrer, en que ja no li portarà més la rosa. Per aquest motiu avui n´he comprat una de forja, i pintada de vermell, perquè així quedi per sempre més aquest record.  

Espero que s’hagin retrobat i estiguin junts per sempre més.

 

PARAULES DE COMIAT A LA MEVA MARE 24-02-2026

 

PARAULES DE COMIAT A LA MEVA MARE, llegides a la capella del Tanatori de Vilafranca del Penedès el dimarts 24 de febrer de 2026

Bona tarda a tothom i moltes gràcies per estar aquí, en l’acomiadament de la JUANITA, la meva mare.

Ella, com moltes de les persones que van néixer l’any 1932, de molt petites va haver de canviar l’escola per l’aprenentatge d’un ofici. Li agradava cosir i va anar a aprendre’n d’una modista i com ho feia molt bé, l’any 1948, amb setze anys, ja estava en plantilla i assegurada, fins a l’any 1953 que es va casar.

Ella somiava amb una vida millor, però un fatal accident de circulació del meu pare, 85 dies després de casar-se, va estroncar els seus somnis per una altra realitat, ja que amb tan sols vint anys va passar de soltera a casada, a vídua i a mare. Jo vaig néixer quan el meu pare feia set mesos que estava enterrat. Llavors va poder tirar endavant gràcies al suport dels seus pares i la seva germana (GRÀCIES, TIETA) que li van fer costat. 

Sense proposar-s'ho, va convertir-se en cap de la família, "havent de tirar del carro". Així és que gràcies a l'ofici que havia après, va aconseguir feina en el ram tèxtil, on va treballar-hi tota la vida.

És possible que aquesta experiència fes que tingués un caràcter peculiar, com també un gran cor i sempre estava disposada a col·laborar:

- Va ser membre actiu de l’associació de vídues.

- Va ser donant de sang durant més de 20 anys.

- Fins als 84 anys va col·laborar setmanalment amb CÀRITAS. ......

Al recordatori s’ha inclòs una fotografia dels meus pares, una de les poques que tenen junts, durant el viatge de noces en el que van pujar al Tibidabo. Ben segur llavors era molt feliç, carregada d’esperances i il·lusions.

MAMA, DESCANSA EN PAU. SEMPRE ET TINDREM EN EL RECORD.