PLANIFICACIÓ I MANTENIMENT OBRA PÚBLICA

   MALA PLANIFICACIÓ I CAP MANTENIMENT EN L’OBRA PÚBLICA

Actualment estem molt sensibilitzats amb el que representa la mala planificació i manca de manteniment de l’obra pública, és un tema que afecta totes les persones que ens volem desplaçar en transport públic, ja sigui per carretera o per ferrocarril, tot i que darrerament qui s’emporta el gruix de les queixes és, malauradament, el TREN. Aquest petit article voldria que servis per constatar que aquesta és una problemàtica que ve de molt lluny. Per sort, de tant en tant, trobem llibres que ens expliquen les històries de persones d’altres temps, concretament aquesta és d’entre els anys 1775 al 1800, per no allargar-ho, i es queixaven igual que l’any 2026, del sobre cost de les obres i de la manca de manteniment.

Fragment de text copiat íntegrament de la pàgina 19 del llibre: “EL PONT DEL LLEDONER” de Francesc Costa Oller.

El Pont del Lledoner és un viaducte de la carretera N-340, entre els termes municipals de Cervelló i Vallirana. Es va projectar a inicis del 1770 i va tardar gairebé 30 anys a acabar-se donades les majors dificultats orogràfiques del territori, i no va entrar en servei fins al 1802. És una majestuosa construcció projectada, també, pels enginyers militars il·lustrats i format per dos pisos d'arcades, 9 a la part inferior i 13 a la superior, transitables per l'interior per als vianants. És fet en pedra molt ben tallada i té 32 metres d'alçada i 120 de llargada.

A partir d’aleshores coneixem el que diuen els viatgers que hi passen i, pel que sembla, no estan contents.

-       No tenim la data però en  Manuel González va deixar escrit: “El proyecto consistia en un Puente destinado a salvar un barranco seco, formado por dos hileras de arcos superpuestas. De cierta semejanza en su concepción al acueducto romano de Tarragona. La hilera inferior estaba compuesta por cinco arcos apoyados en seis pilastras y la superior por trece arcos apoyados en once pilastras y tres estribos. La altura máxima desde el lecho del barranco era de unos treinta y dos metros, aproximadamente”. 

-       Per ordre de l’enginyer militar Pedro Beaumont, el mes març de 1775, es deixa de treballar-hi a causa de la suposada manca de solidesa de l’obra, i el pont és “DADO POR FALSO”. Comencen uns mesos de buscar responsables en la direcció tècnica i en la qualitat dels materials utilitzats, i la construcció s’atura de manera definitiva, i ho estarà 28 anys, inútil de passar-hi carruatges.

-       Així l’any 1783 Antonio Ponz explica que encara “se està trabajando en el nuevo camino, en el qual hay varios trechos concluidos”.

-       Quan Jean François Bourgoing hi passa, la carretera està acabada però pateix la manca de manteniment, característica pròpia de l’obra pública, es construïa el camí i s’oblidava. “Més enllà de Vilafranca el camí ja era traçat i també format, però l’any 1793 era tan descuidat, tant ple de trossos de pedra, que desitjava vint vegades que només hagués estat planejat sobre el paper”.

-       El mateix any hi passa, Carlos Beramendi, i diu que des de Vallirana “sigue un camino algo peor que el pasado por entre montes y barrancos ... A una legua se encuentra un hermoso Puente de piedra sin concluir, llamado de Lledoner ... A legua y media se encuentra una bóbeda también sin acabar ... y a media legua otra igual también abandonada. Aquí empieza un camino bastante regular que sigue hasta Vilafranca del Penedès”.

-       I la crítica també ressona en les paraules d’un viatger notable, Wilhelm von Humboldt, que hi passa l’any 1800, “El camino es en parte una calzada que, sin embargo, está muy mal conservada, a pesar de que en su primera construcción ha tenido que costar mucho, pues se ha trazado en parte por zonas altas que dominan los valles”.

El cost d’aquesta obra queda detallat a la pàgina 24. L’enginyer de camins Agustin de Betancourt l’any 1803, fa un informe sobre l’estat dels camins d’Espanya, criticant l’obra del pas de l’Ordal:

“Sólo en las ocho leguas que hay entre Barcelona y Vilafranca del Penedès se gastaron veinte y siete millones, cantidad asombrosa si se compara con lo que se hizo, y más que suficiente para haber hecho toda la carretera desde la expressada Ciudad a la de Valencia, ... La extravagante empresa del Puente de Lledoner en un barranco seco, manifiesta claramente que la vana ostentación era el único móvil que guiaba a los que emprendían semejantes obras, creyendo sin duda inmortalizarse venciendo dificultades que no existían”.