QUI MANA?

                                                                   QUI   MANA?

Recordo el que deia l’impressor del taller on vaig treballar aquell estiu de l’any 1972. Feia una comparació entre les persones i les ovelles i establia paral·lelismes entre la societat i el ramat.

Deia que les persones eren l’equivalent a les ovelles del ramat: totes actuen com si d’un ramat es tractes, sense pensar massa ni tenir massa aspiracions: tan sols els preocupa poder menjar i tenir seguretat.

Per damunt d’elles hi ha -em deia- els dirigents polítics i els amos de les empreses on treballen, ells són els que diuen què cal fer i com s’ha de fer. Tothom obeeix, com a xais, sense replicar ni qüestionar res. Els equivalents d’aquests dirigents i amos en el ramat serien els gossos, ells borden i el ramat, ben disciplinat i sense replicar, va cap on el gos el fa anar.

Encara, per damunt dels dirigents i els amos hi ha qui té el capital, que és qui en realitat mou els dirigents i els amos perquè tinguin contentes les persones i aquestes no creïn problemes al bon funcionament de la societat. Aquí, l’equivalent d’aquest capital en el ramat d’ovelles, el que està per damunt del gos, seria el pastor, que és qui indica al gos cap on ha d’anar el ramat per tal que mengi i es mantingui junt i unit, per poder-lo controlar.

No obstant, i encara que sembli que tot s’acabi aquí, no és així. Per damunt de tota la societat, per sobre dels dirigents polítics i els amos de les empreses, hi ha qui té el poder absolut. Aquest està per sobre dels polítics i del capital, es troba a les mans de molt poques persones, les escollides. En el ramat d’ovelles aquest poder seria l’amo del terreny que és qui indica al pastor l’indret on pot dur les ovelles per tal que puguin menjar. Aquest amo ningú no sap qui és, encara que tots els pastors saben que existeix. És qui té el poder i la capacitat de decidir quines mengen i en els llocs on ho poden fer.

Bé, aquestes paraules que em deia l’impressor aquell estiu de l’any 1972 jo les vaig interpretar més com una faula que com una reflexió. Dons vet aquí que ara penso que no estava tan esbiaixat, ja que aquest poder invisible present en la faula i que ningú mai ha vist, en els temps actuals se’ns fa cada cop més present i l’estem notant en totes les decisions que s’estan prenen i que afecten directament a tot el conjunt de la societat.

Crec que les persones que tenen el poder han existit sempre i han pactat acords i trencat aliances quan així els ha interessat, dons estan en el vèrtex de la piràmide social on hi ha lloc per molt pocs, el seu mèrit és que s’han adaptat, avançat i evolucionat en el decurs del temps. Sent ells qui han marcat el progrés i el futur de la societat amb l’única finalitat de no posar en perill en cap moment el poder amb la seva capacitat, la capacitat de manar.

Records de l'avi Joan Plans Ribera.

Quan era petit, a casa vivia amb la mare i els seus pares. Ells van anar-hi a viure a causa de la defunció per accident del meu pare, abans que jo nasqués. Tot i que l’avi Joan Plans va morir quan jo sols tenia 11 anys tinc alguns records d'ell. L’altre avi, que és deia Pau Hill, quan vaig néixer ja portava mort 28 anys, a causa de la tuberculosi.

L’avi Joan era ebenista, a més també feia de porter el cine Bolet (on actualment hi ha el teatre Bolet). Recordo que de molt petit, eren encara els anys 50, molts diumenges, sobretot d'hivern, desprès de dinar anava al cine amb ell, ja que en ser un dels porters podia entrar de franc.

Sortíem de casa a les tres, just desprès de dinar, tot i que la sessió de tarda no començava fins a les quatre. Primer passàvem pel Bar Sport (actualment és on hi ha el Grill), i allà ell demanava un cafè amb “gotes”. En aquells temps als bars es fumava i, sobretot els dies d'hivern, quan s'entrava semblava que hi hagués una boira espessa. Tot estava impregnat d'aquella olor característica i diferent, barreja del fum de les cigarretes i l'olor dels caliquenyos, acompanyats de la flaire de la màquina de cafè. La majoria de les taules eren plenes d'homes que parlaven alçant la veu, com si la seva conversa l'hagués d'escoltar tothom del voltant. També hi havia taules on es jugava amb unes fitxes que em van dir que eren del dòmino, jo recordo que m'ho mirava a certa distància i no entenia res del que feien, i molt menys com podien passar en un moment d'estar tranquils i en silenci a començar a escridassar-se entre ells.

Ens asseiem en uns tamborets alts i rodons, els peus eren com de ferro brillant i el seient rodó, de fusta negra, posats al voltant de la barra rodona, que era situada a l'entrada del bar. Per pujar-hi m'havia d'ajudar d'un altre tamboret per tal de poder-hi seure, com que el tamboret era alt i els meus peus no arribaven a la barres rodones de ferro que hi havia, les cames em quedaven volant, penjades, també m'agradava donar voltes i voltes assegut damunt d’aquella cadira tan especial, mirant el sostre i tot el bar. Quan el cambrer de darrera de la barra duia el cafè a l'avi, a mi en donava un terròs de sucre. Jo el feia servir per sucar-lo al cafè, em feia molta gràcia veure com pujava el líquid negre pel sucre blanc i quan m'arribava als dits el treia i me'l posava a la boca, era dolç, calent i amarg al mateix temps. Desprès l'avi encenia un dels cigarrets que ell mateix es feia i mentre el fumava, de xarrup en xarrup s’anava bevent el cafè, i quan n'hi quedava poc demanava les “gotes”, el cambrer li posava, a la mateixa tassa, una miqueta de conyac. Semblava fet a mida, li durava el mateix el cigarret que el seu cafè amb “gotes”.

A la sortida del bar, giràvem pel primer carrer a l'esquerra i ja des de la cantonada es veia la cua de persones que estaven esperant que s'obrís la guixeta per comprar les entrades del cine. Em feia sentir important això d’anar amb el meu avi i entrar directament sense fer cap cua i, a més, poder ser el primer de tots.

Un dia recordo que a la mitja part havia anat amb ell fins on eren les màquines de cine, al pis de dalt de tot. Per arribar-hi s’havia de pujar per una escala estreta i petita, tan sols tenia sis o set graons de fusta, al capdamunt havia una porta, també de fusta, que en obrir-se cap a fora t’obligava a baixar dos graons per poder entrar a dins. Va ser molt emocionant i també divertit. Allí hi havia dues persones que ho feien anar tot. Era una habitació petita i quasi a les fosques, les bombetes estaven envoltades de papers que dirigien la llum cap al terra. El centre de l'habitació estava ocupat per les dues màquines de cine, i a les parets dels costats prestatges plens de unes capses grans, rodones i metàl·liques.

A la paret del davant de les màquines es veien uns forats petits amb vidre, dos d’ells estaven davant del que eren els projectors de les màquines, els que feien que poguéssim veure la pel·lícula a la pantalla del cine. Em van deixar mirar per un dels forats i em va semblar volar per damunt de tota la gent que era asseguda sota meu. Al terra de l'habitació hi havia un cubell ple de trossos de pel·lícules. Un dels homes em va ensenyar a posar-les davant de la llum per mirar les imatges. En veure la meva cara de felicitat, va agafar unes quantes tires i me les va donar, jo no m'ho podia creure, tot de trossets de pel·lícules que ara eren meus. Vaig mirar la cara de l'avi, ell també reia amb ganes.

Quan l’endemà ho vaig explicar als meus amics, i també vaig ensenyar-los algun trosset de pel·lícula, em vaig sentir important, havia fet una cosa diferent que ningú no havia fet encara, i tot gràcies al meu avi Joan.

50 ANYS DEL BALL DIABLES PARLAT EN CATALÀ

                          50è ANIVERSARI DIABLES

Estimats germans de sac !. Companys tots d'espardenya i carretilla !. Membres i ex-membres del ball que no balla !

Aquestes van ser les primeres paraules del nostre parlament en la trobada de diables del 1995 que ens va tocar organitzar a nosaltres. Tot just ara fa vint-i-tres anys.

Però com que avui ens dirigim a un públic més ampli, caldrà cuidar les formes, i procurar aplicar els criteris del llenguatge inclusiu i no sexista. que potser no sabrem utilitzar prou correctament.
Així que, bona tarda a tothom !

Aquesta senzilla paraula, TOTHOM, que per a molts de vosaltres serà una expressió habitual, respectuosa amb la moderna norma i, curiosament, sense traducció al castellà, a nosaltres ens transporta en el temps a recordar el primer setmanari vilafranquí íntegrament en català a l'època franquista, coetani amb la nostra etapa de diables, i en què alguns de nosaltres vàrem tenir l'honor de col·laborar.

Donant a tothom per saludat, intentarem explicar com va començar tot plegat ara fa cinquanta anys ... mig segle ... es diu aviat ... . És el temps que ha passat des que el 1968 la nostra colla, els Rosakys, es va vestir per primera vegada de diable.

Hem de posar en funcionament la xarxa neuronal per arribar a recuperar dels somnis dels temps els nostres primers passos com a diables, amb les aportacions de tots els qui vam ser protagonistes d'aquells fets del 68, menys en Joan Balaguer, el Cabra, en Josep Maria Parera i en Julià Font, que també eren llavors entre nosaltres i que, malauradament, ja fa temps van penjar la capa i la forca per sempre.

En aquell temps, abans que els anys ens regalessin aquest bonic color platejat de cabell amb clarianes, i el no tan atractiu perímetre abdominal, amb l'inconformisme i neguit propis de l'adolescència, ens va semblar que el ball de diables estava en decadència. Tots a la colla érem catalanoparlants, però els diables seguien recitant majoritàriament en castellà. Nosaltres vivíem intensament la nostra Festa Major, mentre els diables eren unes persones contractades, que cobraven per fer la seva feina, alguns d'ells fins i tot collidors temporals de raïm, llavors coneguts com a "sagarretes". Aquesta trista realitat, va fer decidir-nos a proposar a l'ajuntament un nou projecte de colla de diables, en un intent de donar-li un caire més popular i amb la llengua catalana com a prioritat, de manera que deixés de ser una manifestació religiosa i institucional.

La nostra proposta seria la de substituir tots els integrants del ball, ajustant el nombre de diables als de tota la nostra colla natural, com era costum en aquells anys i, naturalment, sense cobrar res per les nostres intervencions que faríem per devoció a la festa, com havien fet uns anys abans els bastoners d'acció catòlica i tal com va fer el mateix any 68 la colla de panderetes que enguany també celebra el seu 50è aniversari, juntament amb els capgrossos.

El pas següent va ser exposar la nostra visió trencadora dels diables a qui vindria a ser l'actual Consell de la Festa Major, en aquell temps personificat en un únic home, cap de la policia local i de protocol de l'ajuntament: el senyor Eustaquio Parrilla ... a qui potser la història no ha tractat amb prou justícia. Més autoritari i resolutiu que no ponderat, era la pedra angular de la Festa Major, fill de Santa Cruz de Mudela, ex-soldat de la División Azul i, paradoxalment, gran aficionat als castells. El nostre actual alcalde, en Pere Regull, va dir el 2011 que va ser el senyor Parrilla qui s'espavilava perquè sortissin tots els balls de la festa major i que sense ell potser ara no hi hauria Festa Major. Ens sembla difícil creure que no hi hauria Festa Major, però el cert és que, sense aquest personatge, sens dubte hauria evolucionat d'una manera diferent. El cas era que, fer aquest nou plantejament al senyor Parrilla, no era pas una gestió pacífica, perquè sabíem prou bé que ell tenia un punt de vista ben diferent al nostre sobre el moviment catalanista, malgrat el qual, no va posar cap impediment a la incorporació de la llengua catalana al ball de diables, idioma de tots els seus conciutadans, que ell mateix parlava, tot i que va imposar-nos la condició de passar per la seva censura els versots a recitar. De la mateixa manera que considerem just reconèixer els mèrits del senyor Parrilla en el procés de la festa major, caldrà aclarir també que no va ser ell qui va proposar aquesta renovació del ball de diables, com erròniament ha escrit algú, sinó que va ser per iniciativa de la nostra colla, els Rosakys.
Amb el vist i plau de l'oracle de la Festa Major, vàrem posar fil a l'agulla per resoldre l'apartat logístic. Abans de res, calia triar el vestit. No ens agradaven aquelles granotes vermelles amb unes caputxes mal girbades, i en volíem un de nou i trencador. Després de decidir que la indumentària seria d'arpillera (una roba de sac tant innovadora com calorosa i irritant), ens va semblar que també calia incorporar una capa, i així protegir-nos millor de les espurnes. Perfilada la idea, vam adonar-nos que fer els vestits seria molt més laboriós del que imaginàvem, perquè ningú podia assumir tot el procés. Així que, encarregant les granotes a Confeccions Mercader, de la plaça Constitució, les capes al sastre Rafel Geli, del carrer Consellers, a Sacs Conesa i a l'artista Carles Munts per decorar-les, i amb les banyes omplertes amb escuma pel Ton Bolet als baixos de l'ajuntament i cosides pel sastre, vam aconseguir finalment els nostres primers vestits de sac. Per aquelles coses de l'edat, a la capa portàvem dibuixat un rat penat i el símbol "fes l'amor i no la guerra", representatiu dels incipients moviments hippies i antimilitaristes de l'època. La resta va ser ben senzilla. Pel que fa a les espardenyes, només calia passar per la botiga del carrer Indústria, on la senyora Balanyà et prenia la mida. Les forques eren les mateixes del ball anterior i només calia repassar-les de pintura. I dels dos tabals no calia preocupar-se'n, perquè els llogava cada any l'ajuntament, tot i que eren molt matussers i costava de fer-los sonar.

Amb tota la part logística ja resolta, i decidit que recitaríem íntegrament en català, ens quedava per concretar quin havia de ser el nostre missatge. Però per entendre millor les dificultats d'aquest aspecte, ens hauríem de situar a l'any 68. Es respiraven uns aires molt diferents als d'avui al mateix temps que el fum de les nostres primeres carretilles amb aquell olor a sofre i potassa. Arreu del món es vivien temps convulsos en què semblava que tot havia de canviar: la guerra del Vietnam, la primavera de Praga, el maig francès, el moviment hippies, etcètera, mentre que al nostre petit país la situació era ben diferent. Tot i que ETA havia començat la seva escalada d'atemptats, aquí es vivia en una pau aparent sota la dictadura del General Franco i el català era un idioma prohibit en tots els àmbits públics i oficials. El mateix any 68, en Joan Manuel Serrat, va ser escollit com a representant d'Espanya al festival d'Eurovisión, i poc després renunciava a participar-hi, perquè no el deixaven cantar en català. Aquesta era llavors la trista situació de la nostra llengua materna que nosaltres, com uns estranys privilegiats, podíem utilitzar, encenent una petita flama cap a la normalització del català, i perquè no, cap a la posterior creació l'any 71 de l'Assemblea de Catalunya, sota el lema de "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia", que tantes i tantes vegades havíem cridat. Els nostres versots, que avui semblen uns innocents i ingenus poemes de jocs florals, recollien aquelles tímides denúncies que podien superar el filtre de la censura municipal, que tot i així, eren les primeres i úniques crítiques que aleshores es feien a l'ajuntament. Conscients del lamentable nivell dels nostres versots després de passar per censura, ens va semblar convenient incorporar alguna cosa més al nostre reper-tori, pel que amb la inestimable col·laboració d'en Josep Maria Masachs, lletraferit diplomat en arqueologia, vàrem recuperar un entremès fet a partir d'anotacions del teatre popular medieval de carrer. Així va néixer l'Acte Sacramental que, amb gran sorpresa i satisfacció per part nostra, s'ha continuat representant durant tots aquests cinquanta anys.

Recordem amb nostàlgia quan vàrem estrenar la nostra llampant indumentària de sac, en aquelles festes majors tan diferents a les d'ara, amb unes matinades en què hi havia més músics que seguidors, amb els nens del Vendrell i la Vella com a colles punteres, mentre que els verds tot just aixecaven els seus primers castells de vuit, i amb una Vilafranca també ben diferent a la d'avui.

Sense cap formació ni recomanació per part de ningú, vàrem agafar per primer cop la forca per petar les nostres primeres carretilles, i a peu d'aquesta mateixa plaça, perquè no hi havien empostissats encara, estrenàvem l'Acte Sacramental i recitàvem els primers versots en català a la història dels diables de Vilafranca, amb les primeres crítiques al consistori. Les carretilles, sempre molt escasses, les portava un de nosaltres en un sarró de roba, que caminava una mica endarrerit. Amb la manca d'experiència, aprofitàvem el viatge al sarró per agafar unes quantes carretilles de cop que ens repartíem per les butxaques. Així armats, després de la tronada d'un dia 29, en Josep Maria Parera va tenir una actuació tan aplaudida pel públic com esperpèntica, i que ens va deixar a tots nosaltres ben astorats. En un moment donat, se li van encendre totes les carretilles que duia a les butxaques que van anar foguejant i petant, mentre ell anava rodolant pel terra de la rambla en un inútil intent per apagar-les. La cosa no va passar d'uns quants forats al flamant vestit de sac, uns blaus allà on li van petar el trons i adonar-nos d'una perillosa pràctica que calia evitar. Recordem també un altre moment, en les úniques sortides que havíem fet com a diables, que vàrem anar dos anys convidats a la festa major de Vilanova, que en aquell temps no tenia ball de diables. Amb la rambla engalanada i plena de públic, nosaltres anàvem davant les autoritats obrint pas amb el foc de les carretilles fins a l'església del cap de munt, on havien muntat una traca i castell de focs semblant a l'entrada de Sant Fèlix. El cap de protocol, el senyor Serra, va demanar-nos que tiréssim alguna carretilla a la plaça de l'església per obrir una mica d'espai per a les autoritats, del qual se'n va ocupar en Pep Navarro, amb tanta mala fortuna, que se li van escapar unes espurnes cap alguna part no prou protegida del muntatge i va començar a esclatar la magnífica traca i esplèndid castell de focs que havien muntat, mentre el capellà i escolans, amb les sotanes arremangades, corrien a refugiar-se dins l'església i les autoritats amb el seguici fugien en direcció contrària rambla avall ... No van convidar-nos mai més.

No ens estendrem en més anècdotes ni records, però ara, arribats a la tardor de les nostres vides, veiem emocionats com, mig segle després, aquella fràgil llavor que vàrem sembrar un dia, ha germinat fins a convertir-se en aquest gran arbre que és avui la família dels diables després de fer-lo créixer al llarg dels anys tots aquells que han vingut darrera nostre, arbre de què nosaltres només en som ara una petita part de l'arrel. Cap de nosaltres es podia imaginar llavors, que potser havíem escrit una pàgina de la història del ball de diables, ni que la nostra aportació hauria pogut arribar mai a tenir aquesta transcendèn-cia per al seu futur, com ara ens han fet saber.

No ens agrada parlar d'ex-diables, perquè creiem fermament que tots aquells que un dia hem tingut l'honor de formar part en algun moment d'aquesta família diabòlica, seguim i seguirem essent diables per sempre, amb una capa virtual penjada al capçal del llit, la forca a mà, i unes carretilles a la tauleta. I així, tantes vegades com faci falta, ens posarem aquesta indumentària virtual, agafarem la forca amb la carretilla muntada, i amb la força de la veritat i la justícia, farem tot allò que haguem de fer i direm tot allò que haguem de dir. A aquesta societat, que és la nostra, li calen sempre diables de guàrdia per denunciar tanta injustícia, incompetència, corrupció, il·legalitat i despotisme. Que mai ens haguem de penedir de no fer-ho !. Que les nostres denúncies cremin sempre més que les nostres espurnes !. Heus aquí el nostre missatge.

No voldríem acabar sense un record per a tots els diables de la història de Vilafranca, en especial, per a tots aquells que no són aquí perquè, malgrat que hi voldrien ser, van penjar la capa i la forca per sempre. I un agraïment a tots els diables que heu passat després de nosaltres per la vostra tasca de continuïtat i evolució d'aquesta tradició bicentenària i, molt especialment, a l'actual colla per haver-nos fet sentir molt més importants del que realment som, pel vostre reconeixement i organització d'aquest immerescut homenatge. Heu aconseguit encomanar-vos les vostres ganes de fer-lo. Gràcies per haver-nos-ho posat tan fàcil.

Gràcies a tohom !
............
Ahhhh ... som Rosakys ... som diables ... potser grans
però els primers catalanoparlants !
Ahhhh ... som Rosakys ... som diables ... potser grans
però sempre amb la forca a les mans !
Ahhhh ... som diables ... som el millor
i per això us desitgem.... una diabòlica Festa Major !

COLLA ROSAKYS
25 d'agost del 2018

6 - BESÀVIA MARIA RAVENTOS RAVENTOS

                        6 - Besàvia    MARIA   RAVENTOS   RAVENTOS

De la besàvia Maria Raventós Raventós, a causa de la crema dels arxius durant la guerra, no n'he pogut saber res del seu naixement. Per deducció de la data de la seva defunció, crec que va néixer cap a l'any 1850 al municipi d'Avinyonet del Penedès, i que els seus pares eren Juan Raventós Milà i Josefa Raventós Raurell. Sense saber-ne res més, ni on vivien ni si tenia més germans.

Quan es va casar amb Félix Hill Font van anar a viure a Santa Maria dels Horts on feien de masovers, allà van tenir cinc fills:

Josep *1875 +1920. Dolores *1877 +1957. Joan *1881 +1944. Pau *1884 +1926 i Frederic *1886 +1941. Sent el Pau el meu avi patern.

En l'escriptura notarial de l'any 1890, juntament amb el seu marit, s'esmenta que no sap llegir ni escriure.

Va morir de mort sobtada el 2-04-1911 i el funeral es va fer a l'església de la Trinitat de Vilafranca.

5- BESAVI FÈLIX HILL FONT

                                  5 - Besavi   FELIX   HILL   FONT

El besavi Félix Hill Font, tot i que va nàixer en el lloc nomenat Santa Maria dels Horts, que pertany a la parròquia de la Santíssima Trinitat de Vilafranca del Penedès, i per aquest fet podria semblar que es conservaria molta informació, passa tot el contrari, doncs una successió de circumstàncies fa que no trobem gaire coses d'ell. El primer motiu és el fet de no poder tenir cap referència oral, ja que va morir l'any 1909. En segon lloc el seu quart fill, el meu avi patern, va morir l'any 1926 quan el meu pare tenia tan sols 9 anys. En tercer lloc, i per acabar-ho de rematar, el meu pare també va morir l'any 1953, abans del meu naixement. Vet aquí els fets que han propiciat no tenir cap referència d'ell. Per si això fos poc, tampoc s'han localitzat massa coses als arxius, tota vegada que sembla que alguns es van cremar durant la guerra.

En els arxius eclesiàstics de la parròquia de la Trinitat hi ha la inscripció del seu baptisme, en ella s'esmenten els seus pares: Félix Hill Milà, nascut a Vilafranca l'any 1814 i mort també a Vilafranca l'any 1883 i Francisca Font Rovira, nascuda a Moja l'any 1814 i morta a Vilafranca l'any 1889. Eren els masovers de la masia de Santa Maria dels Horts. Fèlix Hill va ser el tercer de set germans, va ser batejat a l'església de la Trinitat de Vilafranca el 28-06-1840.

Santa Maria dels Horts és un indret situat a un quilòmetre de Vilafranca en direcció Barcelona pel camí de Ferran o camí de Melior. Amés de la masia, hi ha dempeus l'única església romànica que queda a Vilafranca, és una ermita que data probablement del segle X i està ja documentada en el segle XII.

Ell va seguir de masover a la finca de Santa Maria dels Horts, on treballaven i vivien els seus pares, juntament amb alguns germans. Es va casar als 35 anys amb Maria Raventós Raventós, d'Avinyonet. No s'han localitzat dades d'aquest enllaç, d'aquest matrimoni van nàixer 5 fills:

Josep *1875 +1920. Dolors *1877 +1957. Joan *1881 +1944. Pau *1884 +1926 i Frederic *1888+1941. El Pau va ser el meu avi patern.

Buscant en els arxius notarials, s'ha localitzat que l'any 1873, encara solter, Fèlix Hill va signar un contracte de rabassa morta d'una vinya de 84 àrees situada al Clot de Ferran o Celler d'en Granell, eren unes terres de Maria Panzano.

A l'any 1876, juntament amb el seu germà Josep i el seu cosí Esteban Soler Rovira, compren una vinya amb 80 ceps al seu oncle Josep Font Rovira, pagès de Moja, de 68 anys.

A l'any 1890, juntament amb la seva dóna, rep en cens de Margarita Panzano les terres de l'escriptura de l'any 1873. Aquestes terres es valoren amb 1.180 pessetes.

En totes les escriptures consta que no sabia llegir ni escriure.

Va morir, segons consta a l'arxiu parroquial de la Trinitat de Vilafranca, per causes naturals el 21-11-1909.

4- BESÀVIA ROSA RIBERA TORT

                                   - 4 - Besàvia ROSA RIBERA TORT

La meva besàvia Rosa Ribera Tort consta en la partida de naixement com a nascuda a Vilafranca del Penedès el 14-07-1878. Filla de Pablo Ribera Carbonell, natural de Santa Margarida i els Monjos, i de Maria Tort Mas, natural de Mediona. El domicili familiar era a Santa Margarida i els Monjos.

No s'ha pogut saber com es van arribar a conèixer, el cas és que van casar-se a la basílica de Santa Maria de Vilafranca el 22-12-1903 i van signar capítols matrimonials davant del notari de Vilafranca Isidro Luis Riera Galí, el 27-12-1903, allí podem constatar que els dos sabien llegir i escriure.

Van anar a viure al domicili del meu besavi, al carrer Ateneu on, a més de tenir-hi l'habitatge, hi exercia la seva professió, la de carreter, el que ara podríem anomenar “transportista”. Així, als baixos hi havia la quadra dels cavalls i el magatzem dels carros.

Van tenir dos fills, el meu avi matern Joan, el 1904 i una filla, la Josepa, el 1907. Aquesta darrera després de vint mesos de vida, el 25-09-1908 va morir a causa de la meningitis.

Malauradament, la besàvia Rosa va enviudar el 30-03-1909 i posteriorment es va casar de nou amb el seu cunyat Rosendo Plans Milà (*Olèrdola 1886 + Agonac (França) 9-06-1961). Aquest era el quart germà del meu besavi i treballava amb ell de carreter. Es van casar desprès d'obtenir de l'església unes dispenses per afinitat familiar. La celebració es va fer també a la basílica de Santa Maria, va ser el 31-12-1911. Segons m'han explicat, aquest matrimoni va celebrar-se la tarda del darrer dia de l'any 1911 per tal de lliurar el seu germà petit, Lluís, d'anar a fer el servei militar, per poder al·legar que havia de cuidar els seus pares en ser l'únic dels germans que encara estava solter.

Fruit d'aquest matrimoni van nàixer dues filles: la Rosenda, el 29-10-1912 i la Rosita, el 10-05-1921.

Com sigui que la Rosenda es va significar de manera molt participativa durant els anys de l'esclat de la guerra civil i en témer les repercussions que això podria arribar a tenir a causa del desenllaç del conflicte, a principis del 1939 van recollir les pertinences que els hi van cabre en un carro i van fugir cap a França. És possible que aquesta decisió tingués a veure que durant el decurs de la guerra el seu fill, Joan, havia estat empresonat i estava a la presó de León en unes condicions llastimoses.

Allí es van establir a la població de Agonac i van iniciar una nova vida. La filla gran, la Rosenda, es va casar amb un francès i van tenir dos fills, ella va morir el 28-11-2008. La filla petita, la Rosita, quan era a Agonac va conèixer un exiliat del País Valencià, es van casar i van marxar a viure a l'Argentina, concretament al Mar de Plata. Van tenir tres fills i ella va morir el 10-07-2004.

Pel que fa a Rosa Ribera Tort, la meva besàvia, va morir el 27-06-1952 i està enterrada a Agonac (França).

3 - BESAVI JOAN PLANS MILÀ

                                        -3-  Besavi  JOAN PLANS MILÀ

Per presentar el meu besavi Joan, pare del pare de la meva mare, començaré pel seu besoncle, el mossèn Jaume Plans Genestos (*Rocafort de Bages 13-12-1814, + Olèrdola 25-10-1888), ja que ell va ser el primer PLANS del que tenim constància que va viure en aquestes terres del Penedès, tota vegada que va ser nomenat rector de la parròquia de Sant Miquel d'Olèrdola el 30-11-1859.

Quan va arribar, l'església seguia estant a dalt, dins el castell, al seu lloc de sempre, tot i que la població feia temps s'havia desplaçat cap a la plana, com també la casa consistorial. La qual cosa no era gens pràctic que per la celebració dels oficis religiosos i, sobre tot els enterraments, ja que tothom havia de pujar fins on estava ubicada. Aquest és un fet que podem constatar per un escrit adreçat al bisbat per l’anterior rector, mossèn Josep Verdaguer, que l'any 1858 es dolia “de no haver pogut reunir parroquians per la processó del Sant Sepulcre”.

Així eren les coses en arribar mossèn Plans i per aquest fet va sol·licitar el trasllat de l'església al nucli de la Plana Rodona on vivien els parroquians i on ell mateix tenia la rectoria. Permís que va obtenir del bisbat, procedint a la construcció del nou temple, que va ser beneït per ell mateix el 17-10-1884.

No s'ha trobat documentació en la qual s'especifiqui el motiu pel que va venir el seu germà, Antoni Plans Genestós (1816-1886), casat amb Antònia Casajoana Febrer (1818-1886), tots dos nascuts a Rocafort i traspassats a Olèrdola. El que sabem és que van arribar a aquestes terres amb sis dels vuit fills que van tenir. Tal vegada la causa més probable va ser perquè hi havia feina de moliner al molí d'en Coll, on van  establir-se entre els anys 1863 i 1865. Aquesta dada la sabem per ser els anys de naixement entre els fills sisè i setè, tota vegada que la Joaquima va nàixer encara a Rocafort el 1863 i la Teresa ja consta nascuda a Olèrdola el 1865.

El seu fill, i pare del meu besavi, Antoni Plans Casajoana (*1846+1927), era el gran dels vuit fills, va seguir vivint al Molí d'en Coll fent de moliner, es va casar amb Josefa Milà Soler (*1845+1925) i mentre vivien allí van tenir 6 fills, sent el gran el meu besavi, Joan Plans Milà (*Olèrdola 30-09-1879 + Vilafranca del Penedès 30-03-1909). No hem localitzat documentació que indiqui el lloc del naixement, no obstant, sí que tenim un certificat de baptisme fet el 20-11-1906 del seu tercer germà Antoni Plans Milà, nascut l'any 1884, on s’especifica que: “nació el dia antes en la casa llamada Molino den Coll de dicha parróquia”. D'aquest fet es dedueix que ell, probablement, també havia nascut al Molí d'en Coll. Van estar vivint allà i va començar a fer de carreter, és a dir un transportista d'aquella època, fins que es van traslladar a viure a Vilafranca, concretament al carrer de l’Ateneu, a la casa on actualment encara viu una neta seva.

Es va casar a la Basílica de Santa Maria el 22-12-1903 amb Rosa Ribera Tort (*Vilafranca del Penedès 12-07-1878 + Agonac (França) 27-06-1972). També van signar capítols matrimonials el 27-12-1903, davant del notari de Vilafranca, Isidro Luis Riera Galí, en ells podem constatar que els dos sabien llegier i escriure. Un fet important per l'epoca que parlem. Fruit d'aquest matrimoni va ser el meu avi Joan nascut el 2-09-1904 i la seva germana, la Josepa, nascuda el 29-01-1907 i que malauradament va morir el 25-09-1908, de meningitis.

Sembla que el treball de carreter li anava molt bé, fins al punt que donava feina a algun dels seus germans. Però a causa de una tuberculosi pulmonar el 30-03-1909 va morir. De tots el besavis aquest és el que va morir més jove, amb tan sols 29 anys. Va ser enterrat al cementiri de Vilafranca.