Trobada descendents TORNÉ - VIA

                                            TROBADA FAMILIAR TORNÉ – VIA

El dia 18 de gener de 1919 moria el besavi Joan Torné Garriga a causa de la grip que va assolar mitja Europa. Desprès d’estar 27 anys casat, va deixar nou fills d’edats compreses entre els 26 i els 3 anys. Així no es estrany que amb aquesta quantitat de fills, la seva descendència hagi estat molt important. La recerca per poder localitzar-los ha estat intensa per la dispersió on estan vivint, però també molt gratificant per la quantitat de descendents trobats, que han arribat als 124.

Dels contactes amb diferents membres de la família, va anant sorgint la idea de organitzar una trobada familiar, ja que la major part ni tan sols es coneixien o en el millor dels casos feia anys que no s’havien vist. Poc a poc, aquesta idea va anar arrelant fins que es va proposar un dia concret, amb un programa, uns horaris i uns llocs per fer aquesta primera trobada dels descendents dels besavis TORNÉ – VIA.

La data escollida va ser el diumenge 20 de gener de 2019 aprofitant el centenari del traspàs del besavi. En el programa hi havia una missa a la capella de Pla de Manlleu, una ofrena floral al cementiri on estan enterrats. Per tal de, tot seguit, fer una caminada als llocs on van viure: la masia de Mascorrubí, que està abandonada, i la de Can Fesol. Per acabar fent un dinar de germanor al poble de Llorenç del Penedès. Va ser una jornada molt emotiva en la qual es van aplegar fins 97 “fesolets”, dits així per ser descendents de Joan Torné Garriga, que era conegut com a “Fesol”. D’aquest esdeveniment en va donar notícia la pàgina 20 del setmanari “El 3 de vuit”.

Tot i ser un dia molt emotiu i maco, ens va fallar la climatologia i va ser un diumenge  gris, plujos i fred. Això no ens va desanimar en absolut i abans de marxar, mentre ens fèiem la fotografia familiar a les escales de l’església de Llorenç, tot parlant del que no havíem pogut fer, va sorgir de fer una nova trobada per així poder portar a terme les visites que no s’havien pogut fer. Es va assenyalar per a fer-ho el dimecres ú de maig amb un programa de visites i dinar preparat per nosaltres al local de Pla de Manlleu. En aquesta nova trobada ens vam reunir 67 “fesolets” i aquest cop el dia ens va acompanyar i es van poder fer les visites programades i un dinar de germanor. Ara cal esperar properes trobades.

Segur que els besavis, des d’allí on estiguin, contemplaran amb satisfacció que els seus descendents s’hagin trobat i tinguin ganes de fer aquestes reunions familiars.

Oblidat circuit de Vilafranca del Penedès

                          L’OBLIDAT   CIRCUIT   DE   VILAFRANCA   DEL   PENEDÈS

Va ser durant l’any 2014 que em vaig assabentar de que a Vilafranca del Penedès, la meva població, s’havien celebrat unes curses de cotxes de caràcter internacional, en un circuit que no era fix, sinó que s’havia habilitat en uns camins de terra on diàriament circulaven persones i carros. Aquets es van eixamplar, consolidar i peraltar les corbes, per tal de poder obtenir el vist i plau dels organitzadors. Que un cop realitzades totes les corresponents millores, van procedir a l’anunci a tota la premsa estatal i internacional per al desenvolupament de les curses.

No van ser unes curses qualsevol, es van celebrar durant tres anys seguits el 1921, 1922 i 1923. Destaquem que va ser la primera d’aquestes característiques que es va desenvolupar a l’estat espanyol, i la SEGONA d’Europa desprès de la que s’havia celebrat a París aquell mateix any de 1921. En aquelles es van estructurar normes que encara s’utilitzen en l’actualitat.

Els anys 2015 i 2016, el setmanari 3 de vuit de Vilafranca em va publicar dues cartes on ja explicava aquest fets. També vaig voler donar d’alta l’entrada “CIRCUIT DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS” a viquipèdia i a enciclopèdia.cat.

Finalment i per instància vaig demanar a l’Ajuntament de Vilafranca que col·loqués un plafó al lloc que, en el seu moment, va ser la recta de tribunes de la carrera, en que es fa l’explicació d’aquests fets amb català, castellà, francès i angles. Amb algunes de les fotografies de l’època. Tant el diari digital vilafranquí eix diari en l’edició del 26-04-2017, com les edicions escrites del 3 de vuit, La Fura i El Cargol, van fer esment d’aquest fet. Tot i que la inauguració oficial per l'Ajuntament de Vilafranca resta encara pendent. En la resta de consistoris afectats tampoc hi ha hagut implicació en fer o posar alguna placa recordatori d'aquestes curses.

Fins arribar el 18-04-2019 que uns periodistes del diari digital www.motorpasion.com han fet un recorregut per aquest circuit, publicant tot seguit un article que porta de títol: “Ruta a la búsqueda del olvidado circuito de Vilafranca del Penedès”. La informació està documentada amb varies fotografies on es pot veure com el traçat pràcticament està intacte des de fa 98 anys. Tal vegada encara som a temps de fer un reconeixement a les persones que van fer possible que les nostre terres tinguéssim el privilegi d’acollir aquelles primeres curses de cotxes i fer-los un homenatge ja que el circuit el 1921 esdevindrà el primer circuit centenari de l’estat espanyol i un dels únics del món que es conserven d’aquesta època.

66 ROSES PER SANT JORDI

                                                66 ROSES PER SANT JORDI

El de sant Jordi, patró de Catalunya, és per aquesta terra un dia màgic en molts aspectes, és el dia que es regala una rosa a la persona estimada i aquesta et regala un llibre.

Tradicionalment, és un dia que, al llarg dels anys, s’han celebrat molts matrimonis, prova de la correlació entre l’estimació i aquesta diada.

Un dia com avui de l’any 1953 va ser l’escollit pels meus pares per casar-se. Eren uns temps encara grisos i durs. Tan sols feia 14 i 8 anys que s’havien acabat les guerres civil i mundial. Pel que al meu pare li havien donat el “CERTIFICADO DE LIBERACIÓN DEFINITIVA”, el dia 4 de juny del 1951, encara no en feia dos anys. Tot i això, per a ell també era un dia alegre, ple de llum i que significava el futur, la llibertat i l’esperança. Malauradament, poc es podia arribar a imaginar que tan sols 85 dies més tard tindria l’accident de circulació que li va costar la vida.

Avui he acompanyat a la meva mare al cementiri, cada dia de sant Jordi des de fa 66 anys, ella va ha portar una rosa al nínxol com a senyal de record, ja que des que es van casar, mai van poder celebrar aquesta diada tots dos junts, com dos persones que s’estimen. L’he estat observant i després de col·locar la rosa ha estat una estona concentrada en els seus pensaments, com absorta, fins que s’ha girat tot dient-me: anem!.

Mentre fèiem el camí de tornada, en silenci, jo pensava que allí on són les despulles del meu pare, mai no hi han faltat flors fresques en dies assenyalats com sant Jordi, el del seu aniversari, el seu sant, el primer de novembre... Algun any, com ha estat aquest, jo l’he acompanyat, però la major part dels anys ha fet aquesta mateixa visita i el mateix ritual tota sola, un itinerari que comença amb un passeig per les paradetes de venda de roses o flors, en compra i, tot seguit, s’arriba fins al cementiri i col·loca la flor al nínxol, així ni més ni menys que durant 66 anys, de moment. No és el fet de portar-li flors, és el fet de pensar en aquesta persona que va ser el seu marit durant 85 dies i que mai no ha oblidat.

ESTIU A CAN FESOL

                                ESTIU A CAN FESOL, finals de la dècada dels 50.

Segons m’han explicat, quan vaig néixer, a l’hospital de Vilafranca, jo era molt esquifit i, d’acord amb els paràmetres actuals, segur que no arribava al pes mínim que hauria d’haver fet. Fins a tal punt estava dèbil que el mateix metge que va assistir en el part a la meva mare li havia comentat en l’exploració prèvia que no sentia bategar el meu cor. El motiu d’aquesta debilitat l’hem de trobar en l’embaràs que va tenir, i per comprendre-ho, explicaré que els meus pares tan sols van conviure de casats 84 dies, a causa de la mort del meu pare en un accident de circulació, de manera que quan això va passar la seva esposa estava embarassada de pocs dies. Així les coses, no és gaire estrany que aquella circumstància, indirectament, em passes factura: la meva mare no es va recuperar fins que jo vaig néixer. Segons m’ha explicat, fins el part quasi no va menjar i, de la mateixa debilitat, gairebé no es movia del llit. Ens hem de situar en aquella  època, principis de la dècada dels cinquanta, i pensar en una noia de tan sols 20 anys, que en pocs mesos va passar de soltera, a casada, a vídua i finalment a mare, una cosa rera l’altra per aquest ordre. Hem de pensar que una persona en aquesta situació tampoc tenia cap mena d’ajut social ni econòmic. Sort en va tenir dels seus pares que van anar a viure amb ella i es van preocupar que menges el poc que

era capaç d’empassar, si no hagués estat així l’embaràs no hagués tirat endavant.

Vet aquí que, possiblement per aquesta circumstància, jo de petit vaig ser un nen molt dèbil, delicat, amb poca salut i que agafava fàcilment qualsevol malaltia. Era un temps que al poble hi havia el nomenat “metge de família”, i aquest no era altre que el metge de la població que estava disponible pràcticament totes les hores del dia i tots els dies de l’any, per aportar solució a qualsevol emergència. El nostre metge era el Dr. Pedrerol i no tan sols era el metge i curava la malaltia que podria tenir aquella casa, sinó que a més era tractat com un membre més de la família, així no era gens estrany que se li expliquessin totes les intimitats i ell, obertament i amb tota la confiança, donava la seva opinió sobre fets que res tenien a veure amb curar el malalt, com a mínim en l’aspecte físic. Potser va ser per això que en veure la desesperació de la família per la meva mala salut, va comentar que de vegades un canvi d’aires podia anar bé.

Pla de Manlleu

L’economia familiar era molt justeta i l’única solució que es va pensar va ser la de fer-me anar a casa del germà gran de l’àvia, i així ho van fer. La mare va escriure al Pla de Manlleu on vivia, a la masia coneguda com a Can Fesol, explicant la situació i demanant al germà de l’àvia poder anar a passar-hi uns dies. Dit i fet, pocs dies més tard l'àvia i jo, en cotxe de línia, vam enfilar fins aquell indret familiar, s’hi arribava per una carretera plena de toms que passava entre camps i boscos de pins. Era quan les carreteres encara no estaven asfaltades, carreteres de terra on s’aixecava una gran polseguera en passar el popular cotxe de línia. El poble de Pla de Manlleu, era un llogarret amb poques cases, totes situades al costat de la carretera. El germà de l’àvia va venir a buscar-nos amb el carro per tal de poder arribar fins a la masia, una mica apartada de les cases del poble. Desprès de saludar-nos vam pujar-hi. Era la primera vagada que pujava a un carro. Quan vam ser a dalt vam començar a

Can Fesol amb l'alzina centenària

enfilar-nos per un camí costerut i estret, endinsat cap a la muntanya. No sé l’estona que vam estar pujant al pas compassat del cavall. Jo anava observant com les enormes rodes del carro no paraven de girar entrant i sortint de tots els desnivells del camí. Finalment l’àvia va dir-me: Mira ja hi som!, i allí al fons, a pocs metres davant nostre, mentre encara fèiem camí en una suau pujada, vaig veure una casa mig tapada per un arbre enorme.

No recordo què vaig pensar en aquell moment, ja era ben entrada la tarda i començava a fer-se foc. Va venir tota la família a rebre’ns, hi havia la tieta Conxita, la dona del tiet Pep germà gran de la iaia, el seu fill Joan i la filla petita, la Cinta. Tots eren molt més grans que jo. També recordo que va venir el seu gos, el Cassinyo, ell i jo aviat havíem de ser molt amics.

Amb el Cassinyo

La casa era blanca, amb una porta oberta i dues finestres a la planta de dalt, en un lateral unes escales que pujaven a una porta tancada i a sota una altra porta, la que donava al celler, amb els cups. A l’altre costat de la casa hi havia la quadra dels animals. Aquesta construcció no havia tingut mai aigua corrent, per beure calia acostar-se al pou, prop del camí, i per a totes les altres necessitats una cisterna situada darrera la casa recollia l’aigua de la pluja. Tampoc hi havia electricitat, de manera que en fer-se fosc calia disposar de llums d’oli i d’espelmes per tal de veure-s’hi una mica, però aquesta condició era la que marcava l’hora d’anar a dormir. De subministrament de gas o de servei de telèfon gairebé que n’hi n’havien sentit a parlar.

A l’espai de l’entrada a la casa hi havia la llar de foc, una sala que era al mateix temps cuina, menjador i sala d’estar, amb una taula i cadires de fusta. Al costat del foc, a la paret, hi havia el forat del forn i a l’esquerra els fogons per a posar-hi les brases, encara al costat la pica de rentar els plats, tota de pedra. A la dreta de l’entrada unes escales conduïen al pis de dalt, allí  hi havia les habitacions i al fons el sacs on es guardava el gra, les patates, els llegums, ...

Tot era nou i, al mateix temps, estrany per a mi, per l’avia no ho era tant tota vegada que hi havia viscut fins que va fer 14 anys i la van posar a servir, desprès ja es va casar i es va quedar a viure a Vilafranca. No ho recordo, però estic segur que aquell primer dia vaig sopar poc i en fer-se fosc tots ens en vam anar a dormir.

L’endemà sí que va ser tot un seguit d’emocions i coses noves per tot arreu. El que més recordo és la llum del sol que arribava a dins per la porta d’entrada, oberta de bat a bat. Tothom ja sabia què calia fer, des de munyir la cabra que tenien per a la llet, fins encendre el foc, anar al pou a buscar aigua, parar la taula per esmorzar...,  el pa torrat amb oli...

Amb el caball

Després el tiet Pep i el seu fill prenien el cavall i anaven al camp a fer feines, no sé quines, tan sols recordo que marxaven i un moment després ja no hi eren, i així cada dia. Sovint quan em llevava ells ja havien marxat, cap a la feina quan tot just començava a clarejar, i molts dies no tornaven fins ben entrada la tarda.

Durant tota la jornada, com que jo no tenia cap feina a fer, m’entretenia mirant les gallines com picaven i grataven el terra, la cabra lligada i que no parava de menjar herbes i fulles, els conills, tancats en unes gàbies petites o el jaç del cavall, allí on dormia. Hi havien gatets que anaven i venien per tot arreu, alguns es deixaven agafar, altres en canvi en veure’t fugien. També tenien un hort del que collien gairebé tot el que necessitaven per menjar.

Jo marxava amb el Cassinyo, el gos de la casa, no sé de quina raça era, deien que era un bon caçador, no era gaire gran, tenia el cap blanc i les orelles negres. Per no perdre’m li agafava la cua i ell em portava per tot el bosc, jo anava quasi corrent per poder seguir-lo. Passavem per llocs plens d'insectes que jo per por de perdre'm no deixava la cua del gos i la cara i el cap acabava ple de teranyines. El primer dia que vam marxar tots dos vaig tornar ple d’esgarrinxades, molt brut i suat, a més tenia molta set de manera que vaig haver d’anar amb la Cinta a buscar aigua al pou, amb un càntir, però no em va deixar veure fins que vam tornar a la casa.

Segant el blat amb la dalla i la falç

Aquells dies de juliol em van oferir l’espectacle de veure com segaven el camp de blat que hi havia allí al costat. Segaven amb la dalla i també amb la falç. Recordo que la dalla era alta com jo i el tall feia més de dos passes de les meves .Un cop enllestida aquesta feina anaven amuntegant les espigues, en feien piles i les lligaven per poder-les carregar al carro i portar-les a l’era, llavors les estenien a terra i amb l’ajut del cavall que estirava la curra -que així en deien d’una pedra molt gran que servia per fer caure el gra-, es passava pel damunt del que s’havia segat. Una bona estona donant voltes i més voltes, ells anaven amb les forques que anaven girant les espigues per tal que la curra passés per damunt de totes elles, s’acabava produint el miracle: el gra ja era al terra, separat de la palla. Llavors desenganxaven la curra i al cavall li posaven el trill, una fusta plana amb pedres enganxades que tallava la palla del gra. Quan tot això ja s’havia acabat era arribada l’hora de separar la palla del gra, calia un garbell per tal de ventar, de manera que en el sedàs només quedava el gra, net de palla.

Tot plegat era per a mi un entreteniment que em feia passar les hores molt distret. Observava com totes aquelles persones, fins i tot la meva iaia, no aturaven el treball ni un moment. Tan sols al migdia, quan el sol era més fort, menjaven i descansaven. A la tarda calia posar el gra en sacs i amuntegar la palla, i l’endemà altra volta el mateix, fins a enllestir tot el blat que s’havia segat.

Estones de diversió

Quan ara hi penso, recordo la duresa de la feina i com s’hi posaven tots, així com les nul·les comoditats amb les que comptaven, no tenien bany ni molt menys dutxa, però també recordo el bon humor que podies trobar a tot arreu. Era una vida molt senzilla, es podria dir que eren gairebé autosuficients, vivien al mig del no res, sense noticies del món, però molt ben avinguts, amb poca cosa en tenien prou per fer festa i riure una estona. Sempre estaven contents, reien per qualsevol bestiesa i feien broma amb les coses més inversemblants que es puguin imaginar. Era un temps que ens pot semblar molt proper però que ens resulta ben llunyà pel que fa a la manera de viure i de respectar la família i l’entorn.

Així vaig passar no sé pas quants dies, però el cert és que -

o com a mínim així m’ho han explicat- desprès d’aquells dies d’estiu a Can Fesol, vaig tornar a Vilafranca més reforçat, amb millor salut, canviat i més fort. No sé si van ser els àpats tan naturals -allò que en dèiem collit i menjat- l’aire molt més sa, els llargs passejos amb el Cassinyo que no sé per on em duia o potser va ser sols una senzilla coincidència, la del moment de fer el canvi coincidint amb l’estada a can Fesol. Ara ens queden les fotografies, records que porten molta enyorança i sentiment, estimació envers tots els membres d’aquella família que em va acollir i que, de ben segur, devia tenir amb mi, amb aquell nen escardalenc de Vilafranca, una paciència gairebé infinita.

QUI MANA?

                                                                   QUI   MANA?

Recordo el que deia l’impressor del taller on vaig treballar aquell estiu de l’any 1972. Feia una comparació entre les persones i les ovelles i establia paral·lelismes entre la societat i el ramat.

Deia que les persones eren l’equivalent a les ovelles del ramat: totes actuen com si d’un ramat es tractes, sense pensar massa ni tenir massa aspiracions: tan sols els preocupa poder menjar i tenir seguretat.

Per damunt d’elles hi ha -em deia- els dirigents polítics i els amos de les empreses on treballen, ells són els que diuen què cal fer i com s’ha de fer. Tothom obeeix, com a xais, sense replicar ni qüestionar res. Els equivalents d’aquests dirigents i amos en el ramat serien els gossos, ells borden i el ramat, ben disciplinat i sense replicar, va cap on el gos el fa anar.

Encara, per damunt dels dirigents i els amos hi ha qui té el capital, que és qui en realitat mou els dirigents i els amos perquè tinguin contentes les persones i aquestes no creïn problemes al bon funcionament de la societat. Aquí, l’equivalent d’aquest capital en el ramat d’ovelles, el que està per damunt del gos, seria el pastor, que és qui indica al gos cap on ha d’anar el ramat per tal que mengi i es mantingui junt i unit, per poder-lo controlar.

No obstant, i encara que sembli que tot s’acabi aquí, no és així. Per damunt de tota la societat, per sobre dels dirigents polítics i els amos de les empreses, hi ha qui té el poder absolut. Aquest està per sobre dels polítics i del capital, es troba a les mans de molt poques persones, les escollides. En el ramat d’ovelles aquest poder seria l’amo del terreny que és qui indica al pastor l’indret on pot dur les ovelles per tal que puguin menjar. Aquest amo ningú no sap qui és, encara que tots els pastors saben que existeix. És qui té el poder i la capacitat de decidir quines mengen i en els llocs on ho poden fer.

Bé, aquestes paraules que em deia l’impressor aquell estiu de l’any 1972 jo les vaig interpretar més com una faula que com una reflexió. Dons vet aquí que ara penso que no estava tan esbiaixat, ja que aquest poder invisible present en la faula i que ningú mai ha vist, en els temps actuals se’ns fa cada cop més present i l’estem notant en totes les decisions que s’estan prenen i que afecten directament a tot el conjunt de la societat.

Crec que les persones que tenen el poder han existit sempre i han pactat acords i trencat aliances quan així els ha interessat, dons estan en el vèrtex de la piràmide social on hi ha lloc per molt pocs, el seu mèrit és que s’han adaptat, avançat i evolucionat en el decurs del temps. Sent ells qui han marcat el progrés i el futur de la societat amb l’única finalitat de no posar en perill en cap moment el poder amb la seva capacitat, la capacitat de manar.

Records de l'avi Joan Plans Ribera.

Quan era petit, a casa vivia amb la mare i els seus pares. Ells van anar-hi a viure a causa de la defunció per accident del meu pare, abans que jo nasqués. Tot i que l’avi Joan Plans va morir quan jo sols tenia 11 anys tinc alguns records d'ell. L’altre avi, que és deia Pau Hill, quan vaig néixer ja portava mort 28 anys, a causa de la tuberculosi.

L’avi Joan era ebenista, a més també feia de porter el cine Bolet (on actualment hi ha el teatre Bolet). Recordo que de molt petit, eren encara els anys 50, molts diumenges, sobretot d'hivern, desprès de dinar anava al cine amb ell, ja que en ser un dels porters podia entrar de franc.

Sortíem de casa a les tres, just desprès de dinar, tot i que la sessió de tarda no començava fins a les quatre. Primer passàvem pel Bar Sport (actualment és on hi ha el Grill), i allà ell demanava un cafè amb “gotes”. En aquells temps als bars es fumava i, sobretot els dies d'hivern, quan s'entrava semblava que hi hagués una boira espessa. Tot estava impregnat d'aquella olor característica i diferent, barreja del fum de les cigarretes i l'olor dels caliquenyos, acompanyats de la flaire de la màquina de cafè. La majoria de les taules eren plenes d'homes que parlaven alçant la veu, com si la seva conversa l'hagués d'escoltar tothom del voltant. També hi havia taules on es jugava amb unes fitxes que em van dir que eren del dòmino, jo recordo que m'ho mirava a certa distància i no entenia res del que feien, i molt menys com podien passar en un moment d'estar tranquils i en silenci a començar a escridassar-se entre ells.

Ens asseiem en uns tamborets alts i rodons, els peus eren com de ferro brillant i el seient rodó, de fusta negra, posats al voltant de la barra rodona, que era situada a l'entrada del bar. Per pujar-hi m'havia d'ajudar d'un altre tamboret per tal de poder-hi seure, com que el tamboret era alt i els meus peus no arribaven a la barres rodones de ferro que hi havia, les cames em quedaven volant, penjades, també m'agradava donar voltes i voltes assegut damunt d’aquella cadira tan especial, mirant el sostre i tot el bar. Quan el cambrer de darrera de la barra duia el cafè a l'avi, a mi en donava un terròs de sucre. Jo el feia servir per sucar-lo al cafè, em feia molta gràcia veure com pujava el líquid negre pel sucre blanc i quan m'arribava als dits el treia i me'l posava a la boca, era dolç, calent i amarg al mateix temps. Desprès l'avi encenia un dels cigarrets que ell mateix es feia i mentre el fumava, de xarrup en xarrup s’anava bevent el cafè, i quan n'hi quedava poc demanava les “gotes”, el cambrer li posava, a la mateixa tassa, una miqueta de conyac. Semblava fet a mida, li durava el mateix el cigarret que el seu cafè amb “gotes”.

A la sortida del bar, giràvem pel primer carrer a l'esquerra i ja des de la cantonada es veia la cua de persones que estaven esperant que s'obrís la guixeta per comprar les entrades del cine. Em feia sentir important això d’anar amb el meu avi i entrar directament sense fer cap cua i, a més, poder ser el primer de tots.

Un dia recordo que a la mitja part havia anat amb ell fins on eren les màquines de cine, al pis de dalt de tot. Per arribar-hi s’havia de pujar per una escala estreta i petita, tan sols tenia sis o set graons de fusta, al capdamunt havia una porta, també de fusta, que en obrir-se cap a fora t’obligava a baixar dos graons per poder entrar a dins. Va ser molt emocionant i també divertit. Allí hi havia dues persones que ho feien anar tot. Era una habitació petita i quasi a les fosques, les bombetes estaven envoltades de papers que dirigien la llum cap al terra. El centre de l'habitació estava ocupat per les dues màquines de cine, i a les parets dels costats prestatges plens de unes capses grans, rodones i metàl·liques.

A la paret del davant de les màquines es veien uns forats petits amb vidre, dos d’ells estaven davant del que eren els projectors de les màquines, els que feien que poguéssim veure la pel·lícula a la pantalla del cine. Em van deixar mirar per un dels forats i em va semblar volar per damunt de tota la gent que era asseguda sota meu. Al terra de l'habitació hi havia un cubell ple de trossos de pel·lícules. Un dels homes em va ensenyar a posar-les davant de la llum per mirar les imatges. En veure la meva cara de felicitat, va agafar unes quantes tires i me les va donar, jo no m'ho podia creure, tot de trossets de pel·lícules que ara eren meus. Vaig mirar la cara de l'avi, ell també reia amb ganes.

Quan l’endemà ho vaig explicar als meus amics, i també vaig ensenyar-los algun trosset de pel·lícula, em vaig sentir important, havia fet una cosa diferent que ningú no havia fet encara, i tot gràcies al meu avi Joan.

50 ANYS DEL BALL DIABLES PARLAT EN CATALÀ

                          50è ANIVERSARI DIABLES

Estimats germans de sac !. Companys tots d'espardenya i carretilla !. Membres i ex-membres del ball que no balla !

Aquestes van ser les primeres paraules del nostre parlament en la trobada de diables del 1995 que ens va tocar organitzar a nosaltres. Tot just ara fa vint-i-tres anys.

Però com que avui ens dirigim a un públic més ampli, caldrà cuidar les formes, i procurar aplicar els criteris del llenguatge inclusiu i no sexista. que potser no sabrem utilitzar prou correctament.
Així que, bona tarda a tothom !

Aquesta senzilla paraula, TOTHOM, que per a molts de vosaltres serà una expressió habitual, respectuosa amb la moderna norma i, curiosament, sense traducció al castellà, a nosaltres ens transporta en el temps a recordar el primer setmanari vilafranquí íntegrament en català a l'època franquista, coetani amb la nostra etapa de diables, i en què alguns de nosaltres vàrem tenir l'honor de col·laborar.

Donant a tothom per saludat, intentarem explicar com va començar tot plegat ara fa cinquanta anys ... mig segle ... es diu aviat ... . És el temps que ha passat des que el 1968 la nostra colla, els Rosakys, es va vestir per primera vegada de diable.

Hem de posar en funcionament la xarxa neuronal per arribar a recuperar dels somnis dels temps els nostres primers passos com a diables, amb les aportacions de tots els qui vam ser protagonistes d'aquells fets del 68, menys en Joan Balaguer, el Cabra, en Josep Maria Parera i en Julià Font, que també eren llavors entre nosaltres i que, malauradament, ja fa temps van penjar la capa i la forca per sempre.

En aquell temps, abans que els anys ens regalessin aquest bonic color platejat de cabell amb clarianes, i el no tan atractiu perímetre abdominal, amb l'inconformisme i neguit propis de l'adolescència, ens va semblar que el ball de diables estava en decadència. Tots a la colla érem catalanoparlants, però els diables seguien recitant majoritàriament en castellà. Nosaltres vivíem intensament la nostra Festa Major, mentre els diables eren unes persones contractades, que cobraven per fer la seva feina, alguns d'ells fins i tot collidors temporals de raïm, llavors coneguts com a "sagarretes". Aquesta trista realitat, va fer decidir-nos a proposar a l'ajuntament un nou projecte de colla de diables, en un intent de donar-li un caire més popular i amb la llengua catalana com a prioritat, de manera que deixés de ser una manifestació religiosa i institucional.

La nostra proposta seria la de substituir tots els integrants del ball, ajustant el nombre de diables als de tota la nostra colla natural, com era costum en aquells anys i, naturalment, sense cobrar res per les nostres intervencions que faríem per devoció a la festa, com havien fet uns anys abans els bastoners d'acció catòlica i tal com va fer el mateix any 68 la colla de panderetes que enguany també celebra el seu 50è aniversari, juntament amb els capgrossos.

El pas següent va ser exposar la nostra visió trencadora dels diables a qui vindria a ser l'actual Consell de la Festa Major, en aquell temps personificat en un únic home, cap de la policia local i de protocol de l'ajuntament: el senyor Eustaquio Parrilla ... a qui potser la història no ha tractat amb prou justícia. Més autoritari i resolutiu que no ponderat, era la pedra angular de la Festa Major, fill de Santa Cruz de Mudela, ex-soldat de la División Azul i, paradoxalment, gran aficionat als castells. El nostre actual alcalde, en Pere Regull, va dir el 2011 que va ser el senyor Parrilla qui s'espavilava perquè sortissin tots els balls de la festa major i que sense ell potser ara no hi hauria Festa Major. Ens sembla difícil creure que no hi hauria Festa Major, però el cert és que, sense aquest personatge, sens dubte hauria evolucionat d'una manera diferent. El cas era que, fer aquest nou plantejament al senyor Parrilla, no era pas una gestió pacífica, perquè sabíem prou bé que ell tenia un punt de vista ben diferent al nostre sobre el moviment catalanista, malgrat el qual, no va posar cap impediment a la incorporació de la llengua catalana al ball de diables, idioma de tots els seus conciutadans, que ell mateix parlava, tot i que va imposar-nos la condició de passar per la seva censura els versots a recitar. De la mateixa manera que considerem just reconèixer els mèrits del senyor Parrilla en el procés de la festa major, caldrà aclarir també que no va ser ell qui va proposar aquesta renovació del ball de diables, com erròniament ha escrit algú, sinó que va ser per iniciativa de la nostra colla, els Rosakys.
Amb el vist i plau de l'oracle de la Festa Major, vàrem posar fil a l'agulla per resoldre l'apartat logístic. Abans de res, calia triar el vestit. No ens agradaven aquelles granotes vermelles amb unes caputxes mal girbades, i en volíem un de nou i trencador. Després de decidir que la indumentària seria d'arpillera (una roba de sac tant innovadora com calorosa i irritant), ens va semblar que també calia incorporar una capa, i així protegir-nos millor de les espurnes. Perfilada la idea, vam adonar-nos que fer els vestits seria molt més laboriós del que imaginàvem, perquè ningú podia assumir tot el procés. Així que, encarregant les granotes a Confeccions Mercader, de la plaça Constitució, les capes al sastre Rafel Geli, del carrer Consellers, a Sacs Conesa i a l'artista Carles Munts per decorar-les, i amb les banyes omplertes amb escuma pel Ton Bolet als baixos de l'ajuntament i cosides pel sastre, vam aconseguir finalment els nostres primers vestits de sac. Per aquelles coses de l'edat, a la capa portàvem dibuixat un rat penat i el símbol "fes l'amor i no la guerra", representatiu dels incipients moviments hippies i antimilitaristes de l'època. La resta va ser ben senzilla. Pel que fa a les espardenyes, només calia passar per la botiga del carrer Indústria, on la senyora Balanyà et prenia la mida. Les forques eren les mateixes del ball anterior i només calia repassar-les de pintura. I dels dos tabals no calia preocupar-se'n, perquè els llogava cada any l'ajuntament, tot i que eren molt matussers i costava de fer-los sonar.

Amb tota la part logística ja resolta, i decidit que recitaríem íntegrament en català, ens quedava per concretar quin havia de ser el nostre missatge. Però per entendre millor les dificultats d'aquest aspecte, ens hauríem de situar a l'any 68. Es respiraven uns aires molt diferents als d'avui al mateix temps que el fum de les nostres primeres carretilles amb aquell olor a sofre i potassa. Arreu del món es vivien temps convulsos en què semblava que tot havia de canviar: la guerra del Vietnam, la primavera de Praga, el maig francès, el moviment hippies, etcètera, mentre que al nostre petit país la situació era ben diferent. Tot i que ETA havia començat la seva escalada d'atemptats, aquí es vivia en una pau aparent sota la dictadura del General Franco i el català era un idioma prohibit en tots els àmbits públics i oficials. El mateix any 68, en Joan Manuel Serrat, va ser escollit com a representant d'Espanya al festival d'Eurovisión, i poc després renunciava a participar-hi, perquè no el deixaven cantar en català. Aquesta era llavors la trista situació de la nostra llengua materna que nosaltres, com uns estranys privilegiats, podíem utilitzar, encenent una petita flama cap a la normalització del català, i perquè no, cap a la posterior creació l'any 71 de l'Assemblea de Catalunya, sota el lema de "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia", que tantes i tantes vegades havíem cridat. Els nostres versots, que avui semblen uns innocents i ingenus poemes de jocs florals, recollien aquelles tímides denúncies que podien superar el filtre de la censura municipal, que tot i així, eren les primeres i úniques crítiques que aleshores es feien a l'ajuntament. Conscients del lamentable nivell dels nostres versots després de passar per censura, ens va semblar convenient incorporar alguna cosa més al nostre reper-tori, pel que amb la inestimable col·laboració d'en Josep Maria Masachs, lletraferit diplomat en arqueologia, vàrem recuperar un entremès fet a partir d'anotacions del teatre popular medieval de carrer. Així va néixer l'Acte Sacramental que, amb gran sorpresa i satisfacció per part nostra, s'ha continuat representant durant tots aquests cinquanta anys.

Recordem amb nostàlgia quan vàrem estrenar la nostra llampant indumentària de sac, en aquelles festes majors tan diferents a les d'ara, amb unes matinades en què hi havia més músics que seguidors, amb els nens del Vendrell i la Vella com a colles punteres, mentre que els verds tot just aixecaven els seus primers castells de vuit, i amb una Vilafranca també ben diferent a la d'avui.

Sense cap formació ni recomanació per part de ningú, vàrem agafar per primer cop la forca per petar les nostres primeres carretilles, i a peu d'aquesta mateixa plaça, perquè no hi havien empostissats encara, estrenàvem l'Acte Sacramental i recitàvem els primers versots en català a la història dels diables de Vilafranca, amb les primeres crítiques al consistori. Les carretilles, sempre molt escasses, les portava un de nosaltres en un sarró de roba, que caminava una mica endarrerit. Amb la manca d'experiència, aprofitàvem el viatge al sarró per agafar unes quantes carretilles de cop que ens repartíem per les butxaques. Així armats, després de la tronada d'un dia 29, en Josep Maria Parera va tenir una actuació tan aplaudida pel públic com esperpèntica, i que ens va deixar a tots nosaltres ben astorats. En un moment donat, se li van encendre totes les carretilles que duia a les butxaques que van anar foguejant i petant, mentre ell anava rodolant pel terra de la rambla en un inútil intent per apagar-les. La cosa no va passar d'uns quants forats al flamant vestit de sac, uns blaus allà on li van petar el trons i adonar-nos d'una perillosa pràctica que calia evitar. Recordem també un altre moment, en les úniques sortides que havíem fet com a diables, que vàrem anar dos anys convidats a la festa major de Vilanova, que en aquell temps no tenia ball de diables. Amb la rambla engalanada i plena de públic, nosaltres anàvem davant les autoritats obrint pas amb el foc de les carretilles fins a l'església del cap de munt, on havien muntat una traca i castell de focs semblant a l'entrada de Sant Fèlix. El cap de protocol, el senyor Serra, va demanar-nos que tiréssim alguna carretilla a la plaça de l'església per obrir una mica d'espai per a les autoritats, del qual se'n va ocupar en Pep Navarro, amb tanta mala fortuna, que se li van escapar unes espurnes cap alguna part no prou protegida del muntatge i va començar a esclatar la magnífica traca i esplèndid castell de focs que havien muntat, mentre el capellà i escolans, amb les sotanes arremangades, corrien a refugiar-se dins l'església i les autoritats amb el seguici fugien en direcció contrària rambla avall ... No van convidar-nos mai més.

No ens estendrem en més anècdotes ni records, però ara, arribats a la tardor de les nostres vides, veiem emocionats com, mig segle després, aquella fràgil llavor que vàrem sembrar un dia, ha germinat fins a convertir-se en aquest gran arbre que és avui la família dels diables després de fer-lo créixer al llarg dels anys tots aquells que han vingut darrera nostre, arbre de què nosaltres només en som ara una petita part de l'arrel. Cap de nosaltres es podia imaginar llavors, que potser havíem escrit una pàgina de la història del ball de diables, ni que la nostra aportació hauria pogut arribar mai a tenir aquesta transcendèn-cia per al seu futur, com ara ens han fet saber.

No ens agrada parlar d'ex-diables, perquè creiem fermament que tots aquells que un dia hem tingut l'honor de formar part en algun moment d'aquesta família diabòlica, seguim i seguirem essent diables per sempre, amb una capa virtual penjada al capçal del llit, la forca a mà, i unes carretilles a la tauleta. I així, tantes vegades com faci falta, ens posarem aquesta indumentària virtual, agafarem la forca amb la carretilla muntada, i amb la força de la veritat i la justícia, farem tot allò que haguem de fer i direm tot allò que haguem de dir. A aquesta societat, que és la nostra, li calen sempre diables de guàrdia per denunciar tanta injustícia, incompetència, corrupció, il·legalitat i despotisme. Que mai ens haguem de penedir de no fer-ho !. Que les nostres denúncies cremin sempre més que les nostres espurnes !. Heus aquí el nostre missatge.

No voldríem acabar sense un record per a tots els diables de la història de Vilafranca, en especial, per a tots aquells que no són aquí perquè, malgrat que hi voldrien ser, van penjar la capa i la forca per sempre. I un agraïment a tots els diables que heu passat després de nosaltres per la vostra tasca de continuïtat i evolució d'aquesta tradició bicentenària i, molt especialment, a l'actual colla per haver-nos fet sentir molt més importants del que realment som, pel vostre reconeixement i organització d'aquest immerescut homenatge. Heu aconseguit encomanar-vos les vostres ganes de fer-lo. Gràcies per haver-nos-ho posat tan fàcil.

Gràcies a tohom !
............
Ahhhh ... som Rosakys ... som diables ... potser grans
però els primers catalanoparlants !
Ahhhh ... som Rosakys ... som diables ... potser grans
però sempre amb la forca a les mans !
Ahhhh ... som diables ... som el millor
i per això us desitgem.... una diabòlica Festa Major !

COLLA ROSAKYS
25 d'agost del 2018