ESTIU A CAN FESOL, finals de
la dècada dels 50.
Segons m’han explicat, quan vaig
néixer, a l’hospital de Vilafranca, jo era molt esquifit i, d’acord amb els
paràmetres actuals, segur que no arribava al pes mínim que hauria d’haver fet.
Fins a tal punt estava dèbil que el mateix metge que va assistir en el part a
la meva mare li havia comentat en l’exploració prèvia que no sentia bategar el
meu cor. El motiu d’aquesta debilitat l’hem de trobar en l’embaràs que va tenir,
i per comprendre-ho, explicaré que els meus pares tan sols van conviure de casats
84 dies, a causa de la mort del meu pare en un accident de circulació, de
manera que quan això va passar la seva esposa estava embarassada de pocs dies.
Així les coses, no és gaire estrany que aquella circumstància, indirectament,
em passes factura: la meva mare no es va recuperar fins que jo vaig néixer. Segons
m’ha explicat, fins el part quasi no va menjar i, de la mateixa debilitat,
gairebé no es movia del llit. Ens hem de situar en aquella època, principis de la dècada dels cinquanta,
i pensar en una noia de tan sols 20 anys, que en pocs mesos va passar de
soltera, a casada, a vídua i finalment a mare, una cosa rera l’altra per aquest
ordre. Hem de pensar que una persona en aquesta situació tampoc tenia cap mena d’ajut
social ni econòmic. Sort en va tenir dels seus pares que van anar a viure amb
ella i es van preocupar que menges el poc que
era capaç d’empassar, si no
hagués estat així l’embaràs no hagués tirat endavant.
Vet aquí que, possiblement per
aquesta circumstància, jo de petit vaig ser un nen molt dèbil, delicat, amb
poca salut i que agafava fàcilment qualsevol malaltia. Era un temps que al
poble hi havia el nomenat “metge de família”, i aquest no era altre que el
metge de la població que estava disponible pràcticament totes les hores del dia
i tots els dies de l’any, per aportar solució a qualsevol emergència. El nostre
metge era el Dr. Pedrerol i no tan sols era el metge i curava la malaltia que
podria tenir aquella casa, sinó que a més era tractat com un membre més de la
família, així no era gens estrany que se li expliquessin totes les intimitats i
ell, obertament i amb tota la confiança, donava la seva opinió sobre fets que
res tenien a veure amb curar el malalt, com a mínim en l’aspecte físic. Potser
va ser per això que en veure la desesperació de la família per la meva mala
salut, va comentar que de vegades un canvi d’aires podia anar bé.
 |
| Pla de Manlleu |
L’economia familiar era molt
justeta i l’única solució que es va pensar va ser la de fer-me anar a casa del
germà gran de l’àvia, i així ho van fer. La mare va escriure al Pla de Manlleu
on vivia, a la masia coneguda com a Can Fesol, explicant la situació i demanant
al germà de l’àvia poder anar a passar-hi uns dies. Dit i fet, pocs dies més
tard l'àvia i jo, en cotxe de línia, vam enfilar fins aquell indret familiar, s’hi
arribava per una carretera plena de toms que passava entre camps i boscos de
pins. Era quan les carreteres encara no estaven asfaltades, carreteres de terra
on s’aixecava una gran polseguera en passar el popular cotxe de línia. El poble
de Pla de Manlleu, era un llogarret amb poques cases, totes situades al costat
de la carretera. El germà de l’àvia va venir a buscar-nos amb el carro per tal
de poder arribar fins a la masia, una mica apartada de les cases del poble.
Desprès de saludar-nos vam pujar-hi. Era la primera vagada que pujava a un
carro. Quan vam ser a dalt vam començar a
 |
| Can Fesol amb l'alzina centenària |
enfilar-nos per un camí costerut i
estret, endinsat cap a la muntanya. No sé l’estona que vam estar pujant al pas
compassat del cavall. Jo anava observant com les enormes rodes del carro no
paraven de girar entrant i sortint de tots els desnivells del camí. Finalment
l’àvia va dir-me: Mira ja hi som!, i allí al fons, a pocs metres davant nostre,
mentre encara fèiem camí en una suau pujada, vaig veure una casa mig tapada per
un arbre enorme.
No recordo què vaig pensar en
aquell moment, ja era ben entrada la tarda i començava a fer-se foc. Va venir
tota la família a rebre’ns, hi havia la tieta Conxita, la dona del tiet Pep
germà gran de la iaia, el seu fill Joan i la filla petita, la Cinta. Tots eren
molt més grans que jo. També recordo que va venir el seu gos, el Cassinyo, ell
i jo aviat havíem de ser molt amics.
 |
| Amb el Cassinyo |
La casa era blanca, amb una porta
oberta i dues finestres a la planta de dalt, en un lateral unes escales que
pujaven a una porta tancada i a sota una altra porta, la que donava al celler,
amb els cups. A l’altre costat de la casa hi havia la quadra dels animals. Aquesta
construcció no havia tingut mai aigua corrent, per beure calia acostar-se al pou,
prop del camí, i per a totes les altres necessitats una cisterna situada
darrera la casa recollia l’aigua de la pluja. Tampoc hi havia electricitat, de
manera que en fer-se fosc calia disposar de llums d’oli i d’espelmes per tal de
veure-s’hi una mica, però aquesta condició era la que marcava l’hora d’anar a
dormir. De subministrament de gas o de servei de telèfon gairebé que n’hi
n’havien sentit a parlar.
A l’espai de l’entrada a la casa hi
havia la llar de foc, una sala que era al mateix temps cuina, menjador i sala
d’estar, amb una taula i cadires de fusta. Al costat del foc, a la paret, hi havia
el forat del forn i a l’esquerra els fogons per a posar-hi les brases, encara
al costat la pica de rentar els plats, tota de pedra. A la dreta de l’entrada
unes escales conduïen al pis de dalt, allí hi havia les habitacions i al fons el sacs on es
guardava el gra, les patates, els llegums, ...
Tot era nou i, al mateix temps,
estrany per a mi, per l’avia no ho era tant tota vegada que hi havia viscut
fins que va fer 14 anys i la van posar a servir, desprès ja es va casar i es va
quedar a viure a Vilafranca. No ho recordo, però estic segur que aquell primer
dia vaig sopar poc i en fer-se fosc tots ens en vam anar a dormir.
L’endemà sí que va ser tot un
seguit d’emocions i coses noves per tot arreu. El que més recordo és la llum
del sol que arribava a dins per la porta d’entrada, oberta de bat a bat. Tothom
ja sabia què calia fer, des de munyir la cabra que tenien per a la llet, fins encendre
el foc, anar al pou a buscar aigua, parar la taula per esmorzar..., el pa torrat amb oli...
 |
| Amb el caball |
Després el tiet Pep i el seu fill
prenien el cavall i anaven al camp a fer feines, no sé quines, tan sols recordo
que marxaven i un moment després ja no hi eren, i així cada dia. Sovint quan em
llevava ells ja havien marxat, cap a la feina quan tot just començava a
clarejar, i molts dies no tornaven fins ben entrada la tarda.
Durant tota la jornada, com que jo
no tenia cap feina a fer, m’entretenia mirant les gallines com picaven i
grataven el terra, la cabra lligada i que no parava de menjar herbes i fulles,
els conills, tancats en unes gàbies petites o el jaç del cavall, allí on dormia.
Hi havien gatets que anaven i venien per tot arreu, alguns es deixaven agafar,
altres en canvi en veure’t fugien. També tenien un hort del que collien gairebé
tot el que necessitaven per menjar.
Jo marxava amb el Cassinyo, el
gos de la casa, no sé de quina raça era, deien que era un bon caçador, no era gaire
gran, tenia el cap blanc i les orelles negres. Per no perdre’m li agafava la
cua i ell em portava per tot el bosc, jo anava quasi corrent per poder seguir-lo. Passavem per llocs plens d'insectes que jo per por de perdre'm no deixava la cua del gos i la cara i el cap acabava ple de teranyines. El primer dia que vam marxar tots dos vaig tornar ple d’esgarrinxades, molt
brut i suat, a més tenia molta set de manera que vaig haver d’anar amb la Cinta
a buscar aigua al pou, amb un càntir, però no em va deixar veure fins que vam
tornar a la casa.
 |
| Segant el blat amb la dalla i la falç |
Aquells dies de juliol em van oferir
l’espectacle de veure com segaven el camp de blat que hi havia allí al costat.
Segaven amb la dalla i també amb la falç. Recordo que la dalla era alta com jo
i el tall feia més de dos passes de les meves .Un cop enllestida aquesta feina
anaven amuntegant les espigues, en feien piles i les lligaven per poder-les
carregar al carro i portar-les a l’era, llavors les estenien a terra i amb
l’ajut del cavall que estirava la curra -que així en deien d’una pedra molt
gran que servia per fer caure el gra-, es passava pel damunt del que s’havia
segat. Una bona estona donant voltes i més voltes, ells anaven amb les forques que anaven
girant les espigues per tal que la curra passés per damunt de totes elles,
s’acabava produint el miracle: el gra ja era al terra, separat de la palla. Llavors
desenganxaven la curra i al cavall li posaven el trill, una fusta plana amb
pedres enganxades que tallava la palla del gra. Quan tot això ja s’havia acabat
era arribada l’hora de separar la palla del gra, calia un garbell per tal de
ventar, de manera que en el sedàs només quedava el gra, net de palla.
Tot plegat era per a mi un
entreteniment que em feia passar les hores molt distret. Observava com totes
aquelles persones, fins i tot la meva iaia, no aturaven el treball ni un
moment. Tan sols al migdia, quan el sol era més fort, menjaven i descansaven. A
la tarda calia posar el gra en sacs i amuntegar la palla, i l’endemà altra
volta el mateix, fins a enllestir tot el blat que s’havia segat.
 |
| Estones de diversió |
Quan ara hi penso, recordo la
duresa de la feina i com s’hi posaven tots, així com les nul·les comoditats amb
les que comptaven, no tenien bany ni molt menys dutxa, però també recordo el bon humor que podies trobar a tot
arreu. Era una vida molt senzilla, es podria dir que eren gairebé
autosuficients, vivien al mig del no res, sense noticies del món, però molt ben
avinguts, amb poca cosa en tenien prou per fer festa i riure una estona. Sempre
estaven contents, reien per qualsevol bestiesa i feien broma amb les coses més
inversemblants que es puguin imaginar. Era un temps que ens pot semblar molt
proper però que ens resulta ben llunyà pel que fa a la manera de viure i de
respectar la família i l’entorn.
Així vaig passar no sé pas quants
dies, però el cert és que -
o com a mínim així m’ho han explicat- desprès d’aquells
dies d’estiu a Can Fesol, vaig tornar a Vilafranca més reforçat, amb millor
salut, canviat i més fort. No sé si van ser els àpats tan naturals -allò que en
dèiem collit i menjat- l’aire molt més sa, els llargs passejos amb el Cassinyo que
no sé per on em duia o potser va ser sols una senzilla coincidència, la del
moment de fer el canvi coincidint amb l’estada a can Fesol. Ara ens queden les
fotografies, records que porten molta enyorança i sentiment, estimació envers
tots els membres d’aquella família que em va acollir i que, de ben segur, devia
tenir amb mi, amb aquell nen escardalenc de Vilafranca, una paciència gairebé
infinita.
