BEISBOL

Record de la 1ª Sèrie Mundial

                                                             BEISBOL

El beisbol és un esport tan desconegut com poc practicat al nostre país, la qual cosa contrasta amb el que succeeix als Estats Units d’Amèrica, allí és el l’esport nacional.

A Catalunya es va començar a jugar el 1923 (casualment el mateix any que els YANKEES equip de beisbol de la ciutat de Nova York, va guanya la primera de les seves SÈRIES MUNDIALS amb el seu jugador estrella BABE RUTH), quan el periodista Agustí Peris de Vargas el va introduir i es van fundar diferents equips. Encara que mai ha estat un esport de masses, tota vegada que no ha estat patrocinat per ser més popular, com tampoc ha gaudit d’un seguiment important per part dels mitjans de comunicació. Tot plegat ha ajudat a fer que sigui un perfecte desconegut i motiva que no hi hagi jugadors de referència que surtin a les notícies, ni infraestructures adients per poder-lo practicar.

Amb tot, el Barça va tenir una secció de beisbol que es va crear l’any 1941, fins que per motius econòmics l’any 2011 la junta directiva va decidir dissoldre-la. Curiosament, aquella temporada havia guanyat la lliga espanyola per quarta vegada en la seva història. Les anteriors les trobem remuntant-nos als anys 1945, 1947 i 1956.

Placa commemorativa dels Jocs

Explico això perquè el meu fill gran, Víctor, havia jugat a beisbol en el Barça, s’havia iniciat a l’escola de beisbol en un camp que hi havia a les instal·lacions del mateix Camp Nou, era l’any 1994 i va seguir jugant fins l’any 2000 quan, sobretot a causa dels horaris dels entrenaments, llavors ja al camp de beisbol situat a Montjuic: Estadi Carles Pérez de Rozas, ho va deixar. Era molt complicat compaginar horaris d’entrenaments amb horaris universitaris.

Van ser uns anys que recordo amb molt de tendresa ja que, a més de ser un esport desconegut, no en sabia res i tot era nou, començant pels uniformes, l’equipació que utilitzaven, l’espai físic on es jugava, el material que feien servir, el llenguatge propi que s'utilitza: pitcher, catcher, strike, homerun, ... i, per sobre de tot, la quantitat enorme de regles i normes que hi havia. De fet, entre els pares que dos dies per setmana ens trobàvem a l’Estadi esperant que es desenvolupes l’entrenament dels fills, hi havia llargs debats sobre aquestes normes, les jugades i les seves interpretacions, que per cert, no sempre tenien quòrum ni consens. Els dies que havíem de jugar fora de casa ens desplaçàvem amb un autocar que el Barça posava a la nostra disposició ja que a la major part dels desplaçaments hi havia lloc pels familiars, la qual cosa feia que entre tots es fomentés l’esperit de pinya, molta confraternització i bon ambient entre els jugadors.

Quan el meu fill ho va haver de deixar per les causes esmentades, ho vam acceptar ja que esport i carrera universitària no sempre es pot compaginar. Però quan vaig llegir que la secció per causes econòmiques va desaparèixer, em vaig disgustar tot recordant aquells bons moments passats.

Vista actual de l'antic Camp de Beisbol

En els Jocs Olímpics de l’any 1992, celebrats a Barcelona, aquest esport es va convertir en olímpic per primera vegada, fins aquests Jocs tan sols havia participat com esport de demostració. Es van disputar al Camp Municipal de Beisbol de L’Hospitalet, el millor camp del moment que, per causa de ser un esport minoritari, l’any 1999 es va reconvertir en el camp de futbol on juga actualment el Centre d’Esports l’Hospitalet. Si l’anem a veure, a primer cop d’ull podem observar aquesta transformació, de camp de beisbol a camp de futbol, veurem que és l’únic camp de futbol on la llotja està situada en un corner, en comptes d’ocupar el centre del camp.

INTOLERÀNCIA BORBÒNICA

                                                  INTOLERÀNCIA   BORBÒNICA

Hi ha casualitats que al llarg del temps es donen en comptades ocasions, no obstant quan aquestes coincideixen són molt il·lustratives per entendre en perspectiva fets passats que són coincidents amb els actuals.

En el número 210 de la revista SÀPIENS, de setembre del 2019, hi ha un molt ben documentat article que parla de la correspondència que van mantenir el rei de França, Lluis XIV amb el seu net i llavors rei d’Espanya Felip V al llarg de l’any 1714, feien referència, principalment, a la guerra amb el catalans i a com afrontar-la. Aquest fet per si sol, ja és d’una gran transcendència per la molta informació que hi ha, si a més afegim que la revista Foreign Policy del 25 de febrer del 2020 parla també de la crisis actual de Catalunya i com s’està afrontant. És molt curiós com en els dos casos hi ha gran INFLEXIBILITAT per part dels monarques castellans envers els catalans i la seva realitat.

Així, el gener de 1714, Felip V escriu al seu avi els motius per castigar als catalans per la seva infidelitat: “Pel que fa a la restitució dels privilegis dels catalans, no és per una qüestió d’odi, ni per un sentiment de venjança, que jo refuso fer-ho, sinó perquè seria destruir la meva autoritat....” Així el febrer del 1714 Felip V li demana ajut militar pel setge de Barcelona: “...4 brigades d’enginyers amb els seus pertrets, a més de 14 batallons, ...dels millors que puguin arribar davant Barcelona el primer d’abril, oferint-vos de pagar-los jo”.

Lluís XIV, li envia tot l’ajut militar sol·licitat, i en una carta del 30 d’abril diu: “Les meves tropes entraran a Catalunya ... aleshores espero que reduireu Barcelona ... Les bombes que hi fareu caure causaran despeses inútils, mataran tan aquells que en aquesta ciutat us són fidels, com els sediciosos. Encendran, sense cap benefici, tots els habitants, i fins i tot potser els dels regnes de València i Aragó”.

Felip V per la seva part informa que donava al duc de Berwich, cap de les seves tropes, la potestat de comandar Catalunya en nom seu i que: “Si els barcelonins, en veure la trinxera oberta, demanen rendir-se, els ofereixi, si és possible, salvar la vida, excepte als caps de la revolta, els quals ha fet massa per no merèixer el càstig més sever. Una vegada la trinxera oberta, obrir foc a discreció, sense condicions. I si porten la seva perfídia, i la seva obstinació, fins a deixar-se assaltar, sotmetre’ls amb el màxim rigor”.

Finalment l’1 d’agost Lluís XIV li demana en aquesta carta que reflexioni: “Ja us he comunicat el que penso de la vostra severitat envers als habitants de Barcelona, i, malgrat que em sembli justa, us he de confessar que esperava que serieu sensible a la ruïna, absoluta, d’una vila important, i a la pèrdua de molta gent valenta, que fareu morir per castigar als rebels, i, per sobre de tot, que el sentiment cristià us portarà a ser clement .... permeteu al mariscal Berwich oferir als de Barcelona una capitulació honorable. Estic lluny de proposar-vos que els torneu els privilegis, però perdoneu-los-hi la vida, i els bens que els pertanyen”.

Davant aquesta petició, Felip V respon: “Penso que Vostra Majestat estarà satisfeta del nou poder que he enviat al duc de Berwich ...concedeixo la vida a tots els que seran dins Barcelona, quan la vila es rendeixi. També concedeixo, als catalans que siguin a la vila, tots els bens que els pertanyen...”.

Ara ens situarem al discurs de Felip VI del 3 d’octubre del 2017, segons la revista Foreign Policy aquí suggereix que encara no ha entès com d’inadequada resulta la inflexibilitat per abordar el moviment independentista català. A més, és ella, la inflexibilitat, la veritable causa que no se solucioni el conflicte català ja que s’interposa en la via del diàleg amb la seva política de “tolerància zero”.  En la seva compareixença institucional va condemnar els independentistes catalans acusant-los de imprudents i que les seves accions els havien col·locat fora de la llei de la democràcia. En cap moment va condemnar les brutals càrregues ni la violència policíaca. En aquest discurs va obtenir popularitat a Espanya, però al mateix temps va alimentar l’independentisme.

En ambdues ocasions hi ha el mateixos protagonistes amb la mateixa causa: ABSOLUTISME.

AVERGONYINAMENT

                                                         AVERGONYINAMENT

Què entenem per memòria històrica?: És allò que ens ha arribat?, o és allò que ha existit?.

El que ens ha arribat, en cas de ser documentació escrita, està contaminat a causa de qui l’escriu, aquest sempre és el guanyador. Podríem afirmar que sabríem el mateix si poguéssim contrastar-ho amb tot el que haurien escrit els perdedors?.

És cert que no podem saber-ho tot, per aquets motiu ens cenyim al que sabem i que hem pogut esbrinar amb documentació oficial i també als relats dels protagonistes, que ho han viscut i patit, i que segueixen vius. Tot i això, en la majoria dels casos no en volien parlar, i en certa manera van ser ells els causants de no deixar més constància del que havien sofert, ja que van callar per no allargar a les noves generacions el record de l’agonia que havien viscut.

Actualment les persones que estan davant d’organismes públics fan el que poden perquè no es perdi, almenys en part, tot aquest llegat de patiment, menyspreu, silencis, oblits, resignacions, exilis, pors, vergonyes.... I malgrat tot, el que tan sols poden fer és tirar endavant un reconeixement dels fets dels que se’n té constància, amb documentació oficial del que va succeir. N’és un exemple la Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, aprovada pel Parlament de Catalunya, on es declaren il·legals els tribunals de l'Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació, aquell que va actuar a Catalunya entre l’abril de 1938 i el desembre de 1978. No obstant, penso que la paraula que millor defineix aquells tribunals hauria de ser: IL·LEGITIMS.   

També s’han invertit moltes hores, esforços i recursos econòmics en cercar i documentar tot el que va passar en el decurs d’aquells anys. Tasca molt feixuga i no sempre agradable de fer ja que les persones que ho han sofert, com ja he comentat, senten pànic en recordar-ho, tenen por de comunicar-ho o remordiment per haver-ho viscut. Noten encara vergonya al seu entorn, pateixen el seu propi calvari amb silencis, resignacions i acceptacions del seu propi destí, és el que podríem denominar AVERGONYINAMENT. Aquesta sensació de no ser digne d’estar entre els altres, els que ho han fet bé, que han guanyat i ara poden menysprear tots els demés, els que han perdut. Tenir por, no tan sols de comentar-ho o explicar-ho, sinó també de recordar-ho ells mateixos, ho han convertit en una part de la seva vida que sembla no haver existit mai. Amb la temença de que si ells ho deien, encara que fos tan sols en l’àmbit de la família, algú més ho podria saber, dir-ho i que tot plegat acabés arribant a oïdes dels “altres”. Aquest és un sentiment el que arriba fins al moll de l’ós, que anul·la com a persona i que fa sentir no mereixedor de res, ni tan sols de servir als “altres”. Un sentiment que tot el que penses, sents i fas ha de tenir el seu vist i plau, la teva existència s’ha reduït a ser invisible, ser servil, ser insensible als menyspreus i sord a les paraules que sents, fins a desposseir-te de tota la teva dignitat. I així fins arribar a creure’t que no tens cap dret.

D’entre aquestes persones voldria recordar al meu avi Joan, el pare de la meva mare. Tan sols és un record molt llunyà, ja que mai deia res d’aquells dies viscuts al front, ni parlava d’amb qui va estar, en quines condicions, com va combatre, ... res, com si no hagués passat. Ell va anar al front de l’Ebre amb 34 anys. Deixant dona, una filla de 5 anys i la petita de mesos. Com també la mare i germanes, al marxar no era conscient que mai més les tornaria a veure, doncs es van exiliar i ja no van tornar. El van fer presoner i va anar a parar a un camp de concentració de León. De l’estança allí tan sols recordo, amb prou feines, que vaig escoltar com un dia explicava que els feien formar despullats al pati, en ple hivern i que amb una mànega d’aigua els “dutxaven”. Feia tan de fred que es quedaven garratibats, sense alè ni mobilitat. El que sí recordo millor es quan la meva àvia deia que va haver de fer molts viatges a l’Ajuntament per tal d’aconseguir els “avals” necessaris per alliberar-lo. Un cop aconseguits, el seu cunyat Jaume el va anar a buscar. Quan va arribar a Vilafranca, venia tan brut i ple de polls, que li va fer treure la roba a l’escala i portar-li una palangana amb aigua calenta perquè es rentés, amb roba per canviar-se. Tot i això, seguia fent una ferum especial que fins al cap d’alguns dies no li va començar a desaparèixer. A més, va arribar prim, desnodrit i malalt. De fet, ja mai més va fer res de bo, tenia una infecció als pulmons i el cor molt debilitat. Va ser aquesta una altra de les formes de reprimir els perdedors, de de les malalties cròniques que portaven molts dels que van tornar, de manera que quedaven limitats per poder treballar i, a més, era una forma de mantenir sotmesa a tot una generació, mai més cap d’ells tornaria a queixar-se ni protestar. L’avi va morir a conseqüència dels problemes pulmonars que patia, jo tenia 11 anys i encara tinc a la memòria les botelles metàl·liques d’oxigen que ens portaven a casa perquè pogués respirar.

En el col·lectiu dels oblidats n’hi ha molts, i moltes diverses i diferents formes i maneres, tan per acció directa com indirecta. N´hi ha que van perdre el treball, ja no eren dignes de desenvolupar-lo, no pensaven igual, eren diferents. N’hi ha que van marxar a l’exili deixant tot el que tenien per tal de poder salvar la vida. N’hi ha que van anar de voluntaris a combatre lluny de la seva llar, per redimir la seva falta. N’hi ha que van perdre els seus bens, per no ser mereixedor de tenir-los. N’hi ha que, per sempre més, van anar amb el cap cot, amb la por de ser qui eren. N’hi ha que van haver de renegar dels seus principis i tot i així no eren ben vistos. També n’hi ha que van perdre la seva honestedat per tal de sobreviure. N’hi ha que van ser humiliats tan sols per ser més intel·ligents que els seus botxins. N’hi ha que els van anar a buscar a casa seva i mai més van tornar, tan sols pel que pensaven, i les seves famílies van quedar sense resposta a les preguntes: per què i on està. Alguns van trencar els lligams familiars per sempre més, per adaptar-se al nou entorn. N´hi ha que van trair una amistat per una gratificació pírrica i esporàdica. N’hi ha que van veure com qui rebia les lloances i gratificacions del seu esforç eren uns altres. Pares que veien com els seus fills els marginaven per ser els seus descendents. Fills que sentien aquesta resignació amb frustració, silenci i ràbia continguda. Els qui van canviar el seu entorn, aquell indret que estimaven, perquè no acceptaven la nova societat basada en la por i la prepotència dels qui havien guanyat. Encara n’hi ha que tenen por de reclamar fins i tot als seus familiars difunts, no sabent on es troben enterrats, és la que es podria denominar “la repressió dels morts”. Sol·licitar un certificat de defunció suposava si eres dels perdedors haver de pagar 8 pessetes, contra el 25 cèntims dels altres. Hi havia ostentació en fer veure el que significava ser víctima guanyadora amb enterraments pomposos, les víctimes perdedores en foses comunes.

La repressió va ser una eina més de l’estat guanyador, la més utilitzada, ja que va crear tot una generació de persones sense ànima i sense esperit, gent que va malviure amb por i silenci els dies, amb resignació, sense ganes de reclamar i amb el cap cot.

Aquesta sensació és el que ha titulat aquesta reflexió, batejant-la com: AVERGONYINAMENT, que no l’hem de confondre com AVERGONYIMENT que és tenir sensació d’avergonyir-se. Aquesta generació penso que no hauria de tenir cap sensació d’avergonyir-se, tot i que li van fer creure que sí. Per aquest motiu he utilitzat aquest mot sense definició i que voldria definir com la sensació de crear-te una falsa vergonya, una vergonya imposada que es tan potent que t’arriba a esborrar tots els records i vivències que hagis tingut durant aquest temps, deixant-te’ls empaquetats en el racó dels oblits cerebrals.

CRISIS EN LA SOCIETAT DE BENESTAR

                                 CRISIS EN LA SOCIETAT DE BENESTAR

Els principis en què es fonamenta la societat del benestar van ser estudiats, planificats i executats per persones nascudes la segle XIX per tal de donar resposta a les mancances socials que patia la població en els moments de la primera industrialització, i es van anant implantant durant el segle XX.

Aquestes mancances les van agrupar en tres eixos:

-        - La escolarització obligatòria per als menors de 14 anys, que havien d’assistir-hi per aprendre tres conceptes bàsics:  llegir, escriure i comptar.

-            -  Atenció mèdica universal per a tots els treballadors i les seves famílies.

             - Creació d’un sistema de pensions per quan aquestes persones arribessin a l’edat de jubilació, que va quedar establerta als 65 anys.

Fins aquell moment les persones sols eren considerats eines en l’engranatge industrial, instruments que dedicaven la seva vida a canvi d’una paga, que rebien si anaven a treballar, en unes jornades inacabables, sense cap dret ni reconeixement. Allí mateix  els nens i les dones cobraven molt menys per fer el mateix treball. En aquest sistema un dia sense treballar, encara que fos per haver patit un accident dins la fàbrica, era dia sense paga. Els seus fills, com que no podien accedir a l’educació, difícilment podrien millorar les seves vides. L’esperança de vida era precària tota vegada que no hi havia un sistema sanitari a l’abast de tothom. Finalment, ja grans i sense poder treballar havien de viure de la caritat per no tenir un sistema de subsistència digna.

Aquestes millores socials s’havien de finançar mitjançant impostos progressius, qui més guanyava més pagava, i amb unes quotes que abonaven en part els treballadors i en part la patronal. Així, d’acord amb aquest plantejament, van crear l’IRPF i la SEGURETAT SOCIAL, tal i com ho coneixem nosaltres.

Aquests plantejaments, molt ben intencionats, no van pensar que a la pràctica un 30 per cent de la població finançava gairebé un 70 per cent de tot el pressupost. Amb l’agreujant que aquest sistema els oferia uns serveis que no necessitaven ni utilitzaven. Els seus fills anaven a escoles privades, la seva salut estava en mans dels millors facultatius i bones clíniques privades i quan eren ja grans tenien rendes per no haver de patir.

Amb aquestes premisses, era qüestió de temps que apareguessin les ASSESSORIES FISCALS, empreses encarregades de fer pagar menys impostos als que més havien de contribuir. Fent que es trenqués l’equilibri del pressupost entre el recaptat i el cost de mantenir les despeses socials.

Tot i ser una transformació lenta, amb el pas del temps els treballadors ens hem adonat de com han baixat els beneficis socials. També han incrementant la pressió fiscal de tots els assalariats, els veritables beneficiaris d’aquestes prestacions. Es paga més a canvi de menys.

En el llibre “LAS ISLAS DEL TESORO”, a la pàgina 59, ho explica molt clarament: “Les grans economies estan traslladant les cargues fiscals a les esquenes de les persones comuns”. “Així els contribuents més rics dels Estats Units, que el 1960 tenia una taxa efectiva del 60%, va baixar fins el 33% l’any 2007”.

A la pàgina 61 explica un exemple concret: “Quan el multimilionari Warren Buffett va realitzar un sondeig dins la seva oficina, va descobrir que ell pagava la taxa impositiva més baixa de tot el seu personal, inclosa la recepcionista”.

El motiu té a veure amb l’estratègia que segueixen les assessories fiscals que busquen i troben les formes “legals” per fer que paguin menys. En el cas que no trobin res, planifiquen la forma de modificar les lleis per fer-les a la seva mida i així seguir gaudint de taxes impositives mínimes. Això passa perquè els que ens governen ho han permès i actualment ho segueixen permetent. A qui governa li és més fàcil i còmode apujar impostos als treballadors assalariats perquè aquets no tenen escapatòria i poc poden fer per evitar pagar els impostos. Això és molt més fàcil que no realitzar una transformació de tot el contingut fiscal i aconseguir que les grans fortunes hagin de cotitzar el que els pertoca.

Quan es van planificar les bases d’aquest estat del benestar l’entorn era molt diferent de l’actual, ara han proliferat les empreses especialitzades en fer reduir impostos a les grans fortunes, fins el punt que aquestes firmes s’han creat un aura de moralitat en què, segons ells, el pagament d’impostos, les necessitats socials i el reequilibri econòmic són elements dolents per a la humanitat, mentre que els paradisos fiscals, el no pagament d’impostos i el secretisme financer, són coses bones.

Davant d’aquestes constatacions és molt difícil poder lluitar tota vegada que el potencial econòmic que mouen és de tal magnitud que poden corrompre mitjançant suborns no tan sols persones, sinó països sencers.

L’organització “Tax Justice Network” va fer una estimació l’any 2005 de com les grans fortunes a nivell mundial tenien 11’5 billons de dòlars en paradisos fiscals. Per escenificar-ho gràficament, si féssim una filera amb bitllets de un dolar podríem anar i tornar 2.300 vegades a la Lluna.

Com he començat dient, la planificació actual de l’estat de benestar la van fer persones nascudes al segle XIX, que si les volem mantenir s’hauran de crear elements de control del segle XXI.

PRESENTACIÓ LLIBRE HILH A VILAFRANCA DEL PENEDÈS

Interessant i molt concorreguda presentació del llibre "Hilh viatge des de la Gascunya-França a l'Alt Penedès i Garraf de Catalunya. Hill, Ill, Yll"

13 de setembre de 2019

D'esquerra a dreta: Ignasi M. Muntaner Pasqual, Joan Solé Bordes i Albert Hill Giménez. 


Antoni Romeu Alemany conseller de Cultura del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, en un moment de la seva intervenció.

Aquest passat divendres va tenir lloc al Teatre Casal (Societat La Principal) de Vilafranca la presentació del llibre ”Hilh viatge des de la Gascunya-França a l’Alt Penedès i Garraf de Catalunya. Hill, Ill, Yll” a càrrec de Joan Solé Bordes, Ignasi Maria Muntaner Pasqual i l’autor, Albert Hill Giménez, amb una gran assistència de públic.

Antoni Romeu Alemany conseller de Cultura del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, va obrir l’acte amb un breu discurs centrat en la generositat com a base de la col·laboració que permet publicacions com la que es presentava, així com en el fet de saber agrair i reconèixer tant aquestes col·laboracions com les investigacions precedents ja publicades, com a millor i més ètic dels camins per continuar incrementant el nostre coneixement sobre els més diversos temes.  

El Sr. Albert Hill, amb arrels penedesenques com s’evidenciava en l’esquema del seu arbre genealògic, va començar a considerar els orígens gascons del seu cognom (donat que l’aventura del llibre que es presentava va sorgir com a recerca personal) arran una comunicació rebuda de Lluís Hill Plans, que contenia un article publicat a l’Eco de Sitges signat per Ignasi Maria Muntaner Pasqual.

Aquest extraordinari i reconegut investigador, preservador i divulgador de la toponímia i del nom de llocs i persones no només de Sitges sinó de bona part del Garraf, que és Ignasi Maria Muntaner, es basava per defendre la seva hipòtesi en les dades contrastades de l’arribada de gascons a Catalunya. Unes dades històriques i demogràfiques que allunyaven la teoria que el cognom Hill procedia d’immigrants britànics. Per un costat, perquè, l’únic que hi ha documentat, amb tota seguretat, és un soldat britànic arribat al Penedès que va morir sense descendència. I per un altre, perquè no hi ha cap constatació històrica d'una emigració britànica, que a més hauria hagut de ser prou nombrosa com per haver donat lloc al nombre d'actuals descendents que comparteixen el cognom Hill, Ill o Yll. 

A partir d’aquest primer contacte amb l’article del Sr. Muntaner i ampliant la informació en obres com ara “De la Vilafranca de 1634 d’Antoni Massanell Esclassans"  (IEP)  o “Els altres catalans dels segles  XVI i  XVII" de Carles Millàs i Castellví (Publicacións de l’Abadia de Montserrat) on es constata la intensa emigració gascona que es va rebre a les terres catalanes i en especial a l’actual Alt Penedès i Garraf, el Sr. Albert Hill ha escrit un llibre que ens apropa a la Gascunya i a l’origen del cognom Hill, en qualsevol de les seves grafies.

L’acte el va conduir el Sr. Lluís Hill Plans, vocal de la Junta Directiva de l’IEP i persona rellevant en tot aquest projecte, no només per haver posat en contacte al Sr. Albert Hill amb el Sr. Igansi M. Muntaner, sinó perquè, amb les constants referències que es van fer durant l'acte de presentació, a la seva investigació sobre Vilafranca i el cognom Hill, es posava en evidenciant la importància, el rigor i la seriositat de les seves aportacions. (Una investigació que hores d’ara continua desenvolupant i no dona per conclosa).

Com a punt i final de la presentació l’IEP va oferir un breu video on es recollia una selecció dels artistes i escriptors amb cognom Hill, Yll, Ill, nascuts a l’àrea del Penedès-Garraf i el Barcelonès.

Finalment es va convidar, per gentilesa de Caves Hill, a una copa de cava a totes les persones assistents.

Les fotografies que acompanyen aquest article són de Jordi Valls

L'acte va estar oganitzat per l'IEP. Amb la col·laboració del Teatre Casal (Societat La Principal) i Caves Hill. En conveni amb l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès. 

El Sr. Lluís Hill Plans adreçant unes paraules als assistents, tot conduint l'acte de presentació. 

XIV SOPAR BALL DE DIABLES I EX-DIABLES DE VILAFRANCA

Menú del sopar

                                  XIV SOPAR DE DIABLES I EX-DIABLES DE VILAFRANCA

El dimarts 27 d’agost de 2019 es va celebrar el sopar de trobada de colles de Diables i ex-Diables de la Festa Major de Vilafranca, un esdeveniment que es porta celebrant bianualment des de l’any 1993, sent aquesta la XIV vegada que ens reuneixen al voltant de taula.

La convocatòria va recaure per tercera vegada en la nostra colla, els Rosakys, els més veterans, ja que ens vàrem estrenar a plaça l'any 1968. La nostra colla ja el va organitzar els anys 1995 i el 2005, i serà aquesta la darrera vegada que ho organitzarem, dons per la propera tots ja serem octogenaris. En aquesta ocasió, a més, érem els cuiners de l’àpat, havent organitzat tota la intendència: buscar un local amb cabuda suficient per més de 100 comensals, lloguer del material necessari, organitzar les taules, lloc per ficar-hi les cuines, neveres i congeladors, escollir el menú, comprar les begudes i el menjar. 

En aquest sopar es va servir 136 còctel de gambes i van cuinar i servir 162 talls de rap d'entre 250 i 290 grams, va repetir moltíssima gent fins acabar-los. Hi havia 50 litres de vi i 12 caixes de cava brut nature. Es van servir 174 GIN TÒNICS i alguns "cubates" amb Coca-cola. També 146 cafès. Es van veure 168 estrelles Damm i 24 sense alcohol. També aigües amb gas i sense gas en petites dosis.

En acabar, passades les 3 de la matinada recollir-ho tot per deixar el local perfecte.

Cartell de la convocatòria

Vi per l'ocasió

Detall de la cocció del sopar

Impressió del llibre

Llibre editat

 Hi van assistir 129 comensals, components de les diverses colles del ball, i ha estat de totes les convocatòries realitzades fins ara, la més concorreguda. Es va beure, menjar, cantar, riure i com es natural en uns Diables com cal es van recitar versots improvisats per l’ocasió.

Com a cloenda de l’acte es va obsequiar a tots els assistents amb el llibre: Interna Quinquaginta annos infernum. Escrit i editat per nosaltres mateixos, els Rosakys, que aplega referències, història, records i interioritats viscudes en el decurs d’aquest mig segle per part de totes les colles de Ball de Diables i amb l’acte sacramental en català.

LES ESPIGOLADORES

 LES ESPIGOLADORES (1857) de Jean-François Millet. Museu del Louvre

        
Recordo la primera ocasió en veure la fotografia d’aquest quadre, vaig pensar que eren com dos quadres en un, ja que si bé en un principi el pintor volia plasmar el treball esgotador de les persones joves treballant sense treva en les jornades de sega dels camps de blat, que comencen quan encara és fosc i acaben quan el sol ja es pon, en algun indret de Normandia. Va ser a les acaballes del dia, ja de tarda, que en aparèixer aquestes tres dones grans, va fer-hi una nova composició, donant-les tot el protagonisme fins el punt de situar-les al vell mig del quadre.

De bon matí ja s’havia desplaçat, carregat amb la tela, el cavallet i tots els estris necessaris, per buscar un ombra i poder així immortalitzar aquesta seca i calorosa tarda de sega. A la composició que veiem, una quarta part del quadre correspon al cel blau net de les llargues tardes, en què la llum és present durant moltes hores, tot i que el cel, a l’horitzó, sembla emboirat per la calor i la pols que s’aixeca al segar, amuntegar i traslladar els feixos de palla.

Podem veure al fons i a la dreta vàries construccions, la més alta ha de ser la dels amos de les terres, al seu voltant les altres, més modestes. Totes semblen iguals, les dels treballadors, com les que devien ser magatzems i també quadres per als animals. Al darrera d’aquestes sobresurten uns arbres, ja llunyans, que poden ser els límits de les terres. Per davant seu, ja dins el camp i a certa distància dels treballadors, el capatàs dalt de cavall, manant les  tasques a realitzar a uns camperols, vestits de blanc, que queden difuminats per l’entorn dels colors terrossos i dels ocres de la palla. Al mig del quadre hi ha un carro aturat i dos homes l’estan carregant amb les espigues del blat acabat de segar, allí es destaquen en gran manera els colors foscos dels cossos dels cavalls. Finalment, a l’esquerra de tot, dues grans piles de palla de color daurat que sobresurten, desafiants, per damunt de l’horitzó. Tots els tons del fons i de la composició del quadre guarden unes formes i una harmonia de colors que de ben segur era el que el pintor volia plasmar. Mentre les persones del fons vestides de blanc estan quasi difuminades en les formes d’aquest entorn, reflex del blat collit en què el cel mateix ha perdut el seu blau per un blanc de la pols aixecada de la terra. Tot es confon encerclat per aquella mena de boirina pròpia de les llargues, seques i caloroses tardes de juliol.

Ja de tarda i amb el quadre força avançat, van aparèixer tres camperoles, de certa edat, per espigolar. Aquest dret secular que tenen els pobres d’emportar-se el gra que queda abandonat als camps desprès de la collita. És una feina feixuga, pesada i que, a més, s’ha de fer de presa tot forçant la vista, tota vegada tenen temps només fins que es fa de nit. L’endemà les aus i altres animals hauran fet desaparèixer el poc gra que pot haver quedat al camp.

En posar-les en el lloc més visible, al centre, davant de tot i amb colors ben diferents de la resta del que acabava de pintar, va haver de replantejar tota la composició del quadre, encara que per fer-ho, penso, va haver d’elevar la línia de l’horitzó inicial. És en aquesta escena, en que es dignifica la lluita per la supervivència, on va desenvolupar tota la seva creativitat, tanmateix les dues dones centrals estan ajupides recollint gra, deixant així l’espai necessari per permetre veure els treballadors del fons carregant el carro, i l’horitzó difuminat. 

Podem observar com destaquen elles, amb les seves pobres vestidures, amb els seus contorns ben definits, es pot veure en detall les faccions dures de les seves cares, cremades per les moltes hores de treball a l’aire lliure i també les seves mans, fortes i fosques per la duresa del treball que han sofert al llarg de la seva vida. Els seus vestits, humils i apedaçats, faldilles fins els peus, davantals recollits a la cintura on fiquen els petits ramells de blat, esclops per sabates i mocadors al cap per protegir-se. Es destaquen els colors vius i cridaners, blaus i vermells, com si es volgués que tinguessin vida, enfront de la monotonia dels colors de la resta del quadre. Observant les seves posicions, mirant fixament el terra buscant aquest gra que hagin deixat els treballadors, podem percebre el sentit de la repetició i l’esforç, així com la lentitud dels seus moviments esgotadors i pesats. Ajupir-se, recollir, aixecar-se amb moviments lents i constants, però al mateix temps, també, amb la determinació que tenen per sobreviure. Elles fins fa poc també anaven a treballar a la sega, ara, no obstant, o bé per malaltia o per edat, ja no poden seguir el ritme que els imposen i ja no les contracten, així que la seva forma de subsistir és aquesta. Aquí sí que l’autor ha plasmat tota la dignitat humana, en aquesta composició central.

En ple segle XX, Zygmunt Bauman va definir com a “residus humans” aquestes persones que ja no podien seguir amb els cicles productius i que la societat feia invisibles, sense pensar ni valorar tot el que havien fet i donat. El seu esforç, la seva salut, el seu temps i, en definitiva, la seva pròpia vida. Ara tan sols els apartava i, com si es tractés d’un objecte que ja no serveix, els oblidava.

Espigolar vol dir collir les espigolalles, els fruits que han quedat en el camp desprès de la collita general. Les espigolalles són les espigues que resten al camp desprès de la sega i que els segadors no arrepleguen per no perdre el temps.