INQUISICIÓ & SUPREM

                                                       INQUISICIÓ   &    SUPREM

La caiguda de l’Imperi Romà va significar la creació de diferents punts de poder en els seus territoris, tot i que tan sols en la forma ja que en el fons va seguir predominant el mateix sistema de govern que havia emprat a les acaballes de l’Imperi, on l’Església catòlica tenia el poder moral de tots els territoris independentment de qui els governava, ja que aquests sempre manaven per la gràcia de Deu. Aquesta aliança va funcionar fins que van aparèixer moviments contraris a l’exclusivitat moral en poder de l’Església catòlica. Al veure qüestionada la seva autoritat, en el Concili de Tours de l’any 1163, es va acordar la persecució d’aquestes desviacions al poder de Roma. Així l’any 1184, el papa Luci III va decretar el “AD ABOLENDAM”, l’obligació de tots els bisbes de visitar les seves diòcesis i perseguir els heretges. Aquest va ser l’inici del que desprès seria la INQUISICIÓ, que en els primers temps es va caracteritzar per ser un instrument per combatre a tots aquells que s’apartessin de la fe oficial que s’emanava des de Roma, els encarregats de jutjar els heretges eren els inquisidors i eren nomenats pel Papa.

A Castella els Reis catòlics, amb el pretext per lluitar contra pràctiques judaïtzants, l’1-11-1478 van obtenir del papa Sixte IV la butlla “EXIGIT SINSERES DEVOTIONS AFFECTUS”, quedant constituïda la inquisició en el regne de Castella, que a més els atorgava competència en el nomenament dels inquisidors, pràctica única en tots els regnes catòlics. Desprès, per pressions, Ferran II d’Aragó va aconseguir que el mateix Papa, nomenés l’any 1783 a Tomàs de Torquemada inquisidor general dels regnes de Castella i Aragó. S’havia creat el TRIBUNAL DEL SANT OFICI DE LA INQUISICIÓ per tots els territoris dels Reis Catòlics. Amb poders totals sobre la vida, fortuna i honor de tothom, era més poderós que el propi estat. Aquests van ser els inicis per eliminar tots els furts i lleis que eren vigents dins dels seus territoris. Creant les bases per a la centralització de poders. A més de lluitar contra les heretgies també els va permetre reprimir qualsevol moviment contrari a les lleis de Castella, sense que intervingués el Papa, creant així un tribunal que unificava sota el seu poder els regnes de Castella-Lleó i Catalunya-Aragó. Tant era el seu absolutisme que l’inquisidor Francisco Peña el 1578 deia: “Debemos recordar que el propósito principal del juicio y la ejecución no es salvar el alma del acusado, sinó alcanzar el bien público y dar temor a los otros”. El poder de la inquisició es basava en les delacions dels sospitosos, fetes per ciutadans de forma secreta, quedant aquests protegits pel mateix tribunal sense que els acusats tinguessin mai cap possibilitat de conèixer els seus delators. Així qualsevol persona podia acusar malèvolament per animadversió o enveja, ja que no havia de presentar cap prova. Els judicis començaven amb la presumpció de culpabilitat, així l’acusat havia de demostrar que era innocent davant del tribunal. El veredicte en la majoria dels judicis era de culpabilitat, tot i que es podia apel·lar al Consell de la Suprema Inquisició, procuraven que ningú apel·les, com tampoc que es pugues apel·lar al Papa de Roma que tenia Delegació Apostòlica. Felip II va promulgar una llei per impedir que cap condemnat pogués apel·lar al Papa. La inquisició espanyola, amb els seus poders il·limitats va continuar funcionant fins l’any 1813 que les Corts de Cadis van aprovar la seva dissolució, encara que Ferran VII el 1814 la va tornar a reinstaurar. Finalment l’any 1834, es va abolir definitivament. Va estar vigent durant 356 anys, va ser la darrera que es va abolir.

En els temps actuals hi ha un altre tipus de poder absolut que en lloc de dir-se tribunal de la Inquisició es diu tribunal del Suprem, creat l’any 1812 a les Corts de Cadis, que perseguia en un principi la SEPARACIÓ DE PODERS, però que en realitat segueix els seus mateixos paràmetres per aconseguir els mateixos resultats, tenint també poders absoluts sobre les vides, les fortunes i l’honor de les persones que, segons ells, es desvien del camí correcte prèviament marcat per l’autoritat del poder central. Qui arriba a ser jutjat ha de demostrar que no és culpable i demostrar sense cap dubte raonable, que és innocent. A més posen les traves impensables perquè els declarats culpables no puguin a arribar apel·lar i ni molt menys que la seva autoritat pugui arribar a ser qüestionada per tribunals no espanyols. Sembla que tan sols es va voler canviar el nom com era conegut el tribunal, ja que el funcionament i la finalitat segueixen sent les mateixes.

En aquest moment ens trobem en ple segle XXI, els membres del tribunal han jutjat i condemnat als acusats del procés, seguint unes pautes quasi inquisitorials, ells no havien de demostrar res, tota vegada que els acusats partien del fet de ser culpables i havien de demostrar que no ho eren. Tant ha estat així que els consideren tan seus que no poden permetre que en cap moment s’escapin del seu absolut control, encara que per aconseguir-ho s’hagin de extralimitar en les mateixes lleis que tan diuen que defensen. Els inquisidors també tenien tanta obsessió en el que defensaven que el que menys els importava era la veritat, el que perseguien era la confiscació dels bens i l’eliminació de qualsevol persona que pugues pensar diferent o qüestionar el que l’autoritat havia decretat. La seva actual paranoia arriba fins l’extrem d’amenaçar a funcionaris per fets que encara no han succeït, això sí, de manera subtil i sense donar la cara obertament, sabent que els que pretenen no és correcte, tot i així els pot més l’ànsia de revenja que l’ordenança de la llei.

PANDÈMIA & CONTROL

                                                     PANDÈMIA   &  CONTROL

Acabo de llegir que, aprofitant les raons sanitàries i alarmistes produïdes per aquesta pandèmia del Coronavirus-19, l’estat podrà monitoritzar totes les ubicacions de les persones a través dels mòbils per saber en tot moment on estem i qui tenim prop nostre per tal de poder avançar-se en cas de contaminació i així poder aïllar aquestes persones en risc d’estar contagiades. Aquesta mesura i d’acord amb els raonaments especificats, hom pensa que és una decisió correcta i adequada; la pregunta és si aquesta mesura quedarà per sempre o tan sols s’aplicarà mentre duri aquest estat d’excepció, ja que si ha de durar per sempre ens trobem en un moment que a les autoritats ja no els caldrà preguntar-nos res, fent aquest seguiment podran saber on som o amb qui estem i, fins i tot, qui sap si també podran escoltar el que diem. Aquesta notícia va ser desmentida al cap d’unes hores i es va dir que havia estat un “BULO”, si més no, i encara que hagués estat un “BULO”, em va fer pensar una mica en el fet que de sempre qui ostenta el poder, els caps d’estat, de país, nació o imperi, la seva primera i gran preocupació ha estat tenir el control “espiritual” i total dels seus súbdits, per dirigir-los cap a un pensament únic, el seu.

Això ha estat sempre així al llarg de la història i s’ha produït en qualsevol civilització de totes les que en tenim constància. En tot estat hi ha una classe dominant, composta per molt pocs, i una classe treballadora i explotada, formada per tota la resta de persones. (Ja es troba en  els temps dels faraons, perses, grecs. A les dinasties xineses. En l’imperi romà. Fins a les cultures precolombines... etc. En èpoques més recents és a les conquestes i expansions dels estats europeus fins l’actualitat). El seu poder s’ha fonamentat en tres eixos bàsics: el diví, per crear-se la dimensió espiritual per exercir el control moral que dona legitimitat totes les lleis i ordres que s’han de complir. L’econòmic, que controla tots els mitjans de producció i els seus productors. I les forces armades, disciplinades i poderoses. Aconseguien controlar aquests tres eixos en estar rodejats de fidels disciplinats, servils i amb manca absoluta de crítica, que eren els encarregats de sotmetre i fer complir les lleis a la resta, fos com fos. El cap visible era l’amo i senyor, no tan sols dels territoris, sinó de tot el que hi havia en ells, incloses les persones, que no eren més que servents. En aquests temps l’economia es basava en l’agricultura i ramaderia, les persones vivien molt disperses quasi sense contacte entre elles, fet que els impossibilitava per poder exercir la força necessària per reivindicar millores en les seves vides, se sentien vulnerables i això els generava un sentiment de por que els impedia fer qualsevol reclamació.

Aquest sistema feudal i aristocràtic es va mantenir fins l’arribada de la primera revolució industrial, quan la necessitat de molta mà d’obra, va motivar l’èxode d’aquestes persones del món rural cap a la industria. El que va començar sent un traspàs dels treballadors del camp cap a les fàbriques va ocasionar una transformació de la societat ràpida, amplia i profunda en tots els nivells. Les poblacions on s’havien establert aquestes industries es van transformar en ciutats, construint habitatges que van poblar-se amb tots aquests treballadors i creant-se una nova classe social que es va denominar obrera. Van aparèixer també els capitalistes i els burgesos. Tot plegat va significar el triomf dels industrials i els homes de negocis sobre la noblesa i l’aristocràcia, que va haver de reinventar-se per adaptar-se als nous temps.

També, en teoria, van desaparèixer els costums feudals. Tot i que les vides dels primers obrers en aquells inicis de transformació van ser molt dures, les normes eren imposades pels amos de les fàbriques, amb llargues jornades de més de 14 hores i els set dies de la setmana, sense cap dret i en unes condicions pèssimes, tot a canvi d’un petit jornal que tan sols els permetia viure amuntegats en edificis sense cap comoditat ni mesura d’higiene. Aquest fet d’estar junts, però, els va permetre adquirir consciència de classe i començar a reivindicar millores laborals i socials, aconseguides quasi sempre a base de protestes i vagues, algunes brutalment reprimides. Millores que s’anirien aconseguint ja als començaments del segle XX. Va desaparèixer la imatge del bon obrer,  la d’aquell que acceptava el que l’empresari li oferia i estava satisfet.

Va ser entrant en la segona revolució industrial a principis del segle XX que als EEUU, per tal d’evitar aquestes vagues que feien endarrerir el treball en cadena, van sorgir els primers test de personalitat, amb l’excusa que pretenien oferir als treballadors els llocs que millor s’ajustaven a les seves capacitats. Per tal d’aconseguir-ho, des de les escoles es farien uns exercicis als alumnes, que desprès un equip d’experts avaluava per determinar seves capacitats, aptituds o preferències. S’afirmava que totes les persones naixien amb unes qualitats innates. Amb els tests intentarien esbrinar quines eren aquestes qualitats, donant tot seguit a cadascú els coneixements necessaris en consonància amb aquestes qualitats, que resultarien molt ben assimilades i obtindrien com a resultat actituds sempre positives. Amb això s’aconseguiria fer desaparèixer la conflictivitat laboral, tornant a la imatge del bon obrer.

Aquesta va ser –una més!- la forma de pretendre saber com són les persones per tal d’obtenir obediència servil sense que es notes manipulació i, al mateix temps, anul·lant tota veu contrària a les normes de qui mana i dirigeix.

Amb el temps va haver-hi un altre pas per controlar la població, aquest va venir de la mà de la inseguretat. Tots ens volem sentir segurs per anar pel carrer sense que ens assaltin, que quan arribem de nou a casa la trobem com l’hem deixat sense que ens l’hagin robat. Aquest el gran dilema, ja que si es demana a l’estat més seguretat, aquest respon que d’acord però a canvi de perdre part de la nostre llibertat. Es tracta d’exercir el control amb la por, la gran disjuntiva entre seguretat i llibertat. D’aquí ve que s’instal·len càmeres de vigilància per tot arreu, que són les que vetllaran per la nostra seguretat, però que també, en tot moment, transformen la nostre vida de privada a pública i així poden fer un seguiment dels llocs, els temps i amb qui s’ha estat. L’estat no ho fa per controlar-nos, sinó per protegir-nos. Això diuen.

Amb l’esdevenir tecnològic semblava que els test havien passat de moda. Ara els mitjans de pagament  electrònics ofereixen molta informació de les persones i es pot saber què comprem, com gastem, on ho fem, amb quina regularitat, els nostres contactes, quins gustos tenim i quasi com pensem si miren els espectacles i llibres que paguem, que ens donen cultura i opinió.

Finalment, torno a enllaçar amb el que comentava a l’inici, tots serem objectes d’una manipulació i no ens en donem compte. Les xarxes són un regal per al poder que decideix, a partir de les dades que proporcionen els mòbils, com manipular les persones. Detectaran patrons de comportament i preferències, i ens intentaran transformar per imposar un pensament dominant i únic. Tot ho faran per evitar que la nostra opinió personal esdevingui opinió pública, perdent així la consciencia de classe davant d’un estat que serà qui crearà uns polítics i una opinió pública sense ànima, regulant-se per regles i normes unidireccionals.

Estem en una pandèmia de dimensions globals que ens fa sentir vulnerables i ens crea un sentiment de por que pot modificar la nostre escala de valors. Hi haurà, de nou, una crisis que incrementarà els desocupats, que serà necessari tenir el control sobre ells i internet donarà molt d’entreteniment per tal que no pensin en fer política ni creïn problemes.

Per acabar una reflexió de l’obra Compon Sense (Sentit comú), de Thomas Paine  que va escriure l’any 1774: “Quan patim o som sotmesos per un govern a les mateixes misèries que podríem esperar trobar en un país sense govern, les nostres calamitats augmenten pensant que nosaltres mateixos proveïm els mitjans que ens fan patir”.

65.000.000 D'EUROS

                                                             65.000.000   d’EUROS

Les persones, totes, tenim somnis, desitjos, esperances, ganes de fer..., que mai s’arribaran a complir. Tot i això, ens agrada pensar-hi, ja que mentre ho fem ens transportem a una realitat paral·lela, diferent i meravellosa que pren forma durant uns instants dins la nostra imaginació.

Quan parlem d’aquests somnis amb familiars, amics i coneguts, en algun moment sorgeix un dels desitjos habituals, voldríem que ens toques la loteria. És a dir, ens agradaria tenir una entrada de diners, dels que arriben sense cap esforç. Llavors, quan diem el què en faríem, es comenta, principalment, pagar tots els deutes, ajudar a la família, gaudir de més temps lliure, satisfer algun caprici... Tal vegada, aquestes coincidències passen perquè tots vivim d’un sou que guanyem desprès de dedicar-hi quasi la meitat de les hores del dia. És una remuneració a canvi del nostre temps, que ara al 2020 pot ser d’uns 30.000 euros anyals de mitjana, tot i que també podrem trobar-ne d’inferiors. Acceptarem aquesta xifra donant per fet que podrem viure amb aquests ingressos anyals. A continuació realitzarem l’exercici matemàtic de dividir la quantitat de 65.000.000 d’euros entre 30.000 euros i obtenim de resultat 2.166. Aquest són el anys que hom hauria de viure, sense gastar res, per arribar a tenir els 65 milions d’euros que el rei emèrit té en el compte d’un banc situat en el que es coneix com àmbit extraterritorial, és a dir en un lloc que està fora de tota jurisdicció, també conegut com paradís fiscal.

Si ho mirem amb perspectiva històrica i anem retrocedint 2.166 anys a partir de l’any que estem, el 2020, arribaríem a l’any 146 abans de Crist. Vol dir que aquesta hipotètica persona, hauria d’haver nascut en els anys que a Egipte governava el rei Ptolomeu VI. El temps que a Roma Publi Corneli Escipió Emilià, militar i magistrat de Roma, va comandar les tropes que van destruir la ciutat de Cartago. L’època que Xina s’havia iniciat la construcció de la Gran Muralla. Quan a la Península ibèrica les tribus autòctones eren derrotades per l’exercit romà, que poc desprès l’any 143 A.C. va arrasar Numància iniciant tot seguit el que es coneix com el període de la romanització.

Jo no sé si mai arribaré a tenir un capital tan elevat, ja que per aconseguir-lo treballant, com he explicat, hauria de viure més de 2.100 anys. El que sí sé és que qui els té no els podrà gastar en aquesta vida, llevat que sigui immortal, cosa no crec en absolut. Per acabar-ho d’embolicar, resulta que qui els té, el rei emèrit, els ha aconseguit, evidentment, sense treballar i a més sense declarar per tal de no haver de pagar impostos ni donar explicacions de la seva procedència. Aquests fets, per ells mateixos prou vergonyosos, són a més delictius, no tan sols per a ell, sinó que ho són i molt més per als súbdits que li han permès fer-ho i amagar-ho, ells són els veritables voltors-paràsits del sistema, ells perpetuen que la corrupció es mantingui en la societat, sense importar-los qui estigui manant, ni els temps que transcorren. Ells estan tan arrelats en tots els estaments burocràtics que és impossible guanyar-los, entre ells es defensen i es recolzen tota vegada que saben que controlen tots els mitjans de poder: comunicació, justícia, policia, capital.

Aquest FONS OFFSHORE amb 65 milions d’euros, a nom del rei emèrit i com primer beneficiari el rei actual, ha transcendit a l’opinió pública gràcies a la publicació del dia 14-03-2020 en el diari The Telegraph, un mitjà aliè, tota vegada que els d’aquí no n’havien fet cap comentari. Un cop ja sabut, la monarquia ha volgut netejar la seva imatge fent un exercici de blanqueig que els mitjans afins han lloat immediatament. Així ha reconegut que, com a principal beneficiari, des de l’any 2019 el rei actual ja estava al corrent de l’import dipositat en aquest dipòsit (que deu ser tan sols una petita part de la fortuna total). Tot seguit, fent un exercici de gran hipocresia i de cara a la galeria, ens pren una vegada més per súbdits-aborregats en dir-nos que ha renunciat a l’herència que li pugui llegar el seu pare i això sense ni tan sols mirar-se el Codi Civil, que diu que no es pot renunciar a una herència que encara no ha estat causada, es a dir que mentre el seu pare sigui viu no pot fer aquesta renúncia. A més, també hem de tenir present que en el cas que aquesta renúncia l’hagués fet correctament, només ho seria dels bens declarats legalment, mai en cap dels casos es contemplarien els bens que estiguessin dipositats en societats ubicades en paradisos fiscals. El que deixa a l’aire, quan arribi el moment, és saber a què renunciarà, ja que no es pot renunciar tan sols a una part de l’herència, aquesta renúncia hauria de ser per la seva totalitat.

BEISBOL

Record de la 1ª Sèrie Mundial

                                                             BEISBOL

El beisbol és un esport tan desconegut com poc practicat al nostre país, la qual cosa contrasta amb el que succeeix als Estats Units d’Amèrica, allí és el l’esport nacional.

A Catalunya es va començar a jugar el 1923 (casualment el mateix any que els YANKEES equip de beisbol de la ciutat de Nova York, va guanya la primera de les seves SÈRIES MUNDIALS amb el seu jugador estrella BABE RUTH), quan el periodista Agustí Peris de Vargas el va introduir i es van fundar diferents equips. Encara que mai ha estat un esport de masses, tota vegada que no ha estat patrocinat per ser més popular, com tampoc ha gaudit d’un seguiment important per part dels mitjans de comunicació. Tot plegat ha ajudat a fer que sigui un perfecte desconegut i motiva que no hi hagi jugadors de referència que surtin a les notícies, ni infraestructures adients per poder-lo practicar.

Amb tot, el Barça va tenir una secció de beisbol que es va crear l’any 1941, fins que per motius econòmics l’any 2011 la junta directiva va decidir dissoldre-la. Curiosament, aquella temporada havia guanyat la lliga espanyola per quarta vegada en la seva història. Les anteriors les trobem remuntant-nos als anys 1945, 1947 i 1956.

Placa commemorativa dels Jocs

Explico això perquè el meu fill gran, Víctor, havia jugat a beisbol en el Barça, s’havia iniciat a l’escola de beisbol en un camp que hi havia a les instal·lacions del mateix Camp Nou, era l’any 1994 i va seguir jugant fins l’any 2000 quan, sobretot a causa dels horaris dels entrenaments, llavors ja al camp de beisbol situat a Montjuic: Estadi Carles Pérez de Rozas, ho va deixar. Era molt complicat compaginar horaris d’entrenaments amb horaris universitaris.

Van ser uns anys que recordo amb molt de tendresa ja que, a més de ser un esport desconegut, no en sabia res i tot era nou, començant pels uniformes, l’equipació que utilitzaven, l’espai físic on es jugava, el material que feien servir, el llenguatge propi que s'utilitza: pitcher, catcher, strike, homerun, ... i, per sobre de tot, la quantitat enorme de regles i normes que hi havia. De fet, entre els pares que dos dies per setmana ens trobàvem a l’Estadi esperant que es desenvolupes l’entrenament dels fills, hi havia llargs debats sobre aquestes normes, les jugades i les seves interpretacions, que per cert, no sempre tenien quòrum ni consens. Els dies que havíem de jugar fora de casa ens desplaçàvem amb un autocar que el Barça posava a la nostra disposició ja que a la major part dels desplaçaments hi havia lloc pels familiars, la qual cosa feia que entre tots es fomentés l’esperit de pinya, molta confraternització i bon ambient entre els jugadors.

Quan el meu fill ho va haver de deixar per les causes esmentades, ho vam acceptar ja que esport i carrera universitària no sempre es pot compaginar. Però quan vaig llegir que la secció per causes econòmiques va desaparèixer, em vaig disgustar tot recordant aquells bons moments passats.

Vista actual de l'antic Camp de Beisbol

En els Jocs Olímpics de l’any 1992, celebrats a Barcelona, aquest esport es va convertir en olímpic per primera vegada, fins aquests Jocs tan sols havia participat com esport de demostració. Es van disputar al Camp Municipal de Beisbol de L’Hospitalet, el millor camp del moment que, per causa de ser un esport minoritari, l’any 1999 es va reconvertir en el camp de futbol on juga actualment el Centre d’Esports l’Hospitalet. Si l’anem a veure, a primer cop d’ull podem observar aquesta transformació, de camp de beisbol a camp de futbol, veurem que és l’únic camp de futbol on la llotja està situada en un corner, en comptes d’ocupar el centre del camp.

INTOLERÀNCIA BORBÒNICA

                                                  INTOLERÀNCIA   BORBÒNICA

Hi ha casualitats que al llarg del temps es donen en comptades ocasions, no obstant quan aquestes coincideixen són molt il·lustratives per entendre en perspectiva fets passats que són coincidents amb els actuals.

En el número 210 de la revista SÀPIENS, de setembre del 2019, hi ha un molt ben documentat article que parla de la correspondència que van mantenir el rei de França, Lluis XIV amb el seu net i llavors rei d’Espanya Felip V al llarg de l’any 1714, feien referència, principalment, a la guerra amb el catalans i a com afrontar-la. Aquest fet per si sol, ja és d’una gran transcendència per la molta informació que hi ha, si a més afegim que la revista Foreign Policy del 25 de febrer del 2020 parla també de la crisis actual de Catalunya i com s’està afrontant. És molt curiós com en els dos casos hi ha gran INFLEXIBILITAT per part dels monarques castellans envers els catalans i la seva realitat.

Així, el gener de 1714, Felip V escriu al seu avi els motius per castigar als catalans per la seva infidelitat: “Pel que fa a la restitució dels privilegis dels catalans, no és per una qüestió d’odi, ni per un sentiment de venjança, que jo refuso fer-ho, sinó perquè seria destruir la meva autoritat....” Així el febrer del 1714 Felip V li demana ajut militar pel setge de Barcelona: “...4 brigades d’enginyers amb els seus pertrets, a més de 14 batallons, ...dels millors que puguin arribar davant Barcelona el primer d’abril, oferint-vos de pagar-los jo”.

Lluís XIV, li envia tot l’ajut militar sol·licitat, i en una carta del 30 d’abril diu: “Les meves tropes entraran a Catalunya ... aleshores espero que reduireu Barcelona ... Les bombes que hi fareu caure causaran despeses inútils, mataran tan aquells que en aquesta ciutat us són fidels, com els sediciosos. Encendran, sense cap benefici, tots els habitants, i fins i tot potser els dels regnes de València i Aragó”.

Felip V per la seva part informa que donava al duc de Berwich, cap de les seves tropes, la potestat de comandar Catalunya en nom seu i que: “Si els barcelonins, en veure la trinxera oberta, demanen rendir-se, els ofereixi, si és possible, salvar la vida, excepte als caps de la revolta, els quals ha fet massa per no merèixer el càstig més sever. Una vegada la trinxera oberta, obrir foc a discreció, sense condicions. I si porten la seva perfídia, i la seva obstinació, fins a deixar-se assaltar, sotmetre’ls amb el màxim rigor”.

Finalment l’1 d’agost Lluís XIV li demana en aquesta carta que reflexioni: “Ja us he comunicat el que penso de la vostra severitat envers als habitants de Barcelona, i, malgrat que em sembli justa, us he de confessar que esperava que serieu sensible a la ruïna, absoluta, d’una vila important, i a la pèrdua de molta gent valenta, que fareu morir per castigar als rebels, i, per sobre de tot, que el sentiment cristià us portarà a ser clement .... permeteu al mariscal Berwich oferir als de Barcelona una capitulació honorable. Estic lluny de proposar-vos que els torneu els privilegis, però perdoneu-los-hi la vida, i els bens que els pertanyen”.

Davant aquesta petició, Felip V respon: “Penso que Vostra Majestat estarà satisfeta del nou poder que he enviat al duc de Berwich ...concedeixo la vida a tots els que seran dins Barcelona, quan la vila es rendeixi. També concedeixo, als catalans que siguin a la vila, tots els bens que els pertanyen...”.

Ara ens situarem al discurs de Felip VI del 3 d’octubre del 2017, segons la revista Foreign Policy aquí suggereix que encara no ha entès com d’inadequada resulta la inflexibilitat per abordar el moviment independentista català. A més, és ella, la inflexibilitat, la veritable causa que no se solucioni el conflicte català ja que s’interposa en la via del diàleg amb la seva política de “tolerància zero”.  En la seva compareixença institucional va condemnar els independentistes catalans acusant-los de imprudents i que les seves accions els havien col·locat fora de la llei de la democràcia. En cap moment va condemnar les brutals càrregues ni la violència policíaca. En aquest discurs va obtenir popularitat a Espanya, però al mateix temps va alimentar l’independentisme.

En ambdues ocasions hi ha el mateixos protagonistes amb la mateixa causa: ABSOLUTISME.

AVERGONYINAMENT

                                                         AVERGONYINAMENT

Què entenem per memòria històrica?: És allò que ens ha arribat?, o és allò que ha existit?.

El que ens ha arribat, en cas de ser documentació escrita, està contaminat a causa de qui l’escriu, aquest sempre és el guanyador. Podríem afirmar que sabríem el mateix si poguéssim contrastar-ho amb tot el que haurien escrit els perdedors?.

És cert que no podem saber-ho tot, per aquets motiu ens cenyim al que sabem i que hem pogut esbrinar amb documentació oficial i també als relats dels protagonistes, que ho han viscut i patit, i que segueixen vius. Tot i això, en la majoria dels casos no en volien parlar, i en certa manera van ser ells els causants de no deixar més constància del que havien sofert, ja que van callar per no allargar a les noves generacions el record de l’agonia que havien viscut.

Actualment les persones que estan davant d’organismes públics fan el que poden perquè no es perdi, almenys en part, tot aquest llegat de patiment, menyspreu, silencis, oblits, resignacions, exilis, pors, vergonyes.... I malgrat tot, el que tan sols poden fer és tirar endavant un reconeixement dels fets dels que se’n té constància, amb documentació oficial del que va succeir. N’és un exemple la Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, aprovada pel Parlament de Catalunya, on es declaren il·legals els tribunals de l'Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació, aquell que va actuar a Catalunya entre l’abril de 1938 i el desembre de 1978. No obstant, penso que la paraula que millor defineix aquells tribunals hauria de ser: IL·LEGITIMS.   

També s’han invertit moltes hores, esforços i recursos econòmics en cercar i documentar tot el que va passar en el decurs d’aquells anys. Tasca molt feixuga i no sempre agradable de fer ja que les persones que ho han sofert, com ja he comentat, senten pànic en recordar-ho, tenen por de comunicar-ho o remordiment per haver-ho viscut. Noten encara vergonya al seu entorn, pateixen el seu propi calvari amb silencis, resignacions i acceptacions del seu propi destí, és el que podríem denominar AVERGONYINAMENT. Aquesta sensació de no ser digne d’estar entre els altres, els que ho han fet bé, que han guanyat i ara poden menysprear tots els demés, els que han perdut. Tenir por, no tan sols de comentar-ho o explicar-ho, sinó també de recordar-ho ells mateixos, ho han convertit en una part de la seva vida que sembla no haver existit mai. Amb la temença de que si ells ho deien, encara que fos tan sols en l’àmbit de la família, algú més ho podria saber, dir-ho i que tot plegat acabés arribant a oïdes dels “altres”. Aquest és un sentiment el que arriba fins al moll de l’ós, que anul·la com a persona i que fa sentir no mereixedor de res, ni tan sols de servir als “altres”. Un sentiment que tot el que penses, sents i fas ha de tenir el seu vist i plau, la teva existència s’ha reduït a ser invisible, ser servil, ser insensible als menyspreus i sord a les paraules que sents, fins a desposseir-te de tota la teva dignitat. I així fins arribar a creure’t que no tens cap dret.

D’entre aquestes persones voldria recordar al meu avi Joan, el pare de la meva mare. Tan sols és un record molt llunyà, ja que mai deia res d’aquells dies viscuts al front, ni parlava d’amb qui va estar, en quines condicions, com va combatre, ... res, com si no hagués passat. Ell va anar al front de l’Ebre amb 34 anys. Deixant dona, una filla de 5 anys i la petita de mesos. Com també la mare i germanes, al marxar no era conscient que mai més les tornaria a veure, doncs es van exiliar i ja no van tornar. El van fer presoner i va anar a parar a un camp de concentració de León. De l’estança allí tan sols recordo, amb prou feines, que vaig escoltar com un dia explicava que els feien formar despullats al pati, en ple hivern i que amb una mànega d’aigua els “dutxaven”. Feia tan de fred que es quedaven garratibats, sense alè ni mobilitat. El que sí recordo millor es quan la meva àvia deia que va haver de fer molts viatges a l’Ajuntament per tal d’aconseguir els “avals” necessaris per alliberar-lo. Un cop aconseguits, el seu cunyat Jaume el va anar a buscar. Quan va arribar a Vilafranca, venia tan brut i ple de polls, que li va fer treure la roba a l’escala i portar-li una palangana amb aigua calenta perquè es rentés, amb roba per canviar-se. Tot i això, seguia fent una ferum especial que fins al cap d’alguns dies no li va començar a desaparèixer. A més, va arribar prim, desnodrit i malalt. De fet, ja mai més va fer res de bo, tenia una infecció als pulmons i el cor molt debilitat. Va ser aquesta una altra de les formes de reprimir els perdedors, de de les malalties cròniques que portaven molts dels que van tornar, de manera que quedaven limitats per poder treballar i, a més, era una forma de mantenir sotmesa a tot una generació, mai més cap d’ells tornaria a queixar-se ni protestar. L’avi va morir a conseqüència dels problemes pulmonars que patia, jo tenia 11 anys i encara tinc a la memòria les botelles metàl·liques d’oxigen que ens portaven a casa perquè pogués respirar.

En el col·lectiu dels oblidats n’hi ha molts, i moltes diverses i diferents formes i maneres, tan per acció directa com indirecta. N´hi ha que van perdre el treball, ja no eren dignes de desenvolupar-lo, no pensaven igual, eren diferents. N’hi ha que van marxar a l’exili deixant tot el que tenien per tal de poder salvar la vida. N’hi ha que van anar de voluntaris a combatre lluny de la seva llar, per redimir la seva falta. N’hi ha que van perdre els seus bens, per no ser mereixedor de tenir-los. N’hi ha que, per sempre més, van anar amb el cap cot, amb la por de ser qui eren. N’hi ha que van haver de renegar dels seus principis i tot i així no eren ben vistos. També n’hi ha que van perdre la seva honestedat per tal de sobreviure. N’hi ha que van ser humiliats tan sols per ser més intel·ligents que els seus botxins. N’hi ha que els van anar a buscar a casa seva i mai més van tornar, tan sols pel que pensaven, i les seves famílies van quedar sense resposta a les preguntes: per què i on està. Alguns van trencar els lligams familiars per sempre més, per adaptar-se al nou entorn. N´hi ha que van trair una amistat per una gratificació pírrica i esporàdica. N’hi ha que van veure com qui rebia les lloances i gratificacions del seu esforç eren uns altres. Pares que veien com els seus fills els marginaven per ser els seus descendents. Fills que sentien aquesta resignació amb frustració, silenci i ràbia continguda. Els qui van canviar el seu entorn, aquell indret que estimaven, perquè no acceptaven la nova societat basada en la por i la prepotència dels qui havien guanyat. Encara n’hi ha que tenen por de reclamar fins i tot als seus familiars difunts, no sabent on es troben enterrats, és la que es podria denominar “la repressió dels morts”. Sol·licitar un certificat de defunció suposava si eres dels perdedors haver de pagar 8 pessetes, contra el 25 cèntims dels altres. Hi havia ostentació en fer veure el que significava ser víctima guanyadora amb enterraments pomposos, les víctimes perdedores en foses comunes.

La repressió va ser una eina més de l’estat guanyador, la més utilitzada, ja que va crear tot una generació de persones sense ànima i sense esperit, gent que va malviure amb por i silenci els dies, amb resignació, sense ganes de reclamar i amb el cap cot.

Aquesta sensació és el que ha titulat aquesta reflexió, batejant-la com: AVERGONYINAMENT, que no l’hem de confondre com AVERGONYIMENT que és tenir sensació d’avergonyir-se. Aquesta generació penso que no hauria de tenir cap sensació d’avergonyir-se, tot i que li van fer creure que sí. Per aquest motiu he utilitzat aquest mot sense definició i que voldria definir com la sensació de crear-te una falsa vergonya, una vergonya imposada que es tan potent que t’arriba a esborrar tots els records i vivències que hagis tingut durant aquest temps, deixant-te’ls empaquetats en el racó dels oblits cerebrals.

CRISIS EN LA SOCIETAT DE BENESTAR

                                 CRISIS EN LA SOCIETAT DE BENESTAR

Els principis en què es fonamenta la societat del benestar van ser estudiats, planificats i executats per persones nascudes la segle XIX per tal de donar resposta a les mancances socials que patia la població en els moments de la primera industrialització, i es van anant implantant durant el segle XX.

Aquestes mancances les van agrupar en tres eixos:

-        - La escolarització obligatòria per als menors de 14 anys, que havien d’assistir-hi per aprendre tres conceptes bàsics:  llegir, escriure i comptar.

-            -  Atenció mèdica universal per a tots els treballadors i les seves famílies.

             - Creació d’un sistema de pensions per quan aquestes persones arribessin a l’edat de jubilació, que va quedar establerta als 65 anys.

Fins aquell moment les persones sols eren considerats eines en l’engranatge industrial, instruments que dedicaven la seva vida a canvi d’una paga, que rebien si anaven a treballar, en unes jornades inacabables, sense cap dret ni reconeixement. Allí mateix  els nens i les dones cobraven molt menys per fer el mateix treball. En aquest sistema un dia sense treballar, encara que fos per haver patit un accident dins la fàbrica, era dia sense paga. Els seus fills, com que no podien accedir a l’educació, difícilment podrien millorar les seves vides. L’esperança de vida era precària tota vegada que no hi havia un sistema sanitari a l’abast de tothom. Finalment, ja grans i sense poder treballar havien de viure de la caritat per no tenir un sistema de subsistència digna.

Aquestes millores socials s’havien de finançar mitjançant impostos progressius, qui més guanyava més pagava, i amb unes quotes que abonaven en part els treballadors i en part la patronal. Així, d’acord amb aquest plantejament, van crear l’IRPF i la SEGURETAT SOCIAL, tal i com ho coneixem nosaltres.

Aquests plantejaments, molt ben intencionats, no van pensar que a la pràctica un 30 per cent de la població finançava gairebé un 70 per cent de tot el pressupost. Amb l’agreujant que aquest sistema els oferia uns serveis que no necessitaven ni utilitzaven. Els seus fills anaven a escoles privades, la seva salut estava en mans dels millors facultatius i bones clíniques privades i quan eren ja grans tenien rendes per no haver de patir.

Amb aquestes premisses, era qüestió de temps que apareguessin les ASSESSORIES FISCALS, empreses encarregades de fer pagar menys impostos als que més havien de contribuir. Fent que es trenqués l’equilibri del pressupost entre el recaptat i el cost de mantenir les despeses socials.

Tot i ser una transformació lenta, amb el pas del temps els treballadors ens hem adonat de com han baixat els beneficis socials. També han incrementant la pressió fiscal de tots els assalariats, els veritables beneficiaris d’aquestes prestacions. Es paga més a canvi de menys.

En el llibre “LAS ISLAS DEL TESORO”, a la pàgina 59, ho explica molt clarament: “Les grans economies estan traslladant les cargues fiscals a les esquenes de les persones comuns”. “Així els contribuents més rics dels Estats Units, que el 1960 tenia una taxa efectiva del 60%, va baixar fins el 33% l’any 2007”.

A la pàgina 61 explica un exemple concret: “Quan el multimilionari Warren Buffett va realitzar un sondeig dins la seva oficina, va descobrir que ell pagava la taxa impositiva més baixa de tot el seu personal, inclosa la recepcionista”.

El motiu té a veure amb l’estratègia que segueixen les assessories fiscals que busquen i troben les formes “legals” per fer que paguin menys. En el cas que no trobin res, planifiquen la forma de modificar les lleis per fer-les a la seva mida i així seguir gaudint de taxes impositives mínimes. Això passa perquè els que ens governen ho han permès i actualment ho segueixen permetent. A qui governa li és més fàcil i còmode apujar impostos als treballadors assalariats perquè aquets no tenen escapatòria i poc poden fer per evitar pagar els impostos. Això és molt més fàcil que no realitzar una transformació de tot el contingut fiscal i aconseguir que les grans fortunes hagin de cotitzar el que els pertoca.

Quan es van planificar les bases d’aquest estat del benestar l’entorn era molt diferent de l’actual, ara han proliferat les empreses especialitzades en fer reduir impostos a les grans fortunes, fins el punt que aquestes firmes s’han creat un aura de moralitat en què, segons ells, el pagament d’impostos, les necessitats socials i el reequilibri econòmic són elements dolents per a la humanitat, mentre que els paradisos fiscals, el no pagament d’impostos i el secretisme financer, són coses bones.

Davant d’aquestes constatacions és molt difícil poder lluitar tota vegada que el potencial econòmic que mouen és de tal magnitud que poden corrompre mitjançant suborns no tan sols persones, sinó països sencers.

L’organització “Tax Justice Network” va fer una estimació l’any 2005 de com les grans fortunes a nivell mundial tenien 11’5 billons de dòlars en paradisos fiscals. Per escenificar-ho gràficament, si féssim una filera amb bitllets de un dolar podríem anar i tornar 2.300 vegades a la Lluna.

Com he començat dient, la planificació actual de l’estat de benestar la van fer persones nascudes al segle XIX, que si les volem mantenir s’hauran de crear elements de control del segle XXI.