divendres, 7 d’octubre del 2022

50 ANYS DEL CLUB BASQUETBOL VILAFRANCA.

 50 ANYS DEL CLUB BASQUETBOL VILAFRANCA                                               

 Aquesta setmana se celebra el cinquantè aniversari del naixement del CLUB BASQUETBOL VILAFRANCA, aquests articles de premsa de l’època en són un petit recordatori d’aquest esdeveniment.

Setmanari TOTHOM el 7 d’octubre de 1972

Taula rodona: Basquetbol Vilafranca

El club Basquetbol Vilafranca va reunir una roda de premsa per informar de la seva primera temporada. En Max Miret, president, i el Sr. Porta, directiu, eren els qui informaren dels propòsits.

EDUCACIÓ ESPORTIVA

Els seus propòsits, tant de formació del Club com els principals mòbils a seguir va dir-nos eren fer possible que el Basquet rutlli. Interessant-se per l'aspecte formatiu: iniciar els infants i joves al joc del basquet. Això els interessa tant o més que guanyar campionats. Amb una frase molt expressiva van dir “que tot infant que vulgui jugar a basquet pugui fer-ho”, per això han obtingut la simpatia de la Federació i en aquest aspecte és en el que rebran ajuda tant en monitors com en la seva formació. Així es tindran en compte els equips comarcals iniciant competicions comarcals, i també s'anirà als col·legis per fer treballar en basquet els que vulguin i desitgin fer-ho.

L'ANY QUE VE 4 EQUIPS

Aquest any inicien amb dos equips, amb un pressupost de 80.000 pessetes, sense la ajuda de cap empresa comercial, esperant la ajuda de la Delegació i amb els problemes de l'inici. Tenen 150 socis que els emparen i que s'han anotat amb força pressa, i han d'agrair que el col·legi Sant Ramon els deixi les instal·lacions. Ells desitjarien en un futur poder tenir instal·lacions, o almenys usar les instal·lacions futures que es facin en el terme esportiu municipal. Com a mostra del seu afany per fer prosperar l'esport vilafranquí és molt expressiva la frase que van dir: pensem que l’any vinent tindrem ja quatre equips. En ella es manifesta l'esperit de voler treballar amb una ample base i no pas dedicant-se a una preparació d’elits esportives que sempre són minoritàries i tancades. 

Setmanari Penedès el 7 d’octubre de 1972

Mañana se inicia el Campeonato Provincial de Baloncesto en el que participa el nuevo equipo del Club Basquetbol Vilafranca. Dicho equipo jugarán sus encuentros en la pista del Colegio de San Ramón.

Setmanari TOTHOM 30 de desembre de 1972 (Foto de tota la plantilla)


Plantilla del Primer equip i del juvenil del Club Basquetbol Vilafranca. D’esquerra a dreta, a dalt: Mateu (entrenador) Miquel, Pujol, Junyent, Mateu, Milà, Blanch, Huguet, Miret, Sanz, Balanyà i Soler. A baix; els juvenils Cuscó, Milà II, Milà I, Font, Martí, Ocaña, Sendra, Hill, Farré.

divendres, 30 de setembre del 2022

EL CATALÀ I ELS ANGLICISMES

    



                                         EL CATALÀ I ELS ANGLICISMES

En qualsevol publicació catalana, premsa escrita, fullets promocionals, propaganda d’esdeveniments, etc., podem trobar a les seves pàgines paraules en anglès que cada vegada més ja tenim acceptades com normals, habituals en la nostra quotidianitat. Gairebé ni tan sols en les qüestionem o, el que encara és pitjor, ni tan sols ens arribem a preguntar com ho podríem escriure en català, ja que talment semblaria o faria la impressió que hem esdevingut uns fòssils, retrògrads, incapaços d’evolucionar i voler adaptar-nos als nous temps d’aquesta societat actual, més moderna i oberta al progrés lingüístic.

Així s’ha normalitzat el fet d’intercalar paraules soltes, o fins i tot expressions i frases curtes en textos, com la cosa més normal del món. Davant d’això em pregunto d’on ve el fet d’omplir tantes capçaleres i pàgines de premsa, més els informatius televisius denunciant la persecució del català, especialment a resultes de les sentències del 25%, un tema que trobem també en incomptables tertúlies moderades per periodistes de renom que condueixen debats interminables amb polítics, acadèmics, escriptors, intel·lectuals, juristes, defensors de l’escola catalana.... Però a l’hora de la veritat, del dia a dia, no som capaços de catalanitzar amb paraules comprensibles les expressions anglòfones i que siguin entenedores per a tothom. Fer-ho així contribuiria a fer que el català estès present en tots aquests àmbits “moderns”, espais en els quals ha quedat relegat al paper d’acompanyant del contingut, al costat de paraules que semblen ser l'essència del que significa progrés.

Dit en un exemple més diari, ens esforcem per intentar parlar i escriure sense castellanismes i quan se’ns escapa alguna “castellanada” trobem qui ens corregeix. Per què no succeeix el mateix amb les paraules  anglòfones? Tal vegada sembla que tinguem vergonya que ens tractin de poc “cultes”, quan en realitat hauríem de defensar aquest llegat tan nostre que representa la llengua i hauríem de ser pulcres quan escrivim o parlem en català, sense necessitat de recórrer a paraules o expressions alienes. Si no ens preocupem de buscar l’equivalent d'un mot en català cada vegada arribarem a utilitzar-ne més com a resultat de no fer l’esforç de voler-ne crear. No volem esforçar-nos en ser referent i no pas comparsa.

Així també cada cop és més corrent veure els rètols de les botigues i els seus aparadors en la major part, o totalitat, en anglès. Reflexiono tot preguntant-me que se n’ha fet de la campanya “RETOLACIÓ EN CATALÀ”?, que tant van fer i treballar moltes persones, ja fa uns anys, per donar visibilitat al fet que tot es podia també escriure i expressar en català. Cas a part són els hotels on a la recepció poden arribar a atendre en diversos idiomes, però no sempre en català. De què serveix tenir una normativa vigent si aquesta no l’apliquem en els àmbits en els quals tenim competències?. On són i què fan les persones que haurien de defensar-ho?.

Respecte a la normativa existent, a Catalunya la Llei 1/1998 de Política Lingüística i la Llei 22/2010 del Codi de Consum de Catalunya estableixen que tant els rètols d’activitat (per exemple: joieria, restaurant, mobles, viatges...) com les llistes de preus i de serveis, les senyalitzacions, les indicacions, etc. (entrada i sortida, horaris, indicacions de seccions,...), i tota la resta de senyalització fixa han d’estar com a mínim en català. Dins d’aquesta obligatorietat hi són inclosos els rètols d’informació del producte. Cal dir que l’obligatorietat no afecta el nom de l’establiment, sinó només al text d’identificació de l’activitat quan s’utilitza sol i no està emparat per la legislació de la propietat industrial.

Sobre aquest aspecte, el president del grup Independent d’Andorra, Ferran Costa, va protagonitzar el passat 14 de setembre un dels moments més rellevants del debat d’orientació política quan, en plena interpel·lació al cap de govern andorrà, va fer una defensa vehement del català: “Pensem que cal aprofitar la situació de privilegi que suposa tenir Andorra com l’únic país amb el català com a llengua oficial i, per tant, tenim un rol clau a desenvolupar més enllà de les nostres fronteres, però primer ens hem d’aplicar la lliçó”. Així va retreure al govern l’abús que fa dels anglicismes, sobretot en programes públics, com ara l’Andorra Growth, l’Andorra Multisport Festival o l’Andorra Taste. “Penso que hem de ser més enginyosos i ser capaços de trobar figures homòfones, és a dir, que sonen igualment en el nostre idioma que en d’altres i que se’n faci entendre igualment”, va afegir.

Què està fent el Govern de la Generalitat per defensar en aquest àmbits l’aplicació del 25 per cent en CATALÀ?, o tal vegada és al revés? Heus ací alguns dels noms que trobem a la premsa de manera habitual que sembla que no tenen definició al diccionari català, però hem d’entendre:

-              Pest Reject, Teletiendaoutlet, Peleg-design, Takaratomy-arts, Glass of Talk, Kitch, Donkey-products, Sulphur, Since, Slow Food, Thewinebs.cat, Sart-up, Primavera Sound, Black Friday, Influencers, By invitation, Riders, By Albert Adrià, Merry Christmas, Hub, Spin, Cool, Mobile World Congress, Street art, Barcelona wine week, Human, Centric marketing, Slow Education Network, Motivation training, Love, College, Restyling, Estrategia windat, Online, Closed, Open, Men, Women, Big Band Clan, Classflow, Networking, Escape room, Tickets, Topticket, Tecnik, Next generation, Consulting, Coaching, Certified destination, The uncover, Living, Coffin chair, Halloween, Gamer, English time, Trendy, Lunch, It’s english time, Follow us on, Starters, Speak, Coding Giants, Foodtrucks, Fastmoda, Back office, Packaging, City horses, The grooves experience, Pendrive, .....








 










divendres, 15 de juliol del 2022

Presentació llibre "CIRCUIT DE VILAFRANCA" a Sant Martí Sarroca. El 14-07-2022


                             


Biblioteca Neus Català Pallejà de Sant Martí Sarroca.                               

Quan vaig iniciar la recerca d’informació referent al CIRCUIT DE VILAFRANCA, en tot moment es parlava dels municipis de Vilafranca – Els Monjos – La Munia. No surt enlloc que una part, encara que minsa, discorria per altres municipis, com és aquest cas en que la carretera B-212 que comunica La Munia amb Vilafranca, l’espai comprès entre la Riera de La Rovira i el riu Foix, és municipi de Sant Martí Sarroca. Així doncs, també pot reivindicar el fet d’haver acollit les primeres curses internacionals de cotxes de l’estat espanyol.

A principis dels anys 20 del segle passat Sant Martí Sarroca tenia 2.345 habitants, dedicats quasi en la seva totalitat als treballs del camp i les industries auxiliars, així és que poc podien pensar que per una part del seu terme sentirien tronar els motors dels cotxes més potents del moment, pilotats pels millors i més famosos conductors d’Europa.

He esmentat CIRCUIT DE VILAFRANCA, però evidentment la raó d’un CIRCUIT és fer possible que hi hagi curses i aquestes van ser organitzades per una PENYA d’amics, amants dels cotxes, la velocitat, les innovacions i que van saber canalitzar aquesta demanda social organitzant, sense cap suport oficial, unes curses que van ser enveja i referent de tot Europa. Aquesta PENYA, estava formada per periodistes, empresaris, enginyers, fabricants de cotxes, etc., tots ells amb gran visió de futur. Es reunien a la cafeteria, avui ja desapareguda, de la plaça Catalunya que es deia RHIN, i d’aquí els hi va venir el seu nom. Van constituir-se en societat l’any 1916, en plena Primera Guerra Mundial, primer fent carreres entre ells i la cosa va anar a més, fins a arribar l’any 1921, de la mà de Joaquim Molins Figueras, en organitzar premis internacionals. Per aconseguir-ho van adaptar la reglamentació francesa a la prova per obtenir el reconeixement internacional. D’entre els socis hi havia Enric Ràfols Martí, d’arrels penedesenques, ell va ser el que l’any 1908 havia organitzat la COPA CATALUNYA, la primera competició automobilística de l’estat espanyol, de la qual se’n van celebrar tres edicions. Buscar un enclavament per situar-hi el circuit, els va portar al Penedès, escollint el triangle de carreteres que uneix Vilafranca-Monjos-La Munia, de 14’79 quilòmetres. Aquí és on es va córrer la primera carrera internacional de cotxes de l’estat espanyol, que va ser la segona d’Europa després de la de París d’aquell mateix 1921. En aquestes curses es van incorporar noves normatives, vinculades als campionats automobilístics, algunes vigents avui en dia, com el fet que cada equip s’identifiqui amb un color diferent, o bé que la sortida de tots els vehicles es fes de manera conjunta, com es va produir per primer cop en la cursa de 1923.

Aquestes curses van ser molt populars, tant era així que en la tercera cursa celebrada el 21 d’octubre de l’any 1923, en coincidir aquesta data amb la del partit de futbol entre el C.F. Barcelona i l’Europa, la Federació de futbol va ajornar-lo perquè el públic puguis venir a presenciar la carrera del CIRCUIT DE VILAFRANCA. Em sembla que avui encara no som prou conscients del que van representar aquelles carreres de cotxes de fa cent anys pel Penedès, tan sols unes dades. Durant els tres anys que es van celebrar les curses internacionals en aquest CIRCUIT van venir, per un sol dia i al llarg dels tres anys, més de 50.000 persones, a més de 2.000 cotxes, pensem que són xifres de fa cent anys. Aquestes curses comportaven un grau d’incertesa important, ja que es feien per primer cop i ningú podria saber si tindrien èxit o no; tot i això amb molta il·lusió, talent i treball les van portar endavant. Van projectar unes tribunes, desmuntables cada any, tenien una llargada de 135 metres on hi cabien més de 6.000 persones, pensin que Vilafranca només tenia 7.958 habitants. A més de les llotges, hi havia un espai per acollir els corresponsals de premsa que havien arribat de Catalunya, Espanya, França, Itàlia, Anglaterra, Àustria, Bèlgica, Alemanya i fins i tot dels EE.UU. Allí hi havia instal·lada línia telefònica i telègraf, que els permetia poder enviar les cròniques quasi en temps real. A la cursa de l’any 1923, es van instal·lar, per primer cop a l’estat espanyol, altaveus perquè el públic pogués estar en tot moment informat de com evolucionava la carrera.   

EL CIRCUIT DE VILAFRANCA que tenim al Penedès podem considerar-lo:                                     “EL BRESSOL DE LA FÓRMULA 1 A ESPANYA”.

És un circuit semi permanent o temporal, situat en carreteres públiques, és per les seves característiques el primer on es van celebrar TRES PREMIS INTERNACIONALS i que ha arribat a CENTENARI. Aquest va ser un projecte estratègic que va situar el Penedès en el centre mundial de l’automobilisme, que va atreure persones de tot el món, però que, malauradament, ha quedat oblidat.

D’entre els circuits més importants d’Europa inaugurats als anys 20 tenim:

-              Circuit de VILAFRANCA DEL PENEDÈS, a Catalunya, de l’any 1921.

-              Circuit de MONZA, a Itàlia, de l’any 1922.

-              Circuit de LE MANS, a França, de l’any 1923.

-              Circuit de LASARTE, al País Basc, de l’any 1924.

-              Circuit de SPA-FRACORCHAMPS, a Bèlgica, de l’any 1925.

-              Circuit de NÜRBURGRING, a Alemanya, de l’any 1927.

-              Circuit de MONTECARLO, a Mònaco, de l’any 1929.

De tots ells els únics que no tenen activitat són els de l’estat espanyol, casualitat o desídia?  Crec que aquest traçat l’hauríem de preservar pel que va significar dins la història de les competicions automobilístiques internacionals a Europa, i per coneixement de les generacions futures. Actualment, el traçat del CIRCUIT no consta inclòs en l’inventari del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura. Per aquesta raó el 16 de febrer de 2022 vaig sol·licitar, amb instància a la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, que fos declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. En la seva resposta, de 13 pàgines, del 18 de març de 2022, exposen que: “tot i els valors històrics del CIRCUIT DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS, aquests no s’ajusten a les característiques de les categories de BCIN que estableix la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català. No obstant això, i tenint en compte els valors relacionats amb la memòria històrica d’aquest esdeveniment, es suggereix estudiar la possibilitat d’impulsar la seva difusió incrementant els panells informatius en diferents punts del CIRCUIT, o a través d’actes rememoratius d’aquest esdeveniment esportiu amb implicació social o municipal”.

Així és que d’acord amb aquesta resposta i en veure que hi estaven implicats cinc ajuntaments diferents i que abastaven dues províncies, el 16 de maig de 2022 vaig fer una instància al Departament de Cultura del Consell Comarcal de l’Alt Penedès en la qual informava de la resposta rebuda per part de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, de manera que demanava que organitzessin una trobada amb els Ajuntaments implicats per posar en valor el traçat del CIRCUIT per tal que es preservés i es fes difusió, a més d’impulsar actes rememoratius d’aquest esdeveniment. 

En la resposta rebuda el passat 29 de juny exposen: “Creiem fermament que qualsevol iniciativa d’aquest tipus s’ha d’impulsar i liderar des de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès després de valorar-la tècnicament i econòmica. El Consell Comarcal no té competències ni capacitat econòmica per posar en valor el traçat, preservar-lo, senyalitzar-lo o organitzar un acte esportiu amb cotxes d’època. En qualsevol cas, si l’Ajuntament de Vilafranca decideix impulsar alguna d’aquestes iniciatives, des del Consell Comarcal procurarem donar-hi suport en la mesura de les nostres possibilitats”.

A la vista d’aquesta resposta, el dia 30 de juny vaig enviar una instància a l’Ajuntament de Vilafranca en la qual els exposava aquesta ferma creença manifestada pel Consell Comarcal i els demanava el seu lideratge en aquest projecte de posar en valor el traçat, preservant-lo i podent organitzar actes rememoratius d’aquest esdeveniment. No s’ha rebut, de moment, cap resposta.   

En aquesta sala poden gaudir de la magnífica exposició, realitzada i cedida per l’Ajuntament de Castellví de la Marca per aquest acte, en la qual es dona visibilitat a les tres curses de fa cent anys per aquestes terres del Penedès. La van inaugurar el passat 16 d’octubre del 2021 durant els actes de la 63a Festa del Most, en coincidir aquesta data amb la del centenari de la primera d’aquestes carreres
internacionals que van tenir lloc al Penedès. Exposició de la qual podran gaudir fins el proper diumenge dia 24 de juliol.  





dissabte, 26 de març del 2022

L'OBLIT ÉS DESAPROFITAR L'ESFORÇ DELS QUI ENS HAN PRECEDIT.


Cotxe RICART-PÉRZ el 1922 travessant el pont que actualment encara hi ha a la sortida de LA MÚNIA
 

L’OBLIT ÉS UN  PROBLEMA I PENEDIR-NOS DEL QUE HEM OBLIDAT TAMBÉ.

De resultes del treball d’investigació realitzat per esbrinar la història de les carreres de cotxes realitzades ara fa 100 anys per les carreteres del Penedès en el denominat CIRCUIT DE VILAFRANCA, que transcorria pels municipis de Vilafranca del Penedès, de Santa Margarida i els Monjos i de Castellví de la Marca (La Múnia), he pogut constatar com aquest havia quedat oblidat i enterrat per desídia de les autoritats locals, uns més que altres, i també responsabilitat de l’autoritat competent a nivell superior.

Catalunya com a país pot sentir-se orgullós de la seva gent, gent sempre inquieta que ha estat  capdavantera en molts aspectes culturals, econòmics, socials, esportius i també en creació d’infraestructures, en innovació, en inventiva, en exploracions, en descobriments..., però una part ha quedat “oblidada”, com si qui mana ja li anés bé el fet de ser desmemoriats per oblidar tot aquest ric llegat que abasta tots els camps. És important saber d’on venim, aquest coneixement ens crea sentiments d’identitat, de pertinença, d’orgull..., però sentir-nos identificats implica conèixer el que han fet els nostres avantpassats, no en tenim prou amb aprendre el que ens ensenyen, volem arribar a conèixer tot el que ens han amagat i no ens han ensenyat.

Per aquestes raons, havia sol·licitat a la Generalitat que declarés el traçat del CIRCUIT DE VILAFRANCA Bé Cultural d’Interès Nacional:

.-La petició l’havia realitzat amb motiu del centenari de les curses automobilístiques.

En la seva resposta la Direcció General de Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat ha desestimat, amb data del passat 18 de març, la petició realitzada, amb caràcter personal, el passat mes de febrer per tal que fos declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) el CIRCUIT DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS, que encara en l’actualitat segueix el mateix traçat que l’any 1921 va acollir la primera cursa internacional automobilística de l’Estat i que transcorre pels municipis de Vilafranca, Santa Margarida i els Monjos i Castellví de la Marca.

El Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat m’ha tramès un extens informe de 13 pàgines que és el resultat de l’estudi de les dades recollides pels tècnics d’aquest servei el passat 8 de març a la zona avaluada. El cap de la secció Miquel Barba i l’arquitecta Anna Almacellas remarquen en el seu informe que atès que el traçat del circuit de les curses internacionals automobilístiques de 1921, 1922 i 1923 coincideix totalment amb les carreteres actuals i no ha estat mai inventariat, podria adequar-se per les seves característiques a la categoria de lloc històric prevista en la Llei del Patrimoni Cultural Català, ja que es tracta “d’un paratge natural on es produeix un agrupament de béns immobles que fan part d’una entitat coherent per raons històriques i culturals a la qual es vinculen esdeveniments o records del passat, o que contenen obres de l’home amb valors històrics o tècnics”.

L’informe remarca que les curses van implicar tan sols l’ocupació efímera de trams de carreteres existents, la qual no creava infraestructures o arquitectura permanent, de manera que no s’ajusta al concepte de Lloc Històric atès que no es produeix un agrupament de béns immobles o d’obres de l’home que creïn una entitat coherent per raons històriques, de manera que no compleix les característiques de BCIN perquè no queden allí restes d’elements arquitectònics que permetin recordar els fets. Tot i això, l’informe suggereix estudiar la possibilitat d’impulsar la seva difusió incrementant els panells informatius en diferents punts del circuit, o inclús a través d’actes rememoratius d’aquest esdeveniment esportiu amb una implicació social o municipal.

Aquestes mateixes conclusions són les que remarquen l’ofici de desestimació que acompanya l’informe i que la directora general de Patrimoni Cultural, Elsa Ibar, m’ha fet arribar.

dissabte, 19 de febrer del 2022

Presentació del llibre "CIRCUIT DE VILAFRANCA" a Vilafranca del Penedès. El 18-02-2022.


                             


Ens trobem en aquest magnífic Teatre, ja CENTENARI, de la Societat La Principal “CASAL”, que ens acull en el dia d’avui, d’igual manera que el dissabte 8 de setembre del 1923 va acollir la representació de l’obra de teatre MARIA ROSA d’Àngel Guimerà, destinant íntegrament la seva recaptació al comitè local de la Penya Rhin per “ajudar a sufragar les quantioses despeses que reportarà l’organització de la cursa de voiturettes d’enguany”. És a dir que els responsables del CASAL de fa quasi cent anys, al permetre representar aquesta obra de teatre, van contribuir a patrocinar la carrera internacional de cotxes del 1923, i ara també han cedit el Teatre per la presentació d’aquest llibre dedicat al CIRCUIT. Així és que podríem dir que el Casal és, tal vegada a nivell mundial, la primera i única entitat no vinculada al món de l’automobilisme que porta gairebé UN SEGLE donant suport econòmic per fer realitat carreres internacionals de cotxes. He estat buscant si es va fer algun cartell informatiu d’aquesta obra i la seva finalitat i, fins on he arribat, no n’he trobat cap. En cas que s’hagués fet i en trobéssim algun, aquest tindria un valor immens pel que representa per a la història del Casal, dels premis internacionals d’automobilisme a Europa i del CIRCUIT. A més, penso que hauria d’estar en lloc preferent perquè gaudís amb llum pròpia com un RETRAT DE LA HISTÒRIA DEL CASAL. 

A l’entrada es podrà gaudir d’una magnífica exposició realitzada per donar visibilitat a les tres curses de fa cent anys per aquestes terres del Penedès. Per fer-la possible persones de l’ajuntament de Castellví de la Marca hi han posat ganes i molt de temps. Es va inaugurar el passat 16 d’octubre durant els actes de la Festa del Most, en coincidir aquesta data en la del centenari de la primera d’aquestes carreres internacionals que van tenir lloc al Penedès. Exposició de la qual podran gaudir fins al proper 20 de març.

Hem parlat del CIRCUIT, però evidentment la raó d’un CIRCUIT és fer possible que hi hagi curses i aquestes van ser organitzades per una PENYA d’amics, amants dels cotxes, la velocitat, les innovacions i que van saber canalitzar aquesta demanda social organitzant, sense cap suport oficial, unes curses que van ser enveja i referent de tot Europa. Aquesta PENYA es reunia en una cafeteria, avui ja desapareguda, de la plaça Catalunya que es deia RHIN, i d’aquí els hi va venir el seu nom. Van començar l’any 1916, en plena Primera Guerra Mundial, primer fent carreres entre ells i la cosa va anar a més, fins a arribar l’any 1921 de la mà de Joaquim Molins Figueras en organitzar premis internacionals. D’entre els socis hi havia Enric Ràfols Martí, d’arrels penedesenques, ell era  qui l’any 1908 ja havia organitzat la COPA CATALUNYA, la primera competició automobilística de l’estat espanyol, de la qual se’n van celebrar tres edicions. Buscar un enclavament per situar-hi el circuit, els va portar al Penedès, escollint el triangle de carreteres que uneix Vilafranca-Monjos-La Munia, de 14’790 quilòmetres. Aquí és on es va córrer la primera carrera internacional de cotxes de l’estat espanyol, que va ser la segona d’Europa després de la de París d’aquell mateix 1921.

Penso que avui a Vilafranca encara no som prou conscients del que van representar aquelles carreres de cotxes fa cent anys, tan sols unes dades per reflexionar. Durant els tres anys que es van celebrar les curses internacionals en aquest CIRCUIT van venir, per un sol dia i al llarg dels tres anys, més de 50.000 persones, a més de 2.000 cotxes, pensem que són xifres de fa cent anys. El 2019, any previ de la Covid-19, durant els tres dies de durada del VIJAZZ van venir unes 50.000 persones i a la Fira del Gall, durant tot el cap de setmana unes 35.000 persones. Tenint en compte que són esdeveniments consolidats, anunciats i publicitats en tots els mitjans de comunicació i amb molta antelació. Les curses, en canvi, es feien per primer cop i ningú podria saber si tindrien èxit o no. Les tribunes, desmuntables cada any, tenien una llargada de 135 metres i hi cabien més de 6.000 persones, Vilafranca tenia menys de 8.000 habitants. Aquestes tenien un apartat per acollir els corresponsals de premsa que havien arribat de Catalunya, Espanya, França, Itàlia, Anglaterra, Àustria, Bèlgica, Alemanya i fins i tot dels EEUU. Allí hi havia instal·lada línia telefònica i telègraf per poder enviar les cròniques quasi en temps real. Es van instal·lar per primer cop, a l’estat espanyol, altaveus perquè el públic pogués estar en tot moment informat de com evolucionava la carrera.   

Al Penedès tenim el CIRCUIT DE VILAFRANCA, que és un circuit semi permanent o temporal, situat entre carreteres públiques i el podem considerar per les seves característiques el primer on es van celebrar TRES PREMIS INTERNACIONALS i que ha arribat a CENTENARI. Aquest va ser un projecte estratègic que va situar el Penedès en el centre mundial de l’automobilisme, que va atreure persones de tot el món, però que, malauradament, va quedar oblidat.

D’entre els circuits més importants d’Europa inaugurats als anys vint tenim:

-          Circuit de VILAFRANCA DEL PENEDÈS, a Catalunya, de l’any 1921.

-          Circuit de MONZA, a Itàlia, de l’any 1922.

-          Circuit de LE MANS, a França, de l’any 1923.

-          Circuit de LASARTE, al País Basc, de l’any 1924.

-          Circuit de SPA-FRACORCHAMPS, a Bèlgica, de l’any 1925.

-          Circuit de NÜRBURGRING, a Alemanya, de l’any 1927.

-          Circuit de MONTECARLO, a Mònaco, de l’any 1929.

De tots ells els únics que no tenen activitat són els de l’estat espanyol, casualitat o desídia?  Així és que penso que aquest traçat l’hauríem de preservar pel que va significar dins la història de les competicions automobilístiques internacionals a Europa, i per coneixement de les generacions futures. Per aquest motiu he demanat que es tingui en compte l’especial interès d’aquest espai i he fet una sol·licitud al Departament de Patrimoni de la Generalitat de Catalunya perquè declari EL TRAÇAT DEL CIRCUIT DE VILAFRANCA –BÉ D’INTERÈS CULTURAL NACIONAL-.

Tots aquests aspectes són els que he intentat que quedessin reflectits en aquest llibre que vol ser un retrat de la Vilafranca i el Penedès d’aquells tres primers anys vint i també de la societat i el món de les competicions automobilístiques d’aquell moment.

Vull aprofitar per agrair la labor de tots els que han fet possible el llibre: el personal de la Biblioteca Torras i Bages, del centre de documentació Vinseum, de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès. Als tècnics dels ajuntaments de Castellví de la Marca i de Santa Margarida i els Monjos. Tots ells m’han permès accedir a la nombrosa informació i algunes de les imatges que en el llibre es reprodueixen. A tot l’equip humà de Gràfiques Voisin Mateu pel llibre i a en Joan Solé Bordes pel seu temps.




dissabte, 22 de gener del 2022

POLÍTICS I CORRUPCIÓ

 EL PODER DELS POLÍTICS I LA CORRUPCIÓ DEL SISTEMA.

La notícia que aquesta setmana ha estat l’estrella de tots els informatius és la que ens parla de l’acord en què es va arribar l’any 2008 al Parlament de Catalunya, el de les “LLICÈNCIES PER EDAT”.

És curiós recordar com hem sentit alguns polítics manifestar als quatre vents que ells no han tingut mai cap cas de corrupció, tal vegada per corrupció entenen tan sols el fet concret de no haver acceptat mai cap suborn; ara bé, jo penso que CORRUPCIÓ no és tan sols això, no ens hem de quedar en aquest fer concret, ja que hi ha moltes formes i maneres de caure en la corrupció, quedant, a més, lliure de tota sospita i gaudint d’haver mantingut sempre una trajectòria d’honestedat irreprotxable.

Penso que pel sol fet de ser polític et deus a la societat, i aquest és un deure vers a les persones que t’han votat i, a més, a la resta de persones que no t’han votat, però, en canvi, en vius d’ells gràcies als seus impostos. Així és que tens l’obligació moral de fer les coses bé per a tothom. Davant d’això, és molt trist assabentar-nos que alguns polítics, en exercici del seu càrrec, es preocupen de millorar la seva percepció econòmica sense entrar a pensar si el que pretenen aprovar és o no és “moralment” correcte; així, per carregar-se de raó, cerquen la complicitat de totes les forces polítiques en un afany de justificar-se i que les modificacions siguin acceptades i aprovades per “unanimitat”.

D’aquest fet ens n’hem assabentat ara. El que ens podríem preguntar és quantes d’aquestes lleis que van ser aprovades per tots els representants del poble són encara vigents, lleis que són una càrrega pel poble a canvi de cap millora pel poble.

Arribat a aquest punt és quan els votants ens preguntem impotents: què s’ha de fer per canviar aquesta corrupció institucional amb la qual ens trobem? Per tal com tan corrupte és el que proposa, com el que ho aprova, com el que se’n beneficia, com el que calla, com el que ho accepta... Tothom hi està implicat i això és el que dona vida al sistema i fa que perduri sense permetre que hi hagi canvis ni modificacions. Queden així els que han entrat i els que estan fora i entre les dues parts hi ha un allunyament cada cop més i més ample. Fins quan es podrà mantenir i fer veure que tot funciona? Aquesta classe de polítics és la dels que prioritzen les línies d’actuació parlamentària per millorar el seu benestar econòmic. Són els que aprofitant el seu poder modifiquen lleis amb les quals es poden lucrar indirectament. Poden contractar afins seus en llocs ben remunerats tot saltant-se les regles de contractació... La classe política no ha sofert cap crisi econòmica en tots aquests anys i s’ha convertit en una elit extractiva.

Mentre els que quedem fora veiem que estem en un cul-de-sac, sense veure cap llum, ja que la perversió del sistema fa que no tinguem marge de maniobra per modificar res ja que per fer-ho primer els hem de votar i un cop escollits esperar que ho proposin i, a més, que ho aprovin, això sí, amb un marge d’àmplia majoria, la qual cosa és improbable. Així els votants estem en un punt de desafecció i desconfiança vers dels polítics que una vegada i una altre no compleixen el que ens diuen, hi ha sempre les mateixes persones que ja no ens representen. Això no obstant, encara creiem en la democràcia, però no en AQUEST SISTEMA, el que ens agradaria és poder participar en fer unes noves regles de govern pensades per impedir LA CORRUPCIÓ.

dimarts, 4 de gener del 2022

DIGNITAT PERSONES ULTRATJADES

 

                                           DIGNITAT DE LES PERSONES ULTRATJADES

El Papa Francesc en la seva homilia de Cap d’Any, va denunciar la violència masclista emprant aquestes paraules: “PROU, FERIR UNA DONA ÉS ULTRATJAR DÉU”.

Amb aquesta afirmació posa de manifest i fa visible la manca de posicionament per part dels líders mundials en la defensa dels atacs que des de fa anys pateixen les dones. Així en aquest cas, el Papa Francesc, com a màxima autoritat catòlica, pren aquest posicionament decididament a favor del respecte del qual han de ser mereixedores totes les dones, sense importar el seu color, raça, cultura, creença o posició social.

Però penso que també es troba a faltar un posicionament, molt més decidit, clar i valent, en la defensa i denúncia dels atacs soferts per molta població infantil per part de les persones que haurien de ser referents i guies en la seva orientació moral. Aquí l’ultratge és molt més greu, perquè s’atempta contra la fragilitat, innocència i indefensió de l’ésser viu amb més necessitat d’amor que hi ha. Malauradament, no existeix una condemna contundent, sinó que hi ha foscor i silenci, com si la vida d’aquells infants, convertits en persones adultes, ja no tingués dignitat i no fos mereixedora de la doble justícia que haurien d’impartir tant les autoritats civils com les eclesiàstiques per tal de condemnar els causants i, sobretot, els encobridors dels actes exercits.

La reforma del Codi de Dret Canònic, que ha entrat en vigor el passat 8 de desembre de 2021, inclou per primer cop la pederàstia com a delicte contra la dignitat de les persones. És el primer pas per establir els drets dels infants ultratjats, però serà suficient per respondre adequadament a les exigències de justícia dels milers de casos que hi ha per tot el món?, o els causants seguiran gaudint de la seva impunitat absoluta?, propiciada pel silenci i indiferència social, així com per la falta de transparència i rigor en el tractament de les denúncies.