1- BESAVI JOAN TORNÉ GARRIGA

                                  

                              

                                           -1- BESAVI JOAN TORNÉ GARRIGA

                                              

Tots tenim vuit besavis i pràcticament de cap d’ells no en sabem res, sovint perquè quan hem nascut ells ja són morts, o perquè hem viscut geogràficament separats i, en el cas que els haguéssim arribat a conèixer, tan sols ens en quedaria un record llunyà, possiblement el resultat de les fotografies que ens hagin arribat o el record del que els familiars ens hagin pogut explicar.

Jo no n'he conegut cap, quan vaig néixer ja havien mort. Ara, de gran, he començat a cercar qui eren, on havien nascut, quants germans tenien, si sabien llegir i escriure, com es guanyaven la vida, quants fills van tenir, ... i com aquestes moltes altres preguntes i ningú a qui poder-les adreçar, per llei de vida ja no queda cap parent viu que els hagi conegut. Tan sols hi ha la possibilitat de fer una reconstrucció de la persona a base d'indagar als arxius eclesiàstics, municipals i notarials. El problema més gran ha estat cercar la ubicació dels documents en un o altre arxiu, els indrets on havien viscut són actualment llocs deshabitats i abandonats, alguns per manca de conservació s'han deteriorat i d'altres simplement han desaparegut a causa de les guerres.

A continuació compartiré la reconstrucció de qui va ser el pare de la meva àvia materna, el besavi JOAN TORNÉ GARRIGA *1869 + 1919.

D’entrada cal comentar que molts dels llocs on va viure, indrets que havien estat nuclis habitats, ara tan sols compten amb vestigis de cases enrunades, en el millor dels casos construccions que han estat refetes i que ara són segones residències.

Tota la vida del besavi Joan va transcórrer a la província de Tarragona, més concretament a la comarca de l'Alt Camp. Va néixer en el lloc que denominaven “Porxo de Romanill”, dit així per estar prop del Torrent de Romanill. Eren un grup de cases on vivien els pagesos que treballaven per la finca de Cal Llenes. Segons han explicat persones que han viscut de sempre en masies properes, aquesta masia era considerada la millor casa de tota la província de Tarragona. Als anys setanta els terrenys d'aquesta finca es van parcel·lar per fer-hi una urbanització. Avui en dia la casa pairal està abandonada.

L'administració del lloc corresponia al municipi de Montagut, avui agregat a Querol.

La primera referència escrita del besavi Joan s'ha trobat a la pàgina 30 del llibre V de Baptismes de l'església gòtica de Sant Jaume de Montagut. En el registre es detalla que el dia 26-01-1869 va ser batejat amb els noms de JUAN PABLO JOSÉ un nen fill de Josep Torné difunt, natural de Pontons i Magina Garriga de Bonany i veïns d'aquesta. Sent els seus avis paterns Magí i Josepa difunts i els materns Francesc difunt i Paula Bigaire. Els padrins van ser Josep Torné solter, germà del batejat i Paula Bigaire avia, veïns tots d'aquí.

Quan ell va néixer, el seu pare, Josep Torné Ferrando, de 62 anys, ja feia més de tres mesos que havia mort, el 23-10-1868. Va ser el darrer fill d’un matrimoni que en va tenir tretze, dels quals l’any del seu natalici ja n’havien mort cinc, per ordre cronològic amb el seu germà viu més proper es portaven onze anys.

Pel que sembla, van seguir vivint a la mateixa casa, la del Porxo de Romanill, uns quants anys fins que es van traslladar a una masia del poble de Marmellar, l’anomenada de cal Guineu, on vivien i havien de treballar, de forma que, de ben petit, el Joan va començar de ragatxo fent tot el que li manaven. Els germans més propers que havien marxat de casa estaven a Selma i a Valldosera.

Havia de ser en aquests indrets on lluitava per la vida diària on va conèixer l'Àngela Via Segura. Aquesta vivia amb els seus pares i germans, a la masia coneguda en aquell temps com a can Via, nom que li venia de Joan Via Colomé, avi de l'Àngela, que havia estat qui l’havia construït. De la coneixença dels dos joves en devia venir l’estimació perquè el 9 de gener del 1892 es van casar a l'església de Sant Cristòfol, al poble de Selma, ell tenia 23 anys i ella tot just 18, però tenien per davant tota una vida d’il·lusions. El Joan s'havia lliurat d'anar a fer el servei militar -llavors en deien anar a servir el rei- per ser fill de vídua, s'havia estalviat la possibilitat d'haver d'anar a la guerra del Marroc.

Van anar a viure com qui diu tan sols amb el que duien posat, el domicili dels joves va ser l’indret conegut com Mascorrubí, una gran casa prop del poble d'Aiguaviva, una masia de notables dimensions que acollia tres famílies, a més del jove matrimoni. Allí hi tenien estada i lloc de treball com a pagesos, un entorn dur i sense cap mena de comoditat, sense ni electricitat, ni aigua corrent, per suposat sense gas. Allí van néixer els seus set primers fills i tots es van criar sans i forts. En arribar l'any 1909 van anar a viure a la masia de Can Via, la casa que havien construït els avis de l'Àngela. Allí la parella tindria encara dos fills més. En l'actualitat aquesta masia encara és dempeus i es coneix com a can Fesol, segons m'havia explicat la seva filla Joana el topònim “fesol” hauria vingut d’una petita inflamació –amb la forma d’aquest llegum- que el seu pare tenia a la geniva de dalt. També havia explicat que quan el seu pare amb els germans grans anaven al camp, les filles petites els seguien amb un petit cove de vímet per recollir les pedres que ells feien sortir desprès de passar l'arada, aquestes pedres les tiraven darrera dels marges de pedra seca i servien de drenatge. D'aquest treball en deien anar a “espetracar”.

No s'ha pogut esbrinar com hi van anar a parar, tal vegada perquè el pare de l'Àngela, que havia enviudat, va marxar amb el seu fill petit a viure a Igualada i els va deixar la casa. De moment no ho sabem del cert.

I aquesta va ser la seva vida fins que el 17-01-1919 a causa de la grip va morir, a casa seva i envoltat de la seva família. Va ser enterrat al cementiri de Selma. Quan el poble va ser abandonat, les seves restes les van traslladar al cementiri de Pla de Manlleu on avui reposa juntament amb l'Àngela, qui va ser la seva companya, esposa i la mare dels seus nou fills, que potser haurien estat més de no ser per aquella malastruga grip, la mal anomenada grip espanyola.

Ell no va poder anar mai a l'escola, quan va morir no sabia ni llegir ni escriure, no obstant això, sí que tenia uns principis i unes prioritats molt clares. Creia en la força de la família i com aquesta havia de ser gran, molt gran, aquest va ser el motiu de tenir molts fills, els fills eren el futur i l'esperança.

En aquest entorn, dur i sense comoditats, tenia també molt interioritzada la força del treball, aquesta convicció era essencial ja que estava convençut que el seu treball i el seu esforç havia de servir perquè els seus fills visquessin millor del que ell havia arribat a viure.

Valgui aquest petit homenatge al besavi JOAN, i a totes les persones que van viure en un temps i en unes condicions que ara ens sembla quasi impossibles d'imaginar, malgrat que si nosaltres ara som vius i gaudim de unes comoditats i un entorn millor, sens dubte és gràcies al seu sacrifici, abnegació, convicció i esforç.

Circuit de Vilafranca

                                      EL CIRCUIT DE VILAFRANCA

Catalunya ha estat sempre capdavantera en el progrés industrial, en les millores socials i en inquietuds esportives. Així dons l'any 1921, per obra i gràcia dels aficionats i entusiastes membres de la PENYA RHIN, es va celebrar la 1ª CURSA INTERNACIONAL DE VOITURETTES d'Espanya, un esdeveniment que va tenir lloc a les terres del Penedès.

El circuit tan sols era una carretera sense asfaltar per on circulaven carruatges i carros tirats per cavalls, no obstant això, es van realitzar les millores necessàries per poder acollir aquest gran esdeveniment i tal com consta escrit en el cartell promocional del 1921, el van denominar així:

              "CIRCUIT DE VILAFRANCA DEL PENADES- ALMUNIA - MONJOS"

A continuació transcriuré literalment la descripció del circuit tal com consta en el programa que es va editar amb motiu de la celebració de la 2ª CURSA l'any 1922:

"A 200 metres de Vilafranca, en l'enllaç de la carretera de Barcelona a Tarragona amb la de Sant Sadurní a Sant Jaume dels Domenys, comença el circuit, formosament disposat, amb tota la carretera aplanada i amplíssima, a qual fi s'han pujat els passeigs 25 centímetres, orlada de grans plàtans i es descabdella en una línia recta de uns 3 km. fins el poble dels Monjos, travessant la riera de la Bleda en un pont situat poc abans
de l'esmentada població.

- MONJOS: La travessia d'aquesta població es fàcil, en línia recta i ampla, estrenyent-se un xic al travessar el riu Foix per un pont situat al final del poble.

Després de recórrer uns 600 metres des dels Monjos es troba a mà dreta el viratge dels Pins de Sellarés, així anomenat pels 3 magnífics pins centenaris situats a l'angle exterior de la carretera.

El viratge és en angle recte i quasi immediatament la carretera s'inclina en una regular pendent fins al nomenat Pont de la Bruixa, avui eixamplat i rectificat a l'entrada i rectificat també en el viratge de sortida, tot i així sent de viratge difícil a l'entrada i contra-viratge a la sortida. La carretera segueix amb lleu inclinació i sense accidents notables.

A banda i banda de la carretera s'estenen immensos vinyars clapejats de innombrables masies i cases de camp. Al fons s'hi aixeca una sèrie de muntanyes entre les quals es destaca el turó espadat de Castellví coronat amb una torre o castellot que data dels temps dels moros. El paisatge resulta molt pintoresc.

El circuit trenca sobtadament cap a la dreta al viratge de l'Almunia, eixamplat 10 metres, formant una plaça. És aquest un viratge molt difícil, d'angle agut i que s'ha de prendre amb precaució. Pocs metres després del viratge s'atrevissen unes quantes cases que formen un extrem de l'Almunia.

- L'ALMÚNIA: És l'agrupació més important del terme municipal de Castellví de la Marca. Després de l'Almunia es passa per davant del cementiri d'aquesta població. La carretera es desenrotlla en llargues línies rectes fins arribar a un desmunt. Aquí un viratge amb baixada condueix a un pont estret, avui allargat amb un mur de contenció en peralt per al viratge i amb la mateixa disposició el pont que es troba a mitja baixada. Es aquest el lloc més perillós del circuit, perquè la part alta del desmunt tapa la vista del pont, que apareix bruscament en arribar a mitja pendent.

Des d'aquest tros de circuit es veuen nombroses masies i aglomeracions de cases; a mà esquerra s'alça una altíssima torre quadrada nomenada de La Bleda, que és la que serveix per a elevar part de l'aigua de què es proveeix Vilafranca. Desprès d'una corba de radi molt llarg travessa la riera de La Bleda. Una baixada en línia recta, que es veu perfectament des del lloc destinat a tribunes, condueix al pont sobre la riera de Pacs, passat el qual comença la recta d'uns 800 metres amb lleugera pujada que passa davant de les tribunes amb 8 metres d'eixamplament en la carretera i tanca el circuit de Vilafranca. Aquest darrer viratge és un angle agut i està en la confluència de les dues carreteres, eixamplat també 4 metres i en peralt, el que permet atacar el viratge amb relativa velocitat.

El circuit Vilafranca-Almúnia-Monjos té 14 kilòmetres 790 metres."

Aquesta descripció del CIRCUIT es tan precisa en la seva lectura, que qui el conegui podrà ubicar-lo perfectament. Al mateix temps, qualsevol persona que vingui per primera vegada, seguint les seves indicacions, el seguirà sense cap pèrdua ja que en els 97 anys que han transcorregut, aquest no ha sofert quasi cap transformació que impedeixi identificar-lo, i això és un bé immaterial que els membres dels consistoris dels tres Ajuntaments implicats l'haurien de cuidar, fent un projecte de dinamització turística amb l'objectiu de preservar, potenciar i promoure aquest valor patrimonial històric i únic.

Realitzant aquest camí de promoció, aquest patrimoni quedarà per a les generacions futures tot explicant els inicis del que va ser l'evolució automobilística des de començaments del segle XX, i en concret a la nostre comarca, amb la particularitat que tindrem, dins de molt poc, un dels únics CIRCUITS CENTENARIS del món, i el primer d'Espanya.

ASSOCIACIÓ PROMOCIÓ TRANSPORT PÚBLIC

El passat dimecres 14 de juny es va presentar l'Associació per a la Promoció del Transport Públic (PTP) a l'Alt Penedès. La finalitat de l'Associació, segons va explicar el delegat territorial, és difondre els avantatges del transport públic i al mateix temps servir per reclamar millores davant l'administració pública.
L'any 2015, el setmanari 3 de vuit, va publicar-me dues cartes en que manifestava les deficiències del servei de rodalies Renfe.


            150 anys de tren a la nostra Senyora VILA (1)

Ves per on, com són les coses que, a vegades, en comptes d’avançar sembla que anem endarrere. Així ho vaig pensar en llegir al volum vilafranquí “L’Abans 1862-1965” en l’apartat on es comenta l’arribada del ferrocarril que amb anterioritat al 1865 era poca la població que es podia desplaçar i viatjar fora de la comarca "tant pel preu que podia costar el lloguer d'una tartana com pels perills que suposava viatjar pels camins polsosos i pedregosos que comunicaven la nostra geografia. Cal pensar que des de les vies de comunicació que desenvoluparen els romans, no s'havia fet cap avenç tecnològic en el terreny de la comunicació fins a la posada en marxa del ferrocarril". Com remarca aquest volum el ferrocarril va suposar un canvi substancial des del punt de vista social tota vegada que “el fet de poder arribar a Barcelona en un període de temps inferior als noranta minuts, per un preu assequible a una gran part de la població, era increïble només un any abans".

Tot i que Vilafranca sempre ha estat capital de comarca i nucli de comunicacions, “L’Abans 1862-1965” remarca que, més de la influència del ferrocarril en el transport de mercaderies i de viatgers, va aportar “una renovació cultural als pobles de l'interior, com ara és el cas de la nostra vila, fet que els diferencia plenament dels pobles costaners on des de sempre la comunicació per via marítima els ha portat una influència exterior molt més acusada. Així, les noves idees i els nous avenços culturals i tecnològics del darrer segle XIX feien escala a Vilafranca, fet impensable pocs anys abans de l'arribada del ferrocarril".

Potser la dada més curiosa, esmentada igualment en el llibre dels 150 anys del ferrocarril recentment editat és que aquell 1865 dos trens feien en cada sentit el trajecte diari de Barcelona a Tarragona, “sortien de la vila cap a Barcelona a les 7'42 i a les 17'47, i cap a Tarragona a les 6'57 i a les 17'42". Una dada curiosa d’analitzar un segle i mig després per constatar que l’agost del 2015 per arribar a Barcelona necessitem des de Vilafranca una mitjana de 60 minuts. Un segle i mig per aconseguir una reducció de 30 minuts suposa una millora tan d'acord amb els avenços tecnològics que fa esgarrifar. Per suposat, l'enllaç directe fins a Tarragona s'ha perdut en la fosca dels temps, fins el punt que ja no el recorden ni els més vells de la comarca.

Una Vilafranca que té aspiracions a mantenir la capitalitat de la Vegueria del Penedès, com a mínim la capitalitat històrica, potser ja seria hora que es comencés a plantejar algunes coses. Qui sap si el primer objectiu que s'hauria de marcar el nou consistori no hauria de ser el d’exigir unes comunicacions en consonància amb els temps actuals, per exemple unes condicions de freqüència i rapidesa, cap a les una i altra capital, que ara per ara no podem ni somniar.

Podem tenir les vies soterrades, podem comptar amb una llosa extremadament ben urbanitzada però a sota no hi tenim el servei adequat. De manera que soterrament i llosa no fan servei per reactivar els negocis, ni els intercanvis culturals, ni promouen l’increment de les visites turístiques, entre altres aspectes. Justament economia, cultura i turisme que són elements clau per fer pujar el valor afegit d’aquella que va ser una Senyora VILA.

Publicada el 15-08-2015.

                                           Tren i Senyora VILA (2)

El tema del servei ferroviari a casa nostra continua presentant nombroses contradiccions, així –d’acord amb l'estudi informatiu presentat el 23-09-2015, i quantificat en 30MM-, ADIF no creu que fer una inversió d’aquestes característiques pugui quedar justificada pel benefici que suposaria fer la connexió entre l'alta velocitat i la xarxa ferroviària convencional al Penedès.

En el detall de l'estudi –que es pot consultar a l'adreça: www.fomento.gob.es i en concret a la pàgina 8 del "Anejo 3. Estudio de viabilidad", s’indica que: "en dia laborable del mes d'octubre de 2014, a l'estació de Vilafranca, el flux diari va ser de 2.443 viatgers direcció Manresa i en van baixar altres 2.206 d'aquella procedència. L'oferta actual és de 38 trens per sentit, els viatgers que en fan ús inverteixen en condicions normals més de 60 minuts per arribar a Barcelona, quasi el mateix de fa cent anys. El Departament de Política territorial i obres públiques de la Generalitat de Catalunya va donar a conèixer l’estudi "La mobilitat a les comarques EMQ 2006" on s’indicava a la pàgina 176 que cada dia es produïen 14.560 desplaçaments que tenien com a destinació el Barcelonès. Valorant aquestes dades tot sembla indicar que amb una oferta més atractiva, ni que fos tan sols en el temps de durada del viatge, el nombre de passatgers s'incrementaria substancialment, un bon servei ha de tenir un gran potencial de creixement en el nombre de viatgers, però si ADIF sempre ofereix el mateix servei difícilment trobarà raons que justifiquin noves inversions.

L'Alt Penedès és una comarca perifèrica, potser consistoris com el vilafranquí haurien de fer palesa aquesta particularitat per exigir unes inversions que fa molts anys que no s’estan fent i que suposen per a nosaltres un greuge comparatiu en relació amb altres comarques. També fora interessant poder veure si l'estudi de viabilitat econòmica realitzat a la nostra comarca es basa en els mateixos paràmetres que en altres indrets de la geografia hispana han justificat alguns trams de l'alta velocitat.

Publicada el 13-11-2015

LA BOLERA DE VILAFRANCA

                                                                      
  La Bolera de Vilafranca

Passen els anys, passen les persones i hi ha temes que sembla que acaben en l’oblit. Aquest és el cas d’un fet del que gairebé no se n’ha parlat mai, em refereixo a l’existència d’una bolera a Vilafranca, la primera que va obrir les seves portes a la nostra vila. Va ser aquesta una nova activitat, entre l’esport, el joc i el lleure que als anys cinquanta del segle passat va anar agafant empenta i popularitat. Aquesta primera bolera vilafranquina estava situada al carrer del Migdia, a mig carrer, just al davant de la part posterior del Casal. Va ser inaugurada el dijous 12 de març de l’any 1953 en un acte que, com era habitual en aquells temps, va comptar amb la benedicció del senyor degà, Mn. Tomàs Pujadas. I tot seguit es va procedir a celebrar la primera tirada d’honor en aquesta nova instal·lació.

Les imatges són un record entranyable del dia d'aquest esdeveniment que, malauradament, no va aconseguir consolidar una assistència sovintejada d'amics d'aquets joc. Sense públic suficient i sense l'èxit esperat, va acabar tancat portes pocs anys després de la seva inauguració.

Aquestes quatre fotografies, en que també apareix el meu pare, són una part de les que conserva la mare i que ara formen part de la història, un tant oblidada, de Vilafranca.

Crònica del 14 de març de 1953 del setmanari Panadés sobre la inauguració de la BOLERA.

                                       B O L E R A

El pasado jueves, dia 12 del corriente, a las dos menos cuarto de la tarde, fué inaugurada en Vilafranca una Bolera al estilo americano.

Inicióse dicho acto, con la bendición de sus magníficas instalaciones, sitas en la Calle del Mediodía n° 15 (detrás del Casal).

La bendición, fué efectuada por nuestro muy querido M. I. Sr. Deán del Panadés, con la asistencia de las primeras autoridades militares y civiles de nuestra Villa y representaciones de las principales Entidades locales. À continuación, por la Empresa, fué ofrecido un refrigerio a todos los asistentes.

Por la tarde, a las 6, con asistencia de representaciones de todos los Clubs deportivos locales y público en general, hubo un vino español, desarrollándose la velada en un ambiente de simpatía insuperable.

À continuación se jugaron unas partidas, iniciándose de esta forma, la puesta en marcha de estas estupendas instalaciones, que bajo el nombre de PIN CLUB, inicia en nuestra Villa una nueva modalidad deportiva.  

Vilafranca se congratula de contar con esta instalación, ya que ello pone al alcance del Panadés la posibilidad de la práctica de uno de los deportes más modernos y entusiastas de nuestros  días.

Es preciso remarcar nuestra simpatía hacia la Empresa del Pin Club por su loable esfuerzo en montar en nuestra Villa esta soberbia instalación, que nos pone deportivamente, a la cabeza de las demás capitales catalanes que ya cuentan con dichas instalaciones bolistas.

Esperamos y creemos que tal esfuerzo de la Empresa del Pin Club, sea felizmente continuado por el buen nombre deportivo de nuestra querida Vilafranca.

                                                                                                                                         J. ESTEVE

Cent Anys del meu pare 1917-2017

                 

                             Al meu pare en el Centenari del seu naixement 1917-2017

Estimat i sempre recordat papa. Avui, dia 6 de maig, s’acompleixen cent anys del teu naixement: UN SEGLE. Per a mi canvia molt el fet d’interioritzar un segle en els llibres d’història al de constatar-lo amb tu, el meu pare, qui m’ha precedit. Penso que tan sols ens separa una generació però, tot i això, quantes diferències hi trobaríem!!. Les trobaríem en la societat i en el món que et va acollir i vas conèixer.

Quan tan sols tenies nou anys, la tuberculosi, una greu malaltia d'aquells temps, va deixar-te sense pare. Eres el segon de tres germans, i vas haver de treballar per poder seguir estudiant.

Desprès, de jove, vingueren temps d’incerteses polítiques i la guerra, amb les represàlies que va portar. Entre tantes altres el teu judici militar, amb condemna i presó. Van ser anys de foscor i quasi sense esperança. Malgrat tot, la teva energia i el teu convenciment no et van fer perdre la il·lusió en un futur millor.

Així, quan finalment havies superat totes aquestes dificultats i, a més, havies creat el teu negoci, vas casar-te. Desitjaves formar la teva família. I per aquest motiu quan la teva dona, la meva mare, va quedar-se embarassada, la situació va ser un gran esdeveniment per a tu. M’han explicat que se’t veia molt content, il·lusionat, feliç i, malgrat que tan sols eren les primeres setmanes, ja feies plans i comparties la teva alegria amb familiars, amics i coneguts. Segur que  havies imaginat i pensat moltes coses, excepte que un fatal accident de circulació, ens impedís estar junts.

Mai ens hem conegut: Tot i això, et dono les gràcies per haver-me donat la vida.   

Plafó Circuit de Vilafranca del Penedès

Un plafó informatiu recorda que Vilafranca va acollir als anys 20 les primeres curses automobilístiques internacionals a l’Estat Espanyol

L’Ajuntament de Vilafranca ha instal·lat un plafó informatiu per tal de recordar el fet que Vilafranca va ser BRESSOL de la Fórmula 1 a Espanya els anys 1921, 1922 i 1923 amb motiu de les primeres curses automobilístiques amb caràcter internacional de l’Estat espanyol que s’hi van celebrar. Amb anterioritat tan sols se n’havia celebrat una d’aquestes característiques, a París. El monòlit, instal·lat per l’Ajuntament a iniciativa del vilafranquí Lluís Hill Plans, s’ha col·locat a la vorera de la carretera de Sant Jaume dels Domenys, tocant a l’avinguda de Tarragona i al costat de l’àrea per a l’estacionament d’autocaravanes. Hi consta la ressenya històrica en català en una de les cares i en l’altra en castellà, anglès i francès.

El circuit d’aquestes primeres curses automobilístiques transcorria pels municipis de Vilafranca del Penedès, Santa Margarida i els Monjos i la Múnia (Castellví de la Marca), amb una llargada de 14,790km. La carrera era a trenta-cinc voltes, amb un total de 517,650km.

Les tres curses van ser organitzades per la Penya Rhin, un club automobilístic i motociclista barceloní fundat el 1916 per un grup d’afeccionats als temes del motor, membres de l’alta burgesia que feien tertúlia a la cafeteria que els donaria nom. L’entitat es va dissoldre el 1954.

Un esdeveniment sense precedents

Les tres curses que es van celebrar durant aquests anys van superar totes les expectatives  del seu temps. Vilafranca tenia una població que no arribava  als 8.000 habitants i les cròniques parlen d’un total de 50.000 espectadors situats al llarg de tot el recorregut. També cal destacar l’acreditació de nombrosa premsa i mitjans de comunicació estatals i internacionals. Per poder donar resposta a la gran demanda d’aficionats es van habilitar trens especials des de Barcelona durant les tres edicions.

Normatives innovadores

La cursa de la Penya Rhin al circuit de Vilafranca del Penedès va suposar la configuració de diversos aspectes dels campionats automobilístics, alguns dels quals encara es mantenen avui en dia, com el fet que cada equip s’identifiqués  amb un color específic. En l’edició de 1923, per primera vegada, la sortida de tots els vehicles es va fer de manera conjunta.

Una bona part de les marques participants a les tres curses en el circuit de Vilafranca encara mantenen l’activitat automobilística als nostres dies.

Preu de la virginitat.

 Curiositats en Capítols Matrimonials.

El dia 12-08-1843, davant del notari de Vilafranca del Penedès, Francesc Ignasi Solà, es van redactar els següents Capítols Matrimonials realitzats per la parella JOAN VIA COLOME i TERESA VALLES BERTRAN, els dos fills de Torrelles de Foix.

El més sorprenent en aquests Capítols és el detall que ens indica que Joan Via  perdona a la seva futura esposa deu lliures del total que ella havia d'aportar als esponsalicis, i la sorpresa deriva del motiu: en reconeixement a la virginitat de la noia en accedir al matrimoni. No sé si aquesta redacció, possiblement una figura jurídica, era habitual en aquells temps però, com a mínim, resulta curiosa.

Aquí podem afegir que els Capítols indiquen igualment en quins terminis un i altre ha de realitzar l'aportació monetària al matrimoni, no s´indica que aportin cap altre bé i hem de pensar que possiblement no tenien ni terres ni propietats de cap mena, i pel que fa als diners, anem a saber si mai els van arribar a tenir per aportar-los.

Tot i això, hem de creure que la seva vida comuna de treball i família va ser profitosa, van tenir descendència i van ser els que van edificar la masia de Can VIA, al Pla de Manlleu. Avui l'edificació segueix dempeus i és propietat d'una branca dels seus descendents, és coneguda com a Can Fesol. Les seves pedres i la centenària alzina que hi ha al seu davant són testimoni d'aquells temps i de com l'empenta d'aquell jove matrimoni ha arribat fins els nostres dies.