COL·LAPSE SANITARI

                                                          COL·LAPSE   SANITARI

Veient per la televisió imatges de militars, habilitats amb caríssims i sofisticats equips d’alta protecció, desinfectant centres sanitaris i residències, el primer que se m’acut és que en aquest país sobren militars i falten professionals de desinfecció que ens costarien molt menys del que han facturat per justificar el manteniment de l’exèrcit.

Malauradament, durant els dies de l’estat d’alarma aquesta no ha estat l’única imatge que ens ha sorprès, si més no ha estat la més impactant. També ha desencadenat molts interrogants, el primer de tots és el perquè des de l’any 2010, TOTS els partits polítics han estat d’acord, uns per fer-ho, i els altres per callar-ho i no revertir-ho, en què els pressupostos en SANITAT anessin minvant, a l’igual que es retallaven els emoluments als seus professionals. Però, en canvi, NO hi ha hagut cap retallada en els pressupostos del Ministeri de Defensa. Quina paraula tan buida de contingut: defensa, de què, de qui, ..., i ara ho estem pagant amb morts; les dades les sabrem més endavant i segur que s’acostaran a les 50.000 víctimes. Què ha fet aquest Ministeri de Defensa que ens hauria de defensar?. Ha sortir al carrer a desinfectar!. Però qui ha salvat vides o ha lluitat per fer-ho han estat les persones de sanitat a les que fa 10 anys que estem menyspreant, quasi els estem dient que no els necessitem, que cobren massa pel que fan... Però ells han estat al capdavant de tot, sense el material ni els equips de protecció adequats, han arriscat la seva vida, alguns han emmalaltit i d’altres l’han perdut. És just?

La majoria hem rebut notícies per la pèrdua d’algun familiar, amic, conegut o veí que ha mort a causa del col·lapse sanitari que estem vivint. Tal vegada alguns també haurien tingut el mateix desenllaç per les malalties que ja tenien o per la seva avançada edat. La qüestió, en la majoria dels casos, és la forma com han mort, sols i sense ningú del seu entorn proper. Ha ocorregut sobretot amb els avis de les residencies, però també gent gran que vivia als seus domicilis. Van ser portats de presa i corrents als hospitals per ingressar-los en una habitació freda i desconeguda, rodejats d’aparells i de persones estranyes a les quals ni tan sols podien veure la cara darrera de mascaretes i ulleres, bates i guants, ...,. Alguns van morir dins l’ambulància durant el trasllat. He intentat imaginar què deurien sentir en els seus darrers moments:  por?, abandonament?, tristor?, molta incertesa!, estaven desemparats, sense saber què els passava i preguntant-se si allò era el final. Tots ens hem de morir, no sabem quan ni com, no obstant, el que ens agradaria es poder-nos acomiadar dels éssers que hem estimat i creiem que ens estimen. Per a ells ha estat una mort molt desangelada en què, a més, ni desprès del succés han pogut reunir-se familiars i amics en senyal de dol i respecte. Quan me n’assabentava, procurava recordar la darrera vegada que ens havíem vist, el lloc i el que havíem parlat. Reconstruint moments dels anys que feia que ens coneixíem, les vegades que ens havíem freqüentat, temes de conversa i, finalment, els desitjava que descansessin en pau. És curiós com m’afloraven records que creia que tenia oblidats i de sobte semblava tornar-los a reviure, com si acabessin de passar. Ara, tot el que havíem compartit durant anys de cop desapareixia. 

Dels coneguts que han mort durant aquest dies, n’hi ha que ho han fet per la COVID-19, però també ni ha que ho han fet a causa del col·lapse sanitari. Durant aquestes setmanes sanitat s’ha dedicat a adaptar i centralitzar els professionals, centres de salut i hospitals a la lluita de la COVID-19. A mi m’han anul·lat visites i em trobo a l’espera que me les programin de nou, per sort no són urgents i puc esperar-me, però no tothom està en la meva situació. Un familiar meu va empitjorar per haver-li ajornat la visita que tenia programada, i va morir. 

Moltes de les defuncions d’aquets dies s’han produït entre els usuaris de les residencies, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, i hem vist les condicions de treball en algunes d’elles, sense el material adequat de protecció, ni pels residents ni pel personal contractat, mancats de professionals i d’espais suficients, ...,. El pitjor de tot ha estat la falta transparència quan han informat de les condicions i de com es vivia en aquestes residències de gent gran. També s’ha sabut que moltes d’aquestes residencies estaven gestionades per fons d’inversió, algun de titularitat forana, la finalitat dels quals és obtenir beneficis. Aquí també s’haurien de demanar responsabilitats als polítics que en el seu dia van autoritzar-ho i que ens expliquin el perquè. Desprès, i de retruc, també a totes les altres forces polítiques per consentir-ho i no corregir-ho. Ells són els que havien d’haver vetllat per el benestar dels avis i no ho van fer. Pensen que no hi arribaran?.

El veritable motiu del traspàs en la gestió de les residencies ha estat el mateix del que explica perquè estem en aquest moments patint aquest col·lapse sanitari, allò que els polítics van batejar i tots hem conegut com LES RETALLADES. Aquestes es van produir en la sanitat, començant l’any 2010 i de forma continuada i progressiva. Realitzant una política de desinformació ciutadana a través dels mitjans de comunicació explicant que la sanitat tal com s’estava oferint: Universal i Gratuïta, era del tot inviable, i que per mantenir les mateixes prestacions i serveis, era necessari traspassar la gestió de pública a privada. Per part dels usuaris no veuríem cap canvi i això permetria un estalvi important en les partides pressupostaries. Mai ha quedat clar cap a on o cap a qui anava aquest benefici que feia tan necessari passar a privatitzar els serveis sanitaris i retallar els salaris dels treballadors de sanitat. Així, mentre que en qualsevol departament es podia parlar d’increments pressupostaris, sense problemes en el moment de sotmetre les partides a la seva aprovació, en el camp de la sanitat s’havien de disminuir, encara que fos, com estem veien, a canvi de desmantellar-la. Estem vivint i podem constatar durant aquest estat d’alarma quines persones són les que lluiten per les nostres vides i per les moltes que n’han salvat. A canvi de treballar moltes hores, sense els mitjans adequats i amb perill de contagiar-se, tal com les dades ho demostren, els lluitadors han estat precisament els metges, sanitaris, personal auxiliar i de neteja dels centres hospitalaris, els quals se’ls hi han retallat drets i salaris.  

Enmig de tota aquest col·lapse sanitari hem sabut que el Ministeri de Defensa destinarà 2.100 milions d’euros a un projecte de vehicle blindat. No ha revertir les RETALLADES EN SANITAT, ni ha millorar les condicions familiars de molts treballadors que fa quasi dos mesos que no tenen ingressos. ÉS ABERRANT!. Quan l'any 1975 fent el servei militar vaig disparar un arma de foc no hi vaig trobar cap sentit, ara no comprenc com es poden gastar cada any tants milers de milions en armament a canvi de res? No crec que ens sentim més protegits tenint avions de combat, tancs, vaixells de guerra, ..., perquè podem atacar a algun altre país o que ens puguin atacar i per què?. També, per la premsa, hem sabut que tancarà la fàbrica Nissan de Barcelona i que deixarà sense feina moltes persones, que representen moltes famílies. L’exercit ens aportarà una altra fàbrica? O tal vegada ho impedirà?.

 Si aquests milions es dediquessin a sanitat i a polítiques socials, a millorar la docència, la cultura, la formació, les infraestructures, la investigació i, sobretot, a lluitar contra les desigualtats, arribaríem a un nivell en què, llavors sí, ens n’enorgullaríem i els de fora voldrien ser com nosaltres. Aquest sistema és possible, hauríem de prendre exemple d’un país petit com és Costa Rica, l’any 1948 el seu president, José Figueres Ferrer, va dissoldre l’exercit. Actualment destina el 9’3% del seu PIB a sanitat, el 8% del seu PIB a educació i el 0’69% del seu PIB a seguretat. Així no és estrany que tingui un sistema de sanitat molt avançat, universal i gratuït, l’educació, tant la bàsica com la universitària, gratuïta. Tampoc ens ha de sorprendre que tinguin un elevat nivell de prosperitat segons l’Institut Legatum, i també és considerada la societat més feliç del Planeta segons New Economics Fondation.

OBSOLESCÈNCIA. Programada...?

                                         OBSOLESCÈNCIA.   Programada...?

A la pàgina 287 del tom 16 de la Gran Enciclopèdia Catalana es defineix OBSOLENCÈNCIA com: 1.-Qualitat d’obsolet.  I 2.- Depreciació dels béns d’equipament com a conseqüència del progrés tècnic, materialitzat en la superació dels mateixos equips o en una innovació avantatjosa en l’organització dels procés global de producció que comporti la utilització de nous mitjans. Aquest envelliment relatiu obliga les empreses a afrontar la competència del mercat i substituir l’equip abans del termini d’amortització natural, la qual cosa introdueix un element d’incertesa a l’hora d’establir comptablement les quotes i el temps d’amortització de l’actiu fix.

Aquesta definició és la que està impresa en la segona edició de la Gran Enciclopèdia Catalana de l’any 1986, que era la que hi havia a la primera edició de l’any 1969, havent estat redactada l’any 1965. Es a dir que en aquells moments ja es deia que les empreses en algunes ocasions havien de substituir la maquinaria productiva abans del termini d’amortització previst a causa dels progres tècnic, introduint un element d’incertesa en la seva periodificació comptable. En cap moment es contemplava que els equips tinguessin una vida limitada produïda per elements introduïts de forma premeditada en el moment de la seva fabricació.

Aquí entrem en nous conceptes als que fins ara s’han definit com depreciació dels béns, es tracta de l’OBSOLESCÈNCIA PROGRAMADA o, dit també, PLANIFICADA. El primer gran acord entre empreses per posar-la en pràctica i reduir tècnicament la vida útil d’un producte fabricat, el que es coneix com CÀRTEL PHOEBUS, va ser establert per empreses d’Amèrica i Europa el 23-12-1924 a la ciutat de Ginebra. Aquestes empreses es dedicaven a la fabricació de bombetes i van acordar que cap de les que fabricarien havia de durar més de 1.000 hores. Aquí també he anat a cercar a la Gran Enciclopèdia l’entrada de Càrtel PHOEBUS, no hi és, en canvi sí que hi ha l’entrada CÀRTEL que es defineix a la pàgina 374 del tom 6 com: Acord limitat entre diverses empreses, les quals, tot i conservar llur independència tècnica, econòmica i financera, decideixen pactar a fi d’evitar o de disminuir la competència entre elles. De fet, el seu objecte principal és d’aconseguir una posició monopolística en el mercat.  

Econòmicament parlant va ser una idea brillant pels seus beneficiats ja que no es feien la competència i s’asseguraven unes vendes constants sense necessitat d’incrementar els costos en explotació i recerca, ni de publicitat, doncs totes tenien la mateixa qualitat i durabilitat. Aquesta iniciativa s’aniria introduint a més productes. Tant va ser així que la revista de publicitat PRINTERS INK l’any 1928 ja informava que si un producte no es desgastava, significava una tragèdia per als negocis. No és estrany que actualment aquesta pràctica la trobem en qualsevol producte del mercat que hagi estat elaborat o fabricat, des de articles d’alimentació en què especifiquen data de caducitat o de consum preferent, medicaments amb caducitats molt properes, teixits que duren una temporada, automoció en què canvien de forma continuada els models i els que s’emporten la part més important són els electrodomèstics, productes d’informàtica i comunicacions. Amb el temps el concepte  d’obsolescència s’ha anat segmentant en varis tipus, no tan sols aquells en els  que la causa és la reducció de la vida útil dels productes fabricats, podrem trobar-ne d’altres, com poden ser els del món de la moda, que ens fan renovar el nostre aspecte i la roba que portem, el cotxe que utilitzem, per manca de recanvis o els electrodomèstics que tenim, que ens surt més a compte comprar-ne un de nou que no reparar-lo en haver desaparegut el servei tècnic i les peces de substitució. Fins i tot ens creen la necessitat de canviar d’habitatge o, com a mínim, fer-hi reformes importants. Tot amb la creença que així el nostre sistema econòmic social/capitalista d’usar i llençar, per endeutar-se i tornar a comprar segueix viu i entre tots l’ajudem a perdurar.

Aquest escrit ha sorgit a conseqüència de l’estat d’alarma, tinc una coneguda que un dels dies de confinament mentre parlàvem per telèfon, va dir-me que no se li engegava el cotxe perquè s’havia quedat sense bateria. Llavors vaig recordar que tenia un carregador de bateries que l’havia comprat a principis dels anys 70, tot i que feia anys que no l’utilitzava i, sense saber si encara funcionaria, vaig oferir-li perquè el provés. Va posar-lo a carregar durant tota la nit i l’endemà, davant la seva sorpresa, va engegar el cotxe a la primera. El carregador havia funcionat. Desprès vam comentar que les coses d’ara no duren tant com abans. És una llàstima, vaig pensar, i de fet tots tenim a casa aparells de fa anys que segueixen funcionant, és possible que ara n’hi hagin de millors, però crec que si funcionen no tenim perquè canviar-los o llençar-los.

Una cosa similar em passa amb la Gran Enciclopèdia Catalana, ara està obsoleta, antiquada, costa trobar un lloc per tenir-la a mà, quasi ens fa nosa, però quan va ser pensada, en aquells temps era tota una avantguarda de continguts i t’obria el ulls a un món de coneixements. De totes les persones que la van crear segur que cap d’elles, podia arribar a pensar que en pocs anys quedaria desfasada com a conseqüència dels avenços tecnològics que han revolucionat el món, tota vegada que ara la informàtica ens apropa a tots els continguts de forma ràpida i actualitzada, amb portabilitat i sense ocupar espai. Heus aquí un cas paradigmàtic d’obsolescència entre indirecta i estètica, però no programada.

Les persones que van iniciar aquesta pràctica de programar la vida útil de les coses en aquells temps devien guanyar molts diners, van gaudir del poder i la glòria durant uns anys, però va ser una glòria efímera ja que en cap moment, segur que no els va passar pel cap el mal que estaven fent als recursos naturals de la Terra i a les generacions futures. Ells ho van gaudir, es van enriquir però ara que ja no hi són i ens queda el seu legat en forma de deixalles, sobreexplotació de recursos i enormes diferències socials. Fins a cert punt podríem dir que ens han llegat una OBSOLESCÈNCIA CONTAMINANT i aquesta també té, si no hi posem remei, data de caducitat per l’esgotament dels recursos.

En contra d’aquestes pràctiques ja s’han alçat veus per revertir aquest cicle pervers de comprar, llençar i tornar a comprar, que no s’ajusta en absolut a l’harmonia i l’equilibri de la natura, ja que la terra és la que és, finita i completament interrelacionada. Tot el que fem ens ho trobarem, ara o en un futur pròxim. En aquest dies de confinament hem pogut constatar que també podem viure sense tanta necessitat de moure’ns ni d’estar totes les hores ocupats fent coses. Sense haver de viatjar constantment per visitar molts llocs, països i cultures per, en realitat, no conèixer res. Estàvem fent plans de futur mentre no aprofitàvem un present que ajornàvem. Aquesta cultura ens envoltava i semblava que ens tenia empresonats mentre ens recordava que el temps era or i l’havíem d’aprofitar, però ... sabíem viure?. Passats aquests dies veurem si ens haurem adonat que podem ser feliços amb menys i gaudir la vida sense perjudicar la natura. En poc més de un mes veiem més ocells a volar, respirem un aire més net, podem cuinar i gaudir el que mengem. Vida més tranquil·la i més plena. Ha estat un dels efectes colaterals d’aquests virus, ens hem desprogramat una mica de la nostra hiperactivitat.

Tal vegada aquesta pandèmia podria ser definida com una OBSOLESCÈNCIA PROGRAMADA DEL PLANETA TERRA perquè l’home que és la criatura més evolucionada, així ens ho han fet creure, reflexioni sobre el camí a seguir i valori quin és el lloc que vol ocupar a la Terra.

EN BICI PER BCN

                                                      EN BICI PER BARCELONA

Quan vivia a Barcelona alguns dies de festa, de bon matí i aprofitant que els carrers estaven quasi deserts, sortia a passejar en bicicleta pels diferents barris de la ciutat. Era l’època d’abans dels Jocs Olímpics, la ciutat era tranquil·la, els carrers estaven deserts i quasi sense circulació, en contrast amb els dies de feina sempre atapeïts, sorollosos, amb les flaires diverses i els fums dels tubs d’escapament que deixaven un polsim que quedava en suspensió a l’aire i s’impregnava a la pell. Tan sols eren llocs de pas, que ni els miràvem i quasi els ignoràvem. Eren espais per traslladar-nos d’un lloc a un altre, i mentre ho fèiem anàvem pensant en la gestió concreta per la qual érem al carrer. 

Aquet era un magnífic diumenge de maig, el sol il·luminava el cel d’un blau intens, en començar a pedalejar ja notava com l’aire fresc m’acariciava la cara. Era net i entrava fins els pulmons oxigenant-los. La lleugera pluja del dia anterior havia netejat l’ambient permetent aquest color intens al cel i brillant als carrers. Fins i tot les incipients fulles dels arbres semblaven afanyar-se a fer-se grans per gaudir de l'espectacle. Tot passejant, anava contemplant la gran diversitat de colors de les flors que hi havia en alguns balcons i finestres trencant les tonalitats grises i monòtones de les façanes. Mentre sentia les meves roderes com acompanyaven la cridòria que feien els ocells volant incansables entre els carrers. Anava per carrers estrets i no massa concorreguts, aquells on els raigs del sol tot just passaven pel mig dels edificis, la qual cosa permetia il·luminar alguns racons sempre ombrívols durant uns instants. Tot passant, per casualitat, un d'aquests rajos feia brillar de forma enlluernadora un objecte que sobresortia d'un sac de plàstic negre, situat al terra al costat d'uns contenidors d'escombraries i em va cridar l'atenció. Vaig apropar-m’hi per mirar-ho i va resultar que l'objecte era una gran copa, d'aquelles que es lliuren per premiar als guanyadors d'algun esdeveniment esportiu. Sobresortia d’un gran sac negre d’escombraries que era al terra al costat del contenidor. La vaig aixecar per situar-la davant dels ulls, apreciant les seves dimensions i alguns detalls, com les  dues nanses treballades en forma de fulles. Al terra havia quedat la tapa, acabada amb pom. A la part davantera duia una placa enganxada a la peanya de fusta, amb unes lletres gravades ja mig esborrades pel pas del temps i la falta de neteja. Vaig deduir que va ser lliurada per haver quedat guanyador d’algun esdeveniment als any 1940 més o menys.

En aquell moments la meva imaginació em va fer pensar com aquest trofeu havia estat més de 50 anys en el lloc preferent d'alguna estància, presidint totes les reunions familiars. Segurament centre de converses i comentaris per part de qui l'havia guanyat, amb el seu entorn proper, primer amb els pares i desprès tal vegada amb els fills. Ja que per haver-la aconseguit, significava haver-hi dedicat hores d'esforços, entrenaments i sacrificis. Vaig deduir que si era allí i en aquelles circumstàncies, bruta i deixada, era a causa de la defunció de la persona que un dia l’havia guanyat. Ara les persones properes, senzillament s'havien dedicat a fer neteja de tot el que ja no els servia, allò que hi havia al seu voltant. També llençats sense cap cura hi havia altres objectes: roba, fotografies antigues, llibres, algun moble vell, estris de cuina, quadres sense cap valor, etc., tot estava dipositat en els contenidors, que ja eren plens i al terra, just seu costat en no cabre-hi res més.

Vaig pensar en aquest estrany i contradictori sentit de la vida, en té tant de superficial/material com tan poc de sensible/emocional. Queda reflexa´t amb tota la seva cruesa en el contingut de les bosses d’escombraries que estava observant, allí els objectes que no tenen cap valor, ni monetari ni emocional, estaven amuntegats de qualsevol manera esperant el camió que els recollirà per llençar-les allí on mai més ningú s’assabentarà que hagin existit, el mateix lloc on anirà a parar la seva història, la seva vida, tot el que era important per a qui li donava importància. Fins que aquest desapareix i llavors el seu entorn sembla que també el fa desaparèixer. Ara els seus hereus, siguin fills, nets, germans, cosins, o ves a saber qui, han fet neteja, el que volen és el valor material de les coses que poden transformar en diners, en cap cas els records sentimentals que han quedat.

És així, quan un es mor totes les seves vivències, esforços, alegries, tristeses, coneixements, il·lusions, visions de com eren la societat, les coses i el món de quan era petit, després de jove i finalment ja de més gran, desapareixen i mai més ningú les podrà tornar a gaudir ni aprofitar. Tot es volatilitza com per art de màgia. No és així amb el que aquesta persona hagi pogut acumular de material, aquest llegat queda pels seus hereus.

 Des de aquell dia m’he preguntat si aquest és un sistema just. Ens diuen que naixem sense res i quan ens morim ens n’anem sense res. Però en realitat això tan sols passa en l’àmbit humà, no en el material, ja que deixem bens tangibles que es poden heretar. No és aquesta una manera de perpetuar les desigualtats?, doncs qui neix pobre té moltes possibilitats de morir pobre, en canvi qui neix ric pot transmetre encara més riquesa quan mori i així s’incrementen les diferencies de classe. Què passaria, en canvi, si quan un morís tot el que tingués de material es volatilitzés amb ell i quedessin pels seus hereus tan sols les seves vivències i coneixements?. Hi hauria les mateixes desigualtats que tenim ara a la societat?. O de nou les desigualtats s’anirien acumulant en els que es podrien anomenar coneixements heretats?.

ASPERGER, UNA MANERA DE SER.

                                              ASPERGER, UNA MANERA DE SER.

Quan una persona confon els colors es diu que és DALTÒNIC, és una alteració genètica que pot no ser hereditària i que no té cura ni tractament; no obstant, tothom ho entén i així se l’accepta. No deixa de ser una patologia que és visible, tangible, quantificable i que no dóna cap dubte a qui la té que ho té. Ara bé, quan una persona té un altre tipus de alteració no genètica sinó congènita i/o ambiental que, a diferència del daltonisme, no es tan visible ni tan tangible i molt difícilment quantificable, aquesta persona es pot sentir incompresa i, al mateix temps, notar a faltar el seu espai natural per ser acceptada a la societat. Un “espai relacional” per tal que aquestes persones puguin mostrar-se tal i com són, sense que l’entorn els discrimini com éssers que no encaixen en la “normalitat social”. Més encara quan ells no són sabedors del fet que tenen aquesta patologia.

Aquesta podria ser la introducció per explicar que en el nostre ambient social hi ha un col·lectiu de persones que tenen alteracions congènites i/o ambientals invisibles, molt difícils de detectar i més de tractar, són les de relació i comportament i no són tangibles. Un d’aquests trastorns ha estat identificat com a síndrome d’ASPERGER i es tracta d’un trastorn neurobiològic que està classificat dins dels trastorns de l’espectre autista. Aquest trastorns afecten en gran manera la interacció social recíproca, la comunicació verbal i la no verbal. Segons com, poden manifestar una resistència a acceptar el canvi, inflexibilitat en la pensada, així com posseir camps d’interès estrets i absorbents. Poden mostrar una manca d’empatia i dificultat en comprendre els pensaments i sentiments de les altres persones.

La primera persona que el va identificar aquest trastorn va ser Johann Asperger, metge austríac (1906-1980), pediatra, investigador i psiquiatre, va participar en treballs d’investigació per a l’Alemanya nazi, allí va analitzar les ments de centenars de nens i va descobrir que alguns tenien unes habilitats intel·lectuals superiors, tot i que també tenien uns comportaments de relació més limitats i això els podia representar més un problema que una qualitat. Els seus treballs van quedar oblidats fins que van ser rescatats per la investigadora anglesa Lorna Wing l’any 1980, quan Asperger ja havia mort, llavors es va donar el seu nom a aquest trastorn de comportament. Per això aquesta patologia, definida com a tal, és molt recent i encara queda molt recorregut per arribar a conclusions determinants.

Actualment es creu que la causa es deu a anormalitats cerebrals durant el desenvolupament fetal, aquestes afecten el cablejat de l’estructura cerebral per desprès afectar els circuits neuronals que controlen el pensament i el comportament. No s’hi ha identificat cap gen específic que es pugui heretar.

Les persones amb l’espectre ASPERGER solen tenir altes capacitats intel·lectuals i una memòria brillant però que solen centrar en una sola activitat i quan en parlen l’expliquen com a erudits sense ser-ho. Al mateix temps tenen manca de reciprocitat social i emocional, com també dificultat per interpretar els senyals socials i comprendre els pensaments i sentiments d’altres persones, aquesta manca d’empatia els arriba a provocar rabietes emocionals, de manera que aquests trastorns del neurocomportament els fa ser distants i introvertits, aquests aspectes característics, com el DALTONISME, no tenen cura perquè no són una malaltia. S’han d’entendre i s’ha d’acceptar que és una manera de ser.

 

 

INQUISICIÓ & SUPREM

                                                       INQUISICIÓ   &    SUPREM

La caiguda de l’Imperi Romà va significar la creació de diferents punts de poder en els seus territoris, tot i que tan sols en la forma ja que en el fons va seguir predominant el mateix sistema de govern que havia emprat a les acaballes de l’Imperi, on l’Església catòlica tenia el poder moral de tots els territoris independentment de qui els governava, ja que aquests sempre manaven per la gràcia de Deu. Aquesta aliança va funcionar fins que van aparèixer moviments contraris a l’exclusivitat moral en poder de l’Església catòlica. Al veure qüestionada la seva autoritat, en el Concili de Tours de l’any 1163, es va acordar la persecució d’aquestes desviacions al poder de Roma. Així l’any 1184, el papa Luci III va decretar el “AD ABOLENDAM”, l’obligació de tots els bisbes de visitar les seves diòcesis i perseguir els heretges. Aquest va ser l’inici del que desprès seria la INQUISICIÓ, que en els primers temps es va caracteritzar per ser un instrument per combatre a tots aquells que s’apartessin de la fe oficial que s’emanava des de Roma, els encarregats de jutjar els heretges eren els inquisidors i eren nomenats pel Papa.

A Castella els Reis catòlics, amb el pretext per lluitar contra pràctiques judaïtzants, l’1-11-1478 van obtenir del papa Sixte IV la butlla “EXIGIT SINSERES DEVOTIONS AFFECTUS”, quedant constituïda la inquisició en el regne de Castella, que a més els atorgava competència en el nomenament dels inquisidors, pràctica única en tots els regnes catòlics. Desprès, per pressions, Ferran II d’Aragó va aconseguir que el mateix Papa, nomenés l’any 1783 a Tomàs de Torquemada inquisidor general dels regnes de Castella i Aragó. S’havia creat el TRIBUNAL DEL SANT OFICI DE LA INQUISICIÓ per tots els territoris dels Reis Catòlics. Amb poders totals sobre la vida, fortuna i honor de tothom, era més poderós que el propi estat. Aquests van ser els inicis per eliminar tots els furts i lleis que eren vigents dins dels seus territoris. Creant les bases per a la centralització de poders. A més de lluitar contra les heretgies també els va permetre reprimir qualsevol moviment contrari a les lleis de Castella, sense que intervingués el Papa, creant així un tribunal que unificava sota el seu poder els regnes de Castella-Lleó i Catalunya-Aragó. Tant era el seu absolutisme que l’inquisidor Francisco Peña el 1578 deia: “Debemos recordar que el propósito principal del juicio y la ejecución no es salvar el alma del acusado, sinó alcanzar el bien público y dar temor a los otros”. El poder de la inquisició es basava en les delacions dels sospitosos, fetes per ciutadans de forma secreta, quedant aquests protegits pel mateix tribunal sense que els acusats tinguessin mai cap possibilitat de conèixer els seus delators. Així qualsevol persona podia acusar malèvolament per animadversió o enveja, ja que no havia de presentar cap prova. Els judicis començaven amb la presumpció de culpabilitat, així l’acusat havia de demostrar que era innocent davant del tribunal. El veredicte en la majoria dels judicis era de culpabilitat, tot i que es podia apel·lar al Consell de la Suprema Inquisició, procuraven que ningú apel·les, com tampoc que es pugues apel·lar al Papa de Roma que tenia Delegació Apostòlica. Felip II va promulgar una llei per impedir que cap condemnat pogués apel·lar al Papa. La inquisició espanyola, amb els seus poders il·limitats va continuar funcionant fins l’any 1813 que les Corts de Cadis van aprovar la seva dissolució, encara que Ferran VII el 1814 la va tornar a reinstaurar. Finalment l’any 1834, es va abolir definitivament. Va estar vigent durant 356 anys, va ser la darrera que es va abolir.

En els temps actuals hi ha un altre tipus de poder absolut que en lloc de dir-se tribunal de la Inquisició es diu tribunal del Suprem, creat l’any 1812 a les Corts de Cadis, que perseguia en un principi la SEPARACIÓ DE PODERS, però que en realitat segueix els seus mateixos paràmetres per aconseguir els mateixos resultats, tenint també poders absoluts sobre les vides, les fortunes i l’honor de les persones que, segons ells, es desvien del camí correcte prèviament marcat per l’autoritat del poder central. Qui arriba a ser jutjat ha de demostrar que no és culpable i demostrar sense cap dubte raonable, que és innocent. A més posen les traves impensables perquè els declarats culpables no puguin a arribar apel·lar i ni molt menys que la seva autoritat pugui arribar a ser qüestionada per tribunals no espanyols. Sembla que tan sols es va voler canviar el nom com era conegut el tribunal, ja que el funcionament i la finalitat segueixen sent les mateixes.

En aquest moment ens trobem en ple segle XXI, els membres del tribunal han jutjat i condemnat als acusats del procés, seguint unes pautes quasi inquisitorials, ells no havien de demostrar res, tota vegada que els acusats partien del fet de ser culpables i havien de demostrar que no ho eren. Tant ha estat així que els consideren tan seus que no poden permetre que en cap moment s’escapin del seu absolut control, encara que per aconseguir-ho s’hagin de extralimitar en les mateixes lleis que tan diuen que defensen. Els inquisidors també tenien tanta obsessió en el que defensaven que el que menys els importava era la veritat, el que perseguien era la confiscació dels bens i l’eliminació de qualsevol persona que pugues pensar diferent o qüestionar el que l’autoritat havia decretat. La seva actual paranoia arriba fins l’extrem d’amenaçar a funcionaris per fets que encara no han succeït, això sí, de manera subtil i sense donar la cara obertament, sabent que els que pretenen no és correcte, tot i així els pot més l’ànsia de revenja que l’ordenança de la llei.

PANDÈMIA & CONTROL

                                                     PANDÈMIA   &  CONTROL

Acabo de llegir que, aprofitant les raons sanitàries i alarmistes produïdes per aquesta pandèmia del Coronavirus-19, l’estat podrà monitoritzar totes les ubicacions de les persones a través dels mòbils per saber en tot moment on estem i qui tenim prop nostre per tal de poder avançar-se en cas de contaminació i així poder aïllar aquestes persones en risc d’estar contagiades. Aquesta mesura i d’acord amb els raonaments especificats, hom pensa que és una decisió correcta i adequada; la pregunta és si aquesta mesura quedarà per sempre o tan sols s’aplicarà mentre duri aquest estat d’excepció, ja que si ha de durar per sempre ens trobem en un moment que a les autoritats ja no els caldrà preguntar-nos res, fent aquest seguiment podran saber on som o amb qui estem i, fins i tot, qui sap si també podran escoltar el que diem. Aquesta notícia va ser desmentida al cap d’unes hores i es va dir que havia estat un “BULO”, si més no, i encara que hagués estat un “BULO”, em va fer pensar una mica en el fet que de sempre qui ostenta el poder, els caps d’estat, de país, nació o imperi, la seva primera i gran preocupació ha estat tenir el control “espiritual” i total dels seus súbdits, per dirigir-los cap a un pensament únic, el seu.

Això ha estat sempre així al llarg de la història i s’ha produït en qualsevol civilització de totes les que en tenim constància. En tot estat hi ha una classe dominant, composta per molt pocs, i una classe treballadora i explotada, formada per tota la resta de persones. (Ja es troba en  els temps dels faraons, perses, grecs. A les dinasties xineses. En l’imperi romà. Fins a les cultures precolombines... etc. En èpoques més recents és a les conquestes i expansions dels estats europeus fins l’actualitat). El seu poder s’ha fonamentat en tres eixos bàsics: el diví, per crear-se la dimensió espiritual per exercir el control moral que dona legitimitat totes les lleis i ordres que s’han de complir. L’econòmic, que controla tots els mitjans de producció i els seus productors. I les forces armades, disciplinades i poderoses. Aconseguien controlar aquests tres eixos en estar rodejats de fidels disciplinats, servils i amb manca absoluta de crítica, que eren els encarregats de sotmetre i fer complir les lleis a la resta, fos com fos. El cap visible era l’amo i senyor, no tan sols dels territoris, sinó de tot el que hi havia en ells, incloses les persones, que no eren més que servents. En aquests temps l’economia es basava en l’agricultura i ramaderia, les persones vivien molt disperses quasi sense contacte entre elles, fet que els impossibilitava per poder exercir la força necessària per reivindicar millores en les seves vides, se sentien vulnerables i això els generava un sentiment de por que els impedia fer qualsevol reclamació.

Aquest sistema feudal i aristocràtic es va mantenir fins l’arribada de la primera revolució industrial, quan la necessitat de molta mà d’obra, va motivar l’èxode d’aquestes persones del món rural cap a la industria. El que va començar sent un traspàs dels treballadors del camp cap a les fàbriques va ocasionar una transformació de la societat ràpida, amplia i profunda en tots els nivells. Les poblacions on s’havien establert aquestes industries es van transformar en ciutats, construint habitatges que van poblar-se amb tots aquests treballadors i creant-se una nova classe social que es va denominar obrera. Van aparèixer també els capitalistes i els burgesos. Tot plegat va significar el triomf dels industrials i els homes de negocis sobre la noblesa i l’aristocràcia, que va haver de reinventar-se per adaptar-se als nous temps.

També, en teoria, van desaparèixer els costums feudals. Tot i que les vides dels primers obrers en aquells inicis de transformació van ser molt dures, les normes eren imposades pels amos de les fàbriques, amb llargues jornades de més de 14 hores i els set dies de la setmana, sense cap dret i en unes condicions pèssimes, tot a canvi d’un petit jornal que tan sols els permetia viure amuntegats en edificis sense cap comoditat ni mesura d’higiene. Aquest fet d’estar junts, però, els va permetre adquirir consciència de classe i començar a reivindicar millores laborals i socials, aconseguides quasi sempre a base de protestes i vagues, algunes brutalment reprimides. Millores que s’anirien aconseguint ja als començaments del segle XX. Va desaparèixer la imatge del bon obrer,  la d’aquell que acceptava el que l’empresari li oferia i estava satisfet.

Va ser entrant en la segona revolució industrial a principis del segle XX que als EEUU, per tal d’evitar aquestes vagues que feien endarrerir el treball en cadena, van sorgir els primers test de personalitat, amb l’excusa que pretenien oferir als treballadors els llocs que millor s’ajustaven a les seves capacitats. Per tal d’aconseguir-ho, des de les escoles es farien uns exercicis als alumnes, que desprès un equip d’experts avaluava per determinar seves capacitats, aptituds o preferències. S’afirmava que totes les persones naixien amb unes qualitats innates. Amb els tests intentarien esbrinar quines eren aquestes qualitats, donant tot seguit a cadascú els coneixements necessaris en consonància amb aquestes qualitats, que resultarien molt ben assimilades i obtindrien com a resultat actituds sempre positives. Amb això s’aconseguiria fer desaparèixer la conflictivitat laboral, tornant a la imatge del bon obrer.

Aquesta va ser –una més!- la forma de pretendre saber com són les persones per tal d’obtenir obediència servil sense que es notes manipulació i, al mateix temps, anul·lant tota veu contrària a les normes de qui mana i dirigeix.

Amb el temps va haver-hi un altre pas per controlar la població, aquest va venir de la mà de la inseguretat. Tots ens volem sentir segurs per anar pel carrer sense que ens assaltin, que quan arribem de nou a casa la trobem com l’hem deixat sense que ens l’hagin robat. Aquest el gran dilema, ja que si es demana a l’estat més seguretat, aquest respon que d’acord però a canvi de perdre part de la nostre llibertat. Es tracta d’exercir el control amb la por, la gran disjuntiva entre seguretat i llibertat. D’aquí ve que s’instal·len càmeres de vigilància per tot arreu, que són les que vetllaran per la nostra seguretat, però que també, en tot moment, transformen la nostre vida de privada a pública i així poden fer un seguiment dels llocs, els temps i amb qui s’ha estat. L’estat no ho fa per controlar-nos, sinó per protegir-nos. Això diuen.

Amb l’esdevenir tecnològic semblava que els test havien passat de moda. Ara els mitjans de pagament  electrònics ofereixen molta informació de les persones i es pot saber què comprem, com gastem, on ho fem, amb quina regularitat, els nostres contactes, quins gustos tenim i quasi com pensem si miren els espectacles i llibres que paguem, que ens donen cultura i opinió.

Finalment, torno a enllaçar amb el que comentava a l’inici, tots serem objectes d’una manipulació i no ens en donem compte. Les xarxes són un regal per al poder que decideix, a partir de les dades que proporcionen els mòbils, com manipular les persones. Detectaran patrons de comportament i preferències, i ens intentaran transformar per imposar un pensament dominant i únic. Tot ho faran per evitar que la nostra opinió personal esdevingui opinió pública, perdent així la consciencia de classe davant d’un estat que serà qui crearà uns polítics i una opinió pública sense ànima, regulant-se per regles i normes unidireccionals.

Estem en una pandèmia de dimensions globals que ens fa sentir vulnerables i ens crea un sentiment de por que pot modificar la nostre escala de valors. Hi haurà, de nou, una crisis que incrementarà els desocupats, que serà necessari tenir el control sobre ells i internet donarà molt d’entreteniment per tal que no pensin en fer política ni creïn problemes.

Per acabar una reflexió de l’obra Compon Sense (Sentit comú), de Thomas Paine  que va escriure l’any 1774: “Quan patim o som sotmesos per un govern a les mateixes misèries que podríem esperar trobar en un país sense govern, les nostres calamitats augmenten pensant que nosaltres mateixos proveïm els mitjans que ens fan patir”.

65.000.000 D'EUROS

                                                             65.000.000   d’EUROS

Les persones, totes, tenim somnis, desitjos, esperances, ganes de fer..., que mai s’arribaran a complir. Tot i això, ens agrada pensar-hi, ja que mentre ho fem ens transportem a una realitat paral·lela, diferent i meravellosa que pren forma durant uns instants dins la nostra imaginació.

Quan parlem d’aquests somnis amb familiars, amics i coneguts, en algun moment sorgeix un dels desitjos habituals, voldríem que ens toques la loteria. És a dir, ens agradaria tenir una entrada de diners, dels que arriben sense cap esforç. Llavors, quan diem el què en faríem, es comenta, principalment, pagar tots els deutes, ajudar a la família, gaudir de més temps lliure, satisfer algun caprici... Tal vegada, aquestes coincidències passen perquè tots vivim d’un sou que guanyem desprès de dedicar-hi quasi la meitat de les hores del dia. És una remuneració a canvi del nostre temps, que ara al 2020 pot ser d’uns 30.000 euros anyals de mitjana, tot i que també podrem trobar-ne d’inferiors. Acceptarem aquesta xifra donant per fet que podrem viure amb aquests ingressos anyals. A continuació realitzarem l’exercici matemàtic de dividir la quantitat de 65.000.000 d’euros entre 30.000 euros i obtenim de resultat 2.166. Aquest són el anys que hom hauria de viure, sense gastar res, per arribar a tenir els 65 milions d’euros que el rei emèrit té en el compte d’un banc situat en el que es coneix com àmbit extraterritorial, és a dir en un lloc que està fora de tota jurisdicció, també conegut com paradís fiscal.

Si ho mirem amb perspectiva històrica i anem retrocedint 2.166 anys a partir de l’any que estem, el 2020, arribaríem a l’any 146 abans de Crist. Vol dir que aquesta hipotètica persona, hauria d’haver nascut en els anys que a Egipte governava el rei Ptolomeu VI. El temps que a Roma Publi Corneli Escipió Emilià, militar i magistrat de Roma, va comandar les tropes que van destruir la ciutat de Cartago. L’època que Xina s’havia iniciat la construcció de la Gran Muralla. Quan a la Península ibèrica les tribus autòctones eren derrotades per l’exercit romà, que poc desprès l’any 143 A.C. va arrasar Numància iniciant tot seguit el que es coneix com el període de la romanització.

Jo no sé si mai arribaré a tenir un capital tan elevat, ja que per aconseguir-lo treballant, com he explicat, hauria de viure més de 2.100 anys. El que sí sé és que qui els té no els podrà gastar en aquesta vida, llevat que sigui immortal, cosa no crec en absolut. Per acabar-ho d’embolicar, resulta que qui els té, el rei emèrit, els ha aconseguit, evidentment, sense treballar i a més sense declarar per tal de no haver de pagar impostos ni donar explicacions de la seva procedència. Aquests fets, per ells mateixos prou vergonyosos, són a més delictius, no tan sols per a ell, sinó que ho són i molt més per als súbdits que li han permès fer-ho i amagar-ho, ells són els veritables voltors-paràsits del sistema, ells perpetuen que la corrupció es mantingui en la societat, sense importar-los qui estigui manant, ni els temps que transcorren. Ells estan tan arrelats en tots els estaments burocràtics que és impossible guanyar-los, entre ells es defensen i es recolzen tota vegada que saben que controlen tots els mitjans de poder: comunicació, justícia, policia, capital.

Aquest FONS OFFSHORE amb 65 milions d’euros, a nom del rei emèrit i com primer beneficiari el rei actual, ha transcendit a l’opinió pública gràcies a la publicació del dia 14-03-2020 en el diari The Telegraph, un mitjà aliè, tota vegada que els d’aquí no n’havien fet cap comentari. Un cop ja sabut, la monarquia ha volgut netejar la seva imatge fent un exercici de blanqueig que els mitjans afins han lloat immediatament. Així ha reconegut que, com a principal beneficiari, des de l’any 2019 el rei actual ja estava al corrent de l’import dipositat en aquest dipòsit (que deu ser tan sols una petita part de la fortuna total). Tot seguit, fent un exercici de gran hipocresia i de cara a la galeria, ens pren una vegada més per súbdits-aborregats en dir-nos que ha renunciat a l’herència que li pugui llegar el seu pare i això sense ni tan sols mirar-se el Codi Civil, que diu que no es pot renunciar a una herència que encara no ha estat causada, es a dir que mentre el seu pare sigui viu no pot fer aquesta renúncia. A més, també hem de tenir present que en el cas que aquesta renúncia l’hagués fet correctament, només ho seria dels bens declarats legalment, mai en cap dels casos es contemplarien els bens que estiguessin dipositats en societats ubicades en paradisos fiscals. El que deixa a l’aire, quan arribi el moment, és saber a què renunciarà, ja que no es pot renunciar tan sols a una part de l’herència, aquesta renúncia hauria de ser per la seva totalitat.