EL REPORTATGE DE TV-3 emès el 2021-06-20

100 anys de l'oblidat circuit de Vilafranca, un referent europeu de l'automobilisme

Un segle després, un cotxe que va participar en la segona edició de la Copa Rhin ha tornat a rodar per les carreteres que uneixen Vilafranca, Santa Margarida i els Monjos i la Múnia

Oriol Llach Estrella / Meritxell Carles Artime20/06/2021 - 21.00Actualitzat20/06/2021 - 21.01

L'any 1921, Vilafranca del Penedès es va convertir en escenari de la primera cursa internacional automobilística a l'estat espanyol. Avui, el traçat del vell circuit encara existeix, perquè es tracta del triangle de carreteres que uneix la capital de l'Alt Penedès amb les poblacions de Santa Margarida i els Monjos i la Múnia. Les curses es van seguir disputant l'any 1922 i el 1923.

Plànol del circuit publicat al programa de la cursa de l'any 1921 (Centre de Documentació VINSEUM)

No feia ni quaranta anys que s'havia inventat l'automòbil quan, després d'organitzar diverses curses domèstiques, la Penya Rhin, un grup d'amants del motor liderat per Joaquim Molins, va decidir organitzar un esdeveniment esportiu de primer ordre equiparable a les carreres que ja s'estaven disputant en altres ciutats europees com París o Berlín.

Joaquim Molins, president de la Penya Rhin (Arxiu família Molins)

En la primera edició, 50.000 persones van envair la capital de l'Alt Penedès -només tenia 8.000 habitants- per veure de prop aquells cotxes estranys a tota velocitat. Uns trens llançadora, que sortien des de l'estació de França, enllaçaven Barcelona amb Vilafranca per facilitar l'arribada a temps dels espectadors per viure de prop la cursa.

A Vilafranca es va instal·lar una tribuna desmuntable amb una capacitat per a 3.000 persones. Hi havia servei de restaurant i, a partir de la segona edició, es va ampliar el servei mèdic, es va introduir un "speaker" que comentava la cursa per megafonia i es va habilitar una zona de correus i telègrafs per agilitzar les cròniques de la competició; i és que, el primer any, els diaris no en van parlar fins dos dies després de la cursa. Això sí, ho van fer en portada.

(Arxiu família Molins)

La cursa, d'entrada, s'havia de disputar el mes de juny del 1921, però diversos contratemps en la complexa organització de l'esdeveniment van obligar a ajornar-la fins al 16 d'octubre d'aquell mateix any.

 

Aquest cotxe, un Ricart i Pérez, va competir en la segona edició de la Copa Rhin. Un segle més tard, s'ha retrobat amb els revolts i les rectes per on va córrer a més de 100 quilòmetres per hora. Una velocitat estratosfèrica per a l'època. El seu actual propietari, Ramon Magriñà, en ple 2021 només ha de girar la maneta dues vegades, com a molt, per fer tronar el seu motor de nou.

Joaquim Molins, fill del Joaquim Molins que va organitzar aquestes curses al traçat penedesenc durant els anys 20, no pot reprimir l'emoció quan veu de prop el vermell llampant i l'agosarat perfil de la carrosseria del Ricart i Pérez.

"A casa respiràvem l'olor de benzina sempre parlant de cotxes. Recordo que, abans d'anar a l'escola, el meu pare m'explicava tot de coses sobre les curses que ell organitzava. Era la seva passió pel món del motor que d'alguna manera s'encomanava i generava una il·lusió que només el meu pare sabia transmetre.

Va tenir la visió que les curses automobilístiques podien generar negoci, entusiasme i il·lusió. Que la gent se sentís una mica més feliç sempre va ser un dels propòsits del meu pare"

(Arxiu família Molins)

Aquestes curses van ser tot un èxit, malgrat les dificultats que suposava organitzar una competició d'aquesta magnitud; la primera, que els cotxes fossin a la línia de sortida. Ramon Giner Filella, autor del llibre "Penya Rhin, Vilafranca del Penedès (1921-1923)" desgrana algunes curiositats d'aquestes curses:

"Era bastant habitual que s'apuntessin els cotxes i que després no arribessin. Els cotxes venien d'Europa, d'on havien corregut l'última vegada, d'Àustria, de França, d'Itàlia, d'Alemanya o d'on fos, venien circulant per la carretera. Hi va haver una marca constructora que es va inscriure en les tres edicions i no va arribar mai a participar a la cursa. Sempre es va quedar pel camí.

A banda dels possibles problemes mecànics, travessar Europa en cotxe per la incipient xarxa de carreteres era en sí mateix una aventura. No hi havia benzineres, el combustible es comprava a les farmàcies"

(Arxiu família Molins)

Un cop a la graella de sortida començaven nous reptes, com participar a la cursa, acabar-la i, en la mesura del possible, guanyar. En la primera edició,de la quinzena de cotxes que van participar només tres van aconseguir completar les 35 voltes al traçat, els més 500 quilòmetres que havien recórrer per completar la carrera. Ningú dels qui va acabar va quedar fora del podi.

Els dos primers, els Bugattis de Pierre de Vizcaya i el de Pedro Monés-Maury, van arribar amb menys de 15 minuts de diferència. El tercer, el La Perle que conduïa el francès Revaux, no va arribar fins més de dues hores després del guanyador a causa dels diversos problemes que havia hagut d'anar resolent al llarg de la carrera. Justament, per arreglar qualsevol avaria en plena cursa, al seient del costat del pilot hi anava un mecànic de confiança.

(Arxiu família Molins)

Una altra de les curiositats és que molts dels participants corrien sota pseudònim o bé directament d'incògnit. La raó és que es tractava de membres de l'aristocràcia europea que volien posar a prova la seva "voiturette" -així s'anomenaven els cotxes esportius de l'època- i s'estimaven més passar desapercebuts.

Algunes de les normes que es van marcar en les curses del circuit de Vilafranca encara avui són vigents a la categoria reina de l'automobilisme, la Fórmula 1.

"Van començar a pintar els cotxes per marques per facilitar al públic general identificar el cotxe que passava davant seu. Pesaven els cotxes en buit, de manera que havien de complir amb un pes X del reglament i, si no hi arribaven, el llastraven, posaven més pes allí. L'any 23 ja van fer la sortida llançada com fan en molts circuits. Hi ha el cotxe al davant i quan s'aparta surten tots. Van ser pioners en l'aspecte d'igualar les curses al màxim"

(Arxiu família Molins)

A Vilafranca, però, no tothom veia amb bons ulls les curses que organitzava la Penya Rhin i, malgrat l'èxit, van començar a sorgir els primers problemes. L'investigador Lluís Hill en desgrana alguns detalls:

"Es va parlar fins i tot de fer aquest circuit de forma permanent. De fet hi havia un pressupost de 1.300.000 pessetes de l'època per fer-lo permanent. Les coses no van anar com havien d'anar i tampoc hi va haver sintonia amb la regidoria de Vilafranca"

(Arxiu família Molins)

L'última cursa es va disputar el 1923. La complexa situació política a l'estat espanyol –no feia ni dos mesos que s'havia instaurat la dictadura de Primo de Rivera– sumada a altres factors va acabar abocant el Circuit de Vilafranca a l'oblit. L'historiador Joan Solé ho explica

"Hi va haver gent que hi va veure una perspectiva de promoció de la comarca, però d'altres ho van veure com un bolet que sortia un dia i desapareixia l'endemà. Per tant, va portar molta polèmica. Aquest tipus de competicions pertanyien a l'alta societat, gent propera a la monarquia i hi havia un moviment republicà molt fort en aquella època i, per tant, tot això va portar una dinàmica de discussions i així es va acabar"

(Arxiu família Molins)

El somni de la Penya Rhin es va mantenir viu i, amb els anys, Joaquim Molins i els seus companys serien els qui acabarien portant la Fórmula 1 a Barcelona, l'any 1951, al Circuit de Pedralbes. Un somni que va néixer a Vilafranca del Penedès ara fa un segle i que, a dia d'avui, fa que Catalunya continuï sent escenari de les millors competicions del motor.

COMPENSACIÓ PER EL CONFINAMENT

                                 

                                          COMPENSACIÓ PER EL COFINAMENT

En el setmanari número 1.966 de “La Fura”, informatiu de l’Alt i Baix Penedès i el Garraf, corresponent a la setmana del 19 al 25 de febrer de 2021, a la pàgina 15, hi ha el titular: “Saba vol 485.000 euros per les pèrdues del confinament”. A continuació detalla que l’empresa concessionària de la zona blava de Vilafranca, Saba, ha reclamat a l’Ajuntament 485.000 euros en compensació pel mes i 23 dies que l’administració local va suspendre l’aparcament al carrers de la vila durant el confinament del 2020.                                                                                                                           Aquest fet m’ha portat a pensar a vàries reflexions, sense trobar-hi resposta:  

1ª. Si Saba ho reclama és que deu estar recolzada per un contracte que en el seu dia devien haver signat entre els representants de l’empresa i les persones que tenien la representació de la ciutadania, que els va escollir perquè vetllessin honestament pels seus interessos. Si és aquest el cas i van acceptar aquesta clàusula de compensació, era per “imperatiu legal”?, a més es d’esperar que també hi hagués la reciprocitat que, en el cas de que hi haguessin més ingressos dels esperats, aquests fossin aportats al consistori; si no fos així demostrarien que no eren mereixedors de la confiança que els va dipositar la ciutadania.     

2ª. No sé a quants anys està formalitzat el contracte, però si per 53 dies (un mes i 23 dies), reclamen 485.000 euros, Déu n’hi do quin benefici obtenen per una gestió que significa, en certa manera, la pròpia supervivència de Vilafranca, ja que viu en gran manera de les compres minoristes que fan les persones de la comarca al comerç local. Quants comerços minoristes de Vilafranca facturen en 53 dies 485.000 euros? Aquesta gestió portada a terme pel consistori de forma responsable, i separada de la gestió municipal, donaria uns beneficis que podrien repercutir en el teixit local i comarcal.                                                                                                                               

3ª. No hem d’oblidar que el confinament va ser decretat pel Govern espanyol i a causa de l’estat d’emergència produït per la COVID-19, així que és l’administració local la que ha de compensar, si és que així està estipulat en el contracte amb Saba, o hauria de ser l’òrgan superior, que va ser el que va decretar aquest confinament. Com és que no es van contemplar situacions d’excepcionalitat com aquesta d’emergència sanitària en la qual el consistori no pot incidir?                                                                                                                                                                         

4ª. I en cas de que hi hagués un terratrèmol, amb destrosses considerables als immobles i carrers de la població, Saba també reclamaria a l’administració local pels dies que no es poguessin utilitzar els aparcaments i la zona blava, ja que els haurien suposat unes pèrdues?           

5ª. Com és possible que a tot el teixit productiu se’ls demana molta comprensió i més sacrificis sota el lema “ESTE VIRUS LO PARAMOS ENTRE TODOS” i a les grans empreses tot els és permès? Com és que elles en la seva projecció anyal poden mantenir assegurats uns ingressos que en cap cas quedaran sense assolir, ja que en cas contrari tenen clàusules de compensació i mecanismes legals que faran que les administracions (que som tots), els complementin, la qual cosa és un greuge comparatiu en relació a tots els treballadors tant si són assalariats com autònoms o petits empresaris?                                                                                                              

6ª. En el cas de que una persona tingui una segona residència i aquesta estigui en una zona a la qual no es pugui desplaçar a causa del confinament, quan arribin els impostos s’hauran de pagar íntegrament, com si hi hagués anat al llarg de tot l’any, tot i que durant molts mesos no hi ha pogut anar, ni gaudir-ne. No els hi correspondria una rebaixa en els impostos en la mateixa proporció pel temps que no hi han anat?                                                                                                                         

7ª. Els mecanismes de compensació legals tenen una projecció de compensació unidireccional per afavorir a les classes extractives que són les que ostenten el poder, a canvi de no aportar res. La qüestió és fins quan això es podrà seguir mantenint, ja que aquest sistema, per poder mantenir la seva pròpia supervivència, impedeix el desenvolupament en creativitat, que és la base per la innovació, investigació i industrialització del país que tan diuen que estimen.                                 

8ª. La ciutadania, tot i ser els que creadors de valor afegit, mai tenen la possibilitat d’estar al mateix nivell que les grans empreses espanyoles, elles tenen la seva estructura, que ha arribat al nivell on està gràcies a la complicitat del B.O.E. aquest sempre s’avé a redactar les clàusules que els afavoreixin.      

FOSCOR TOTAL

                                              FOSCOR  TOTAL

És l'infinit, no hi ha res, estic en el no res, la foscor més complerta i el silenci més absolut m'envolten.

Vaig o vinc d'algun lloc?, estic quiet i immòbil o tot al contrari?, m'és impossible de saber-ho sense punts de referència, cap mostra animada ni inanimada, ni senyal de vida. Puc estar flotant o estar esclafat.

Què sóc?, on sóc?, puc ser un esperit?, existeixo?, estic mort?, em veuen?, com em veuré?, com seré?.

Quant porto així?, aquí hi ha temps?, quin dilema, quantes preguntes i si em faig preguntes, vol dir que encara existeixo i no estic mort? És per tornar-me boig, però si estic mort, em puc tornar boig?.

Aquesta foscor, aquest silenci, aquest no notar res, aquesta ingravidesa, aquest buit que m'envolta. És l'esclat del buit absolut!. No obstant, estic en pau, no noto res de mi mateix, com si fos esperit enmig d'aquest buit fosc i situat en la foscor buida.

De sobte un suau i imperceptible so sembla que trenqui aquest silenci absolut i em penetri, són els primers sons que crec escoltar.

Com pot ser!, si estic mort puc escoltar?.

Em concentro, paro atenció, i res, ni els batecs del meu cor, ni la pròpia respiració, silenci i foscor. Això és estar mort!.

Un altre cop, de nou, em sembla sentir un petit remor llunyà, molt llunyà, serà o és la necessitat de voler sentir i escoltar. No, aquest cop és diferent de l'anterior, ara es va fent més intens. Sí, ho puc distingir, semblen passes, de qui o de què?, i què volen? Voldria amagar-me, però no sé què sóc, puc amagar-me enmig de la foscor? Puc amagar-me si no sé si existeixo?, ni tan sols sé si tinc forma física, tangible, igual sóc com l'aire, sense part material i aquestes passes em travessen. Ha desaparegut aquesta il·lusió o era real?.

Ara de nou i sembla que m'envolten, tot és fosc, em veuen? Crec que s'han aturat prop meu, sento el que poden ser veus, no sé el que diuen, no entenc res, i de nou el silenci enmig de la foscor de sempre. Hauran desaparegut com sers espirituals? M’hauran vist? Torna de nou aquesta sensació de No existir, en que el temps deixa de tenir sentit, és indeterminat.

Ara sí, de nou soroll al meu voltant, em veuen? Jo ho segueixo veient tot fosc, no hi ha res al meu voltant, tot és negra nit, i si sóc dins d’un altre animal i poc a poc m'està consumint? Què queda de mi? No puc veure res, no em puc moure, no sento res de mi. De nou les veus estranyes, no entenc què parlen, però sí, estic segur, són veus!, i... n'hi han varies, semblen molt llunyanes, surten d’entre la foscor, sento que estan al meu voltant.

Oh!! Ara sembla que veig una mica de claror, molt poca i..., al mateix temps, molta més de com estava fa uns instants. Distingeixo al meu voltant coses verdes que es mouen, seran cucs? Què volen de mi?. De sobte, com si fossin déus, han creat llum, veig essers d'aspecte humà ... de color verd!, tot difuminat, seran persones?. Vull parlar, cridar i no puc, em vull moure i m'és impossible, estic agarrotat, sense voluntat, però conscient.

No sé què em passa i perdo aquesta claror i torno de nou a la foscor i el silenci.... ara amb més angoixa, amb més neguit. Estaré viu? Per què em volen? Sóc jo encara o el meu esperit... Ja no hi sóc... Perdo la consciència...

En record dels 17 dies que va passar en coma el meu fill David.

PIRATES - CORSARIS - BUCANERS - FILIBUSTERS

                                  PIRATES – CORSARIS – BUCANERS – FILIBUSTERS

La denominació PIRATA és una paraula creada per definir la pràctica del robatori i saqueig d’altres embarcacions o poblacions costaners utilitzant l’assalt i si cal l’assassinat. De fet hi ha cròniques que parlen de pirateria ja abans de Jesucrist, es creu que va néixer al mateix temps que es van començar a desenvolupar el comerç marítim i les rutes comercials. Els vaixells eren assaltats per apoderar-se del seu contingut i també capturar les persones que desprès eren venudes com a esclaus. Aquests actuaven pel seu compte, no depenien de ningú ni acceptaven ordres, essent aquesta la seva forma de viure. Desprès revenien el que acabaven de robar utilitzant les mateixes rutes comercials, així que fins a cert punt i parlant de l’antiguitat, el comerç i la pirateria es confonien. Ben aviat però, alguns governs van crear aliances amb ells per tal d’evitar que ataquessin les seves naus, a canvi d’una cobertura “legal” i una remuneració prèviament pactada, això és el que desprès es va conèixer com a “PATENT DE CORS” i els pirates que la practicaven van passar de denominar-se “CORSARIS”, també els podríem denominar PIRATES AMB CONTRACTE.

Va ser sobretot en el mar Carib, durant els segles XVII i XVIII, la que s’ha conegut com edat d’or de la pirateria, que s’hi van afeixí les denominacions BUCANER i FILIBUSTER, que en realitat eren també PIRATES però amb petits matisos. Els BUCANERS inicialment eren persones sense cap arrelament i que es dedicaven a comerciar amb els pirates, sobretot queviures que ells caçaven o robaven per les illes del mar Carib i els oferien a canvi d’or, tot i que també en alguna ocasió s’embarcaven, aquesta no era la seva activitat principal. La paraula FILIBUSTER va aparèixer per denominar els pirates holandesos i significava “botí lliure”, eren mariners que no depenien de ningú i anaven per lliure, així atacaven qualsevol nau o vaixell, sense importar-los sota quina bandera navegaven.

Tot aquest col·lectiu, però tenien la necessitat de disposar d’un lloc on anar a comercialitzar i gastar la seva fortuna, és així que va néixer PORT ROYAL, a l’illa de Jamaica. Aquesta illa, tot i ser del regne de Castella, va patir tot un seguit d’atacs de pirates, corsaris, bucaners i tropes angleses des del 1596, fins que el 1655 Castella la va cedir a Anglaterra. La ciutat de PORT ROYAL era el seu refugi i el lloc on es reunia tot el col·lectiu de PIRATES DEL CARIB. Allà és on es dedicaven a intercanviar i gastar tot el que havien saquejat en el mar, sabent-se protegits de qualsevol persecució que podria haver-hi en contra d’ells i des de qualsevol país o nació del moment. Convertint-se així en una espècie de PARADIS FISCAL reconegut per tot el món.

Tota aquesta introducció és per poder constatar que arribats al segle XXI el que va ser, tal vagada, el primer paradís fiscal -entès en els seus inicis com el lloc on poder gastar lliurement tot el que hom tingués sense haver de justificar la seva procedència ni tampoc haver tributat ni pagat mai absolutament res, cap tipus d’impost a cap autoritat- ha proliferat exponencialment per tot el món i podem trobar molts indrets on hi ha aquets PORTS FRANCS, que ara es coneixen com JURISDICCIONS CONFIDENCIALS, on es poden dipositar els diners sense que s’identifiquin les persones o corporacions que els dipositen, ni calgui justificar la seva procedència, ni la forma com s’han obtingut, tota vegada que aquestes JURISDICCIONS CONFIDENCIALS els asseguren l’anonimat contra possibles inspeccions de qualsevol país o estat i no han pagat cap tributació. A més ofereixen la possibilitat de “reciclatge” dels diners per tornar-los a fer productius de nou i assegurant-se la liquiditat absoluta en qualsevol moment i lloc del món.

Així el que va començar sent el refugi de les fortunes de PIRATES, CORSARIS, BUCANERS I FILIBUSTERS per poder-se gastar els guanys produïts en assalts i robatoris, actualment ha passat a ser el refugi de les grans fortunes mundials de BANQUERS, EMPRESARIS, GOBERNANTS I TRAFICANTS, no per gastar alegrement els guanys generats en pràctiques il·legals i especulatives, sinó per mantenir tota una estructura de poder en què no han de redimir ni donar cap tipus d’explicació a ningú, recorren a argúcies legals per crear lleis fetes a mida que els beneficiïn sols a ells, sense importar-los, si cal, haver de recórrer al suborn per aconseguir-ho i així continuar fent els negocis que fan empobrir, aproximadament, les tres quartes parts de la població mundial. En tot aquest procés està molt present la corrupció que empitjora encara més les desigualtats entre països i afavoreix dictadures que fomenten misèria, desinformació i incultura entre els seus habitants.  

És impossible saber el volum de milions que estan dipositats en aquestes JURISDICCIONS CONFIDENCIALS, popularment conegudes com PARADISOS FISCALS, arreu del món, però les estimacions parlen de més del 30% del tot el capital mundial gestionat en aquests paradisos, el que podríem quantificar en més de 22 bilions de dòlars.

PUNT BLANC SOBRE FONS NEGRE

                                                PUNT BLANC SOBRE FONS NEGRE

Recordo un dia a classe, quan jo devia tenir uns 12 anys, el professor ens va dir que tots només tinguéssim damunt el pupitre una quartilla de paper i un llapis per fer una prova ràpida. En aquells temps les classes érem de 40 alumnes, asseguts en pupitres de dos i aquests col·locats en 5 fileres de 4 pupitres d’ample, deixant 3 passadissos entre ells, o sigui 40 companys per 1 sol professor. L’espai físic de l’habitació que s’utilitzava per classe era bastant quadrat, segons s’entrava, a la dreta hi havia una pissarra negra que ocupava quasi tota la paret, amb un esglaó de fusta per accedir-hi, així tothom podia veure el que s’hi apuntava, cap al final i situada a l’extrem, amb un doble esglaó hi havia la taula del professor que des de aquest lloc gaudia de una perfecta visió. A la paret de continuació hi havia les finestres, més altes del normal, el que permetia que entrés molta claror i no distreure’ns. A la paret del fons sobresortien els penjadors per a tots nosaltres i a la de continuació hi havia uns mapes penjats.  

Aquell dia, doncs, desprès d’esborrar conscientment tota la pissarra, va agafar un guix blanc i mirant-nos  ens va dir que escrivíssim en el paper el que veiéssim que posava a la pissarra. Dit això, en el vell mig d’ella va marcar un puntet, molt petitet. Tot seguit el professor va seure’s al seu lloc.

Davant les cares de desconcert per part de tots nosaltres, transcorregut un cert temps, tan sols ens va dir que ens quedaven tres minuts. Que tots miréssim el que veiem i que ho apuntéssim al paper, que desprès ho hauríem de llegir en veu alta davant de tots. Quan ens anava tocant, des de el lloc, ens feia posar drets i llegir el que havíem escrit. Tan sols ho van fer uns quants, ja que tots coincidien en dir que veien un puntet blanc.

A continuació aixecant-se ens fe aquesta pregunta: I ningú no ha vist la pissarra negra, oi?.

Continuant, tot seguit, amb una reflexió en què equiparava la vida de la persona amb la pissarra negra i com una sola equivocació que es tingui al llarg de la vida, el puntet blanc, tothom la recordarà enfront d’una trajectòria inmaculada que hagi tingut. Per això és tant important pensar i reflexionar molt bé el que volem fer, el que diem, amb qui ens ajuntem, ja que se’ns recordarà més pels errors que haguem pogut cometre que pels encerts que se’ns espera que tinguem.

Amb el decurs dels anys, de vegades, ho he pensat i, si bé era certa aquesta exposició, almenys en teoria, no és tan clar en la vida real perquè hi han infinitat de factors que poden incidir en l’elecció que prendrem, no sempre fàcil de decidir entre BLANC o NEGRE. Per molt que creiem que tenim principis sòlids aquests no sempre ens poden servir per a tota la vida, el món i la societat estan canviant i hem d’aprendre a adaptar-los a aquest nou entorn.

Com tampoc és contemplava un altre element essencial que, en molts casos, incideix en la pressa de decisions com són els sentiments. Aquests tant ens poden reafirmar en els nostres principis com fer-nos renegar d’ells, i fins que no hem viscut les conseqüències de la nostra elecció no ens n’adonem d’on hem marcat el puntet blanc de la nostre vida i quines emocions són les que hem fet aflorar.

Els sentiments són com l’aire que ens envolta, no els veiem però no podem viure sense ells.

AUTÒDROM TERRAMAR

                                                   

                                                           AUTÒDROM   TERRAMAR

L’AUTÒDROM TERRAMAR, batejat com AUTÒDROM NACIONAL, segons crònica del dia de la seva inauguració escrita a La Vanguardia el 23-10-1923, també va ser conegut erròniament com AUTÒDROM DE SITGES, ja que la seva ubicació pertany al municipi de la veïna població de Sant Pere de Ribes. Està d’actualitat a causa del projecte urbanístic que aquest darrer municipi ha aprovat i que afecta l’espai que ocupen les instal·lacions de l’AUTÒDROM així com l’entorn natural que l’envolta.

Els autòdroms eren unes construccions permanents que van néixer per tal de fer visibles al gran públic els avenços, que en el camp de l’automoció s’estaven experimentant de forma molt accelerada durant els inicis de la dècada dels anys 20 del segle passat. A causa de la seva perillositat per les altes velocitats que prenien aquests vehicles i a les peraltes molt pronunciades de més de 60 graus, van quedar en desús. Quan va ser inaugurat, l’any 1923, n’hi havia tres d'importants a tot el món, dos a Europa i un als Estats Units d’Amèrica. Aquesta és la seva utilització en l’actualitat:

-                   El de BROOKLANDS, a Anglaterra, inaugurat el 17-06-1907, actualment en desús, però tot el seu entorn està protegit pel Govern Britànic pel que ha significat per la història automobilística del Regne Unit, a més hi ha un museu.

-         El de MONZA, a Itàlia, inaugurat el 2-09-1922 i que en l’actualitat, desprès de moltes remodelacions, és reconegut per celebrar-s’hi el Gran Premi d’Itàlia de Formula 1.

-                     El d’INDIANÀPOLIS, a l’estat d’Indiana (USA), inaugurat el 12-08-1909 i que en l’actualitat i desprès de remodelacions celebra cada any el Gran Premi d’Indianàpolis.

Com podem constatar a la vista del present quadre/resum, en cadascun dels tres països on existia un AUTÒDROM els seus govern i les seves administracions, tant d’Anglaterra, d’Itàlia com dels Estats Units, han protegit el que consideren una part de la seva història. No ha passat el mateix al nostre país, ja que ni la Generalitat de Catalunya, ni l’Estat Espanyol, ni tampoc l’administració municipal, s’han preocupat de mantenir i preservar aquest patrimoni al llarg d’aquests 97 anys d’antiguitat.

El dia de la seva inauguració, 28-10-1923, la major part de les marques de cotxes, com els vehicles i els corredors participants venien de disputar el III Cursa Internacional de Voiturettes, Gran Premi de la Penya Rhin celebrat al Circuit de Vilafranca del Penedès el 21-10-1923.

La cursa la va guanyar Alberto Divo a una mitjana de 156 kilòmetres per hora, que també va equivaldre a batre el record en autòdroms del Gran Premi d’Europa i del Gran Premi d’Indianàpolis, segons la transcripció de Maurice Bersons del diari L’Auto que va publicar a la pàgina 10 La Vanguardia el 1-11-1923. No obstant, la volta més ràpida la va fer el comte Louis Zborosky, en 45’8 segons, a una velocitat de 157’2 kilòmetres per hora, amb un cotxe Miller de l’any 1923. Aquest rècord no va ser batut fins l’any 2012 quan Carlos Sainz amb un Audi A-8 va realitzar la volta del circuit en 42’6 segons, a una velocitat de 170 kilòmetres per hora. Això vol dir que, tot i l’abandonament que ha patit l’autòdrom, encara està en condicions de poder-hi córrer i a grans velocitats, com ho va fer Carlos Sainz.

S’ha dit que el poble que no té història està condemnat a desaparèixer. Aquí podem observar que en tenim d’història, el que sembla que no tenim són ganes de conservar-la per a les generacions futures. En aquestes poques línies s'ha posat en relleu dos exemples de patrimoni industrial quasi centenari que per raons inexplicables estan encara en molt bon estat de conservació, malgrat la desídia i oblit de totes les administracions, començant pel Govern de la Generalitat. Encara estem a temps de preservar tant L’AUTÒDROM TERRAMAR com el CIRCUIT DE VILAFRANCA DEL PENEDES, que els anys 1921-1922-1923 va acollir els tres primers premis internacionals de cotxes, el que equivaldria a ser la Formula 1 actual. Són un clar exemple de l’esperit emprenedor del poble català malgrat totes les adversitats i el que cal és procurar que, si ara tenen 97 i 99 anys, que puguin celebrar el seu centenari estrenant una normativa de protecció i preservació del traçat i el seu entorn.

                        

COL·LAPSE SANITARI

                                                          COL·LAPSE   SANITARI

Veient per la televisió imatges de militars, habilitats amb caríssims i sofisticats equips d’alta protecció, desinfectant centres sanitaris i residències, el primer que se m’acut és que en aquest país sobren militars i falten professionals de desinfecció que ens costarien molt menys del que han facturat per justificar el manteniment de l’exèrcit.

Malauradament, durant els dies de l’estat d’alarma aquesta no ha estat l’única imatge que ens ha sorprès, si més no ha estat la més impactant. També ha desencadenat molts interrogants, el primer de tots és el perquè des de l’any 2010, TOTS els partits polítics han estat d’acord, uns per fer-ho, i els altres per callar-ho i no revertir-ho, en què els pressupostos en SANITAT anessin minvant, a l’igual que es retallaven els emoluments als seus professionals. Però, en canvi, NO hi ha hagut cap retallada en els pressupostos del Ministeri de Defensa. Quina paraula tan buida de contingut: defensa, de què, de qui, ..., i ara ho estem pagant amb morts; les dades les sabrem més endavant i segur que s’acostaran a les 50.000 víctimes. Què ha fet aquest Ministeri de Defensa que ens hauria de defensar?. Ha sortir al carrer a desinfectar!. Però qui ha salvat vides o ha lluitat per fer-ho han estat les persones de sanitat a les que fa 10 anys que estem menyspreant, quasi els estem dient que no els necessitem, que cobren massa pel que fan... Però ells han estat al capdavant de tot, sense el material ni els equips de protecció adequats, han arriscat la seva vida, alguns han emmalaltit i d’altres l’han perdut. És just?

La majoria hem rebut notícies per la pèrdua d’algun familiar, amic, conegut o veí que ha mort a causa del col·lapse sanitari que estem vivint. Tal vegada alguns també haurien tingut el mateix desenllaç per les malalties que ja tenien o per la seva avançada edat. La qüestió, en la majoria dels casos, és la forma com han mort, sols i sense ningú del seu entorn proper. Ha ocorregut sobretot amb els avis de les residencies, però també gent gran que vivia als seus domicilis. Van ser portats de presa i corrents als hospitals per ingressar-los en una habitació freda i desconeguda, rodejats d’aparells i de persones estranyes a les quals ni tan sols podien veure la cara darrera de mascaretes i ulleres, bates i guants, ...,. Alguns van morir dins l’ambulància durant el trasllat. He intentat imaginar què deurien sentir en els seus darrers moments:  por?, abandonament?, tristor?, molta incertesa!, estaven desemparats, sense saber què els passava i preguntant-se si allò era el final. Tots ens hem de morir, no sabem quan ni com, no obstant, el que ens agradaria es poder-nos acomiadar dels éssers que hem estimat i creiem que ens estimen. Per a ells ha estat una mort molt desangelada en què, a més, ni desprès del succés han pogut reunir-se familiars i amics en senyal de dol i respecte. Quan me n’assabentava, procurava recordar la darrera vegada que ens havíem vist, el lloc i el que havíem parlat. Reconstruint moments dels anys que feia que ens coneixíem, les vegades que ens havíem freqüentat, temes de conversa i, finalment, els desitjava que descansessin en pau. És curiós com m’afloraven records que creia que tenia oblidats i de sobte semblava tornar-los a reviure, com si acabessin de passar. Ara, tot el que havíem compartit durant anys de cop desapareixia. 

Dels coneguts que han mort durant aquest dies, n’hi ha que ho han fet per la COVID-19, però també ni ha que ho han fet a causa del col·lapse sanitari. Durant aquestes setmanes sanitat s’ha dedicat a adaptar i centralitzar els professionals, centres de salut i hospitals a la lluita de la COVID-19. A mi m’han anul·lat visites i em trobo a l’espera que me les programin de nou, per sort no són urgents i puc esperar-me, però no tothom està en la meva situació. Un familiar meu va empitjorar per haver-li ajornat la visita que tenia programada, i va morir. 

Moltes de les defuncions d’aquets dies s’han produït entre els usuaris de les residencies, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, i hem vist les condicions de treball en algunes d’elles, sense el material adequat de protecció, ni pels residents ni pel personal contractat, mancats de professionals i d’espais suficients, ...,. El pitjor de tot ha estat la falta transparència quan han informat de les condicions i de com es vivia en aquestes residències de gent gran. També s’ha sabut que moltes d’aquestes residencies estaven gestionades per fons d’inversió, algun de titularitat forana, la finalitat dels quals és obtenir beneficis. Aquí també s’haurien de demanar responsabilitats als polítics que en el seu dia van autoritzar-ho i que ens expliquin el perquè. Desprès, i de retruc, també a totes les altres forces polítiques per consentir-ho i no corregir-ho. Ells són els que havien d’haver vetllat per el benestar dels avis i no ho van fer. Pensen que no hi arribaran?.

El veritable motiu del traspàs en la gestió de les residencies ha estat el mateix del que explica perquè estem en aquest moments patint aquest col·lapse sanitari, allò que els polítics van batejar i tots hem conegut com LES RETALLADES. Aquestes es van produir en la sanitat, començant l’any 2010 i de forma continuada i progressiva. Realitzant una política de desinformació ciutadana a través dels mitjans de comunicació explicant que la sanitat tal com s’estava oferint: Universal i Gratuïta, era del tot inviable, i que per mantenir les mateixes prestacions i serveis, era necessari traspassar la gestió de pública a privada. Per part dels usuaris no veuríem cap canvi i això permetria un estalvi important en les partides pressupostaries. Mai ha quedat clar cap a on o cap a qui anava aquest benefici que feia tan necessari passar a privatitzar els serveis sanitaris i retallar els salaris dels treballadors de sanitat. Així, mentre que en qualsevol departament es podia parlar d’increments pressupostaris, sense problemes en el moment de sotmetre les partides a la seva aprovació, en el camp de la sanitat s’havien de disminuir, encara que fos, com estem veien, a canvi de desmantellar-la. Estem vivint i podem constatar durant aquest estat d’alarma quines persones són les que lluiten per les nostres vides i per les moltes que n’han salvat. A canvi de treballar moltes hores, sense els mitjans adequats i amb perill de contagiar-se, tal com les dades ho demostren, els lluitadors han estat precisament els metges, sanitaris, personal auxiliar i de neteja dels centres hospitalaris, els quals se’ls hi han retallat drets i salaris.  

Enmig de tota aquest col·lapse sanitari hem sabut que el Ministeri de Defensa destinarà 2.100 milions d’euros a un projecte de vehicle blindat. No ha revertir les RETALLADES EN SANITAT, ni ha millorar les condicions familiars de molts treballadors que fa quasi dos mesos que no tenen ingressos. ÉS ABERRANT!. Quan l'any 1975 fent el servei militar vaig disparar un arma de foc no hi vaig trobar cap sentit, ara no comprenc com es poden gastar cada any tants milers de milions en armament a canvi de res? No crec que ens sentim més protegits tenint avions de combat, tancs, vaixells de guerra, ..., perquè podem atacar a algun altre país o que ens puguin atacar i per què?. També, per la premsa, hem sabut que tancarà la fàbrica Nissan de Barcelona i que deixarà sense feina moltes persones, que representen moltes famílies. L’exercit ens aportarà una altra fàbrica? O tal vegada ho impedirà?.

 Si aquests milions es dediquessin a sanitat i a polítiques socials, a millorar la docència, la cultura, la formació, les infraestructures, la investigació i, sobretot, a lluitar contra les desigualtats, arribaríem a un nivell en què, llavors sí, ens n’enorgullaríem i els de fora voldrien ser com nosaltres. Aquest sistema és possible, hauríem de prendre exemple d’un país petit com és Costa Rica, l’any 1948 el seu president, José Figueres Ferrer, va dissoldre l’exercit. Actualment destina el 9’3% del seu PIB a sanitat, el 8% del seu PIB a educació i el 0’69% del seu PIB a seguretat. Així no és estrany que tingui un sistema de sanitat molt avançat, universal i gratuït, l’educació, tant la bàsica com la universitària, gratuïta. Tampoc ens ha de sorprendre que tinguin un elevat nivell de prosperitat segons l’Institut Legatum, i també és considerada la societat més feliç del Planeta segons New Economics Fondation.