1921 CIRCUIT DE VILAFRANCA. PRIMERA CURSA INTERNACIONAL.

 2021 Centenari del Circuit de Vilafranca - els Monjos - La Munia. 

En temps de l’Imperi Romà es construïren en diverses poblacions circs on se celebraven curses de quadrigues. El més proper a Vilafranca era el de Tarragona que tenia unes dimensions aproximades de 360 metres de llargada per 75 d’amplada i capacitat per a 20.000 persones. Desprès de la caiguda de l’Imperi aquesta pràctica va quedar en desús fins a principis del segle XX, coincidint amb l’arribada dels automòbils.

Tot i que des de bon començament van haver-hi curses, no va ser, però, fins a l’acabament de la Primera Guerra Mundial que s’estengueren i es regularen aquestes competicions. Així l’any 1921, a París, es va organitzar la primera cursa internacional d’automòbils a Europa. Aquest mateix any 1921, la Penya Rhin de Barcelona també va organitzar la 1ª CARRERA INTERNACIONAL de cotxes. Va ser la segona a Europa i la primera celebrada a l’Estat espanyol, i es va córrer al CIRCUIT DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS. 

Les carreteres per on havia de passar la cursa eren només uns camins de carro, estrets i enfangats. Així que els enginyers del Ministerio de Obras Públicas i els de la Mancomunitat de Catalunya van treballar de valent per convertir-les en pista de carreres. Es van construir tribunes de dos pisos amb capacitat per a 6.000 persones -Vilafranca tenia 7.958 habitants- i es parla de més de 50.000 espectadors al llarg del circuït i l'arribada de 2.000 cotxes.

Dels 15 cotxes inscrits en aquesta primera cursa en van prendre la sortida 10, acabant-la tres, tots francesos: dos Bugatti, primer i segon lloc i un La Perle. La velocitat mitjana del guanyador va ser de 85’32 Km/hora. Fita molt important per a l’època. Els cotxes espanyols van abandonar per accidents o avaries.

La sortida es feia individualment amb intervals de 30 segons i cada cotxe tenia un cronometrador. També, per primer cop, cada marca anava pintada d’un color diferent permetent distingir-los a distància pels espectadors. Els pilots arribaven al circuit conduint els seus vehicles i feien la cursa amb el mecànic dins el cotxe.

 

Foto apareguda a la revista Stadium el 22-10-1921 del moment de l'arribada del cotxe guanyador, el Bugatti conduit per De Vizcaya, passant per la recta de tribunes.

Així és que gràcies a la Penya Rhin el nom de Vilafranca del Penedès l’any 1921 va esdevenir internacional. El traçat d’aquest circuit no permanent, de 14’790 kilòmetres, passava pels municipis de Vilafranca, els Monjos i la Munia (Castellví de la Marca), i podria haver esdevingut tan important com el famós CIRCUIT DE LE MANS de 13’626 kilòmetres, on se celebren les 24 hores des de l’any 1923.

La diferència bàsica és en creure en el que tens, invertir-hi i saber-ho promocionar.

Text aparegut al setmanari 3 de vuit de Vilafranca del Penedès el 29-10-2021.

 

Presentació del llibre: "CIRCUIT DE VILAFRANCA" a Castellví de la Marca. El 16-10-2021.

 

PRESENTACIÓ LLIBRE – SOBRE – SEGELL - DEL CENTENARI DEL CIRCUIT.

El dissabte dia 16 d’octubre va fer cent anys de la PRIMERA CURSA AUTOMOBILISTA INTERNACIONAL que es va celebrar a l’estat espanyol, l’equivalent a l’actual Fórmula 1, que van tenir un gran ressò mundial. Aquesta es va celebrar per les terres del Penedès i transcorria pels municipis de Vilafranca del Penedès – Santa Margarida i els Monjos – Castellví de la Marca.  

Per commemorar-ho l’ajuntament de Castellví de la Marca, en coincidir en les 63a. Festes del Most que es van celebrar en aquest municipi, va programar uns actes per recordar-ho. Així hi havia una exposició: “La petjada que va deixar de Penya Rhin a la Fórmula 1”. També es va presentar el llibre “CIRCUIT DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS. Cent anys d’oblit” de Lluís Hill Plans. Un sobre i un segell commemoratiu. 

A continuació hi va haver una taula rodona en la qual van participar a més de l’autor, en Joan Solé Bordes expresident de l’Institut d’Estudis Penedesencs, Oriol Llach periodista de TV-3 i Ramón Magrinyà propietari d’un dels cotxes que van córrer en aquest circuit. 

   

EL REPORTATGE DE TV-3 emès el 2021-06-20

100 anys de l'oblidat circuit de Vilafranca, un referent europeu de l'automobilisme

Un segle després, un cotxe que va participar en la segona edició de la Copa Rhin ha tornat a rodar per les carreteres que uneixen Vilafranca, Santa Margarida i els Monjos i la Múnia

Oriol Llach Estrella / Meritxell Carles Artime20/06/2021 - 21.00Actualitzat20/06/2021 - 21.01

L'any 1921, Vilafranca del Penedès es va convertir en escenari de la primera cursa internacional automobilística a l'estat espanyol. Avui, el traçat del vell circuit encara existeix, perquè es tracta del triangle de carreteres que uneix la capital de l'Alt Penedès amb les poblacions de Santa Margarida i els Monjos i la Múnia. Les curses es van seguir disputant l'any 1922 i el 1923.

Plànol del circuit publicat al programa de la cursa de l'any 1921 (Centre de Documentació VINSEUM)

No feia ni quaranta anys que s'havia inventat l'automòbil quan, després d'organitzar diverses curses domèstiques, la Penya Rhin, un grup d'amants del motor liderat per Joaquim Molins, va decidir organitzar un esdeveniment esportiu de primer ordre equiparable a les carreres que ja s'estaven disputant en altres ciutats europees com París o Berlín.

Joaquim Molins, president de la Penya Rhin (Arxiu família Molins)

En la primera edició, 50.000 persones van envair la capital de l'Alt Penedès -només tenia 8.000 habitants- per veure de prop aquells cotxes estranys a tota velocitat. Uns trens llançadora, que sortien des de l'estació de França, enllaçaven Barcelona amb Vilafranca per facilitar l'arribada a temps dels espectadors per viure de prop la cursa.

A Vilafranca es va instal·lar una tribuna desmuntable amb una capacitat per a 3.000 persones. Hi havia servei de restaurant i, a partir de la segona edició, es va ampliar el servei mèdic, es va introduir un "speaker" que comentava la cursa per megafonia i es va habilitar una zona de correus i telègrafs per agilitzar les cròniques de la competició; i és que, el primer any, els diaris no en van parlar fins dos dies després de la cursa. Això sí, ho van fer en portada.

(Arxiu família Molins)

La cursa, d'entrada, s'havia de disputar el mes de juny del 1921, però diversos contratemps en la complexa organització de l'esdeveniment van obligar a ajornar-la fins al 16 d'octubre d'aquell mateix any.

 

Aquest cotxe, un Ricart i Pérez, va competir en la segona edició de la Copa Rhin. Un segle més tard, s'ha retrobat amb els revolts i les rectes per on va córrer a més de 100 quilòmetres per hora. Una velocitat estratosfèrica per a l'època. El seu actual propietari, Ramon Magriñà, en ple 2021 només ha de girar la maneta dues vegades, com a molt, per fer tronar el seu motor de nou.

Joaquim Molins, fill del Joaquim Molins que va organitzar aquestes curses al traçat penedesenc durant els anys 20, no pot reprimir l'emoció quan veu de prop el vermell llampant i l'agosarat perfil de la carrosseria del Ricart i Pérez.

"A casa respiràvem l'olor de benzina sempre parlant de cotxes. Recordo que, abans d'anar a l'escola, el meu pare m'explicava tot de coses sobre les curses que ell organitzava. Era la seva passió pel món del motor que d'alguna manera s'encomanava i generava una il·lusió que només el meu pare sabia transmetre.

Va tenir la visió que les curses automobilístiques podien generar negoci, entusiasme i il·lusió. Que la gent se sentís una mica més feliç sempre va ser un dels propòsits del meu pare"

(Arxiu família Molins)

Aquestes curses van ser tot un èxit, malgrat les dificultats que suposava organitzar una competició d'aquesta magnitud; la primera, que els cotxes fossin a la línia de sortida. Ramon Giner Filella, autor del llibre "Penya Rhin, Vilafranca del Penedès (1921-1923)" desgrana algunes curiositats d'aquestes curses:

"Era bastant habitual que s'apuntessin els cotxes i que després no arribessin. Els cotxes venien d'Europa, d'on havien corregut l'última vegada, d'Àustria, de França, d'Itàlia, d'Alemanya o d'on fos, venien circulant per la carretera. Hi va haver una marca constructora que es va inscriure en les tres edicions i no va arribar mai a participar a la cursa. Sempre es va quedar pel camí.

A banda dels possibles problemes mecànics, travessar Europa en cotxe per la incipient xarxa de carreteres era en sí mateix una aventura. No hi havia benzineres, el combustible es comprava a les farmàcies"

(Arxiu família Molins)

Un cop a la graella de sortida començaven nous reptes, com participar a la cursa, acabar-la i, en la mesura del possible, guanyar. En la primera edició,de la quinzena de cotxes que van participar només tres van aconseguir completar les 35 voltes al traçat, els més 500 quilòmetres que havien recórrer per completar la carrera. Ningú dels qui va acabar va quedar fora del podi.

Els dos primers, els Bugattis de Pierre de Vizcaya i el de Pedro Monés-Maury, van arribar amb menys de 15 minuts de diferència. El tercer, el La Perle que conduïa el francès Revaux, no va arribar fins més de dues hores després del guanyador a causa dels diversos problemes que havia hagut d'anar resolent al llarg de la carrera. Justament, per arreglar qualsevol avaria en plena cursa, al seient del costat del pilot hi anava un mecànic de confiança.

(Arxiu família Molins)

Una altra de les curiositats és que molts dels participants corrien sota pseudònim o bé directament d'incògnit. La raó és que es tractava de membres de l'aristocràcia europea que volien posar a prova la seva "voiturette" -així s'anomenaven els cotxes esportius de l'època- i s'estimaven més passar desapercebuts.

Algunes de les normes que es van marcar en les curses del circuit de Vilafranca encara avui són vigents a la categoria reina de l'automobilisme, la Fórmula 1.

"Van començar a pintar els cotxes per marques per facilitar al públic general identificar el cotxe que passava davant seu. Pesaven els cotxes en buit, de manera que havien de complir amb un pes X del reglament i, si no hi arribaven, el llastraven, posaven més pes allí. L'any 23 ja van fer la sortida llançada com fan en molts circuits. Hi ha el cotxe al davant i quan s'aparta surten tots. Van ser pioners en l'aspecte d'igualar les curses al màxim"

(Arxiu família Molins)

A Vilafranca, però, no tothom veia amb bons ulls les curses que organitzava la Penya Rhin i, malgrat l'èxit, van començar a sorgir els primers problemes. L'investigador Lluís Hill en desgrana alguns detalls:

"Es va parlar fins i tot de fer aquest circuit de forma permanent. De fet hi havia un pressupost de 1.300.000 pessetes de l'època per fer-lo permanent. Les coses no van anar com havien d'anar i tampoc hi va haver sintonia amb la regidoria de Vilafranca"

(Arxiu família Molins)

L'última cursa es va disputar el 1923. La complexa situació política a l'estat espanyol –no feia ni dos mesos que s'havia instaurat la dictadura de Primo de Rivera– sumada a altres factors va acabar abocant el Circuit de Vilafranca a l'oblit. L'historiador Joan Solé ho explica

"Hi va haver gent que hi va veure una perspectiva de promoció de la comarca, però d'altres ho van veure com un bolet que sortia un dia i desapareixia l'endemà. Per tant, va portar molta polèmica. Aquest tipus de competicions pertanyien a l'alta societat, gent propera a la monarquia i hi havia un moviment republicà molt fort en aquella època i, per tant, tot això va portar una dinàmica de discussions i així es va acabar"

(Arxiu família Molins)

El somni de la Penya Rhin es va mantenir viu i, amb els anys, Joaquim Molins i els seus companys serien els qui acabarien portant la Fórmula 1 a Barcelona, l'any 1951, al Circuit de Pedralbes. Un somni que va néixer a Vilafranca del Penedès ara fa un segle i que, a dia d'avui, fa que Catalunya continuï sent escenari de les millors competicions del motor.

COMPENSACIÓ PER EL CONFINAMENT

                                 

                                          COMPENSACIÓ PER EL COFINAMENT

En el setmanari número 1.966 de “La Fura”, informatiu de l’Alt i Baix Penedès i el Garraf, corresponent a la setmana del 19 al 25 de febrer de 2021, a la pàgina 15, hi ha el titular: “Saba vol 485.000 euros per les pèrdues del confinament”. A continuació detalla que l’empresa concessionària de la zona blava de Vilafranca, Saba, ha reclamat a l’Ajuntament 485.000 euros en compensació pel mes i 23 dies que l’administració local va suspendre l’aparcament al carrers de la vila durant el confinament del 2020.                                                                                                                           Aquest fet m’ha portat a pensar a vàries reflexions, sense trobar-hi resposta:  

1ª. Si Saba ho reclama és que deu estar recolzada per un contracte que en el seu dia devien haver signat entre els representants de l’empresa i les persones que tenien la representació de la ciutadania, que els va escollir perquè vetllessin honestament pels seus interessos. Si és aquest el cas i van acceptar aquesta clàusula de compensació, era per “imperatiu legal”?, a més es d’esperar que també hi hagués la reciprocitat que, en el cas de que hi haguessin més ingressos dels esperats, aquests fossin aportats al consistori; si no fos així demostrarien que no eren mereixedors de la confiança que els va dipositar la ciutadania.     

2ª. No sé a quants anys està formalitzat el contracte, però si per 53 dies (un mes i 23 dies), reclamen 485.000 euros, Déu n’hi do quin benefici obtenen per una gestió que significa, en certa manera, la pròpia supervivència de Vilafranca, ja que viu en gran manera de les compres minoristes que fan les persones de la comarca al comerç local. Quants comerços minoristes de Vilafranca facturen en 53 dies 485.000 euros? Aquesta gestió portada a terme pel consistori de forma responsable, i separada de la gestió municipal, donaria uns beneficis que podrien repercutir en el teixit local i comarcal.                                                                                                                               

3ª. No hem d’oblidar que el confinament va ser decretat pel Govern espanyol i a causa de l’estat d’emergència produït per la COVID-19, així que és l’administració local la que ha de compensar, si és que així està estipulat en el contracte amb Saba, o hauria de ser l’òrgan superior, que va ser el que va decretar aquest confinament. Com és que no es van contemplar situacions d’excepcionalitat com aquesta d’emergència sanitària en la qual el consistori no pot incidir?                                                                                                                                                                         

4ª. I en cas de que hi hagués un terratrèmol, amb destrosses considerables als immobles i carrers de la població, Saba també reclamaria a l’administració local pels dies que no es poguessin utilitzar els aparcaments i la zona blava, ja que els haurien suposat unes pèrdues?           

5ª. Com és possible que a tot el teixit productiu se’ls demana molta comprensió i més sacrificis sota el lema “ESTE VIRUS LO PARAMOS ENTRE TODOS” i a les grans empreses tot els és permès? Com és que elles en la seva projecció anyal poden mantenir assegurats uns ingressos que en cap cas quedaran sense assolir, ja que en cas contrari tenen clàusules de compensació i mecanismes legals que faran que les administracions (que som tots), els complementin, la qual cosa és un greuge comparatiu en relació a tots els treballadors tant si són assalariats com autònoms o petits empresaris?                                                                                                              

6ª. En el cas de que una persona tingui una segona residència i aquesta estigui en una zona a la qual no es pugui desplaçar a causa del confinament, quan arribin els impostos s’hauran de pagar íntegrament, com si hi hagués anat al llarg de tot l’any, tot i que durant molts mesos no hi ha pogut anar, ni gaudir-ne. No els hi correspondria una rebaixa en els impostos en la mateixa proporció pel temps que no hi han anat?                                                                                                                         

7ª. Els mecanismes de compensació legals tenen una projecció de compensació unidireccional per afavorir a les classes extractives que són les que ostenten el poder, a canvi de no aportar res. La qüestió és fins quan això es podrà seguir mantenint, ja que aquest sistema, per poder mantenir la seva pròpia supervivència, impedeix el desenvolupament en creativitat, que és la base per la innovació, investigació i industrialització del país que tan diuen que estimen.                                 

8ª. La ciutadania, tot i ser els que creadors de valor afegit, mai tenen la possibilitat d’estar al mateix nivell que les grans empreses espanyoles, elles tenen la seva estructura, que ha arribat al nivell on està gràcies a la complicitat del B.O.E. aquest sempre s’avé a redactar les clàusules que els afavoreixin.      

FOSCOR TOTAL

                                              FOSCOR  TOTAL

És l'infinit, no hi ha res, estic en el no res, la foscor més complerta i el silenci més absolut m'envolten.

Vaig o vinc d'algun lloc?, estic quiet i immòbil o tot al contrari?, m'és impossible de saber-ho sense punts de referència, cap mostra animada ni inanimada, ni senyal de vida. Puc estar flotant o estar esclafat.

Què sóc?, on sóc?, puc ser un esperit?, existeixo?, estic mort?, em veuen?, com em veuré?, com seré?.

Quant porto així?, aquí hi ha temps?, quin dilema, quantes preguntes i si em faig preguntes, vol dir que encara existeixo i no estic mort? És per tornar-me boig, però si estic mort, em puc tornar boig?.

Aquesta foscor, aquest silenci, aquest no notar res, aquesta ingravidesa, aquest buit que m'envolta. És l'esclat del buit absolut!. No obstant, estic en pau, no noto res de mi mateix, com si fos esperit enmig d'aquest buit fosc i situat en la foscor buida.

De sobte un suau i imperceptible so sembla que trenqui aquest silenci absolut i em penetri, són els primers sons que crec escoltar.

Com pot ser!, si estic mort puc escoltar?.

Em concentro, paro atenció, i res, ni els batecs del meu cor, ni la pròpia respiració, silenci i foscor. Això és estar mort!.

Un altre cop, de nou, em sembla sentir un petit remor llunyà, molt llunyà, serà o és la necessitat de voler sentir i escoltar. No, aquest cop és diferent de l'anterior, ara es va fent més intens. Sí, ho puc distingir, semblen passes, de qui o de què?, i què volen? Voldria amagar-me, però no sé què sóc, puc amagar-me enmig de la foscor? Puc amagar-me si no sé si existeixo?, ni tan sols sé si tinc forma física, tangible, igual sóc com l'aire, sense part material i aquestes passes em travessen. Ha desaparegut aquesta il·lusió o era real?.

Ara de nou i sembla que m'envolten, tot és fosc, em veuen? Crec que s'han aturat prop meu, sento el que poden ser veus, no sé el que diuen, no entenc res, i de nou el silenci enmig de la foscor de sempre. Hauran desaparegut com sers espirituals? M’hauran vist? Torna de nou aquesta sensació de No existir, en que el temps deixa de tenir sentit, és indeterminat.

Ara sí, de nou soroll al meu voltant, em veuen? Jo ho segueixo veient tot fosc, no hi ha res al meu voltant, tot és negra nit, i si sóc dins d’un altre animal i poc a poc m'està consumint? Què queda de mi? No puc veure res, no em puc moure, no sento res de mi. De nou les veus estranyes, no entenc què parlen, però sí, estic segur, són veus!, i... n'hi han varies, semblen molt llunyanes, surten d’entre la foscor, sento que estan al meu voltant.

Oh!! Ara sembla que veig una mica de claror, molt poca i..., al mateix temps, molta més de com estava fa uns instants. Distingeixo al meu voltant coses verdes que es mouen, seran cucs? Què volen de mi?. De sobte, com si fossin déus, han creat llum, veig essers d'aspecte humà ... de color verd!, tot difuminat, seran persones?. Vull parlar, cridar i no puc, em vull moure i m'és impossible, estic agarrotat, sense voluntat, però conscient.

No sé què em passa i perdo aquesta claror i torno de nou a la foscor i el silenci.... ara amb més angoixa, amb més neguit. Estaré viu? Per què em volen? Sóc jo encara o el meu esperit... Ja no hi sóc... Perdo la consciència...

En record dels 17 dies que va passar en coma el meu fill David.

PIRATES - CORSARIS - BUCANERS - FILIBUSTERS

                                  PIRATES – CORSARIS – BUCANERS – FILIBUSTERS

La denominació PIRATA és una paraula creada per definir la pràctica del robatori i saqueig d’altres embarcacions o poblacions costaners utilitzant l’assalt i si cal l’assassinat. De fet hi ha cròniques que parlen de pirateria ja abans de Jesucrist, es creu que va néixer al mateix temps que es van començar a desenvolupar el comerç marítim i les rutes comercials. Els vaixells eren assaltats per apoderar-se del seu contingut i també capturar les persones que desprès eren venudes com a esclaus. Aquests actuaven pel seu compte, no depenien de ningú ni acceptaven ordres, essent aquesta la seva forma de viure. Desprès revenien el que acabaven de robar utilitzant les mateixes rutes comercials, així que fins a cert punt i parlant de l’antiguitat, el comerç i la pirateria es confonien. Ben aviat però, alguns governs van crear aliances amb ells per tal d’evitar que ataquessin les seves naus, a canvi d’una cobertura “legal” i una remuneració prèviament pactada, això és el que desprès es va conèixer com a “PATENT DE CORS” i els pirates que la practicaven van passar de denominar-se “CORSARIS”, també els podríem denominar PIRATES AMB CONTRACTE.

Va ser sobretot en el mar Carib, durant els segles XVII i XVIII, la que s’ha conegut com edat d’or de la pirateria, que s’hi van afeixí les denominacions BUCANER i FILIBUSTER, que en realitat eren també PIRATES però amb petits matisos. Els BUCANERS inicialment eren persones sense cap arrelament i que es dedicaven a comerciar amb els pirates, sobretot queviures que ells caçaven o robaven per les illes del mar Carib i els oferien a canvi d’or, tot i que també en alguna ocasió s’embarcaven, aquesta no era la seva activitat principal. La paraula FILIBUSTER va aparèixer per denominar els pirates holandesos i significava “botí lliure”, eren mariners que no depenien de ningú i anaven per lliure, així atacaven qualsevol nau o vaixell, sense importar-los sota quina bandera navegaven.

Tot aquest col·lectiu, però tenien la necessitat de disposar d’un lloc on anar a comercialitzar i gastar la seva fortuna, és així que va néixer PORT ROYAL, a l’illa de Jamaica. Aquesta illa, tot i ser del regne de Castella, va patir tot un seguit d’atacs de pirates, corsaris, bucaners i tropes angleses des del 1596, fins que el 1655 Castella la va cedir a Anglaterra. La ciutat de PORT ROYAL era el seu refugi i el lloc on es reunia tot el col·lectiu de PIRATES DEL CARIB. Allà és on es dedicaven a intercanviar i gastar tot el que havien saquejat en el mar, sabent-se protegits de qualsevol persecució que podria haver-hi en contra d’ells i des de qualsevol país o nació del moment. Convertint-se així en una espècie de PARADIS FISCAL reconegut per tot el món.

Tota aquesta introducció és per poder constatar que arribats al segle XXI el que va ser, tal vagada, el primer paradís fiscal -entès en els seus inicis com el lloc on poder gastar lliurement tot el que hom tingués sense haver de justificar la seva procedència ni tampoc haver tributat ni pagat mai absolutament res, cap tipus d’impost a cap autoritat- ha proliferat exponencialment per tot el món i podem trobar molts indrets on hi ha aquets PORTS FRANCS, que ara es coneixen com JURISDICCIONS CONFIDENCIALS, on es poden dipositar els diners sense que s’identifiquin les persones o corporacions que els dipositen, ni calgui justificar la seva procedència, ni la forma com s’han obtingut, tota vegada que aquestes JURISDICCIONS CONFIDENCIALS els asseguren l’anonimat contra possibles inspeccions de qualsevol país o estat i no han pagat cap tributació. A més ofereixen la possibilitat de “reciclatge” dels diners per tornar-los a fer productius de nou i assegurant-se la liquiditat absoluta en qualsevol moment i lloc del món.

Així el que va començar sent el refugi de les fortunes de PIRATES, CORSARIS, BUCANERS I FILIBUSTERS per poder-se gastar els guanys produïts en assalts i robatoris, actualment ha passat a ser el refugi de les grans fortunes mundials de BANQUERS, EMPRESARIS, GOBERNANTS I TRAFICANTS, no per gastar alegrement els guanys generats en pràctiques il·legals i especulatives, sinó per mantenir tota una estructura de poder en què no han de redimir ni donar cap tipus d’explicació a ningú, recorren a argúcies legals per crear lleis fetes a mida que els beneficiïn sols a ells, sense importar-los, si cal, haver de recórrer al suborn per aconseguir-ho i així continuar fent els negocis que fan empobrir, aproximadament, les tres quartes parts de la població mundial. En tot aquest procés està molt present la corrupció que empitjora encara més les desigualtats entre països i afavoreix dictadures que fomenten misèria, desinformació i incultura entre els seus habitants.  

És impossible saber el volum de milions que estan dipositats en aquestes JURISDICCIONS CONFIDENCIALS, popularment conegudes com PARADISOS FISCALS, arreu del món, però les estimacions parlen de més del 30% del tot el capital mundial gestionat en aquests paradisos, el que podríem quantificar en més de 22 bilions de dòlars.

PUNT BLANC SOBRE FONS NEGRE

                                                PUNT BLANC SOBRE FONS NEGRE

Recordo un dia a classe, quan jo devia tenir uns 12 anys, el professor ens va dir que tots només tinguéssim damunt el pupitre una quartilla de paper i un llapis per fer una prova ràpida. En aquells temps les classes érem de 40 alumnes, asseguts en pupitres de dos i aquests col·locats en 5 fileres de 4 pupitres d’ample, deixant 3 passadissos entre ells, o sigui 40 companys per 1 sol professor. L’espai físic de l’habitació que s’utilitzava per classe era bastant quadrat, segons s’entrava, a la dreta hi havia una pissarra negra que ocupava quasi tota la paret, amb un esglaó de fusta per accedir-hi, així tothom podia veure el que s’hi apuntava, cap al final i situada a l’extrem, amb un doble esglaó hi havia la taula del professor que des de aquest lloc gaudia de una perfecta visió. A la paret de continuació hi havia les finestres, més altes del normal, el que permetia que entrés molta claror i no distreure’ns. A la paret del fons sobresortien els penjadors per a tots nosaltres i a la de continuació hi havia uns mapes penjats.  

Aquell dia, doncs, desprès d’esborrar conscientment tota la pissarra, va agafar un guix blanc i mirant-nos  ens va dir que escrivíssim en el paper el que veiéssim que posava a la pissarra. Dit això, en el vell mig d’ella va marcar un puntet, molt petitet. Tot seguit el professor va seure’s al seu lloc.

Davant les cares de desconcert per part de tots nosaltres, transcorregut un cert temps, tan sols ens va dir que ens quedaven tres minuts. Que tots miréssim el que veiem i que ho apuntéssim al paper, que desprès ho hauríem de llegir en veu alta davant de tots. Quan ens anava tocant, des de el lloc, ens feia posar drets i llegir el que havíem escrit. Tan sols ho van fer uns quants, ja que tots coincidien en dir que veien un puntet blanc.

A continuació aixecant-se ens fe aquesta pregunta: I ningú no ha vist la pissarra negra, oi?.

Continuant, tot seguit, amb una reflexió en què equiparava la vida de la persona amb la pissarra negra i com una sola equivocació que es tingui al llarg de la vida, el puntet blanc, tothom la recordarà enfront d’una trajectòria inmaculada que hagi tingut. Per això és tant important pensar i reflexionar molt bé el que volem fer, el que diem, amb qui ens ajuntem, ja que se’ns recordarà més pels errors que haguem pogut cometre que pels encerts que se’ns espera que tinguem.

Amb el decurs dels anys, de vegades, ho he pensat i, si bé era certa aquesta exposició, almenys en teoria, no és tan clar en la vida real perquè hi han infinitat de factors que poden incidir en l’elecció que prendrem, no sempre fàcil de decidir entre BLANC o NEGRE. Per molt que creiem que tenim principis sòlids aquests no sempre ens poden servir per a tota la vida, el món i la societat estan canviant i hem d’aprendre a adaptar-los a aquest nou entorn.

Com tampoc és contemplava un altre element essencial que, en molts casos, incideix en la pressa de decisions com són els sentiments. Aquests tant ens poden reafirmar en els nostres principis com fer-nos renegar d’ells, i fins que no hem viscut les conseqüències de la nostra elecció no ens n’adonem d’on hem marcat el puntet blanc de la nostre vida i quines emocions són les que hem fet aflorar.

Els sentiments són com l’aire que ens envolta, no els veiem però no podem viure sense ells.