L'ACABAMENT DE LES GUERRES - UNA UTOPIA

            LA QUIMERA SOBRE L’ACABAMENT DE LES GUERRES – QUINA UTOPIA

Sense necessitat de dedicar moltes hores, a cercar llibres a les biblioteques o fer lectures dels articles apareguts en mitjans de comunicació publicats els darrers cent anys, podem constatar que, tant  llavors com ara, sempre i en tot moment ha existit el desig sincer per acabar amb les guerres, que sempre comporten les matances de moltes persones que no tenen res a veure amb la realitat del lloc ni del moment que els toca viure.

Però tothom sap que la guerra és el gran negoci del poder i mentre aquesta realitat sigui així, malauradament mai hi haurà pau ni per a nosaltres ni per a la resta de les generacions futures.

Serveixi aquest preàmbul per fer-ho constatar desprès de llegir l’article L’ACABAMENT DE LES GUERRES publicat al setmanari ACCIÓ del 22 de setembre del 1928, detallant també el contingut dels dos articles del pacte Briand-Kellog, subscrit a París el 28 d’agost de l’any 1928. Per adonar-nos que 100 anys desprès segueixen les guerres i les matances per diferents llocs  del món, així podem concloure que NO HEM AVANÇAT i que els pactes són una mera formalitat escrita, sense voluntat ni ganes de ser aplicats ni tan sols pels signants .

                                         L’ACABAMENT DE LES GUERRES

POTSER si que el pacte Kellogg tindrà un dia o altre alguna eficàcia. Però creiem que les guerres no es poden acabar per mitjà de la simple operació, més o menys cerimoniosa, d'estampar un parell de dotzenes de signatures al peu d 'un pergamí.

Primer ens digueren, i ens ho vam creure i tot, que la Societat de Nacions garantiria la pau en absolut. Ara hem vist que l'afirmació no era certa, car ha calgut el Pacte Kellogg. Una de dues, doncs, o la Societat de Nacions no serveix, per res en relació al manteniment de la pau o el Pacte Kellogg és sobrer.

De veritat creiem que ni la Societat de Nacions ni el Pacte KelIogg ni totes dues coses juntes no són la més petita garantia de la pau. Si les armes romanen quietes durant una bona temporada, serà perquè quedaren oscades en la darrera guerra i perquè els braços que les haurien de fer servir guarden encara la lassitud de la terrible brega. Per tal de fer impossible la guerra cal fer alguna cosa més pràctica que societats i pactes. Cal, primer que tot, el desarmament -i no ens fa res de coincidir amb Rússia, suposant que el parer de Rússia sigui de bona fe.- Mentre els pressupostos de guerra dels Estats ascendeixin a les xifres extraordinàries d’ara, la guerra sotjarà al moment oportú per a esclatar, a desgrat dels pactes i els convenis.

Altrament, caldria que els propis Estats prenguessin a llur compte la tasca d'infondre al poble l’abominació de la guerra. Aquesta tasca hauria de consistir en no deixar arriar a les masses -i en aquesta feina sí que la censura seria lloable - cap mena de literatura d'esperit bèl·lic. Els textos dels llibres d’història que formen part del material escolar haurien d'ésser revisats i modificats de manera que l'estudiant jovençà no aprengués, com ara, que la història només és la recensió detallada de totes les guerres que han somogut un país. Les grans parades militars, amb trets, soroll de tambors i de cornetes, lluïssors de sabres i de fusells, flamejar de banderes i d'uniformes, haurien d'ésser suprimides. Els films, tan profusos, sobre la guerra caldria que fossin defesos sempre que no tinguessin una finalitat anti-bèl·lica.

Mentre els Estats només diguin, per mitja de pactes i de discursos de Ilurs ministres, que volen proscriure les guerres, serà qüestió de no creure'ls. Cal que ells mateixos emprenguin  una propaganda sincera contra la guerra i que ells mateixos es posin en la impossibilitat de batre’s.  

El Pacte Briand-Kellogg va ser signat el 27 d'agost de 1928 a París. Els 15 països signants renunciaven a la guerra com a instrument de política nacional en les seves relacions mútues. 

El text principal és molt breu i només conté dos articles:

- Article I: Les parts contractants declaren solemnement en nom dels seus respectius pobles que condemnen el recurs a la guerra per a la solució de controvèrsies internacionals i renuncien a ella com a instrument de política nacional en les seves relacions entre sí. 

- Article II: Les altes parts contractants acorden que la solució o solució de totes les controvèrsies o conflictes, de qualsevol naturalesa o origen, que poguessin sorgir entre elles, no es procurarà mai sinó per mitjans pacífics.

  

  

  

1ª. TROBADA EN RECORD DEL CENTENARI CIRCUIT INTERNACIONAL DE VILAFRANCA - ELS MONJOS - LA MÚNIA

 

COMMEMORACIÓ DEL CENTENARI CIRCUIT DE VILAFRANCA – ELS MONJOS – LA MÚNIA

El cap de setmana del 7 i 8 d’octubre va tenir lloc la 1ª TROBADA EN COMEMORACIÓ DEL CIRCUIT DE VILAFRANCA, amb una participació de 15 vehicles històrics i 53 de clàssics, per recordar el que va ser el PRIMER CIRCUIT INTERNACIONAL EN ARRIBAR A CENTENARI.

Fa 100 anys els camins del PENEDÈS, que eren estrets i enfangats i per on circulaven carruatges i carros tirats de cavalls, van veure la més gran transformació de tota la seva història en convertir-se en el millor CIRCUIT DE CARRERES del moment. Per tal de poder arranjar degudament aquets camins van treballar-hi els millors enginyers i tècnics, que en van modificar l’amplada, van peraltar les corbes, van millorar amb la tècnica “MACADAM” el terra dels camins i carreteres, ..., amb pressupostos extraordinaris i resultats molt satisfactoris, fins arribar a convertir-se durant tres anys seguits en el CENTRE EUROPEU DE L’AUTOMOBILISME ESPORTIU.

 Aquestes carreres van ser organitzades per una PENYA d’amics, amants dels cotxes, la velocitat, les innovacions i van saber canalitzar aquesta demanda social organitzant, sense cap suport oficial, unes carreres que van ser enveja i referent de tot Europa. El seu lloc de trobada era la cafeteria RHIN, ja desapareguda, de la plaça Catalunya, on van constituir-se en societat l’any 1916, en plena Primera Guerra Mundial, fent carreres entre ells. Fins a arribar l’any 1921 en que JOAQUIM MOLINS FIGUERAS va proposar d’organitzar competicions de reconeixement internacional. Per aconseguir-ho van adaptar la reglamentació francesa a la prova, fet que va significar que aquestes curses quedessin incloses al “CALENDARI OFICIAL DEL BUREAU INTERNACIONAL”.

A la recerca del lloc més adequat per fer-hi un CIRCUIT, el soci ENRIC RÀFOLS MARTÍ va portar-los al PENEDÈS on van escollir el triangle de carreteres que uneix els municipis de VILAFRANCA DEL PENEDÈS – SANTA MARGARIDA I ELS MONJOS – CASTELLVI DE LA MARCA de 14’790 quilòmetres. Actualment el traçat del CIRCUIT coincideix en la seva totalitat amb les diverses carreteres que uneixen aquestes poblacions. Tanmateix, cal assenyalar que aquestes s’han vist modificades pel que fa a la seva composició i s’han adaptat a les necessitats actuals mitjançant rotondes i ressalts.

Per a la població de Vilafranca i la seva comarca era passar pàgina definitiva a l’impacte negatiu que havia significat la fil·loxera i entrar en ple segle XX amb esdeveniments i iniciatives de tota mena. Així ho podem llegir en una mostra de les notícies a la premsa local i provincial un cop anunciada la celebració de la PRIMERA CARRERA INTERNACIONAL DE COTXES que es faria al CIRCUIT de Vilafranca - Els Monjos - La Múnia.

Setmanari ACCIÓ del 9 d’abril de 1921: “Els vilafranquins gaudim verament de tan afalagadores notícies que portaran grossa gentada i renom a la nostra vila però ho celebrem en particular perquè la cursa obligarà a l’arranjament de la carretera de l’Estat de Barcelona a Monjos que està tan deteriorada que fa llàstima de veure.”

La revista mensual PENEDÈS del mes d’agost de 1921, a més de remarcar els beneficis que portarà aquesta carrera, fa esment de la possibilitat de que es converteixi en permanent: “És evident que la celebració d’aquesta carrera a Vilafranca, reportarà grans beneficis a nostra comarca i cal que tots contribuïm en la mida de nostres forces a què la festa resulti brillant tant més, quan és possible, que si l’èxit acompanya als organitzadors s’intenti la transformació del CIRCUIT en autòdrom PERMANENT, ço que donaria a nostra comarca extraordinària animació.”

Al setmanari FRUCTIDOR del 3 de setembre de 1921: “Al menys tindrem amb motiu de celebrar-se dita carrera l’arranjament d’uns quants quilòmetres de carreteres, en particular d’aquí als Monjos que semblava una torrentera.”

STADIUM del 1 d’octubre de 1921: “La Penya Rhin nos ha descubierto un circuito: el que va de las immediaciones de Vilafranca a Los Monjos y la Almunia. La carretera se ha hecho nueva completamente. Aquello por donde era poco menos que imposible de caminar, está hoy convertido en circuito, un verdadero autódromo, con el piso liso, con virajes pronunciados: todo admirable para poder córrer a grandes velocidades. Allí donde hubiera sido loca aventura lanzarse a 30 a la hora hace un par de meses, estamos plenamente convencidos de que dentro de breves días se efectuaran enormes velocidades.”

Alguns de satírics com el setmanari AVANT! del 11 d’octubre de 1921: “Per tal que els corredors de la “Cursa Penya Rhin” puguin entrenar-se el proper dissabte, l’Ajuntament ha acordat de traslladar al divendres el mercat que habitualment celebrem aquell dia. Això és un símptoma patològic de caràcter greu. Es veu que aquesta nova passa, que podríem apel·lar “morbotorisme”, ha contagiat els edils vilatans.”

ACTA CONSISTORIAL de Vilafranca 12 d’octubre de 1921: “El Sr. Abella dirigió un ruego a la presidencia referente a que en las noches de próximo sábado y domingo presten servicio todas las lámparas eléctricas y farolas especialmente las de las Ramblas de Nuestra Señora y San Francisco.”

Canvi de neumàtic durant la cursa setmanari LA JORNADA DEPORTIVA, 17 d’octubre de 1921: “En la vuelta 12, el “Matas” llega sin el neumático de la rueda delantera izquierda. Reemplaza la rueda en menos de medio minuto y se gana una ovación.”

Capacitat de les tribunes, EL IMPARCIAL, 19 d’octubre de 1921: “En la meta de salida se han construido unas tribunas capaces para 3.000 personas. En ellas se colocan 6.000.”                       

Aquestes carreres van ser tan populars que la celebrada 21-10-1923, en coincidir la seva data amb la del partit entre el C.F. Barcelona i l’Europa, la Federació de Futbol el va ajornar perquè el públic puguis venir a presenciar aquesta carrera internacional. Així és que podem assegurar que van ser molt importants pel PENEDÈS ja que durant els tres anys de celebració van venir en un sol dia més de 50.000 persones, a més de 2.000 cotxes, són xifres de fa cent anys.

EL CIRCUIT DE VILAFRANCA – ELS MONJOS – LA MÚNIA que tenim al PENEDÈS el podem considerar “EL BRESSOL DE LA FÓRMULA 1 A ESPANYA”.

És un circuit semi permanent o temporal, situat entre carreteres públiques. Ha estat el primer on s’han celebrat TRES PREMIS INTERNACIONALS i que ha arribat a CENTENARI. Aquest va ser un projecte estratègic que va situar el PENEDÈS en el centre mundial de l’automobilisme, que va atreure persones de tot el món. Durant l’any 1922 es va anunciar fer-lo permanent amb un pressupost de 1.300.000 pessetes. Però, malauradament, aquest projecte va quedar oblidat.

El traçat del CIRCUIT DE VILAFRANCA, que tenim al PENEDÈS, s’hauria de preservar pel que va significar dins la història de les competicions automobilístiques internacionals a Europa, i per a coneixement de les generacions futures.

Avui hem d’agrair la bona predisposició de les administracions locals, per on transcorre el CIRCUIT, que amb l’assessorament del Clàssic Motor Club del Bages han fet possible aquest acte de reivindicació permetent-nos  recordar les persones que van aconseguir convertir en realitat el somni de remodelar camins de carro per a fer-ne pistes de carreres que van ser l’enveja i model a seguir en els futurs CIRCUITS, tant de l’estat espanyol com d’Europa. 

"Catalanització de CATALUNYA".

 Article aparegut al setmanari ACCIÓ de Vilafranca del Penedès el dia 23 de maig de 1931. De la seva lectura es desprenen detalls que, malgrat el temps transcorregut, són ben actuals.

70 ANYS SENSE EL MEU PARE

 

LUIS HILL ZARAGOZA (1917-1953) EN RECORD DEL 70è. ANIVERSARI DE LA SEVA MORT.

El matí d’aquell divendres 17 de juliol de 1953, quan el meu pare va llevar-se, segur que en cap moment deuria passar-li pel cap que aquell havia de ser l’últim dia que ho faria des del seu llit, al costat de la seva dona i al seu pis. Per a ells era un dia com un altre, tot esperant el jorn en el qual podrien abraçar el seu fill que a poc a poc anava agafant forma al ventre de la seva mare. 

Al migdia i després d’haver dinat, el meu pare va anar cap al Casino a prendre cafè, com feia la major part dels dies. Devia caminar tot buscant l’ombra que trobava per resguardar-se del sol d’aquell dia. En arribar allà, casualitats de la vida, hi havia un conegut seu que duia una moto, una Guzzi 65cc. El pare li va demanar un moment i va  pujar-hi dirigint-se per la nacional 340 en direcció als Monjos.

Encara ara no se sap què va passar exactament, però quan es trobava a l’alçada del lloc conegut com “la Casa dels Capellans”, un cotxe va envestir-lo pel darrere i, de resultes del cop, va sortir llançat cap a terra, on va quedar estès i malferit. Les persones que vivien en aquella masia, prop de la carretera i que avui està igual com fa setanta anys, van sentir un fort cop i soroll de frens, en sortir van veure el cos d’un home a terra, immòbil i el van anar a socórrer tot avisant també l’ambulància que en arribar se’l va endur a l’hospital, on va quedar ingressat.

Mentre, la seva dona, que era a casa endreçant i arreglant la cuina, va rebre una trucada explicant el que havia succeït. Ella, embarassada de mi, va anar a casa d’una veïna perquè no sabia reaccionar, ni què fer. Fins que mossèn Maideu va anar a buscar-la per acompanyar-la fins a l’habitació de l’hospital. Allí ja hi havia alguns amics seus: l’Àngel, el Paco..., que a l’assabentar-se de l’accident van anar-hi de seguida. Ell estava conscient, fins al punt que quan va entrar una coneguda, la Carme Tetas, veient-la, la va felicitar pel seu Sant.

Van fer sortir la meva mare fora de l’habitació per explicar-li que estava “rebentat” per dins i el seu estat era de molt greu. Ella va insistir que el portessin a Barcelona, que segur que allí el podrien operar o almenys fer-li alguna altra cosa que no esperar i posar-li calmants. Recorda que hi va anar en Vives Adserà que havia patit un accident, el van dur a Barcelona i es va curar. Però no va haver-hi manera que el moguessin. Va estar allà fins que es va fer de nit. La meva mare i l’àvia van anar al pis per descansar i es va quedar a l’hospital el sogre, (el meu avi Joan), que va estar al seu costat fins a quarts de set del matí que va entrar mossèn Vinyeta, llavors ell va marxar a buscar la seva filla al pis. Malauradament, però, quan van arribar de nou al seu costat, el meu pare acabava de morir, el seu cos ja no va poder aguantar més l’estat en què es trobava.

Quan va poder, van marxar de nou al pis per recollir-li roba per vestir-lo. Escollint el vestit de casament, camisa, corbata, sabates, tot el que havia estrenat el dia 23 d’abril, feia tan sols 84 dies. Allà va ser la darrera vegada que la meva mare el va voler veure. Un cop vestit, l'ambulància va portar-lo al pis, on va restar fins a l’endemà que, cap al migdia i en un cotxe fúnebre amb dos cavalls, el van dur a l’església i desprès al cementiri, per donar-li sepultura. 

Fins aquí és el que m’ha explicat la meva mare de com ho va viure i que jo he intentat narrar. Resulta impossible saber que li va passar pel cap durant les darreres hores de vida. M’han dit que ell era conscient de la gravetat del seu estat, ..., però es devia adonar que s’anava morint? Va pensar en tot el que havia fet des que havia sortit de la presó? Estava pensant en tota la vida que encara tenia i tots els projectes que volia fer?... Evidentment, no ho sé.

Dels seus pensaments tan sols tinc una LLIBRETA que va escriure durant la seva estada a la presó MODEL de Barcelona. Allà hi han algunes reflexions dels seus estats d’ànim..., d’elles en dedueixo que tenia moltes ganes de viure i pensava en un futur molt millor.

Quedin com a mostra aquests dos petits fragments escrits amb lletra cal·ligràfica en les pàgines de la seva “LIBRETA MISCELÁNICA” que va iniciar a la “Modelo 22 de Mayo de 1940”.

El dia 25 d’octubre de 1940 escriu:

“Son dieciocho los meses que llevo contemplando rejas y paredes altísimas por todas partes; cielo gris, lo único que sonrosa con matices de aurora la oscuridad y monotonía de este ambiente y haga que registre que exista alguna otra cosa más dentro de este mundo, son las cartas i visitas de personas que sean capaces de hacerte inspirar momentos agradables con corrientes llenas de simpatía;”

El dia 22 de gener del 1941 escriu:

“Nuestras vidas de jóvenes ha pasado por unas etapas de convulsiones tan intensas en pocos años, que encuentro muy natural que pocas diversiones aparte del cine puedan distraerte, solamente cuento 23 años, en Mayo cumpliré 24, y a veces me hago el ánimo de que verdaderamente soy viejo, por la velocidad que me han obligado a vivir las corrientes tumultuosas de la presente época; hay algunos de los que consideran que la vida y la experiencia son frutos del tiempo que admiten con sorna esta tesis, pero que equivocados están, la experiencia para mi radica en la persona que ha tenido ocasión de vivir más intensamente y con frecuentes emociones, lo que hace que a pesar que digan a los hombres de mi edad: jóvenes, en realidad no lo somos porqué nuestro interior ja ha vivido mucho contemplando bien de cerca las miserias y bajas pasiones de la humanidad, esto no quiere decir que me desespere, antes al contrario, espero con optimismo la aurora que irradie en nuestra frente la alegre luz de la dicha, devolviéndome la libertad que hoy no tengo”.

El meu pare va ser jutjat i condemnat per un Tribunal Militar a “quince años de reclusión temporal”, per haver publicat l’escrit titulat “La Economia y el Ejército en relación con la actual Guerra de invasión”, al diari MADRID “Órgano de Transmisiones de Guerra” el dia 30 d’octubre de 1937, mentre era soldat destinat al 16e. Grup de Transmissions de Villarrobledo.

Va entrar a presó el 8 de maig de 1939 (l’endemà d’haver complert 22 anys) i, si hagués complert tota la condemna, no hauria quedat lliure fins al 7 de maig de 1954 (el mateix dia que hauria fet 37 anys). Però va sortir en llibertat condicional el dia 1 de juny de 1941, quedant extingida la seva pena per indult el dia 30 de desembre de 1946. 

 

ELECCIONS MAIG 2023

                                

                                 ELECCIONS   MUNICIPALS   MAIG   2023

Després de les eleccions municipals i constituïts els òrgans de govern en cada municipi, amb els corresponents pactes entre les diferents formacions concurrents -alguns d’ells certament sorprenents, ja que per damunt de tot els grups polítics han prioritzat els seus interessos partidistes-econòmics-  els mitjans de comunicació ja els han valorat i analitzat a bastament.

Voldria comentar el que ha succeït a Ripoll on, amb una participació del 59,41%, un partit n’ha obtingut el 30,76%. Partit fundat el 2020 i no dels “de tota la vida”. Es pot constatar que ha estat votat per 1.401 persones, amb l’esperança que aporti un canvi enfront de mateix discurs dels partits de sempre.

Després del recompte, va haver-hi moviments entre la resta dels partits per fer un front comú i poder arrabassar-li l’alcaldia, evitant que arribés a governar i contravenint la voluntat dels veïns que van votar-los. El més sorprenent de tot va ser que entre ells no es van posar d’acord.

Ara als mitjans de comunicació s’ha pogut llegir que, abans de veure com governaran faran una moció de censura per deixar-los sense l’alcaldia. No oblidem que ha estat la formació més votada pel poble. Això recorda una mica l’alçament del 18 de juliol de 1936 contra el govern escollit democràticament en votació. No crec que aquest sigui un bon exemple a seguir ni menys encara que signifiqui que ho fan pels veïns del poble; ja que si aquests partits volen ser votats, tan sols els queda fer una proposta engrescadora i diferent per sortir escollits, deixant de banda el discurs ja caducat que prediquen i que tan sols els seus es creuen.

La millor forma d’arribar a ser escollits altra vegada és la d’oferir plantejaments nous als problemes existents en l’actualitat, però amb solucions no aplicades anteriorment. No és tan difícil que ho facin, tan sols han de ser honestos i fer les coses que són necessàries per a les persones que amb el seu treball permeten aquesta denominada “societat de benestar”, són les persones que els voten i els donen la seva confiança. Malauradament, la classe política té mala memòria del que promet ja que en cas de no complir no en reben les conseqüències.

Un exemple el podem trobar al programa SENSE FICCIÓ de TV-3 del dia 13-06-2023, dedicat al pantà de Rialb,  una obra que es va iniciar l’any 1992. En el minut 51,20” fins al minut 51,50”, tan sols durant 30 segons, va comptar amb la intervenció del que llavors era ministre d’Obres Públiques i Urbanisme d’Espanya (1991-1996), Josep Borrell Fontelles. Llavors deia: “que el Ministeri farà tot el que pugui per garantir que ningú pateixi les conseqüències d’aquesta obra i fer el possible perquè les persones que han de ser desplaçades puguin tenir les compensacions adequades.” 

Després d’aquestes declaracions, fetes la primavera del 1992 i transcorreguts 31 anys, s’ha vist com les 300 persones desplaçades per la construcció del pantà, que vivien a MIRALPEIX, TIURANA, CASTELLNOU DE BASSELLA, CLUA D’AGUILAR, AGUILAR DE BASSELLA, ho van perdre tot sota les aigües. Al contrari, el que aquell dia era ministre i davant les càmeres de televisió va posar la primera pedra per a la construcció del pantà, actualment exerceix com a alt representant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat. 

Les persones estem desenganyades de patir decisions polítiques que no sabem a qui beneficien, mentre disminueix el nostre benestar. Durant molts anys veiem les mateixes cares en llocs cada cop més importants mentre nosaltres estem pitjor.

Però formen part d’aquesta societat, si la volem canviar ho haurem de fer dins del marc legal que tenim, exigint valors honestos a totes i cadascuna de les persones que ens representin.

 

INVISIBILITAT DEL CATALÀ A RENFE

 

                      CAP A LA INVISIBILITAT DEL CATALÀ A RENFE

El 24 de maig al vagó en que viatjava de RENFE, havia aquest rètol informant del nombre de places màximes, detallant així mateix quants asseguts, i com es pot veure, només escrit es castellà.

En la foto denúncia publicada el 12 de novembre del 2021, havia aquesta mateixa informació escrita en català i castellà, si bé, com vaig fer notar en aquell moment, el català amb una falta d’ortografia. Ara RENFE fa desaparèixer el català i ja no poden incórrer en faltes d’ortografia. 

Eliminant l’idioma, eliminen el problema.    

ANY 1923 - Suspensió dels cursets de gramàtica i literatura catalana.

 

Transcripció literal del text aparegut al setmanari ACCIÓ el 22 de desembre de 1923

                          Suspensió dels cursets de gramàtica i literatura catalana

La Comissió Delegada a aquesta vila de la benemèrita Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana ens comunica que han sigut suspesos els cursets de Gramàtica i Literatura catalanes que havia organitzat secundant la iniciativa llençada per l'Ateneu Barcelonés. I ens prega que copiem el següent ofici per a que els nombrosíssims inscrits s’assabentin de la veritat deIs fets:

                       Comandancia Militar de Villafranca del Panadés. Núm. 509

Como a continuación a mi escrito de fecha 11 del que cursa, tengo que manifestarle que habiendo puesto una comunicación al Excmo. Sr. Gobernador Civil de la Provincia en telegrama de ayer me dice:

“No consienta se celebre cursillo gramática catalana a que se refiere su telegrama de ayer”.

Por lo tanto, queda terminantemente prohibido dar las conferencias que en su oficio me comunicaba.

Dios guarde a V. muchos años.

              Villafranca 14 de diciembre de 1923.                                                                                                             El Comandante Militar.                                                                                                                                     Luis Vázquez. 

Sr. Presidente de la Asociación Protectora de la Enseñanza Catalana.                                                      Plaza

El dia que va aparèixer el contingut del que acabem de llegir, EN UN SETMANARI que era el PORTAVEU DE L’ASSOCIACIÓ CATÒLICA, feia tan sols tres mesos que el General PRIMO DE RIVERA havia realitzat un cop d’estat, amb el vist i plau del rei Alfonso XIII, imposant una dictadura militar, segons ell per resoldre als problemes d’ordre que patia Espanya, però en realitat la dictadura es va decantar des del primer moment per “un nacionalisme espanyol autoritari i bel·ligerant”.

Així a Catalunya, com veiem, es va prohibir l’ensenyament de la gramàtica i la literatura catalanes, com si aquest fet fos la volta de canó de totes les discrepàncies que al llarg de la història han tingut amb els catalans i aquesta fos la solució als problemes socials existents, tant  de convivència, com econòmics.

En aquests moments, CENT ANYS desprès, ens trobem en unes situacions aparentment diferents en què el cop d’estat no està dirigit per militars, sinó per jutges i polítics, però les conseqüències per la llengua catalana segueixen sent idèntiques. Ara, a les escoles catalanes no està prohibit el seu ensenyament, tot i que trobem imposicions per impartir matèries en castellà, així cal recordar-nos en tot moment quina és la llengua del poder. Ens cal preguntar-nos perquè tenen tant de pànic en que s'ensenyi la llengua catalana, la seva  gramàtica, la seva literatura, els seus orígens, la seva història, ..., és cultura, és pensament i això a tots ens serveix per fer-nos més rics i savis.

Els anys 90 vaig conèixer a Barcelona una persona jubilada amant del llenguatge IBER, m’explicava que era l’idioma que parlaven el ibers. Van ser el primer poble en utilitzar l’escriptura a la península Ibèrica, al segle V aC, segles abans de l’arribada dels romans, que amb les seves legions i posterior “romanització”, van fer desaparèixer aquesta forma d’escriure, de parlar, de comunicar-se, d’estimar i de veure el món. Tant bé van arribar a fer-ho que avui en dia el llenguatge iber encara roman indesxifrat, com també els signes gràfics d’aquesta civilització que segueixen sent una gran incògnita: els podem llegir, però no sabem què signifiquen.

En aquells temps, els romans van sotmetre aquell poble culturalment avançat, imposant la llengua dels vencedors per recordar en tot moment, per sempre més i a tota la població la seva posició subordinada al poder militar que els havia guanyat aquest dret.

Veiem com el poder ha fet i segueix fent servir, històricament, les llengües com arma desprès de guanyar per la força un poble, volent així que quedi en posició subordinada. Sense qüestionar-se mai el mal que han fet al coneixement humà, ja que les llengües són molt més que un mitjà de comunicació, són la substància d’aquestes identitats culturals per explicar la seva percepció del món.