50 anys del meu SERVEI MILITAR OBLIGATORI

 

      50 anys del meu SERVEI MILITAR OBLIGATORI

Per a les persones que no n’han sentit parlar, el SERVEI MILITAR OBLIGATORI, més conegut com la MILI, va iniciar-se a l’estat espanyol durant el segle XVIII i al llarg del segle XIX es va consolidar fins arribar a quedar SUSPÉS el 31 de desembre del 2001. Tot i que actualment està suspès, no està abolit i podria tornar de nou a ser OBLIGATORI si així l’estat ho cregués necessari.

Va ser amb l’arribada de l’absolutisme borbònic quan, veient la necessitat de disposar de soldats per l’exèrcit, van posar les bases per al reclutament militar, que després de diferents modificacions i a partir de l’ordenança de la LLEVA de 1837 el reclutament especificava el nombre de joves que cada província havia d’aportar, proporcional a la seva població, aquests eren sortejats i d’ells una cinquena part s’havia d’incorporar a files, d’on prové el nom de QUINTOS. Tot i que es permetia la possibilitat d’eximir els quintats pagant una quantitat o sent substituïts per “voluntaris”. Aquesta pràctica era una injustícia, ja que els rics podien pagar per no anar al servei i els pobres no podien deslliurar-se i en cas de guerra era possible que tornessin ferits o que no tornessin.  

Va ser així fins a la Llei Canalejas de 1921 que va establir l’obligatorietat del SERVEI MILITAR suprimint exempció del pagament en metàl·lic.

Un cop finalitzada la guerra civil, es reitera per Llei l’obligatorietat de què tots els joves han de complir aquest “deure amb la Pàtria” i l’any 1945 en l’article SETÈ del Fur dels espanyols s’especifica: «Constitueix títol d'honor per als espanyols servir la Pàtria amb les armes. Tots els espanyols estan obligats a prestar aquest servei quan siguin cridats d'acord amb la Llei».

Tanmateix, l'estat implicava les empreses en el control del compliment del servei militar, així tots els ocupadors havien de comprovar, abans d'admetre personal al seu servei, si es trobava en regla amb les obligacions militars, incorrent en responsabilitats en cas d'incompliment. Davant d’aquestes premisses era difícil escapolir-se d’anar al SERVEI MILITAR, doncs totes les administracions públiques vetllaven per tal que no hi hagués cap possibilitat de poder-se lliurar, fins al punt que a la premsa local i durant tres mesos,  apareixien cada any els recordatoris pertinents per a tots els joves nascuts durant el període d’incorporació, era l’obligació de presentar-se a l’ajuntament per inscriure’s a la Junta Municipal de Reclutamiento.

Així ho podem llegir a la premsa del moment:

“PENEDÈS 4-08-1973 Junta Municipal de Reclutamiento.

AVISO: SE RECUERDA A TODOS LOS MOZOS RESIDENTES EN ESTA LOCALIDAD CUALQUIERA QUE SEA SU NATURALEZA, CUYO NACIMIENTO ESTE COMPRENDIDO ENTRE EL 1 de Julio a 31 de diciembre, inclusive del año 1953 y 1 de enero a 31 de agosto, inclusive, del año 1954, LA OBLlGACION QUE TIENEN DE PRESENTARSE EN EL NEGOCIADO DE OFICINAS DE ESTE AYUNTAMIENTO, PARA HACER SU INSCRIPCION EN EL ALISTAMIENTO PARA EL REEMPLAZO DE 1974, CUALQUIER DIA LABORABLE DE 9 A 12 HORAS DE LA MAÑANA Y SIEMPRE ANTES DE DICIEMBRE DEL AÑO ACTUAL.

        Vilafranca del Penedès, 1 de Agosto de 1973.                                                                   El Alcalde Presidente. Luis Pallerola Cuyás.”

Posteriorment, un cop ja estaves inscrit, s’anunciava el dia del “sorteig” que es feia a l’ajuntament, allà podies veure en directe el lloc que t’havia estat assignat i a més el dia, hora i lloc on t’havies de presentar per recollir el famós “petate militar” que era la bossa, com un sac resistent de color caqui, on havies de ficar tota la teva roba, tant de civil com de militar, com també tots els teus estris personals, aquest era el teu espai íntim durant tot el temps que estaves al quarter, ja que hi tenies tota la teva essència personal i l’únic element que podies portar visible pel carrer durant els permisos, mentre anessis d’uniforme. Aquell mateix dia també se’t comunicava el moment que havies de marxar al lloc destinat.

“PENEDÈS 9-03-1975 Declaración de soldados. Mañana, domingo, a partir de las 11 horas, tendrá lugar en la Casa Consistorial, bajo la Presidencia de la Junta Local de Reclutamiento, el acto de clasificación provisional de los mozos del reemplazo de 1974.”

El sorteig va fer que fos l’únic “mozo del tercer reemplazo de 1974” de Vilafranca del Penedès que va anar destinat al Centre d’Instrucció de Reclutes (C.I.R.), número 2 de Alcalà de Henares.

El dilluns 14 de juliol en el primer tren, que sortia de Vilafranca, vaig marxar cap a Barcelona on les 8 del matí havia de presentar-me al centre d’intendència del quarter situat a la Ciutadella per fer acte de presència i recollir el “petate”. Després ja vaig quedar-me a Barcelona perquè no tenia combinació possible per arribar a les 6 del matí de l’endemà a l’estació de França i pujar en un tren especial per a tots els reclutes de la província que anàvem al mateix destí.

Així va ser i després d’un infernal viatge en un tren que tenia els vagons de fusta i amb la xafogor, d’aquell 15 de juliol de1975 vam sortir de l’Estació de França de Barcelona poc desprès de les 6 del matí, fins a arribar al nostre destí, Alcalá de Henares, passades les 9 de la nit. Viatge fet amb la incomoditat dels vagons de fusta, sota un sol implacable, amb molta calor i sense res ni per menjar ni per beure, a més, durant el trajecte el tren va aturar-se diverses vagades al mig del no-res durant estones sense que hi hagués ningú a qui es poder demanar alguna explicació. Arribant a l’estació d’Alcalá de Henares, hi havia un grup de persones uniformades que ens estaven esperant, eren els “soldats veterans”, als que acompanyaven uns quants més que duien al braç unes inicials V.M., “vigilància militar”, i així escortar-nos pels carrers de la ciutat fins als afores on estava el quarter d’instrucció de reclutes. A la mateixa andana ens van fer “formar” sense cap ordre establert, en fileres de quatre. El viatge fins a arribar al C.I.R. ens el van obligar a fer a “pas lleuger”. Un cop allà i ja dins el C.I.R., tots cansats, acollonits, morts de set i també de gana, ens van passar llista i ens van anar dient el número de recluta que tindríem, per anar-nos distribuint pel número de companyia assignada i el número de batalló. Fet aquest primer recompte ja ens van portar cadascú al seu edifici.

Als reclutes ens van repartir en els 5 edificis aïllats de dues plantes i separats entre ells, que corresponien als 5 batallons i en cada batalló hi havia 4 companyies, que ocupaven cadascuna una part de l’edifici i totes separades per passadissos i escales entre elles. Finalment, ens van assignar un llit d’una llitera i una taquilla on deixar el famós petate. Quan vam acabar, en ser molt tard, ja no hi havia el menjador obert, com tampoc l’oficina d’intendència que ens havia de proporcionar la roba de llit, uniforme, botes, roba interior, etc. Per sort l’aigua que sortia de les aixetes dels banys era potable i almenys vam poder beure i refrescar-nos i tot seguit, tal com anàvem vestits ens vam adormir damunt dels catres fins el toc de diana, poc abans 6’30.

El primer dia va ser d’anades i tornades sense massa ordre i a toc de xiulet i crits, primer per formar, després anar al menjador, tot seguit recollir la roba militar, tornar per canviar-nos, formar de nou, passar llista. Es va fer l’hora de dinar, després fer el llit amb els llençols militars, tornar a formar, anar a la “revisió mèdica”, posar-nos les vacunes, tornar a formar, i així fins a les 18 hores que ens van dir que fins a l’hora de sopar estàvem lliures d’obligacions. Durant aquestes primeres hores, tots el que fèiem era intentar buscar complicitats, primer entre els que teníem més prop, al costat de la formació, al costat del llit..., desprès veure si trobaves algun conegut, o que fos català, parlar amb algun dels veterans per intentar saber “coses” (la majoria eren catalans) i trobar respostes a infinitat de preguntes que quasi ni sabies formular. Complicitats amb uns companys que no havies vist mai de la vida abans d’aquell dia i en el meu cas, mai més els he tornat a veure.

El segon dia ja et van assignar l’armament, el famós “CETME”, fusell d’assalt produït pel “Centre d’Estudis Tècnics de Materials Especials” que havies d’aprendre a desmuntar i muntar, netejar i que passava a formar part de tu mateix a partir d’aquell mateix moment. Ja la resta dels dies del campament era una rutina de fer marxes sota aquell sol de juliol, agost i mig setembre, durant hores pels camps desèrtics i plens de pols que al nostre pas s’aixecava com un núvol. També vam fer tres pràctiques de tir. Així van anant passant els dies fins a arribar el dia de jurar bandera, el 20 de setembre de 1975. A partir d’aquell moment i de la desfilada reglamentària passaves de ser RECLUTA a ser SOLDAT. Un cop fet aquest tràmit, havies d’entregar el CETME i se’t comunicaven el lloc del teu destí com a SOLDAT i el dia que t’havies d’incorporar. Després buidaves el que podies tenir a la taquilla entaforant-ho dins el petate i marxaves per gaudir els 10 dies  de permís, aquells que esperaves amb candeletes.

El meu destí va ser al quarter Cavalleria d’Alcalà de Henares on el dijous 2 d’octubre em vaig incorporar, allà va ser on vaig passar la resta dels dies fins a aconseguir el permís “indefinit” el dilluns dia 30 d’agost de 1976. Tornant finalment el divendres 15 d’octubre de 1976 per recollir la famosa “Cartilla Militar” en què especificava que havies complert amb els deures amb la pàtria.

Durant el període que vaig estar aquarterat es va viure, el dia 20 de novembre de 1975, la defunció del Franco amb el traspàs de poders al Rei. Concretament en el meu cas no va haver-hi cap trasbals ni cap trencament de la rutina diària.  

El temps que vaig passar al C.I.R. va ser quan, per primer cop a la meva vida, vaig tenir una arma de foc, el “CETME”. Vaig disparar els dies que necessàriament havia de fer instrucció, amb munició de veritat, però una vegada feta la jura de bandera el destí que van assignar-me dins el quarter era d’ordenança, amb la gran sort que no vaig tenir cap arma assignada, la qual cosa per a mi va ser una gran satisfacció. Sempre he cregut que les armes produeixen un mal pitjor que el que volen evitar, així que anar a aprendre a usar-les no té cap sentit.

Fins aquí i d’una manera molt esquemàtica i concisa, he fet un repàs del temps que vaig haver de dedicar a la pàtria, temps que considero del tot desaprofitat perquè, a més de no aportar-me res a part de pèrdua de temps i certa frustració, tampoc em va permetre poder treballar, però em va produir despeses importants, pels viatges cap a veure la família o en alimentació fora del quarter. Però era una època en què la societat del moment havia interioritzat aquest període com una etapa que s’havia de passar i a la qual t’havies d’adaptar callant, fent el que se’t deia sense protestar i procurant passar el més desapercebut possible. Per sort, el 31 de desembre del 2001, va deixar de ser obligatori, no obstant no es va arribar a abolir definitivament i malauradament, en qualsevol moment per una raó tant poc convincent com podria ser “l’interès general”, la podrien tornar a implementar.

«La guerra és l’art de destruir homes, la política és l’art d’enganyar-los».                                        Jean-Baptiste le Rond d’Alembert. (1717-1783) matemàtic i filòsof francès.

L’estat pot cridar a files a joves sans per servir a la pàtria, però en cap moment ens expliquen què vol dir “servir a la pàtria”, ja que aquest monopoli militar estatal serveix per crear-se amics o enemics, depenent de les circumstàncies del moment polític de l’entorn, podent servir, també, per explotar recursos de països militarment més febles.

Què passaria si cap jove en edat militar volgués anar a “servir a la pàtria”, perquè va en contra dels seus principis ètics i fonamentals dels drets humans, on perquè la seva moral li impedeix prendre cap arma en contra d’un altre humà?

Com a exemple, un dels molts que hi ha hagut en els fronts de totes les guerres i en tots els països, voldria recordar el nom de EDDY SLOVIK, el soldat nord-americà que durant la II Guerra Mundial va abandonar la seva posició de combat, desertant, a més tampoc volia tornar de nou al front. Així que, per tal de donar exemple, va ser jutjat per un Tribunal Militar que en menys de dues hores el va condemnar a morir afusellat, amb sentència ferma de l’11 de novembre de 1944, i va ser executat pels seus propis companys el 31 de gener de 1945. 

El missatge va ser molt clar: l’alternativa és matar o morir, en mans dels altres o per trets dels teus propis companys. I, per cert, què els hi devia passar pel cap els membres escollits del piquet d’execució que els hi van manar de disparar a matar contra un dels seus, desarmat, lligat i amb el rostre cobert?

Els principis ètics de la nostra societat ens diuen que la dignitat humana no està marcada pels poderosos sinó que és una qualitat innata que ens marca com éssers vius, de manera que com a tals tenim el principi de “NO MATAR”, vet aquí quin contrasentit moral més gran que tota persona hauria de tenir present i poder-se  preguntar:

“QUINA ÉS MÉS CULPABLE, LA QUE MATA O LA QUE MANA MATAR?” 

 

1948 - CARRERA DEL “CICLISMO DEPORTIVO VILAFRANCA”

 L’afició per les curses de bicicletes a Vilafranca ve de molt antic, fins al punt que s’hi va construir  “EL VELÒDROM” inaugurat l’any 1935, fet que constata aquesta afició pel ciclisme. 

Aquestes instal·lacions van ser reconegudes i utilitzades en diferents esdeveniments; així durant la segona etapa de la Volta Catalunya de l’any 1942 que acabava al VELÒDROM, va coincidir amb una tempesta molt forta, fet que va motivar que tots els corredors entressin junts a la meta i que no s’assignés cap guanyador. També va ser en aquest indret on va entrenar Guillermo Timoner Obrador (1926-2023), sis cops campió del món en pista rere moto -una modalitat ara ja desapareguda- i vint-i-cinc vegades campió d’Espanya de mig fons. El velòdrom, però va acabar desapareixent l’any 1965 per edificar-hi un bloc de pisos.  

Com a constància d’aquesta afició apleguem les notes de premsa de l’any 1948 quan el CICLISMO CLUB VILAFRANCA va organitzar XI CAMPEONATO SOCIAL FONDO POR CARRETERA gran premi CICLOS JOUNOU. Faig esment, en particular, d’aquesta cursa concreta per la fotografia que reproduïm on es veu l’instant de l’arribada del guanyador, juntament amb la moto conduïda pel meu pare. La línia de meta era situada a la Rambla Sant Francesc de Vilafranca, davant de la botiga del patrocinador, CICLOS JOUNOU, tot i que l’establiment no es veu a la fotografia.  

Anunci publicat al setmanari PANADÉS del 5-06-1948:

Ciclos Jounou, la importante casa ciclista de nuestra villa, es nuevamente patrocinadora del Campeonato social fondo carretera anunciado para el martes, día 29, (San Pedro) con el circuito Vilafranca, Monjos, San Marsal, Almúnia, Monjos, Vilafranca, Las Cabañas, Guardiola, Fontrubí, San Martin Sarroca, Vilafranca. Total, unos 55km.

Nota publicada al setmanari PANADÉS del 12-06-1948:

Reina gran espectación entre los ciclistas para el Campeonato social fondo carretera patrocinado por la casa Ciclos Jounou se organiza para la festividad de San Pedro, con el recorrido ya anunciado y premios iguales al pasado año, destacando la Copa Ciclos Jounou al campeón.

Nota inserta al setmanari PANADÉS del 3-07-1948:

El martes, con 28 participantes, Ciclismo Deportivo Vilafranca, celebró el XI Campeonato carretera, patrocinado por Ciclos Jounou, destacando la pareja de los dos primeros clasificados que, se fugaron a los 10 km. de la salida sin ser alcanzados.                                

 La clasificación fué:

1. Planas (Las Cabañas) 58 km 1 h. 47 m. 30 s.

2. Juan Marin (Villanueva) id.

3. Viyuela (Sitges) 1 h. 50 m. 30 s.

4. Gener (Vendrell) id.

5. Fernández (Gelida) id.

6. Vendrell (San Pablo O.) id.

7. Vidal (Viloví) id.

8. Olivé (S. Quintín M.) 1 h. 53 m. 30 s.

9. Arribas (Monjos) id.

10. Gabriel (Tarragona) id.

11. J. Ribas (Tarragona) 1 h. 55 m.

12. Àlcarraz (Villanueva) 1 h. 55 m. 30 s.

13. J. Sans (Vilafranca) 1 h. 56 m.

14. Luis (Sitges) 2 h.

15. Reinaldo (San Pablo O.) 2 h. 1 m.

16. Gual (Vendrell) 2 h. 4 m. 30 s. 

Hasta 24 clasificados.

 

PENYA MOTORISTA de VILAFRANCA DEL PENEDÈS

EXCURSIÓ A MONTSERRAT DE LA PENYA MOTORISTA dia 4 de JULIOL de 1948. 

La primera notícia que he trobat que fa referència a la creació d’una PENYA MOTORISTA a Vilafranca és aquest article aparegut a la pàgina 2 del  setmanari LES QUATRE BARRES del dia 2 de febrer de 1922 on es llegeix:

                       Penya motorista   –   INAUGURACIÓ                                                           

“Per inaugurar la Penya Motorista H-P, que alguns amants del Sport han fundat en nostra vila a l’escalf de la cursa “Penya Rhin” i de la campanya iniciada per nostre amic el diputat provincial D. Enric Ràfols, a la tarda del dia 22 últim arribaren a Vilafranca el diputat provincial don Josep Massó i Llorens, l’expert motorista D. Josep Casamitjana i D. J. Vidal Ribas, als quals acompanyava l’esmentat senyor.”

Desconec quants eren els seus components i les activitats dutes a terme per aquesta Penya Motorista al llarg dels 102 anys, guerra i postguerra pel mig, que arriben als nostres dies, a casa nostra. Aquí tan sols vull fer esment de l’excursió i visita que van organitzar pel dia 4 de juliol de 1948 al Monestir de Montserrat. Començant per la convocatòria apareguda a la pàgina 4, dedicada als “DEPORTES”, del setmanari PANADÉS el dia 26 de juny de 1948:

Motorismo                                                                                                                                                “La Peña Motorista de Vilafranca ha fijado el día 4 de julio para celebrar una excursión y visita al Monasterio de Montserrat. La salida será puntual frente al Bar-Sport a las 7 y media de la mañana. Pueden asistir también simpatizantes.”

Una de les persones que va participar d’aquest esdeveniment, era el meu pare, molt aficionat al motorisme, perquè en quedés un record va fer diferents fotografies de tots els integrants i moments d’aquesta excursió, imatges que adjunto. Sigui aquesta entrada un homenatge de reconeixement per totes aquelles persones, ja llavors amants de les motos i de les excursions en moto de fa més de CENT ANYS. 

ENTITATS FINANCERES CENTENÀRIES

QUAN el 2 de gener de 1973 vaig començar a treballar al BANC DE CRÈDIT BALEAR o, utilitzant l'expressió que vaig aprendre d'un mallorquí, "a fer feina a Es Crèdit", no tenia ni idea del fet que es tractava d'una ENTITAT CENTENÀRIA.

La seva constitució va ser a la ciutat de Palma, capital de les illes Balears, el 9 de febrer de 1872 amb el nom inicial de “El Crédito Balear” i no va ser fins a la Junta General extraordinària del 15 de juny de 1967 que es va modificar l’article primer dels estatuts que afectava la denominació social, a l’efecte d’incorporar-hi la paraula “BANCO”.

El capital social era de 2.000.000 d’ESCUDOS, que era la moneda d’aquells temps, la seva equivalència del ESCUDO era MIG DURITO D’OR o DEU REALS DE PLATA o DUES PESSETES I MITJA. No va ser fins al dia 1 de juliol de 1877 que la comptabilitat va passar a ser en pessetes.

En l’escriptura fundacional, que conté 49 articles i tres disposicions transitòries, en el primer paràgraf dels estatuts s’especifica que l’objectiu és: “crear tota classe d’empreses d’obres que es constitueixin en la província, tant públiques com privades...”

Al llarg dels CENT ANYS el Banc ha passat per diferents etapes que les ha anat superant fins a arribar al mes de maig de 1974 que, coincidint en la inauguració de l’edifici de la seva nova seu central a la plaça d’Espanya, la Direcció del Banc va organitzar una gran celebració per commemorar el seu primer segle d’història i va fer un DINAR DE COMPANYONIA DE TOTS ELS EMPLEATS que es va celebrar a Palma de Mallorca el dia 13 de maig de 1974. 

Va haver-hi discursos, bones paraules i millors desitjos al BANC i a tota la plantilla allà concentrada. Però, malauradament, no crec que ningú dels que eren allí presents podria pensar que 34 anys després d’aquell ambient d’eufòria quan el BANC semblava que podria arribar a perpetuar-se durant un altre segle, en esclatar la crisi financera de l’any 2008 el BANC DE CRÈDIT BALEAR, que ja estava controlat pel Banc Popular Espanyol, el 25 de setembre de 2008 va ser absorbit i va deixar inicialment la seva marca comercial només a l’arxipèlag balear.

No obstant això, el Banc Popular Espanyol, l’entitat absorbent, que havia estat fundat l’any 1926, va acabar desapareixent a les mans del Banc de Santander el 7 de juny de 2017. I aquí es va posar el punt final definitiu a l’històric i centenari BANC DE CRÈDIT BALEAR.

QUAN el març de l’any 1981 vaig començar a treballar a la CAIXA D’ESTALVIS I PENSIONS DE CATALUNYA I BALEARS, aquesta entitat ja havia celebrat el 75e. Aniversari. Els seus inicis van ser bastant incerts, el seu projecte va néixer l’any 1902, just acabada una vaga general, amb la idea de crear una CAIXA DE PENSIONS popular. Però la manca de suport econòmic va anar dilatant la iniciativa fins que va arribar la reunió del 26 de gener de 1904 que va permetre obtenir un important donatiu d’Alfons XIII -25.000 pessetes- a més del suport reial. També aquell dia van tenir l’oferiment per part de Foment del Treball d’uns locals gratuïts a la barcelonina plaça Santa Anna. Tot i que la falta de més aportacions voluntàries, com també una resposta elusiva per part dels industrials, feia pensar que el projecte d’una CAIXA DE PENSIONS “hagués mort abans d’haver nascut”.

No va ser fins al 5 d’abril d’aquell any, quan es va anunciar la visita del rei Alfonso XIII que va esperonar als organitzadors a prendre la decisió d’aprovar els estatuts i nomenar el seu Consell Directiu. Quedava així inaugurada la CAIXA DE PENSIONS, però no oberta al públic. Faltava adequar les instal·lacions de les oficines cedides per Foment, contractar personal i començar els llibres de comptabilitat, com tampoc encara no havia reunit el capital de garantia previst.

Els seus promotors seguien treballant per fer viable el projecte de la CAIXA DE PENSIONS, així, amb Francesc Moragas al capdavant, van aprovar uns nous estatuts l’1 d’abril de 1905 que la van convertir en CAIXA DE PENSIONS PER LA VELLESA I D’ESTALVIS i finalment la van obrir al públic el 5 de juliol de 1905.

Un fet molt important per al seu creixement va ser el conveni signat entre la CAIXA i el Instituto Nacional de Previsión (I.N.P.) el 18 de gener de 1910 a Madrid, de manera que la CAIXA DE PENSIONS quedava declarada col·laboradora de l’I.N.P. i s’especificava que les províncies catalanes i les Balears eren el territori d’actuació exclusiva de la CAIXA DE PENSIONS.

Després d’aquests inicis el fet més destacat ha estat la rapidesa en el seu creixement de manera que el volum de dipòsits augmentava a un ritme sense precedents que la situaven ja l’any 1920 com la primera entitat d’estalvi espanyola.

I així fins a arribar al 30 de novembre de 1989 quan les assemblees de la CAIXA DE PENSIONS i la CAIXA DE BARCELONA, van aprovar la seva fusió, tot i que en cercles econòmics es parlava més d’una absorció. Un cop obtingudes totes les autoritzacions per part de la Generalitat de Catalunya i del Ministeri d’Economia i Hisenda, el 27 de juliol de 1990 es va signar l’escriptura de constitució amb el nom de la nova entitat: CAIXA D’ESTALVIS I PENSIONS DE BARCELONA.

Tot i això, el mes d’abril de 2004 va celebrar-se el CENTENARI DE “la Caixa” amb actes institucionals, anuncis i cartes d’agraïment als seus empleats.

Semblava que aquesta fora una entitat financera catalana que restaria amb aquesta denominació i en les terres que l’havien  vist néixer i créixer durant encara molts anys. Però arribat l’1 de juliol de 2011 va convertir-se en Societat Anònima canviant el seu nom a CAIXABANK. El 7 d’octubre de 2017 va anunciar el trasllat de la seva seu legal i domicili fiscal a València.

Vet aquí un petit resum de les dues ENTITATS FINANCERES CENTENÀRIES en què he treballat. Malauradament, 50 i 20 anys desprès d’arribar a ser CENTENÀRIES, cap de les dues resta amb la seva denominació, ni amb el domicili social i fiscal inicial.

  

QUEIXA ACTUAL DEL SERVEI DEL TREN IGUAL COM FA 52 ANYS

 

El redactat d’aquesta carta al Director publicada al setmanari PANADES de fa 52 anys, podria ser el mateix que les persones de Vilafranca i comarca subscriuríem en l’actualitat.

Davant d’aquesta constatació, tan sols ens queda reflexionar, en paraules de fa 52 anys,  “Tots els vilafranquins estaríem molt agraïts si les Autoritats, que han vetllat pel benestar dels ciutadans, s’haguessin preocupat a posar fi a una situació tan descuidada i desagradable”. Malauradament, encara ens trobem igual i, per les queixes recents dels usuaris, sembla sense possibilitats de millora.

NOMENAMENT DE SOCI HONORARI DE LA SOCIETAT LA PRINCIPAL "el CASAL" de Vilafranca del Penedès.

 

Presentació feta d'en JOAN SOLÉ BORDES pel seu nomenament com SOCI HONORARI del CASAL.

Bon vespre a tothom moltes gràcies per estar en aquest acte d’homenatge i reconeixement al soci JOAN SOLÉ BORDES per la seva trajectòria dedicada a la recerca i l’estudi de la forma de vida penedesenca.

Tot i que tan sols ens coneixem des de l’any 2015, puc constatar i valorar la seva gran capacitat de treball, que és un lluitador inesgotable i a més amb un esperit de superació fora de tot dubte, les quals coses fa que sigui una persona carismàtica, apreciada i molt coneguda.

És Llicenciat en Filosofia i Lletres, especialitat en Filologia Romànica per la Universitat de Barcelona (1978) i Llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona (1982).

Professionalment ha exercit de professor de llengua i literatura durant més de quaranta anys al col·legi Sant Elies de Vilafranca, fins a la seva jubilació.

El seu esperit inquiet l’ha convertit en un estudiós de la història Vilafranca i del Penedès contemporani. L’any 1976 funda la revista OLERDULAE. L’any 1977 participa en l’acte fundacional de l’INSTITUT D’ESTUDIS PENEDESENCS, del que en serà vocal, sots president i president. El 2002 funda la revista del Penedès que continua coordinant actualment.

Ha publicat més d’una trentena de llibres de molt diversa temàtica penedesenca, tocant des de gastronomia “El llibre de les catànies i les coques de Vilafranca. Postres i llepolies del Penedès”, com la mobilitat “150 anys del ferrocarril de Tarragona a Martorell (1865-2015)”, o sobre la més típica “Aquella Festa Major Vilafranquina”. També és membre fundador de “Gogistes Penedesencs”. Del seu compromís amb les particularitats del parlar del Penedès ha nascut el llibre “La llengua del Penedès: del vocabulari i la toponímia al folklore i la literatura. XXVI Jornades d’Estudis Penedesencs”. 

Ha estat el pregoner de les Festes de diferents barris com de diverses poblacions del Penedès, conferenciant institucional en la Diada de l’ONZE DE SETEMBRE, presentador de molts llibres publicats a l’Alt Penedès, membre històric d’Òmnium a l’Alt Penedès, col·laborador de la revista PILAR DE VUIT... i una llarga llista d’activitats relacionades a la recerca i la cultura.

Així el 9 de maig del 2015, la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana i l’Institut Ramon Muntaner li concedeix el PREMI RECERCAR a la trajectòria en reconeixement als gairebé quaranta anys de labor d’estudis locals i comarcals (1976-2015).

A LA SOCIETAT LA PRINCIPAL “El CASAL” DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS:

-       ÉS COL·LABORADOR i cronista de “LA REVISTA DEL CASAL”.

-       L’any 2004, amb motiu del CENTENARI de l’entitat, va escriure el llibre de la “Societat d’Esbarjo, Cultura i Esports, la Principal. Llibre del Centenari 1904-2004.” recollint la trajectòria històrica de l’entitat.

-       L’any 2007 juntament amb en Ramon Arnabat Mata, escriu el llibre “LA GENERACIÓ DE LA REVISTA DEL CASAL DE LA PRINCIPAL” que recorda i posa en valor la generació d’intel·lectuals que a principis dels anys 30 creaven la primera revista de l’entitat.

-       El 2022, i amb motiu del primer centenari del saló-teatre del Casal de Vilafranca (1921-2021) juntament amb Pilar Soler Garcia i Manel Güell Barceló va elaborar el llibre “EL POBLE QUE ESTIMAVA LA FUSTA. CENT ANYS DEL SALÓ-TEATRE DEL CASAL DE VILAFRANCA”, amb l’objectiu d’homenatjar el teatre, la Societat, la història de la cultura penedesenca i la memòria de cent anys de moviment i vida a Vilafranca.

-       “L’AGRUPACIÓ DE LA CULTURA DE LA DONA” és la primera publicació de la col·lecció de recerca, un recull de l'activitat cultural, formativa i de lleure enfocada a les dones, iniciativa sorgida entre els anys 20 i 30 d'un centenar de dones que rebien el suport de la Societat La Principal. En aquesta publicació, Joan Solé Bordes analitza els orígens de l'agrupació de la Cultura de la Dona, les seves activitats, la seva organització, l'evolució i algunes de les seves integrants.

Estic segur que podríem afegir-hi molt més, serveixi aquest petit resum per constatar com en JOAN SOLÉ BORDES ha estat important per més d’una generació de penedesencs que han vist com l’enorme llegat històric ha quedat preservat del seu oblit i a disposició de les generacions futures.

 GRÀCIES JOAN I MOLTES FELICITATS.

Vilafranca del Penedès 22 de desembre de 2023.

 

 

La meva vinculació amb el JOAN SOLÉ BORDES ve a resultes de compartir els besavis JOAN TORNÉ GARRIGA (1869-1919) casat amb ANGELA VIA SEGURA (1873-1953).  

El 26 de gener del 1869 naixia a l’indret conegut com “El Porxo de Romanill” a les terres de la masia de Can Llenes, de la parròquia de Montagut, municipi de Querol, en JOAN TORNÉ GARRIGA, era el fill número tretze, just quan feia tres mesos que el seu pare havia traspassat. Allà hi van viure fins l’any 1880 quan, amb la seva mare, va anar a Can Guineu, masia del poble de Marmellar. A l’any 1892 va casar-se, a l’església de Sant Cristòfol de Selma, amb l’ANGELA VIA SEGURA. Ella era la gran de set germans, que havia nascut el 1873 a la masia familiar de “CAN VIA” de Pla de Manlleu, comarca de l’Alt Camp i parròquia de Selma. Van anar a viure i treballar a Mascorrobí, masia prop d’Aiguaviva, del municipi de la Juncosa del Montmell, comarca del Baix Penedès. I situada prop de Can Via. Van romandre allà fins l’any 1908-1909?, en que van instal·lar-se a la masia familiar de Can Via, que va passar a dir-se CAN FESOL, fins que va traspassar l’any 1919 envoltat per la seva dona i els nou fills nascuts del matrimoni. Així trobem tota una vida de lluita, treball i superació. Tal vegada aquesta petita explicació sigui la millor presentació del seu besnét JOAN, un lluitador inesgotable, amb gran capacitat de treball i amb un esperit de superació fora de tot dubte.

 

L'ACABAMENT DE LES GUERRES - UNA UTOPIA

            LA QUIMERA SOBRE L’ACABAMENT DE LES GUERRES – QUINA UTOPIA

Sense necessitat de dedicar moltes hores, a cercar llibres a les biblioteques o fer lectures dels articles apareguts en mitjans de comunicació publicats els darrers cent anys, podem constatar que, tant  llavors com ara, sempre i en tot moment ha existit el desig sincer per acabar amb les guerres, que sempre comporten les matances de moltes persones que no tenen res a veure amb la realitat del lloc ni del moment que els toca viure.

Però tothom sap que la guerra és el gran negoci del poder i mentre aquesta realitat sigui així, malauradament mai hi haurà pau ni per a nosaltres ni per a la resta de les generacions futures.

Serveixi aquest preàmbul per fer-ho constatar desprès de llegir l’article L’ACABAMENT DE LES GUERRES publicat al setmanari ACCIÓ del 22 de setembre del 1928, detallant també el contingut dels dos articles del pacte Briand-Kellog, subscrit a París el 28 d’agost de l’any 1928. Per adonar-nos que 100 anys desprès segueixen les guerres i les matances per diferents llocs  del món, així podem concloure que NO HEM AVANÇAT i que els pactes són una mera formalitat escrita, sense voluntat ni ganes de ser aplicats ni tan sols pels signants .

                                         L’ACABAMENT DE LES GUERRES

POTSER si que el pacte Kellogg tindrà un dia o altre alguna eficàcia. Però creiem que les guerres no es poden acabar per mitjà de la simple operació, més o menys cerimoniosa, d'estampar un parell de dotzenes de signatures al peu d 'un pergamí.

Primer ens digueren, i ens ho vam creure i tot, que la Societat de Nacions garantiria la pau en absolut. Ara hem vist que l'afirmació no era certa, car ha calgut el Pacte Kellogg. Una de dues, doncs, o la Societat de Nacions no serveix, per res en relació al manteniment de la pau o el Pacte Kellogg és sobrer.

De veritat creiem que ni la Societat de Nacions ni el Pacte KelIogg ni totes dues coses juntes no són la més petita garantia de la pau. Si les armes romanen quietes durant una bona temporada, serà perquè quedaren oscades en la darrera guerra i perquè els braços que les haurien de fer servir guarden encara la lassitud de la terrible brega. Per tal de fer impossible la guerra cal fer alguna cosa més pràctica que societats i pactes. Cal, primer que tot, el desarmament -i no ens fa res de coincidir amb Rússia, suposant que el parer de Rússia sigui de bona fe.- Mentre els pressupostos de guerra dels Estats ascendeixin a les xifres extraordinàries d’ara, la guerra sotjarà al moment oportú per a esclatar, a desgrat dels pactes i els convenis.

Altrament, caldria que els propis Estats prenguessin a llur compte la tasca d'infondre al poble l’abominació de la guerra. Aquesta tasca hauria de consistir en no deixar arriar a les masses -i en aquesta feina sí que la censura seria lloable - cap mena de literatura d'esperit bèl·lic. Els textos dels llibres d’història que formen part del material escolar haurien d'ésser revisats i modificats de manera que l'estudiant jovençà no aprengués, com ara, que la història només és la recensió detallada de totes les guerres que han somogut un país. Les grans parades militars, amb trets, soroll de tambors i de cornetes, lluïssors de sabres i de fusells, flamejar de banderes i d'uniformes, haurien d'ésser suprimides. Els films, tan profusos, sobre la guerra caldria que fossin defesos sempre que no tinguessin una finalitat anti-bèl·lica.

Mentre els Estats només diguin, per mitja de pactes i de discursos de Ilurs ministres, que volen proscriure les guerres, serà qüestió de no creure'ls. Cal que ells mateixos emprenguin  una propaganda sincera contra la guerra i que ells mateixos es posin en la impossibilitat de batre’s.  

El Pacte Briand-Kellogg va ser signat el 27 d'agost de 1928 a París. Els 15 països signants renunciaven a la guerra com a instrument de política nacional en les seves relacions mútues. 

El text principal és molt breu i només conté dos articles:

- Article I: Les parts contractants declaren solemnement en nom dels seus respectius pobles que condemnen el recurs a la guerra per a la solució de controvèrsies internacionals i renuncien a ella com a instrument de política nacional en les seves relacions entre sí. 

- Article II: Les altes parts contractants acorden que la solució o solució de totes les controvèrsies o conflictes, de qualsevol naturalesa o origen, que poguessin sorgir entre elles, no es procurarà mai sinó per mitjans pacífics.