.JPG)
-2-BESÀVIA ÀNGELA
VIA SEGURA
Quan ens endinsem en la
recerca dels nostres avantpassats, podem constatar que, tot i que han
viscut en la mateixa època, poden arribar a existir diferències poc
o molt grans entre els uns i els altres que poden venir condicionades
per l'entorn on han viscut, un àmbit que sovint ha estat determinant
en la seva vida, en la seva percepció i posterior desenvolupament.
Una de les meves besàvies
era l'Àngela, coneguda familiarment per Angeleta, va ser la muller
del besavi Joan del que ja he parlat.
L'Angeleta va ser una
dona que va veure com tota la seva vida es desenvolupa en un entorn
geogràfic molt petit i concret de la comarca de l'Alt Camp; els
llocs més distants que visitava eren el Vendrell i Vilafranca del
Penedès. Parlem d'un temps, fa gairebé un segle i mig, que les
parelles que es casaven tan sols ho celebraven amb un viatge si
econòmicament tenien amplis recursos i, fins i tot en aquest cas, la
major part de les vegades el viatge no anava més enllà de
Montserrat o de Barcelona.
No s'ha localitzat la
data exacta del naixement de l'Angeleta, encara que la podem datar
vers l'any 1874, va veure la llum a la masia dels seus pares,
coneguda com a cal Via pel fet que havia estat construïda per el seu
avi Joan Via Colomé, de Foix, segons escriptura feta davant del
notari del Vendrell Miquel Ribas amb data 5-09-1852.
El seu nom era ÀNGELA
VIA SEGURA i sembla que va ser l'única de noia de quatre germans.
Va viure en un entorn de
quasi aïllament i solitud enmig de les muntanyes del terme de Selma,
un poble avui abandonat, prop del Pla de Manlleu. No obstant, en els
anys de la seva infantesa i joventut era un lloc ple de vida i als
seus carrers hi havia molta activitat. Ens han explicat persones ja
molt grans que hi havia forn de pa, una taverna, un ferrer, una
barberia i una botiga d'aquelles que es venia de tot, ... També hi
arribaven els venedors ambulants i els passavolants.
Al llarg de l'any
l'església de Sant Cristòfol era el punt de trobada de les persones
de l'entorn, ja fos per anar a la missa els dies de precepte o per
celebrar les festivitats religioses. D'entre els dies més
assenyalats de l'any, sense cap mena de dubte el primer era el 10 de
juliol, dia de la Festa Major.
Qui sap si en una
d'aquestes diades l'Angeleta es va veure per primer cop amb el que
desprès seria el seu company, marit i el pare dels seus nou fills.
El que sí és cert és que es van agradar i un 9 de gener de 1892,
en aquesta església es va casar amb només 18 anys i, de ben segur,
tan sols amb el que li cabia en un petit mocador de fer farcells, van
anar a viure tots dos a Mascorrubí, un gran Mas, separada d'on havia
viscut fins llavors per uns quaranta minuts caminant per corriols de
bosc. Així que no va patir mai un trencament amb la seva família ni
amb l'entorn.
Allí va fundar la seva
família, amb més il·lusió i estimació que mitjans. Així que,
mentre el seu marit anava a treballar al camp de sol a sol, ella a
més de mantenir la casa acollidora, tenia cura de l'hortet per a
consum propi i dels animals del corral. En aquest indret s'havien de
proveir de tot: aigua del pou, llenya pel foc... Quan es feia fosc
llum de carbur o quinqué d'oli. Havia de fer-se el sabó per la
roba. Per rentar-se no hi havia ni bany ni dutxes, així que a
l'hivern gairebé no es feia, i a l'estiu amb una galleda, al sol
perquè estès més calenta.
En aquestes condicions va
ser mare de quatre nois i cinc noies. Els set primers van veure la
primera llum d'aquest món a Mascorrubí i els 2 més joves ja van
nàixer a la que havia de ser la seva segona casa, la masia de can
Via, que va passar a denominar-se can Fesol. Sembla quasi un miracle
que els nostres avantpassats haguessin sobreviscut, però el cert és
que ho van fer i van pujar sans.
Ella, l'Angeleta, no tan
sols els va tenir, els va criar, va fer el menjar cada dia per tots
ells i tots els dies de la setmana, rentar-los i apedaçar-los la
roba, a banda de portar l'hort i tenia cura dels animals de casa. Pel
que sembla, criava gallines, conills, un porquet i també hi havia
una cabra per a la llet. I, a més de tot això els va educar en els
principis del respecte, de l'educació i de saber estar a cada lloc i
en cada moment.
Expliquen que, com que
ella no va saber mai ni llegir ni escriure, va voler que els seus
fills anessin a l'escola, a aprendre de lletra, era la seva manera de
dir que volia que sabessin més que ella. Quan esperava la que seria
la seva darrera criatura, una de les filles li deia que estava molt
contenta pel germanet o germaneta que havia d'arribar. Aquesta ha
recordat sempre com aquell moment l'Angeleta es va posar a plorar, la
criatura no podia entendre que en aquest món no tot són alegries.
Si la grip no s'hagués emportat el seu home, potser l'episodi
s'hauria repetit algunes vegades més.
La seva va ser una vida
molt dura, sense cap comoditat, gairebé en la misèria: I, tot i
això, tenim la certesa que en aquest entorn es sentia feliç i
lliure. Expliquen que quan ja era gran, vídua des de feia anys, les
filles que vivien a Vilafranca van voler que hi anés a viure perquè
pensaven que hi estaria més bé que a la masia, on vivia amb el
Josep, el seu segon fill, amb la seva dona i quatre nets. Així que
la Mercè, la Lola, la Joana i l'Enriqueta, que eren les 4 filles que
vivien a Vilafranca, la van convèncer per tal que hi anés. Van
preparar-li una habitació al carrer de la Palma, on encara avui hi
ha el bar que porta aquest mateix nom, l'establiment era de la seva
filla Lola, casada amb el Jaume Domenech. El cas és que un dia la
Carme, la jove de la seva filla Mercè, l'hi estava fent companyia i,
en veure-la tan quieta, va pensar que s'estava morint, així que va
avisar la família.
A la vista del seu estat,
varen decidir que la tornarien de nou a casa seva, al Pla de Manlleu.
Aquella mateixa tarda, en acabar la jornada laboral, el seu gendre
Jaume Domenech i el seu net Joan Solé, la van tomar en cotxe a la
masia de can Fesol, durant el viatge la veien tan malament que, ja de
nit, al passar per Aiguaviva van aturar-se a l'església perquè el
capella l'hi administrés l'extremunció. Tan malament la veien, que
van fer sortir el capella perquè li donés sense haver de treure-la
del cotxe. Així ho va fer i tot seguit van continuar fins a
deixar-la a can Fesol, la que sempre havia estat casa seva. Expliquen
que, en veure's de nou a casa es va trobar bé de sobte i encara va
viure quatre anys més, sense ensurts ni malalties. Com se sol dir,
era ocell de bosc.
Va morir el 21 d’agost
de 1953 i està enterrada al costat del company, marit i pare dels
seus fills al cementiri de Pla de Manlleu.
