CRISIS EN LA SOCIETAT DE BENESTAR

                                 CRISIS EN LA SOCIETAT DE BENESTAR

Els principis en què es fonamenta la societat del benestar van ser estudiats, planificats i executats per persones nascudes la segle XIX per tal de donar resposta a les mancances socials que patia la població en els moments de la primera industrialització, i es van anant implantant durant el segle XX.

Aquestes mancances les van agrupar en tres eixos:

-        - La escolarització obligatòria per als menors de 14 anys, que havien d’assistir-hi per aprendre tres conceptes bàsics:  llegir, escriure i comptar.

-            -  Atenció mèdica universal per a tots els treballadors i les seves famílies.

             - Creació d’un sistema de pensions per quan aquestes persones arribessin a l’edat de jubilació, que va quedar establerta als 65 anys.

Fins aquell moment les persones sols eren considerats eines en l’engranatge industrial, instruments que dedicaven la seva vida a canvi d’una paga, que rebien si anaven a treballar, en unes jornades inacabables, sense cap dret ni reconeixement. Allí mateix  els nens i les dones cobraven molt menys per fer el mateix treball. En aquest sistema un dia sense treballar, encara que fos per haver patit un accident dins la fàbrica, era dia sense paga. Els seus fills, com que no podien accedir a l’educació, difícilment podrien millorar les seves vides. L’esperança de vida era precària tota vegada que no hi havia un sistema sanitari a l’abast de tothom. Finalment, ja grans i sense poder treballar havien de viure de la caritat per no tenir un sistema de subsistència digna.

Aquestes millores socials s’havien de finançar mitjançant impostos progressius, qui més guanyava més pagava, i amb unes quotes que abonaven en part els treballadors i en part la patronal. Així, d’acord amb aquest plantejament, van crear l’IRPF i la SEGURETAT SOCIAL, tal i com ho coneixem nosaltres.

Aquests plantejaments, molt ben intencionats, no van pensar que a la pràctica un 30 per cent de la població finançava gairebé un 70 per cent de tot el pressupost. Amb l’agreujant que aquest sistema els oferia uns serveis que no necessitaven ni utilitzaven. Els seus fills anaven a escoles privades, la seva salut estava en mans dels millors facultatius i bones clíniques privades i quan eren ja grans tenien rendes per no haver de patir.

Amb aquestes premisses, era qüestió de temps que apareguessin les ASSESSORIES FISCALS, empreses encarregades de fer pagar menys impostos als que més havien de contribuir. Fent que es trenqués l’equilibri del pressupost entre el recaptat i el cost de mantenir les despeses socials.

Tot i ser una transformació lenta, amb el pas del temps els treballadors ens hem adonat de com han baixat els beneficis socials. També han incrementant la pressió fiscal de tots els assalariats, els veritables beneficiaris d’aquestes prestacions. Es paga més a canvi de menys.

En el llibre “LAS ISLAS DEL TESORO”, a la pàgina 59, ho explica molt clarament: “Les grans economies estan traslladant les cargues fiscals a les esquenes de les persones comuns”. “Així els contribuents més rics dels Estats Units, que el 1960 tenia una taxa efectiva del 60%, va baixar fins el 33% l’any 2007”.

A la pàgina 61 explica un exemple concret: “Quan el multimilionari Warren Buffett va realitzar un sondeig dins la seva oficina, va descobrir que ell pagava la taxa impositiva més baixa de tot el seu personal, inclosa la recepcionista”.

El motiu té a veure amb l’estratègia que segueixen les assessories fiscals que busquen i troben les formes “legals” per fer que paguin menys. En el cas que no trobin res, planifiquen la forma de modificar les lleis per fer-les a la seva mida i així seguir gaudint de taxes impositives mínimes. Això passa perquè els que ens governen ho han permès i actualment ho segueixen permetent. A qui governa li és més fàcil i còmode apujar impostos als treballadors assalariats perquè aquets no tenen escapatòria i poc poden fer per evitar pagar els impostos. Això és molt més fàcil que no realitzar una transformació de tot el contingut fiscal i aconseguir que les grans fortunes hagin de cotitzar el que els pertoca.

Quan es van planificar les bases d’aquest estat del benestar l’entorn era molt diferent de l’actual, ara han proliferat les empreses especialitzades en fer reduir impostos a les grans fortunes, fins el punt que aquestes firmes s’han creat un aura de moralitat en què, segons ells, el pagament d’impostos, les necessitats socials i el reequilibri econòmic són elements dolents per a la humanitat, mentre que els paradisos fiscals, el no pagament d’impostos i el secretisme financer, són coses bones.

Davant d’aquestes constatacions és molt difícil poder lluitar tota vegada que el potencial econòmic que mouen és de tal magnitud que poden corrompre mitjançant suborns no tan sols persones, sinó països sencers.

L’organització “Tax Justice Network” va fer una estimació l’any 2005 de com les grans fortunes a nivell mundial tenien 11’5 billons de dòlars en paradisos fiscals. Per escenificar-ho gràficament, si féssim una filera amb bitllets de un dolar podríem anar i tornar 2.300 vegades a la Lluna.

Com he començat dient, la planificació actual de l’estat de benestar la van fer persones nascudes al segle XIX, que si les volem mantenir s’hauran de crear elements de control del segle XXI.

PRESENTACIÓ LLIBRE HILH A VILAFRANCA DEL PENEDÈS

Interessant i molt concorreguda presentació del llibre "Hilh viatge des de la Gascunya-França a l'Alt Penedès i Garraf de Catalunya. Hill, Ill, Yll"

13 de setembre de 2019

D'esquerra a dreta: Ignasi M. Muntaner Pasqual, Joan Solé Bordes i Albert Hill Giménez. 


Antoni Romeu Alemany conseller de Cultura del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, en un moment de la seva intervenció.

Aquest passat divendres va tenir lloc al Teatre Casal (Societat La Principal) de Vilafranca la presentació del llibre ”Hilh viatge des de la Gascunya-França a l’Alt Penedès i Garraf de Catalunya. Hill, Ill, Yll” a càrrec de Joan Solé Bordes, Ignasi Maria Muntaner Pasqual i l’autor, Albert Hill Giménez, amb una gran assistència de públic.

Antoni Romeu Alemany conseller de Cultura del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, va obrir l’acte amb un breu discurs centrat en la generositat com a base de la col·laboració que permet publicacions com la que es presentava, així com en el fet de saber agrair i reconèixer tant aquestes col·laboracions com les investigacions precedents ja publicades, com a millor i més ètic dels camins per continuar incrementant el nostre coneixement sobre els més diversos temes.  

El Sr. Albert Hill, amb arrels penedesenques com s’evidenciava en l’esquema del seu arbre genealògic, va començar a considerar els orígens gascons del seu cognom (donat que l’aventura del llibre que es presentava va sorgir com a recerca personal) arran una comunicació rebuda de Lluís Hill Plans, que contenia un article publicat a l’Eco de Sitges signat per Ignasi Maria Muntaner Pasqual.

Aquest extraordinari i reconegut investigador, preservador i divulgador de la toponímia i del nom de llocs i persones no només de Sitges sinó de bona part del Garraf, que és Ignasi Maria Muntaner, es basava per defendre la seva hipòtesi en les dades contrastades de l’arribada de gascons a Catalunya. Unes dades històriques i demogràfiques que allunyaven la teoria que el cognom Hill procedia d’immigrants britànics. Per un costat, perquè, l’únic que hi ha documentat, amb tota seguretat, és un soldat britànic arribat al Penedès que va morir sense descendència. I per un altre, perquè no hi ha cap constatació històrica d'una emigració britànica, que a més hauria hagut de ser prou nombrosa com per haver donat lloc al nombre d'actuals descendents que comparteixen el cognom Hill, Ill o Yll. 

A partir d’aquest primer contacte amb l’article del Sr. Muntaner i ampliant la informació en obres com ara “De la Vilafranca de 1634 d’Antoni Massanell Esclassans"  (IEP)  o “Els altres catalans dels segles  XVI i  XVII" de Carles Millàs i Castellví (Publicacións de l’Abadia de Montserrat) on es constata la intensa emigració gascona que es va rebre a les terres catalanes i en especial a l’actual Alt Penedès i Garraf, el Sr. Albert Hill ha escrit un llibre que ens apropa a la Gascunya i a l’origen del cognom Hill, en qualsevol de les seves grafies.

L’acte el va conduir el Sr. Lluís Hill Plans, vocal de la Junta Directiva de l’IEP i persona rellevant en tot aquest projecte, no només per haver posat en contacte al Sr. Albert Hill amb el Sr. Igansi M. Muntaner, sinó perquè, amb les constants referències que es van fer durant l'acte de presentació, a la seva investigació sobre Vilafranca i el cognom Hill, es posava en evidenciant la importància, el rigor i la seriositat de les seves aportacions. (Una investigació que hores d’ara continua desenvolupant i no dona per conclosa).

Com a punt i final de la presentació l’IEP va oferir un breu video on es recollia una selecció dels artistes i escriptors amb cognom Hill, Yll, Ill, nascuts a l’àrea del Penedès-Garraf i el Barcelonès.

Finalment es va convidar, per gentilesa de Caves Hill, a una copa de cava a totes les persones assistents.

Les fotografies que acompanyen aquest article són de Jordi Valls

L'acte va estar oganitzat per l'IEP. Amb la col·laboració del Teatre Casal (Societat La Principal) i Caves Hill. En conveni amb l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès. 

El Sr. Lluís Hill Plans adreçant unes paraules als assistents, tot conduint l'acte de presentació. 

XIV SOPAR BALL DE DIABLES I EX-DIABLES DE VILAFRANCA

Menú del sopar

                                  XIV SOPAR DE DIABLES I EX-DIABLES DE VILAFRANCA

El dimarts 27 d’agost de 2019 es va celebrar el sopar de trobada de colles de Diables i ex-Diables de la Festa Major de Vilafranca, un esdeveniment que es porta celebrant bianualment des de l’any 1993, sent aquesta la XIV vegada que ens reuneixen al voltant de taula.

La convocatòria va recaure per tercera vegada en la nostra colla, els Rosakys, els més veterans, ja que ens vàrem estrenar a plaça l'any 1968. La nostra colla ja el va organitzar els anys 1995 i el 2005, i serà aquesta la darrera vegada que ho organitzarem, dons per la propera tots ja serem octogenaris. En aquesta ocasió, a més, érem els cuiners de l’àpat, havent organitzat tota la intendència: buscar un local amb cabuda suficient per més de 100 comensals, lloguer del material necessari, organitzar les taules, lloc per ficar-hi les cuines, neveres i congeladors, escollir el menú, comprar les begudes i el menjar. 

En aquest sopar es va servir 136 còctel de gambes i van cuinar i servir 162 talls de rap d'entre 250 i 290 grams, va repetir moltíssima gent fins acabar-los. Hi havia 50 litres de vi i 12 caixes de cava brut nature. Es van servir 174 GIN TÒNICS i alguns "cubates" amb Coca-cola. També 146 cafès. Es van veure 168 estrelles Damm i 24 sense alcohol. També aigües amb gas i sense gas en petites dosis.

En acabar, passades les 3 de la matinada recollir-ho tot per deixar el local perfecte.

Cartell de la convocatòria

Vi per l'ocasió

Detall de la cocció del sopar

Impressió del llibre

Llibre editat

 Hi van assistir 129 comensals, components de les diverses colles del ball, i ha estat de totes les convocatòries realitzades fins ara, la més concorreguda. Es va beure, menjar, cantar, riure i com es natural en uns Diables com cal es van recitar versots improvisats per l’ocasió.

Com a cloenda de l’acte es va obsequiar a tots els assistents amb el llibre: Interna Quinquaginta annos infernum. Escrit i editat per nosaltres mateixos, els Rosakys, que aplega referències, història, records i interioritats viscudes en el decurs d’aquest mig segle per part de totes les colles de Ball de Diables i amb l’acte sacramental en català.

LES ESPIGOLADORES

 LES ESPIGOLADORES (1857) de Jean-François Millet. Museu del Louvre

        
Recordo la primera ocasió en veure la fotografia d’aquest quadre, vaig pensar que eren com dos quadres en un, ja que si bé en un principi el pintor volia plasmar el treball esgotador de les persones joves treballant sense treva en les jornades de sega dels camps de blat, que comencen quan encara és fosc i acaben quan el sol ja es pon, en algun indret de Normandia. Va ser a les acaballes del dia, ja de tarda, que en aparèixer aquestes tres dones grans, va fer-hi una nova composició, donant-les tot el protagonisme fins el punt de situar-les al vell mig del quadre.

De bon matí ja s’havia desplaçat, carregat amb la tela, el cavallet i tots els estris necessaris, per buscar un ombra i poder així immortalitzar aquesta seca i calorosa tarda de sega. A la composició que veiem, una quarta part del quadre correspon al cel blau net de les llargues tardes, en què la llum és present durant moltes hores, tot i que el cel, a l’horitzó, sembla emboirat per la calor i la pols que s’aixeca al segar, amuntegar i traslladar els feixos de palla.

Podem veure al fons i a la dreta vàries construccions, la més alta ha de ser la dels amos de les terres, al seu voltant les altres, més modestes. Totes semblen iguals, les dels treballadors, com les que devien ser magatzems i també quadres per als animals. Al darrera d’aquestes sobresurten uns arbres, ja llunyans, que poden ser els límits de les terres. Per davant seu, ja dins el camp i a certa distància dels treballadors, el capatàs dalt de cavall, manant les  tasques a realitzar a uns camperols, vestits de blanc, que queden difuminats per l’entorn dels colors terrossos i dels ocres de la palla. Al mig del quadre hi ha un carro aturat i dos homes l’estan carregant amb les espigues del blat acabat de segar, allí es destaquen en gran manera els colors foscos dels cossos dels cavalls. Finalment, a l’esquerra de tot, dues grans piles de palla de color daurat que sobresurten, desafiants, per damunt de l’horitzó. Tots els tons del fons i de la composició del quadre guarden unes formes i una harmonia de colors que de ben segur era el que el pintor volia plasmar. Mentre les persones del fons vestides de blanc estan quasi difuminades en les formes d’aquest entorn, reflex del blat collit en què el cel mateix ha perdut el seu blau per un blanc de la pols aixecada de la terra. Tot es confon encerclat per aquella mena de boirina pròpia de les llargues, seques i caloroses tardes de juliol.

Ja de tarda i amb el quadre força avançat, van aparèixer tres camperoles, de certa edat, per espigolar. Aquest dret secular que tenen els pobres d’emportar-se el gra que queda abandonat als camps desprès de la collita. És una feina feixuga, pesada i que, a més, s’ha de fer de presa tot forçant la vista, tota vegada tenen temps només fins que es fa de nit. L’endemà les aus i altres animals hauran fet desaparèixer el poc gra que pot haver quedat al camp.

En posar-les en el lloc més visible, al centre, davant de tot i amb colors ben diferents de la resta del que acabava de pintar, va haver de replantejar tota la composició del quadre, encara que per fer-ho, penso, va haver d’elevar la línia de l’horitzó inicial. És en aquesta escena, en que es dignifica la lluita per la supervivència, on va desenvolupar tota la seva creativitat, tanmateix les dues dones centrals estan ajupides recollint gra, deixant així l’espai necessari per permetre veure els treballadors del fons carregant el carro, i l’horitzó difuminat. 

Podem observar com destaquen elles, amb les seves pobres vestidures, amb els seus contorns ben definits, es pot veure en detall les faccions dures de les seves cares, cremades per les moltes hores de treball a l’aire lliure i també les seves mans, fortes i fosques per la duresa del treball que han sofert al llarg de la seva vida. Els seus vestits, humils i apedaçats, faldilles fins els peus, davantals recollits a la cintura on fiquen els petits ramells de blat, esclops per sabates i mocadors al cap per protegir-se. Es destaquen els colors vius i cridaners, blaus i vermells, com si es volgués que tinguessin vida, enfront de la monotonia dels colors de la resta del quadre. Observant les seves posicions, mirant fixament el terra buscant aquest gra que hagin deixat els treballadors, podem percebre el sentit de la repetició i l’esforç, així com la lentitud dels seus moviments esgotadors i pesats. Ajupir-se, recollir, aixecar-se amb moviments lents i constants, però al mateix temps, també, amb la determinació que tenen per sobreviure. Elles fins fa poc també anaven a treballar a la sega, ara, no obstant, o bé per malaltia o per edat, ja no poden seguir el ritme que els imposen i ja no les contracten, així que la seva forma de subsistir és aquesta. Aquí sí que l’autor ha plasmat tota la dignitat humana, en aquesta composició central.

En ple segle XX, Zygmunt Bauman va definir com a “residus humans” aquestes persones que ja no podien seguir amb els cicles productius i que la societat feia invisibles, sense pensar ni valorar tot el que havien fet i donat. El seu esforç, la seva salut, el seu temps i, en definitiva, la seva pròpia vida. Ara tan sols els apartava i, com si es tractés d’un objecte que ja no serveix, els oblidava.

Espigolar vol dir collir les espigolalles, els fruits que han quedat en el camp desprès de la collita general. Les espigolalles són les espigues que resten al camp desprès de la sega i que els segadors no arrepleguen per no perdre el temps. 

Cognom HILL a la Vegueria Penedès

                                        COGNOM HILL A LA VEGUERIA PENEDÈS

El dissabte 29 de juny al Centre Cultural “Calaix de sastre” de Sant Joan Despí va tenir lloc la presentació del llibre -Hilh Viatge des de La Gascunya-França a l’Alt Penedès i Garraf-. Editat i escrit per Albert Hill Giménez. En ell explica com en Tederic Merger, de La Gascunya, el va contactar per informar-lo que el cognom HILL es d’origen gascó ja que ve de la paraula occitana HILH que vol dir FILL. Segons les seves recerques, el cognom HILH no és gaire comú, tot i que en 2 pobles prop de Pau a finals del segle XIX encara hi havia persones que se’n deien.  

Havia conegut Albert Hill l’octubre del 2014 quan, a més d’editar i escriure un llibre sobre els primers anys de la Salle Bonanova de Barcelona, va organitzar una exposició amb documentació, fotografies i objectes històrics de la Salle al primer pis de la Biblioteca de Sant Gervasi. Anteriorment ja havíem tingut contactes per @ des de maig del 2013 ja que tots dos cercàvem, per camins diferents, possibles orígens del nostre cognom. Tant és així que el juny del 2013 vaig enviar-li l’article de l’historiador Ignasi Ma. Muntaner titulat D’on venen els HILL i publicat l’any 2008 al setmanari “L’Eco de Sitges”, allí dóna una primera referència del possible origen GASCÓ del cognom HILL, descartant amb tota certesa els orígens britànics.

Amb en Muntaner ens havíem conegut al poble de Santa Fe del Penedès en una reunió de la secció de Toponímia de l’Institut d’Estudis Penedesencs. Allà vaig parlar-li de la meva curiositat referent als orígens del cognom HILL i ell, a més d’il·lustrar-me sobre l’origen occità del cognom, em va fer arribar l’article indicat. També em va fer menció del llibre de Carles Millàs Castellví, titulat Els altres catalans dels segles XVI i XVII on fa un estudi de les immigracions dels occitans, concretament gascons, que van començar l’any 1490 i van arribat fins a l’any 1660. Pel que sembla una part d’aquesta immigració també es va estendre per les terres del Penedès. Aquest fet també ha estat estudiat per Antoni Massanell Esclassans, i està molt ben explicat  en el llibre n. 36 del Institut d’Estudis Penedesencs, editat l’any 1987 i titulat De la Vilafranca de 1634. Concretament, a la pàgina 49 detalla que hi havien 124 caps de casa d’origen francès, com a mínim, d’un total de 572 cases, venien a representar un 21’67 per cent. A més especifica: que el percentatge de famílies franceses o descendents de francesos era un xic més elevat, això ni dubtar-ho.

Perquè considerem tan important l’estudi d’aquesta immigració francesa a les nostres terres, tot i que no trobem una sola paraula escrita en aquesta grafia gascona que digui HILF? Tan sols són suposicions sobre una derivació d’aquesta paraula: que la seva pronunciació és HILL en català tal qual, sense la H aspirada com es fa en angles, i que hagi derivat en el HILL actual. El motiu que s’apunta és que en els registres a vegades posava el nom de pila i a continuació “fill de”, on s’especificava, o el lloc l’origen, o el cognom del seu pare. No obstant, en l’arxiu de capítols matrimonials de l’any 1634 del llibre d’en Massanell, ja esmentat, tampoc no hi ha cap entrada específica que digui el nom de procedència i “HILH de..” (que voldria dir fill de..). En canvi, en tots els que he vist sí que hi ha la paraula en català fill de.. En el llibre n. 60 del Institut d’Estudis Penedesencs de l’any 1991 titulat De la Vilafranca del 1803, del mateix Antoni Massanell Esclassans, en les pàgines 20 a la 33 hi ha la relació de cognoms dels habitants de les cases de Vilafranca, allí hi trobem 3 Esclasans, 1 Esclassans i cap Hill.

No és fins a les revisions dels padrons d’habitants de Vilafranca, a partir de 1880 que ja apareixen els primers HILL. Això no vol dir que en pobles de la comarca no n’hi haguessin.

                                                        FETS   CONTRASTATS

Arxiu del Bisbat de Barcelona (2-12-2013), relació de matrimonis tan sols una mostra:

14-09-1749 JOAN ILL mariner i habitant de Sitges, fill de Baldiri ILL pagès i de Maria Gómez....

19-03-1754 JOSEP HILL fill de pares incògnits habitant de Sitges ....

1-02-1756 MARGARIDA ILL de Sitges filla de Baldiri ILL i de Maria Gómez....

29-04-1761 MARIA ILL filla de Francisco ILL pagès i de Casimira Virella de Vilafranca....

24-04-1764 FRANCISCO ILL fill de Josep ILL d’Avinyó....

Arxiu de matrimonis de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, mostra:

30-04-1786 MADRONA ILL filla de Francisco ILL i Madrona de Sant Miquel D’Olèrdola....

1-12-1798 MIQUEL ILL fill de Joan ILL i Maria Torres pagès de Sant Miquel d’Olèrdola....

9-01-1798 RAMON ILL fill de Joan HILL i Paula Ferrer de Santa Margarida i Els Monjos pagès....

28-04-1811 JOAN HILL fill de Josep HILL i Caterina Bertran de Sant Miquel d’Olèrdola pagès....

Llibre d’òbits de Santa Maria de Vilafranca del Penedès, mostra:

29-09-1719 Es dona sepultura al cadàver de Josep Hill pagès de Sant Miquel d’Olèrdola....

17-10-1779 Es dona sepultura a Francisco Hill pagès de l’hort del NIN, (terme d’Olèrdola)...

18-05-1839 Es dona sepultura a Guillermo Hill soldat del regiment de granaders de 26 anys, solter, nascut el 19-04-1813 a Kent (Anglaterra). Va ser batejat als 21 anys sent els seus padrins Joan de Santoval, governador militar de Vilafranca i Maria dels Dolors. Va ser sepultat al cementiri per “amore dei” i va assistir a l’enterrament tota la comunitat de preveres de manera gratuïta.  Aquesta és la primera i fins ara l’única persona anglesa que he trobat amb cognom HILL i va morir sense descendència.

Llibre de baptismes de Santa Maria 1896-1907:

26-06-1872 Nieves YLL DURICH.

24-06-1873 Maria HILL DURICH.

15-03-1875 Josefa YLL DURICH difunta el 29-06-1877.

09-10-1878 Josefa HILL DURICH, se li posa el mateix nom de la seva germana difunta.

Els quatre són germans, fills de CRISTOBAL HILL BOADA i JOSEFA DURICH GILI podem constatar com els seus cognoms són inscrits en una o altre grafia sense cap criteri aparent.

                                       Arxiu comarcal de l’Alt Penedès - FONS NOTARIALS

En els índex consultats dels TESTAMENTS:

- 11 notaris del segle XVI. - 29 notaris del segle XVII. - 8 notaris del segle XVIII.

Tot i que en alguns s’especifica que l’integrant és francès i, en molts casos, a més de l’ofici també es detalla la població de procedència. No s’ha trobat cap cognom que fos HILF, ni HILL, ni ILL, ni YLL.

En els índex consultats dels CAPÍTOLS MATRIMONIALS:

- 1 notari del segle XV. - 15 notaris del segle XVI. - 33 notaris del segle XVII. - 7 notaris del segle XVIII.

En els segle XV i XVI no s’ha trobat cap grafia HILH, HILL, ILL, YLL.

En el segle XVII el notari Gabriel Freixas:

-          Protocols 1692-1705: JAUME HIL – MARIA CLARÀ. Amb una sola “ELE”.

En el segle XVIII notari Francesc Llorens:

-          Protocols 1755-1762: JOAN HIL – PAULA FERRER. Amb una sola “ELE”.

-          Protocols 1762-1787: JOAN FERRER – TERESA HIL. Amb una sola “ELE”.

Notari Jaume Mullol Ferrer:

-          Protocol any 1764: JOSEP ILL – EULALIA FONTANALS

-          Protocol any 1780: PAU SURIOL MORA – MADRONA ROCA HILL

-          Protocol any 1808: JUAN GUASCH MORATÓ – TERESA CARBONELL HILL

-          Protocol any 1808: FELIX CARBONELL HILL – MARIA GUASCH MORATÓ

Notari Josep Antón Soler:

-          Protocols 1762-1771: JOSEP ILL – MARIANNA MAS

Notari Pere Soler:

-          Protocols 1716-1752: JOSEP ILL – MAGDALENA SOLER

Notari Francisco Vallés Roca:

-          Protocol 24-01-1789: RAMON ILL ROVIRA – TERESA RAVENTOS ARRUFAT

A la vista de tot plegat és sorprenent que a la població de Vilafranca no apareguin els primers HILL fins ben entrat el segle XIX, a més en la revisió dels arxius notarials no s’ha trobat cap grafia corresponent a la paraula en gascó o occità HILF. Els primers ILL, sense H, els he trobat al bisbat de Barcelona i són d’habitants de Sitges. Tal vegada es van establir en poblacions de les rodalies de Vilafranca i, poc a poc, van anar venint a viure a la vila. En la recerca dels orígens HILL, la grafia HIL tan sols l’he trobat a VILOBI, concretament a la parròquia de Vallformosa. També es pot constatar la poca escrupolositat en el moment de fer les inscripcions dels cognoms, així apareixen germans inscrits com HILL, YLL o ILL sense cap lògica.

Tot plegat és per constatar la dificultat que, al menys fins ara, existeix per dir de forma certa la procedència de la grafia del cognom HILL. Altre cosa són els possibles orígens GASCONS.

El fet de que s’hagin anat unificant els cognoms pot haver estat determinant aquest decret que està en el registre de naixements de la Basílica de Santa Maria que diu:

“Decreto Vicariato General 31.03.1953: LOS TILDADOS ILL, no se lean, leanse en su lugar HILL. Firmado: Tomás Pujadas Pío (párroco)”

REPARACIÓ JUDICI

                             

                  RECUPERAR LA MEMÒRIA AFECTIVA PER LA REPRESSIÓ FRANQUISTA

Quan ets una persona que no has tingut la sort d’haver conegut el teu pare, i a més no has tingut massa referències d’ell, tens tendència a mitificar-lo una mica, i, com a mínim en el meu cas, la necessitat de cercar qualsevol dada per tal d’esbrinar qui era, com era, què li agradava, els seus estudis, lectures, ... i també si tot el que d’ell has sentit és veritat o tan sols han estat comentaris amb més o menys encert de qui els ha fet.

Començaré explicant que quan era petit, tot i veure que casa era diferent de les demés ja que no hi havia el pare, com a totes les altres, jo ho portava força bé: sabia que el pare havia mort per un accident de circulació i, tot i la pena, ho tenia assumit. Va passar que un dia que era a casa d’un company de col·legi -tot dos érem molt petits però jo ho recordo encara ara- va aparèixer el seu pare per dir-li: “No vull veure’t jugar més amb el fill de la vídua”.  Jo, tot i no estar al seu costat, ho vaig sentir, i desprès em va dir que marxés. Mai més vaig tornar a jugar a casa seva.

No vaig entendre res i tampoc ho vaig comentar. Al cap d’uns anys, algú va dir-me que el meu pare havia estat a la presó, a Barcelona. Allò sí que va ser un xoc impressionant per a mi, que llavors devia tenir uns 8 o 9 anys. El meu pare a la presó!?, era com si tingués un malson i infinitat de preguntes: Per què?, Quan?, Com és què mai ningú m’ho havia dit?, ... i cap resposta. Quan li vaig preguntar a la mare, ella va dir-me que sí que ho sabia, però que tan sols li havia dit que per uns escrits que va fer durant la guerra. Jo vaig quedar encara amb més dubtes, ja que m’havien explicat que a la presó hi anaven les persones dolentes. Com era possible que per uns escrits el meu pare hi hagués anat. No entenia res. La mama no en sabia res més ja que s’havien conegut i en molt poc temps s’havien casat i desprès ell havia mort. No em va poder ajudar. En aquell temps encara que sabessin coses tenies por d’explicar-les i encara més a un nen. De manera que han hagut de passar molts anys però no he perdut el desig de conèixer la realitat i esbrinar-la ara que disposo de temps per fer-ho. He anat reconstruint aquesta part de la vida del meu pare i les causes per les quals va ser denunciat, jutjat i condemnat per un Tribunal Militar, a presó. Ara ens haurem de remuntar més de vuitanta anys enrere i tornar a l’any 1939, per fer-ho he buscat en diferents indrets: Arxiu Comarcal, Vinseum, Tribunal Militar Territorial Tercero; així he pogut localitzar tota la informació que segueix.

El dia 21 de gener de 1939 les tropes “nacionals” van arribar a Vilafranca del Penedès. El dia 23, dos dies després, a les ordres del tinent Tomàs Garicano Goñi, auditor del 2º cuerpo jurídico militar del Ejército de Ocupación, i en nom del General Jefe del Cuerpo de Ejército de Navarra, procedeix al nomenament de l’alcalde i els altres membres de la comissió gestora de l’Ajuntament.

-          Aquets reunits en la sessió ordinària el dia 28 de gener de 1939 van decidir:

...que queden cesantes todos los funcionarios y empleados municipales, pero continuando en sus puestos, para que no queden desatendidos los Servicios, al objeto de aquilatar su conducta con relación al Glorioso Movimiento Nacional, y seleccionar en definitiva cuales sean los que deban continuar en sus empleos, concediendo a todos un término de tres días para que puedan sol·licitar su reingreso los que deseen.

-          Reunits en sessió ordinària el dia 9 de febrer de 1939, van ratificar l’acord adoptat per la comissió gestora del dia 28 de gener sobre el cessament de funcionaris desafectes al Glorioso Movimiento Nacional.

Tot seguit hi ha una relació amb 69 noms, entre ells el del meu pare, Luis Hill Zaragoza.

Bé, de moment dono per fet que el meu pare era funcionari de l’Ajuntament en els anys de la guerra, vaig pensar jo, i buscant actes i documents a l’Arxiu Comarcal vaig trobar un escrit de l’Ajuntament de Vilafranca del 13 de març de 1936, que correspon a la sessió de l’Ajuntament del 9 de gener 1939, que conté la relació del personal de Ajuntament que des de el 6 d’octubre de 1935 fins la data ha estat nomenat o destituït. En aquesta relació hi ha el nom del meu pare, amb aquest detall:

LLUIS HILL ZARAGOZA: En sessió de l’Ajuntament data nou de gener del 1936 va ésser nomenat porter auxiliar en propietat, resolent el concurs instruït a l’efecte, començat el dia 5 de desembre del 1935: l’anunci corresponent va ésser publicat en el Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya nº. 347 corresponent al dia 13 de desembre de l’esmentat any: el propi Ajuntament, en sessió del dia 29 del mes esmentat gener 1936, en virtut de la Circular de la Direcció General d’Administració Local, inserida en el Butlletí Oficial de la Generalitat data 17 del citat mes de gener, va acordar deixar nul i sense efecte el nomenament de referència.

Amb aquestes dades sé que la seva feina com a empleat municipal era la de “PORTER AUXILIAR INTERÍ”, és a dir que no tenia cap càrrec important dins les competències de l’Ajuntament. Tot i això no he trobat cap altre dada de quan havia començat a treballar com a interí, no crec que fos massa temps ja que l’any 1935 el meu pare havia fet els 18 anys. La causa que fos destituït va ser que es va entrar en procés electoral i això feia que no es pogués nomenar cap càrrec en propietat. (Segons consta al Llibre d’Actes de l’Ajuntament amb data 9 de gener de 1936). El meu pare va continuar com porter auxiliar interí fins que va ser cridat a quintes, el 23 de setembre 1937 i es va incorporar a la Caixa de Reclutes nº. 26 de Barcelona, d’on va ser destinat al Grup de Transmissions de Villarrobledo.

Mentre va ser soldat del 16º Grupo de Transmisiones de Villarrobledo,  va escriure una carta que es va publicar a la pàgina 8 del diari MADRID “Órgano de Transmisiones de Guerra” exemplar n. 18 de data 30 d’octubre de 1937. L’article el va titular: “La Economía y el Ejército en relación con la actual Guerra de invasión”. Va ser l’únic article de la seva autoria que va ser publicat.

Acabada la guerra, el dia 8 de maig de 1939, la Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S. fa arribar aquesta denúncia a la caserna de la Guardia Civil: “LUIS HILL ZARAGOZA: Individuo de izquierda. Redactor del periódico “El Trevall” (Órgano Rojo). Se le oye proferir improperios contra las derechas y manifiesta convenía mano dura con ellas. En las sesiones de Ayuntamiento, cuando la época de Gil Robles estando en aquel entonces este individuo empleado en el mismo y como perteneciente al partido Federal, servia de espia comunicando lo que se hablaba en aquelles sesiones a Josías Albertí el entonces Jefe del mencionado partido”.

Així el mateix dia 8 de maig de 1939 a les 10 del matí una dotació de la Guardia Civil el deté a casa seva i el sotmet al que seria el seu primer interrogatori, davant del Brigada Jefe de Línea i un Guardia Auxiliar. Allà ja li mostren l’exemplar del diari MADRID,  del que reconeix ser l’autor de l’escrit de la pàgina 8, declara a més que mai havia utilitzat armes ni en aquest destí ni en cap més dels que va estar. També declara que havia fet un altre escrit com col·laborador al setmanari vilafranquí FRUCTIDOR titulat “Les tres amigues” en que fa una crònica d’aquesta pel·lícula que s’havia projectat al Casal. Al centre de documentació de VINSEUM vaig localitzar l’exemplar, el n. 1517 del 27 de febrer de 1937 amb aquest escrit a la pàgina 3.

Amb tot això consideren que: “es un sujeto de malos antecedentes y que por medio de la prensa hizo propaganda en contra de la España Nacional y su Ejército así como igualment en contra de nuestro invicto Caudillo Generalísimo Franco y Naciones Amigas, por ello se acuerda definitivament la detención del sujeto de referencia”. I procedeixen a lliurar-lo al jutge militar de Vilafranca a les 18’30 hores del mateix dia, on resta detingut a la presó d’aquella caserna. Iniciant un expedient nomenat “SUMARÍSIMO DE URGENCIA”.

Entre la documentació també hi ha una carta del dia 12 de maig, de la seva mare (la meva àvia paterna que ja era vídua), adreçada al Jutjat Militar de Vilafranca sol·licitant la llibertat provisional del seu fill, petició que no va ser atesa.

El dia 13 de maig es nomena a José G. Erdozain Gaztelu, Oficial 3º Honorífico del Cuerpo Jurídico Militar, Juez Militar de la Plaza de Villafranca del Panadés, per tal que iniciï les diligències en aquest “sumarísimo de urgencia” i reclamen informació a les autoritats de la vila sobre la conducta i actuació del interessat, i se’ls demana que indiquin tres o quatre persones que puguin aportar dades  sobre la seva actuació.

Amb data 25 de maig el “Jefe de Información de la Falange Española Tradicionalista y de las J.O.N.S.”, respon l’ofici del 20 de maig del jutge militar en aquests termes:

“según antecedentes recogidos, resulta que es de significación rojo separatista, afiliado a la F.A.I., lacayo de los “cabristas” redactor de un periódico rojo durante la dominación roja. Como empleado municipal que era, se enteraba de las sesiones secretes que tenia el Ayuntamiento durante el bienio C.E.D.A. RADICAL que le transmitía a Josias Albertí su Jefe. Se sabe que escribió algun artículo en un periódico de Madrid durante el dominio rojo.  Personas que pueden informar son:...”, i tot seguit uns noms.

El dia 26 de maig assenyalen amb el número 8.153 el sumaríssim d’urgència d’aquesta auditoria.

El dia 27 de maig l’alcalde també respon l’ofici del 20 de maig del jutge militar:

“tengo la distinción de comunicarle que los informes adquiridos y averiguaciones efectuadas, resulta que dicho sujeto es de filiación de Izquierdas, no habiendo actuado con armas, ingresó en el ejército rojo al ser llamada su quinta. Según me consta escribió en algún periodico un artículo difamatorio contra nuestro Generalísimo y el Glorioso Movimiento Nacional”.

El dia 2 de juny són citades al jutjat les quatre persones que podien informar en contra del meu pare, entre elles hi ha una que diu: “Que conoce a LUIS HILL ZARAGOZA por haber sido condiscípulos y le considera un elemento izquierdista desde antes del Movimiento; que durante el periodo rojo estuvieron juntos al frente y que había leído varios artículos suyos al periódico de la Unidad hablando mal de los Nacionales y de su Movimiento e insultando a sus dirigentes y que por llevar algunos documentos del Ayuntamiento rojo de ésta villa estuvo durante un mes aproximadamente de Ayudante o Secretario del Comisario del Grupo de Transmisiones a que pertenecía tarea que desempañaba con mucho entusiasmo y haciendo constantes alardes de sus ideales antifascistas”.

El dia 3 de juny va a un segon interrogatori davant del jutge i el secretari militar, allí diu que l’agost del 1936 s’havia afiliat a la C.N.T. sense tenir cap càrrec, que mai havia estat a la F.A.I. ni s’hi relacionava. Que sí és cert que havia escrit l’article al diari MADRID, com també havia escrit un altre article al setmanari FRUCTIDOR de Vilafranca que era de temes culturals. Que mai més ha escrit cap més altre article i no és cert que ell hagués estat corresponsal del diari TREVALL de Barcelona. Que durant el bienni Radical-Cedista tan sols era empleat de l’Ajuntament i no s’assabentava de les sessions secretes que hi havia. Que es va incorporar a l’exercit quan va ser cridat per quinta, destinat al grup d’instrucció de Transmissions nº. 1 de Villarrobledo i desprès al Grup de Transmissions del “XIII Cuerpo del Ejército”, sense tenir mai cap graduació.

El dia 9 de juny de nou té lloc un tercer interrogatori, altra vegada davant el jutge i el secretari militar que li fan reiteració del que li han preguntat i quatre preguntes més i respon:  

1.- Que mai va estar afiliat a cap partit polític, que l’agost del 1936 es va afiliar a la CNT.          

 2.- Que tan sols va escriure un article al setmanari MADRID i un altre al FRUCTIDOR.                     3.- Que tot i ser treballador de l’Ajuntament, mai va saber res de les reunions secretes.  

4.- Que mai va ser secretari del comissari polític, tan sols era oficinista del Grup de Transmissions; i que dos mesos abans d’acabar la guerra va ser arrestat per un brigada per difondre notícies de Radio Nacional.

Aquest mateix dia 9 hi ha tres persones que declaren que coneixien el meu pare d’abans de la guerra i sols afirmen ignorar si pertanyia a algun partit.

El dia 10 de juny el Jutge Instructor redacta un “AUTO RESUMEN” i signa el trasllat a la presó Model de Barcelona.

El dia 21 de juny,  examinada tota la documentació rebuda, els membre del “Consejo” acorden per “unanimitat” que hi ha causa suficient per una vista de Consell de Guerra, que se celebrarà a les 9 hores del dia 22 de juny, el document porta la signatura del “Presidente del Consejo”. Es trasllada tota aquesta documentació al fiscal i al defensor per al seu estudi. Tenen menys de 24 hores per estudiar tots els expedients de 15 persones.

El dia 22 de juny se celebra el Consell de Guerra Permanent n. 2 de Barcelona, al Palau de Justícia, per veure i fallar les causes contra 15 persones, entre elles el meu pare. El fiscal “después de hacer un detenido estudio de las actuacions sumariales termina solicitando”:

-          2 penes de mort.

-          2 de 30 anys per reclusió perpetua.

-          5 de 20 anys de reclusió menor.

-          1 de 12 anys i un dia de reclusió temporal.

-          1 de 12 anys de reclusió major. (És la del meu pare).

-          4 retira l’acusació.

La sentència és del mateix dia 22 de juny, desprès d’haver deliberat a porta tancada, quedant aquestes penes com definitives segons detall, i que són signades per tots els membres del Consell de Guerra (5 signatures):

-          2 penes de mort.

-          2 de reclusió perpetua.

-          5 de 15 anys de reclusió temporal. (Entre ells el meu pare).

-          2 de 12 anys i un dia de reclusió temporal.

-    4 absolts, dels quals a tres els imposen sancions econòmiques governatives i el quart s’haurà d’integrar a un Batalló de Treballadors.

El dia 30 de juny, vista la sentència “dictada con sujección al Decreto nº. 55 de 1º de Noviembre de 1936”. Està signat per EL AUDITOR DE GUERRA. 

El dia 17 de juliol de 1939, a Barcelona el secretari de la presó Model reuneix a tots els processats al locutori i els comunica les resolucions imposades, fent-los signar el full conforme estant assabentats de les sentències que hauran de complir. Al llarg de les transcripcions podem observar que el llenguatge utilitzat per part dels vencedors cap als perdedors, sempre és de menyspreu: INDIVIDUO, SUJETO DE MALOS ANTECEDENTES, LACAYO, ESPÍA.

Amb aquesta sentència, ja ferma, el meu pare no sortiria de la presó fins el 7 de maig de 1954 i llavors ja tindria 37 anys , després d’haver estat detingut als 22 anys. Des de que el van detenir fins que va tenir la sentència en ferm, van passat 45 dies, en aquest temps van instruir  l’expedient, van testificar els testimonis, el fiscal ho va estudiat i va sol·licitar penes, la defensa ho va llegit, van deliberar i finalment el jutge va dictar sentència. Tot en un temps rècord.

Afortunadament per a ell, tan sols va està reclòs a la presó Model de Barcelona fins l’1 de juny de 1941 quan va sortir en llibertat condicional vigilada, tenia 24 anys sense feina, assenyalat i amb poques perspectives de futur.

A la Llei 11/2017 de 4 de juliol s’indica la reparació jurídica de les víctimes del franquisme. Per tal de fer-la factible es pot sol·licitar a la Generalitat de Catalunya un certificat on es declara la nul·litat dels judicis fets per els tribunals de l’Auditoria de Guerra de l’Exercit d’Ocupació que van actuar a Catalunya entre l’abril de 1938 i el desembre de 1978. En aquest certificat es declaren il·legals els tribunals de l’Auditoria de Guerra. Penso que l’adjectiu que s’hauria d’haver utilitzat hauria d’haver estat el de IL·LEGÍTIM, tota vegada que aquests tribunals no eren il·legals, en el seu marc legal, sinó que eren il·legítims per haver pres el control del govern per la força de les armes.

No obstant, tot el que és reparació jurídica no deixa de ser un full de paper escrit, i en la majoria dels casos la persona interessada ja no l’haurà pogut veure mai. Aquí també hi ha un altra “reparació impossible”, que jo anomenaria afectiva: la reparació de les moltes famílies que van haver d’estar molts anys sense la seva persona estimada, això en el millor dels casos, quan no havia estat condemnat a la pena de mort. En el meu cas, com ja he explicat, tot i que el meu pare feia ja uns anys que havia mort, per a alguns jo no era res més que el “fill de la vídua”, a causa de la procedència del meu pare. Així també hi han moltes famílies que han estat assenyalades durant molts anys, patint en silenci la pena, la vergonya i el menyspreu. També m’han sorgit preguntes impossibles, per què va ser denunciat? Quina persona o persones ho van fer? Per quin motiu? Què hi van guanyar? A canvi de què ho van fer .......

Amb la seva actuació les autoritats del moment van utilitzar les lleis per tal d’aplicar un escarment a totes les persones que podien pensar, o que en certa manera podrien  qüestionar la seva presa de poder i considerar-la una sublevació. Les actuacions de les autoritats de fa 80 anys i les actuals segueixen un paral·lelisme idèntic, diferent en les formes, però no en el resultat que pretenen. Utilitzar la llei per imposar càstigs exemplars i fer un escarment a tothom que pensi que pot separar-se del fil argumental del PODER. En aquell moment aquest PODER va utilitzar els militars, actualment el PODER utilitza les grans corporacions que controlen el capital. En cap moment volen deixar de tenir el control absolut de la societat, controlant els mitjans de comunicació per crear corrents d’opinió favorables als seus interessos, com també fabricant els representants polítics a la seva mida, perquè legitimin les seves polítiques. En el cas que no n’hi hagi cap que els agradi, senzillament el fabricaran, volen algú que doni la cara a les eleccions per seguir mantenint-se en l’anonimat, el PODER farà que es regulin i modifiquin lleis que els afavoreixin en tot moment. Aquest fet, malauradament, no tan sols passa a casa nostra, sinó que s’ha estès per tot arreu com si de una plaga es tractés.

Tenda w.s. Vilafranca

                                                                WS   VILLAFRANCA

La tenda women’secret del carrer de la Parellada, en concret hubicada al número 9, assegura que és situada a la població de VILLAFRANCA DEL PENEDES 08720.

Pel que sembla, quan va arribar el moment que van fer la sol·licitud d’obertura no els va ser indicat el nom correcte de la població on anaven a obrir una botiga nova. Com pot ser això?

Em fa l’efecte que no es tracta de posar els rètols en català o castellà, senzillament es una qüestió de nomenclatura, i la correcte és VILAFRANCA DEL PENEDÈS.

Carta publicada al setmanari 3 de vuit del 21-06-2019. 

MAIG del 2019

                                                              MAIG    DEL    2019

Ja s’ha acabat el mes de maig d’aquest 2019, que quedarà en el meu record, entre altres coses, com un mes en que han mort tres amics que en diferents circumstàncies, llocs i èpoques vam compartir una part de les nostres vides. Tres persones que no tenien res en comú entre elles, excepte jo. Els tres havíem coincidit en àmbits ben diferents: l’un per estudis, l’altre per feina i el darrer per ser del mateix poble.

El primer era de la meva època d’estudiant a Tarragona, vàrem compartir durant bastants anys els mateixos companys, coneixements, espais i professors, i també les mateixes bromes, experiències, il·lusions i esperances d’una vida que se’ns presentava immensa, inabastable i eufòrica. Sobretot va ser al darrer curs, quan l’etapa d’estudiant arribava a la seva fi i els somnis alimentaven la força que ens permetria menjar-nos el món, un món que marcaria un abans i un desprès tan bon punt nosaltres comencéssim a caminar. Allà també vam viure plegats l’experiència de viatjar, amb tot el curs, al París de l’any 1972. Al llarg d’aquests anys, tot i que tenim programats contactes periòdics, amb ell crec que tan sols ens havíem vist tres vegades, suficients per explicar-me que havia corregut món i vivia intensament. 

L’altre era de quan treballava, als anys 90, al barri de la Sagrada Família de Barcelona, on durant uns quants anys vàrem compartir, amb més companys, els mateixos caps, clients, neguits i ganes d’assolir els reptes que ens marcaven. Tot i que van ser uns anys també complicats, amb molts canvis en el treball i la societat, sempre va haver-hi col·laboració, respecte i amabilitat per fer la feina ben feta i sense necessitat de trepitjar ni les persones ni els espais naturals que el barri delimitava. Un cop ja jubilat la seva “feina” principal era la d’exercir d’avi dels seus nets.

Finalment un amic, conegut de petits, encara que durant molts anys no ens havíem vist a causa dels respectius treballs, aquells que ens van portar a viure en llocs geogràficament molt distants. Quan ara, de retorn a Vilafranca, ens havíem retrobat, compartíem sovint taula amb altres coneguts del poble, taula d’esmorzar o d’alguna dinada, eren espais per actualitzar els  temps passats, aquells que formaven part de les nostres vides. Viatger apassionat, pocs llocs del món crec que li devien quedar per visitar però, malauradament, aquest darrer viatge li ha arribat massa aviat.

En tants pocs dies han mort tres de la mateixa edat amb els quals havia compartit diversos moments i experiències de la vida. Llavors és quan te n’adones que s’acosta el moment de la vida del no retorn, que poc a poc ja va quedant menys futur que passat i que no queda marge per ajornar projectes ni desitjos. Te n’adones que ho has de fer i decidir-te a acabar o endreçar el que tens pendent de dir o de fer, per desprès gaudir plenament del temps que quedi.

El viatge no s'acaba mai. Només els viatgers s'acaben. I fins tot ells poden perdurar en forma de memòria, de record, de relat. Quan el viatger s'ha assegut a la sorra de la platja i ha dit: "No hi ha res més a veure", sabia que no era així. El final d'un viatge no és més que el començament d'un altre.
-"José Saramago"-.