70 ANYS DES D’EL 23 D’ABRIL DE L’ANY 1953. CASAMENT DELS MEUS PARES.
.JPG)
Històricament pels catalans la Diada de Sant Jordi és una jornada que reivindica la tradició i la cultura catalana, per tal com se celebra amb el costum de regalar una rosa vermella a l’estimada, mentre ella li regala un llibre a ell, convertint-se així en el Dia de la Rosa i del Llibre, símbols de l’amor i la cultura.
Per aquesta raó els meus pares van voler escollir la Diada de
Sant Jordi, de l’any 1953, per casar-se, segellant en aquest dia, el dia més
bonic de l’any, el compromís d’iniciar la vida plegats. Reivindicant, també el
seu compromís amb la llengua catalana, confeccionant les participacions i el
menú de casament en català.
La cerimònia es va oficiar a la Basílica de Santa Maria de
Vilafranca, que va estar acompanyada a l’orgue per mossèn Josep Maideu Auguet.
En acabar, amb la família i amics, van encaminar-se al restaurant Parc Tívoli
(avui ja desaparegut) per compartir tots plegats el dinar amb la corresponent
sobretaula, que sembla va allargar-se bastant. Iniciant tot seguit el seu
viatge de noces, en què no va faltar anar a Montserrat per tal de complir amb
el refranyer: “Si vols estar ben casat, porta la dona a Montserrat”.
Passant després per Barcelona, on van pujar a la muntanya del Tibidabo, allí els
podem veure en la foto al costat de l’escultura de la imatge del Sagrat Cor,
abans de la seva ubicació actual al cim del Temple Expiatori del Sagrat Cor. Continuant-lo
tot seguit visitant diferents ciutats.
Malauradament, aquests dies de felicitat van durar poc,
concretament 85 dies és el que van viure junts fins al fatal accident de
circulació que va patir el meu pare el dia 17 de juliol, en que va sortir de
casa seva després de dinar, per no tornar-hi mai més.
Va ser un cop molt dur i la meva mare, tot i que ara ja han transcorregut 70 anys, encara hi ha moments que tinc la impressió que no ho hagi volgut acceptar. Ja de gran, en alguna ocasió m’ha parlat de com es va sentir de sola i al mateix temps molt trista. Com també m’explica els pocs moments i anècdotes viscudes, com del dia en que es van conèixer durant un partit al camp de futbol del Vilafranca. Un dels seus primers balls, durant la Festa Major de l’any 1952 al Centre Artístic del Penedès, l’Agrícol. Dels llocs que van visitar en el viatge de noces, la felicitat del meu pare, les coses que planificaven tots dos junts. En una d'aquestes planificacions que, fa poc temps va dir-me, és que els hagués agradat tenir tres fills, dos nens i una nena, i fins i tot havien triat el nom de cada un, Lluís i Jordi els nens i Montserrat la nena. Quan m’explica aquestes intimitats, sembla com si fossin algunes de les confidències que té guardades per a ella i en dir-me-les, és com si estès traint el seu record.
Sigui com sigui, la seva vida ha estat molt difícil, ja que l’any 1953 i amb tant sols 20 anys, va passar d’estar soltera, casada, vídua i mare, en aquest ordre. Tot i això, va poder tirar endavant la família a base de treball i esforç, però també de privacions i sacrificis.
