Quan era petit, a casa vivia amb la mare i els seus pares. Ells van anar-hi
a viure a causa de la defunció per accident del meu pare, abans que jo nasqués.
Tot i que l’avi Joan Plans va morir quan jo sols tenia 11 anys tinc alguns records d'ell. L’altre avi, que és
deia Pau Hill, quan vaig néixer ja portava mort 28 anys, a causa de la tuberculosi.
L’avi Joan era ebenista, a més també feia de porter el cine Bolet (on actualment
hi ha el teatre Bolet). Recordo que de molt petit, eren encara els anys 50, molts
diumenges, sobretot d'hivern, desprès de dinar anava al cine amb ell, ja que en
ser un dels porters podia entrar de franc.
Sortíem de casa a les tres, just desprès de dinar, tot i que la sessió de
tarda no començava fins a les quatre. Primer passàvem pel Bar Sport (actualment
és on hi ha el Grill), i allà ell demanava un cafè amb “gotes”. En aquells
temps als bars es fumava i, sobretot els dies d'hivern, quan s'entrava semblava
que hi hagués una boira espessa. Tot estava impregnat d'aquella olor
característica i diferent, barreja del fum de les cigarretes i l'olor dels
caliquenyos, acompanyats de la flaire de la màquina de cafè. La majoria de les
taules eren plenes d'homes que parlaven alçant la veu, com si la seva conversa
l'hagués d'escoltar tothom del voltant. També hi havia taules on es jugava amb
unes fitxes que em van dir que eren del dòmino, jo recordo que m'ho mirava a
certa distància i no entenia res del que feien, i molt menys com podien passar
en un moment d'estar tranquils i en silenci a començar a escridassar-se entre
ells.
Ens asseiem en uns tamborets alts i rodons, els peus eren com de ferro
brillant i el seient rodó, de fusta negra,
posats al voltant de la barra rodona, que era situada a l'entrada del bar. Per
pujar-hi m'havia d'ajudar d'un altre tamboret per tal de poder-hi seure, com
que el tamboret era alt i els meus peus no arribaven a la barres rodones de
ferro que hi havia, les cames em quedaven volant, penjades, també m'agradava donar
voltes i voltes assegut damunt d’aquella cadira tan especial, mirant el sostre
i tot el bar. Quan el cambrer de darrera de la barra duia el cafè a l'avi, a mi
en donava un terròs de sucre. Jo el feia servir per sucar-lo al cafè, em feia
molta gràcia veure com pujava el líquid negre pel sucre blanc i quan m'arribava
als dits el treia i me'l posava a la boca, era dolç, calent i amarg al mateix
temps. Desprès l'avi encenia un dels cigarrets que ell mateix es feia i mentre
el fumava, de xarrup en xarrup s’anava bevent el cafè, i quan n'hi quedava poc
demanava les “gotes”, el cambrer li posava, a la mateixa tassa, una miqueta de
conyac. Semblava fet a mida, li durava el mateix el cigarret que el seu cafè
amb “gotes”.
A la sortida del bar, giràvem pel primer carrer a l'esquerra i ja des de la
cantonada es veia la cua de persones que estaven esperant que s'obrís la guixeta
per comprar les entrades del cine. Em feia sentir important això d’anar amb el
meu avi i entrar directament sense fer cap cua i, a més, poder ser el primer de
tots.
Un dia recordo que a la mitja part havia anat amb ell fins on eren les
màquines de cine, al pis de dalt de tot. Per arribar-hi s’havia de pujar per
una escala estreta i petita, tan sols tenia sis o set graons de fusta, al
capdamunt havia una porta, també de fusta, que en obrir-se cap a fora
t’obligava a baixar dos graons per poder entrar a dins. Va ser molt emocionant
i també divertit. Allí hi havia dues persones que ho feien anar tot. Era una
habitació petita i quasi a les fosques, les bombetes estaven envoltades de
papers que dirigien la llum cap al terra. El centre de l'habitació estava ocupat
per les dues màquines de cine, i a les parets dels costats prestatges plens de
unes capses grans, rodones i metàl·liques.
A la paret del davant de les màquines es veien uns forats petits amb vidre,
dos d’ells estaven davant del que eren
els projectors de les màquines, els que feien que poguéssim veure la pel·lícula
a la pantalla del cine. Em van deixar mirar per un dels forats i em va semblar
volar per damunt de tota la gent que era asseguda sota meu. Al terra de
l'habitació hi havia un cubell ple de trossos de pel·lícules. Un dels homes em
va ensenyar a posar-les davant de la llum per mirar les imatges. En veure la
meva cara de felicitat, va agafar unes quantes tires i me les va donar, jo no
m'ho podia creure, tot de trossets de pel·lícules que ara eren meus. Vaig mirar
la cara de l'avi, ell també reia amb ganes.
Quan l’endemà ho vaig explicar als meus amics, i també vaig ensenyar-los
algun trosset de pel·lícula, em vaig sentir important, havia fet una cosa
diferent que ningú no havia fet encara, i tot gràcies al meu avi Joan.
