Estimats germans de sac !. Companys tots d'espardenya i carretilla !. Membres i ex-membres del ball que no balla !
Aquestes van ser les primeres paraules del nostre parlament en la trobada de diables del 1995 que ens va tocar organitzar a nosaltres. Tot just ara fa vint-i-tres anys.
Però com que avui ens dirigim a un públic més ampli, caldrà cuidar les formes, i procurar aplicar els criteris del llenguatge inclusiu i no sexista. que potser no sabrem utilitzar prou correctament.
Així que, bona tarda a tothom !
Aquesta senzilla paraula, TOTHOM, que per a molts de vosaltres serà una expressió habitual, respectuosa amb la moderna norma i, curiosament, sense traducció al castellà, a nosaltres ens transporta en el temps a recordar el primer setmanari vilafranquí íntegrament en català a l'època franquista, coetani amb la nostra etapa de diables, i en què alguns de nosaltres vàrem tenir l'honor de col·laborar.
Donant a tothom per saludat, intentarem explicar com va començar tot plegat ara fa cinquanta anys ... mig segle ... es diu aviat ... . És el temps que ha passat des que el 1968 la nostra colla, els Rosakys, es va vestir per primera vegada de diable.
Hem de posar en funcionament la xarxa neuronal per arribar a recuperar dels somnis dels temps els nostres primers passos com a diables, amb les aportacions de tots els qui vam ser protagonistes d'aquells fets del 68, menys en Joan Balaguer, el Cabra, en Josep Maria Parera i en Julià Font, que també eren llavors entre nosaltres i que, malauradament, ja fa temps van penjar la capa i la forca per sempre.
En aquell temps, abans que els anys ens regalessin aquest bonic color platejat de cabell amb clarianes, i el no tan atractiu perímetre abdominal, amb l'inconformisme i neguit propis de l'adolescència, ens va semblar que el ball de diables estava en decadència. Tots a la colla érem catalanoparlants, però els diables seguien recitant majoritàriament en castellà. Nosaltres vivíem intensament la nostra Festa Major, mentre els diables eren unes persones contractades, que cobraven per fer la seva feina, alguns d'ells fins i tot collidors temporals de raïm, llavors coneguts com a "sagarretes". Aquesta trista realitat, va fer decidir-nos a proposar a l'ajuntament un nou projecte de colla de diables, en un intent de donar-li un caire més popular i amb la llengua catalana com a prioritat, de manera que deixés de ser una manifestació religiosa i institucional.
La nostra proposta seria la de substituir tots els integrants del ball, ajustant el nombre de diables als de tota la nostra colla natural, com era costum en aquells anys i, naturalment, sense cobrar res per les nostres intervencions que faríem per devoció a la festa, com havien fet uns anys abans els bastoners d'acció catòlica i tal com va fer el mateix any 68 la colla de panderetes que enguany també celebra el seu 50è aniversari, juntament amb els capgrossos.
El pas següent va ser exposar la nostra visió trencadora dels diables a qui vindria a ser l'actual Consell de la Festa Major, en aquell temps personificat en un únic home, cap de la policia local i de protocol de l'ajuntament: el senyor Eustaquio Parrilla ... a qui potser la història no ha tractat amb prou justícia. Més autoritari i resolutiu que no ponderat, era la pedra angular de la Festa Major, fill de Santa Cruz de Mudela, ex-soldat de la División Azul i, paradoxalment, gran aficionat als castells. El nostre actual alcalde, en Pere Regull, va dir el 2011 que va ser el senyor Parrilla qui s'espavilava perquè sortissin tots els balls de la festa major i que sense ell potser ara no hi hauria Festa Major. Ens sembla difícil creure que no hi hauria Festa Major, però el cert és que, sense aquest personatge, sens dubte hauria evolucionat d'una manera diferent. El cas era que, fer aquest nou plantejament al senyor Parrilla, no era pas una gestió pacífica, perquè sabíem prou bé que ell tenia un punt de vista ben diferent al nostre sobre el moviment catalanista, malgrat el qual, no va posar cap impediment a la incorporació de la llengua catalana al ball de diables, idioma de tots els seus conciutadans, que ell mateix parlava, tot i que va imposar-nos la condició de passar per la seva censura els versots a recitar. De la mateixa manera que considerem just reconèixer els mèrits del senyor Parrilla en el procés de la festa major, caldrà aclarir també que no va ser ell qui va proposar aquesta renovació del ball de diables, com erròniament ha escrit algú, sinó que va ser per iniciativa de la nostra colla, els Rosakys.
Amb el vist i plau de l'oracle de la Festa Major, vàrem posar fil a l'agulla per resoldre l'apartat logístic. Abans de res, calia triar el vestit. No ens agradaven aquelles granotes vermelles amb unes caputxes mal girbades, i en volíem un de nou i trencador. Després de decidir que la indumentària seria d'arpillera (una roba de sac tant innovadora com calorosa i irritant), ens va semblar que també calia incorporar una capa, i així protegir-nos millor de les espurnes. Perfilada la idea, vam adonar-nos que fer els vestits seria molt més laboriós del que imaginàvem, perquè ningú podia assumir tot el procés. Així que, encarregant les granotes a Confeccions Mercader, de la plaça Constitució, les capes al sastre Rafel Geli, del carrer Consellers, a Sacs Conesa i a l'artista Carles Munts per decorar-les, i amb les banyes omplertes amb escuma pel Ton Bolet als baixos de l'ajuntament i cosides pel sastre, vam aconseguir finalment els nostres primers vestits de sac. Per aquelles coses de l'edat, a la capa portàvem dibuixat un rat penat i el símbol "fes l'amor i no la guerra", representatiu dels incipients moviments hippies i antimilitaristes de l'època. La resta va ser ben senzilla. Pel que fa a les espardenyes, només calia passar per la botiga del carrer Indústria, on la senyora Balanyà et prenia la mida. Les forques eren les mateixes del ball anterior i només calia repassar-les de pintura. I dels dos tabals no calia preocupar-se'n, perquè els llogava cada any l'ajuntament, tot i que eren molt matussers i costava de fer-los sonar.
Amb tota la part logística ja resolta, i decidit que recitaríem íntegrament en català, ens quedava per concretar quin havia de ser el nostre missatge. Però per entendre millor les dificultats d'aquest aspecte, ens hauríem de situar a l'any 68. Es respiraven uns aires molt diferents als d'avui al mateix temps que el fum de les nostres primeres carretilles amb aquell olor a sofre i potassa. Arreu del món es vivien temps convulsos en què semblava que tot havia de canviar: la guerra del Vietnam, la primavera de Praga, el maig francès, el moviment hippies, etcètera, mentre que al nostre petit país la situació era ben diferent. Tot i que ETA havia començat la seva escalada d'atemptats, aquí es vivia en una pau aparent sota la dictadura del General Franco i el català era un idioma prohibit en tots els àmbits públics i oficials. El mateix any 68, en Joan Manuel Serrat, va ser escollit com a representant d'Espanya al festival d'Eurovisión, i poc després renunciava a participar-hi, perquè no el deixaven cantar en català. Aquesta era llavors la trista situació de la nostra llengua materna que nosaltres, com uns estranys privilegiats, podíem utilitzar, encenent una petita flama cap a la normalització del català, i perquè no, cap a la posterior creació l'any 71 de l'Assemblea de Catalunya, sota el lema de "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia", que tantes i tantes vegades havíem cridat. Els nostres versots, que avui semblen uns innocents i ingenus poemes de jocs florals, recollien aquelles tímides denúncies que podien superar el filtre de la censura municipal, que tot i així, eren les primeres i úniques crítiques que aleshores es feien a l'ajuntament. Conscients del lamentable nivell dels nostres versots després de passar per censura, ens va semblar convenient incorporar alguna cosa més al nostre reper-tori, pel que amb la inestimable col·laboració d'en Josep Maria Masachs, lletraferit diplomat en arqueologia, vàrem recuperar un entremès fet a partir d'anotacions del teatre popular medieval de carrer. Així va néixer l'Acte Sacramental que, amb gran sorpresa i satisfacció per part nostra, s'ha continuat representant durant tots aquests cinquanta anys.
Recordem amb nostàlgia quan vàrem estrenar la nostra llampant indumentària de sac, en aquelles festes majors tan diferents a les d'ara, amb unes matinades en què hi havia més músics que seguidors, amb els nens del Vendrell i la Vella com a colles punteres, mentre que els verds tot just aixecaven els seus primers castells de vuit, i amb una Vilafranca també ben diferent a la d'avui.
Sense cap formació ni recomanació per part de ningú, vàrem agafar per primer cop la forca per petar les nostres primeres carretilles, i a peu d'aquesta mateixa plaça, perquè no hi havien empostissats encara, estrenàvem l'Acte Sacramental i recitàvem els primers versots en català a la història dels diables de Vilafranca, amb les primeres crítiques al consistori. Les carretilles, sempre molt escasses, les portava un de nosaltres en un sarró de roba, que caminava una mica endarrerit. Amb la manca d'experiència, aprofitàvem el viatge al sarró per agafar unes quantes carretilles de cop que ens repartíem per les butxaques. Així armats, després de la tronada d'un dia 29, en Josep Maria Parera va tenir una actuació tan aplaudida pel públic com esperpèntica, i que ens va deixar a tots nosaltres ben astorats. En un moment donat, se li van encendre totes les carretilles que duia a les butxaques que van anar foguejant i petant, mentre ell anava rodolant pel terra de la rambla en un inútil intent per apagar-les. La cosa no va passar d'uns quants forats al flamant vestit de sac, uns blaus allà on li van petar el trons i adonar-nos d'una perillosa pràctica que calia evitar. Recordem també un altre moment, en les úniques sortides que havíem fet com a diables, que vàrem anar dos anys convidats a la festa major de Vilanova, que en aquell temps no tenia ball de diables. Amb la rambla engalanada i plena de públic, nosaltres anàvem davant les autoritats obrint pas amb el foc de les carretilles fins a l'església del cap de munt, on havien muntat una traca i castell de focs semblant a l'entrada de Sant Fèlix. El cap de protocol, el senyor Serra, va demanar-nos que tiréssim alguna carretilla a la plaça de l'església per obrir una mica d'espai per a les autoritats, del qual se'n va ocupar en Pep Navarro, amb tanta mala fortuna, que se li van escapar unes espurnes cap alguna part no prou protegida del muntatge i va començar a esclatar la magnífica traca i esplèndid castell de focs que havien muntat, mentre el capellà i escolans, amb les sotanes arremangades, corrien a refugiar-se dins l'església i les autoritats amb el seguici fugien en direcció contrària rambla avall ... No van convidar-nos mai més.
No ens estendrem en més anècdotes ni records, però ara, arribats a la tardor de les nostres vides, veiem emocionats com, mig segle després, aquella fràgil llavor que vàrem sembrar un dia, ha germinat fins a convertir-se en aquest gran arbre que és avui la família dels diables després de fer-lo créixer al llarg dels anys tots aquells que han vingut darrera nostre, arbre de què nosaltres només en som ara una petita part de l'arrel. Cap de nosaltres es podia imaginar llavors, que potser havíem escrit una pàgina de la història del ball de diables, ni que la nostra aportació hauria pogut arribar mai a tenir aquesta transcendèn-cia per al seu futur, com ara ens han fet saber.
No ens agrada parlar d'ex-diables, perquè creiem fermament que tots aquells que un dia hem tingut l'honor de formar part en algun moment d'aquesta família diabòlica, seguim i seguirem essent diables per sempre, amb una capa virtual penjada al capçal del llit, la forca a mà, i unes carretilles a la tauleta. I així, tantes vegades com faci falta, ens posarem aquesta indumentària virtual, agafarem la forca amb la carretilla muntada, i amb la força de la veritat i la justícia, farem tot allò que haguem de fer i direm tot allò que haguem de dir. A aquesta societat, que és la nostra, li calen sempre diables de guàrdia per denunciar tanta injustícia, incompetència, corrupció, il·legalitat i despotisme. Que mai ens haguem de penedir de no fer-ho !. Que les nostres denúncies cremin sempre més que les nostres espurnes !. Heus aquí el nostre missatge.
No voldríem acabar sense un record per a tots els diables de la història de Vilafranca, en especial, per a tots aquells que no són aquí perquè, malgrat que hi voldrien ser, van penjar la capa i la forca per sempre. I un agraïment a tots els diables que heu passat després de nosaltres per la vostra tasca de continuïtat i evolució d'aquesta tradició bicentenària i, molt especialment, a l'actual colla per haver-nos fet sentir molt més importants del que realment som, pel vostre reconeixement i organització d'aquest immerescut homenatge. Heu aconseguit encomanar-vos les vostres ganes de fer-lo. Gràcies per haver-nos-ho posat tan fàcil.
Gràcies a tohom !
............
Ahhhh ... som Rosakys ... som diables ... potser grans
però els primers catalanoparlants !
Ahhhh ... som Rosakys ... som diables ... potser grans
però sempre amb la forca a les mans !
Ahhhh ... som diables ... som el millor
i per això us desitgem.... una diabòlica Festa Major !
COLLA ROSAKYS
25 d'agost del 2018
