INTOLERÀNCIA BORBÒNICA

                                                  INTOLERÀNCIA   BORBÒNICA

Hi ha casualitats que al llarg del temps es donen en comptades ocasions, no obstant quan aquestes coincideixen són molt il·lustratives per entendre en perspectiva fets passats que són coincidents amb els actuals.

En el número 210 de la revista SÀPIENS, de setembre del 2019, hi ha un molt ben documentat article que parla de la correspondència que van mantenir el rei de França, Lluis XIV amb el seu net i llavors rei d’Espanya Felip V al llarg de l’any 1714, feien referència, principalment, a la guerra amb el catalans i a com afrontar-la. Aquest fet per si sol, ja és d’una gran transcendència per la molta informació que hi ha, si a més afegim que la revista Foreign Policy del 25 de febrer del 2020 parla també de la crisis actual de Catalunya i com s’està afrontant. És molt curiós com en els dos casos hi ha gran INFLEXIBILITAT per part dels monarques castellans envers els catalans i la seva realitat.

Així, el gener de 1714, Felip V escriu al seu avi els motius per castigar als catalans per la seva infidelitat: “Pel que fa a la restitució dels privilegis dels catalans, no és per una qüestió d’odi, ni per un sentiment de venjança, que jo refuso fer-ho, sinó perquè seria destruir la meva autoritat....” Així el febrer del 1714 Felip V li demana ajut militar pel setge de Barcelona: “...4 brigades d’enginyers amb els seus pertrets, a més de 14 batallons, ...dels millors que puguin arribar davant Barcelona el primer d’abril, oferint-vos de pagar-los jo”.

Lluís XIV, li envia tot l’ajut militar sol·licitat, i en una carta del 30 d’abril diu: “Les meves tropes entraran a Catalunya ... aleshores espero que reduireu Barcelona ... Les bombes que hi fareu caure causaran despeses inútils, mataran tan aquells que en aquesta ciutat us són fidels, com els sediciosos. Encendran, sense cap benefici, tots els habitants, i fins i tot potser els dels regnes de València i Aragó”.

Felip V per la seva part informa que donava al duc de Berwich, cap de les seves tropes, la potestat de comandar Catalunya en nom seu i que: “Si els barcelonins, en veure la trinxera oberta, demanen rendir-se, els ofereixi, si és possible, salvar la vida, excepte als caps de la revolta, els quals ha fet massa per no merèixer el càstig més sever. Una vegada la trinxera oberta, obrir foc a discreció, sense condicions. I si porten la seva perfídia, i la seva obstinació, fins a deixar-se assaltar, sotmetre’ls amb el màxim rigor”.

Finalment l’1 d’agost Lluís XIV li demana en aquesta carta que reflexioni: “Ja us he comunicat el que penso de la vostra severitat envers als habitants de Barcelona, i, malgrat que em sembli justa, us he de confessar que esperava que serieu sensible a la ruïna, absoluta, d’una vila important, i a la pèrdua de molta gent valenta, que fareu morir per castigar als rebels, i, per sobre de tot, que el sentiment cristià us portarà a ser clement .... permeteu al mariscal Berwich oferir als de Barcelona una capitulació honorable. Estic lluny de proposar-vos que els torneu els privilegis, però perdoneu-los-hi la vida, i els bens que els pertanyen”.

Davant aquesta petició, Felip V respon: “Penso que Vostra Majestat estarà satisfeta del nou poder que he enviat al duc de Berwich ...concedeixo la vida a tots els que seran dins Barcelona, quan la vila es rendeixi. També concedeixo, als catalans que siguin a la vila, tots els bens que els pertanyen...”.

Ara ens situarem al discurs de Felip VI del 3 d’octubre del 2017, segons la revista Foreign Policy aquí suggereix que encara no ha entès com d’inadequada resulta la inflexibilitat per abordar el moviment independentista català. A més, és ella, la inflexibilitat, la veritable causa que no se solucioni el conflicte català ja que s’interposa en la via del diàleg amb la seva política de “tolerància zero”.  En la seva compareixença institucional va condemnar els independentistes catalans acusant-los de imprudents i que les seves accions els havien col·locat fora de la llei de la democràcia. En cap moment va condemnar les brutals càrregues ni la violència policíaca. En aquest discurs va obtenir popularitat a Espanya, però al mateix temps va alimentar l’independentisme.

En ambdues ocasions hi ha el mateixos protagonistes amb la mateixa causa: ABSOLUTISME.

AVERGONYINAMENT

                                                         AVERGONYINAMENT

Què entenem per memòria històrica?: És allò que ens ha arribat?, o és allò que ha existit?.

El que ens ha arribat, en cas de ser documentació escrita, està contaminat a causa de qui l’escriu, aquest sempre és el guanyador. Podríem afirmar que sabríem el mateix si poguéssim contrastar-ho amb tot el que haurien escrit els perdedors?.

És cert que no podem saber-ho tot, per aquets motiu ens cenyim al que sabem i que hem pogut esbrinar amb documentació oficial i també als relats dels protagonistes, que ho han viscut i patit, i que segueixen vius. Tot i això, en la majoria dels casos no en volien parlar, i en certa manera van ser ells els causants de no deixar més constància del que havien sofert, ja que van callar per no allargar a les noves generacions el record de l’agonia que havien viscut.

Actualment les persones que estan davant d’organismes públics fan el que poden perquè no es perdi, almenys en part, tot aquest llegat de patiment, menyspreu, silencis, oblits, resignacions, exilis, pors, vergonyes.... I malgrat tot, el que tan sols poden fer és tirar endavant un reconeixement dels fets dels que se’n té constància, amb documentació oficial del que va succeir. N’és un exemple la Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes del franquisme, aprovada pel Parlament de Catalunya, on es declaren il·legals els tribunals de l'Auditoria de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació, aquell que va actuar a Catalunya entre l’abril de 1938 i el desembre de 1978. No obstant, penso que la paraula que millor defineix aquells tribunals hauria de ser: IL·LEGITIMS.   

També s’han invertit moltes hores, esforços i recursos econòmics en cercar i documentar tot el que va passar en el decurs d’aquells anys. Tasca molt feixuga i no sempre agradable de fer ja que les persones que ho han sofert, com ja he comentat, senten pànic en recordar-ho, tenen por de comunicar-ho o remordiment per haver-ho viscut. Noten encara vergonya al seu entorn, pateixen el seu propi calvari amb silencis, resignacions i acceptacions del seu propi destí, és el que podríem denominar AVERGONYINAMENT. Aquesta sensació de no ser digne d’estar entre els altres, els que ho han fet bé, que han guanyat i ara poden menysprear tots els demés, els que han perdut. Tenir por, no tan sols de comentar-ho o explicar-ho, sinó també de recordar-ho ells mateixos, ho han convertit en una part de la seva vida que sembla no haver existit mai. Amb la temença de que si ells ho deien, encara que fos tan sols en l’àmbit de la família, algú més ho podria saber, dir-ho i que tot plegat acabés arribant a oïdes dels “altres”. Aquest és un sentiment el que arriba fins al moll de l’ós, que anul·la com a persona i que fa sentir no mereixedor de res, ni tan sols de servir als “altres”. Un sentiment que tot el que penses, sents i fas ha de tenir el seu vist i plau, la teva existència s’ha reduït a ser invisible, ser servil, ser insensible als menyspreus i sord a les paraules que sents, fins a desposseir-te de tota la teva dignitat. I així fins arribar a creure’t que no tens cap dret.

D’entre aquestes persones voldria recordar al meu avi Joan, el pare de la meva mare. Tan sols és un record molt llunyà, ja que mai deia res d’aquells dies viscuts al front, ni parlava d’amb qui va estar, en quines condicions, com va combatre, ... res, com si no hagués passat. Ell va anar al front de l’Ebre amb 34 anys. Deixant dona, una filla de 5 anys i la petita de mesos. Com també la mare i germanes, al marxar no era conscient que mai més les tornaria a veure, doncs es van exiliar i ja no van tornar. El van fer presoner i va anar a parar a un camp de concentració de León. De l’estança allí tan sols recordo, amb prou feines, que vaig escoltar com un dia explicava que els feien formar despullats al pati, en ple hivern i que amb una mànega d’aigua els “dutxaven”. Feia tan de fred que es quedaven garratibats, sense alè ni mobilitat. El que sí recordo millor es quan la meva àvia deia que va haver de fer molts viatges a l’Ajuntament per tal d’aconseguir els “avals” necessaris per alliberar-lo. Un cop aconseguits, el seu cunyat Jaume el va anar a buscar. Quan va arribar a Vilafranca, venia tan brut i ple de polls, que li va fer treure la roba a l’escala i portar-li una palangana amb aigua calenta perquè es rentés, amb roba per canviar-se. Tot i això, seguia fent una ferum especial que fins al cap d’alguns dies no li va començar a desaparèixer. A més, va arribar prim, desnodrit i malalt. De fet, ja mai més va fer res de bo, tenia una infecció als pulmons i el cor molt debilitat. Va ser aquesta una altra de les formes de reprimir els perdedors, de de les malalties cròniques que portaven molts dels que van tornar, de manera que quedaven limitats per poder treballar i, a més, era una forma de mantenir sotmesa a tot una generació, mai més cap d’ells tornaria a queixar-se ni protestar. L’avi va morir a conseqüència dels problemes pulmonars que patia, jo tenia 11 anys i encara tinc a la memòria les botelles metàl·liques d’oxigen que ens portaven a casa perquè pogués respirar.

En el col·lectiu dels oblidats n’hi ha molts, i moltes diverses i diferents formes i maneres, tan per acció directa com indirecta. N´hi ha que van perdre el treball, ja no eren dignes de desenvolupar-lo, no pensaven igual, eren diferents. N’hi ha que van marxar a l’exili deixant tot el que tenien per tal de poder salvar la vida. N’hi ha que van anar de voluntaris a combatre lluny de la seva llar, per redimir la seva falta. N’hi ha que van perdre els seus bens, per no ser mereixedor de tenir-los. N’hi ha que, per sempre més, van anar amb el cap cot, amb la por de ser qui eren. N’hi ha que van haver de renegar dels seus principis i tot i així no eren ben vistos. També n’hi ha que van perdre la seva honestedat per tal de sobreviure. N’hi ha que van ser humiliats tan sols per ser més intel·ligents que els seus botxins. N’hi ha que els van anar a buscar a casa seva i mai més van tornar, tan sols pel que pensaven, i les seves famílies van quedar sense resposta a les preguntes: per què i on està. Alguns van trencar els lligams familiars per sempre més, per adaptar-se al nou entorn. N´hi ha que van trair una amistat per una gratificació pírrica i esporàdica. N’hi ha que van veure com qui rebia les lloances i gratificacions del seu esforç eren uns altres. Pares que veien com els seus fills els marginaven per ser els seus descendents. Fills que sentien aquesta resignació amb frustració, silenci i ràbia continguda. Els qui van canviar el seu entorn, aquell indret que estimaven, perquè no acceptaven la nova societat basada en la por i la prepotència dels qui havien guanyat. Encara n’hi ha que tenen por de reclamar fins i tot als seus familiars difunts, no sabent on es troben enterrats, és la que es podria denominar “la repressió dels morts”. Sol·licitar un certificat de defunció suposava si eres dels perdedors haver de pagar 8 pessetes, contra el 25 cèntims dels altres. Hi havia ostentació en fer veure el que significava ser víctima guanyadora amb enterraments pomposos, les víctimes perdedores en foses comunes.

La repressió va ser una eina més de l’estat guanyador, la més utilitzada, ja que va crear tot una generació de persones sense ànima i sense esperit, gent que va malviure amb por i silenci els dies, amb resignació, sense ganes de reclamar i amb el cap cot.

Aquesta sensació és el que ha titulat aquesta reflexió, batejant-la com: AVERGONYINAMENT, que no l’hem de confondre com AVERGONYIMENT que és tenir sensació d’avergonyir-se. Aquesta generació penso que no hauria de tenir cap sensació d’avergonyir-se, tot i que li van fer creure que sí. Per aquest motiu he utilitzat aquest mot sense definició i que voldria definir com la sensació de crear-te una falsa vergonya, una vergonya imposada que es tan potent que t’arriba a esborrar tots els records i vivències que hagis tingut durant aquest temps, deixant-te’ls empaquetats en el racó dels oblits cerebrals.