-1- BESAVI JOAN TORNÉ GARRIGA
Tots tenim vuit besavis i
pràcticament de cap d’ells no en sabem res, sovint perquè quan
hem nascut ells ja són morts, o perquè hem viscut geogràficament
separats i, en el cas que els haguéssim arribat a conèixer, tan
sols ens en quedaria un record llunyà, possiblement el resultat de
les fotografies que ens hagin arribat o el record del que els
familiars ens hagin pogut explicar.
Jo no n'he conegut cap,
quan vaig néixer ja havien mort. Ara, de gran, he començat a cercar
qui eren, on havien nascut, quants germans tenien, si sabien llegir i
escriure, com es guanyaven la vida, quants fills van tenir, ... i com
aquestes moltes altres preguntes i ningú a qui poder-les adreçar,
per llei de vida ja no queda cap parent viu que els hagi conegut. Tan
sols hi ha la possibilitat de fer una reconstrucció de la persona a
base d'indagar als arxius eclesiàstics, municipals i notarials. El
problema més gran ha estat cercar la ubicació dels documents en un
o altre arxiu, els indrets on havien viscut són actualment llocs
deshabitats i abandonats, alguns per manca de conservació s'han
deteriorat i d'altres simplement han desaparegut a causa de les
guerres.
A continuació compartiré
la reconstrucció de qui va ser el pare de la meva àvia materna, el
besavi JOAN TORNÉ GARRIGA *1869 +
1919.
D’entrada cal comentar
que molts dels llocs on va viure, indrets que havien estat nuclis
habitats, ara tan sols compten amb vestigis de cases enrunades, en el
millor dels casos construccions que han estat refetes i que ara són
segones residències.
Tota la vida del besavi
Joan va transcórrer a la província de Tarragona, més concretament
a la comarca de l'Alt Camp. Va néixer en el lloc que denominaven
“Porxo de Romanill”, dit així per estar prop del Torrent de
Romanill. Eren un grup de cases on vivien els pagesos que treballaven
per la finca de Cal Llenes. Segons han explicat persones que han
viscut de sempre en masies properes, aquesta masia era considerada la
millor casa de tota la província de Tarragona. Als anys setanta els
terrenys d'aquesta finca es van parcel·lar per fer-hi una
urbanització. Avui en dia la casa pairal està abandonada.
L'administració del lloc
corresponia al municipi de Montagut, avui agregat a Querol.
La primera referència
escrita del besavi Joan s'ha trobat a la pàgina 30 del llibre V de
Baptismes de l'església gòtica de Sant Jaume de Montagut. En el
registre es detalla que el dia 26-01-1869 va ser batejat amb els noms
de JUAN PABLO JOSÉ un nen fill de Josep Torné difunt, natural de
Pontons i Magina Garriga de Bonany i veïns d'aquesta. Sent els seus
avis paterns Magí i Josepa difunts i els materns Francesc difunt i
Paula Bigaire. Els padrins van ser Josep Torné solter, germà del
batejat i Paula Bigaire avia, veïns tots d'aquí.
Quan ell va néixer, el
seu pare, Josep Torné Ferrando, de 62 anys, ja feia més de tres
mesos que havia mort, el 23-10-1868. Va ser el darrer fill d’un
matrimoni que en va tenir tretze, dels quals l’any del seu natalici
ja n’havien mort cinc, per ordre cronològic amb el seu germà viu
més proper es portaven onze anys.
Pel que sembla, van
seguir vivint a la mateixa casa, la del Porxo de Romanill, uns quants
anys fins que es van traslladar a una masia del poble de Marmellar,
l’anomenada de cal Guineu, on vivien i havien de treballar, de
forma que, de ben petit, el Joan va començar de ragatxo fent tot el
que li manaven. Els germans més propers que havien marxat de casa
estaven a Selma i a Valldosera.
Havia de ser en aquests
indrets on lluitava per la vida diària on va conèixer l'Àngela Via
Segura. Aquesta vivia amb els seus pares i germans, a la masia
coneguda en aquell temps com a can Via, nom que li venia de Joan Via
Colomé, avi de l'Àngela, que havia estat qui l’havia construït.
De la coneixença dels dos joves en devia venir l’estimació perquè
el 9 de gener del 1892 es van casar a l'església de Sant Cristòfol,
al poble de Selma, ell tenia 23 anys i ella tot just 18, però tenien
per davant tota una vida d’il·lusions. El Joan s'havia lliurat
d'anar a fer el servei militar -llavors en deien anar a servir el
rei- per ser fill de vídua, s'havia estalviat la possibilitat
d'haver d'anar a la guerra del Marroc.
Van anar a viure com qui diu tan sols amb el que duien posat, el domicili dels joves va ser l’indret conegut com Mascorrubí, una gran casa prop del poble d'Aiguaviva, una masia de notables dimensions que acollia tres famílies, a més del jove matrimoni. Allí hi tenien estada i lloc de treball com a pagesos, un entorn dur i sense cap mena de comoditat, sense ni electricitat, ni aigua corrent, per suposat sense gas. Allí van néixer els seus set primers fills i tots es van criar sans i forts. En arribar l'any 1909 van anar a viure a la masia de Can Via, la casa que havien construït els avis de l'Àngela. Allí la parella tindria encara dos fills més. En l'actualitat aquesta masia encara és dempeus i es coneix com a can Fesol, segons m'havia explicat la seva filla Joana el topònim “fesol” hauria vingut d’una petita inflamació –amb la forma d’aquest llegum- que el seu pare tenia a la geniva de dalt. També havia explicat que quan el seu pare amb els germans grans anaven al camp, les filles petites els seguien amb un petit cove de vímet per recollir les pedres que ells feien sortir desprès de passar l'arada, aquestes pedres les tiraven darrera dels marges de pedra seca i servien de drenatge. D'aquest treball en deien anar a “espetracar”.
No s'ha pogut esbrinar
com hi van anar a parar, tal vegada perquè el pare de l'Àngela, que
havia enviudat, va marxar amb el seu fill petit a viure a Igualada i
els va deixar la casa. De moment no ho sabem del cert.
I aquesta va ser la seva
vida fins que el 17-01-1919 a causa de la grip va morir, a casa seva
i envoltat de la seva família. Va ser enterrat al cementiri de
Selma. Quan el poble va ser abandonat, les seves restes les van
traslladar al cementiri de Pla de Manlleu on avui reposa juntament
amb l'Àngela, qui va ser la seva companya, esposa i la mare dels
seus nou fills, que potser haurien estat més de no ser per aquella
malastruga grip, la mal anomenada grip espanyola.
Ell no va poder anar mai
a l'escola, quan va morir no sabia ni llegir ni escriure, no obstant
això, sí que tenia uns principis i unes prioritats molt clares.
Creia en la força de la família i com aquesta havia de ser gran,
molt gran, aquest va ser el motiu de tenir molts fills, els fills
eren el futur i l'esperança.
En aquest entorn, dur i
sense comoditats, tenia també molt interioritzada la força del
treball, aquesta convicció era essencial ja que estava convençut
que el seu treball i el seu esforç havia de servir perquè els seus
fills visquessin millor del que ell havia arribat a viure.
Valgui aquest petit
homenatge al besavi JOAN, i a totes les persones que van viure en un
temps i en unes condicions que ara ens sembla quasi impossibles
d'imaginar, malgrat que si nosaltres ara som vius i gaudim de unes
comoditats i un entorn millor, sens dubte és gràcies al seu
sacrifici, abnegació, convicció i esforç.