65.000.000 d’EUROS
Les persones, totes, tenim
somnis, desitjos, esperances, ganes de fer..., que mai s’arribaran a complir.
Tot i això, ens agrada pensar-hi, ja que mentre ho fem ens transportem a una
realitat paral·lela, diferent i meravellosa que pren forma durant uns instants
dins la nostra imaginació.
Quan parlem d’aquests somnis amb
familiars, amics i coneguts, en algun moment sorgeix un dels desitjos habituals,
voldríem que ens toques la loteria. És a dir, ens agradaria tenir una entrada
de diners, dels que arriben sense cap esforç. Llavors, quan diem el què en faríem,
es comenta, principalment, pagar tots els deutes, ajudar a la família, gaudir
de més temps lliure, satisfer algun caprici... Tal vegada, aquestes
coincidències passen perquè tots vivim d’un sou que guanyem desprès de dedicar-hi
quasi la meitat de les hores del dia. És una remuneració a canvi del nostre
temps, que ara al 2020 pot ser d’uns 30.000 euros anyals de mitjana, tot i que
també podrem trobar-ne d’inferiors. Acceptarem aquesta xifra donant per fet que
podrem viure amb aquests ingressos anyals. A continuació realitzarem l’exercici
matemàtic de dividir la quantitat de 65.000.000 d’euros entre 30.000 euros i obtenim
de resultat 2.166. Aquest són el anys que hom hauria de viure, sense gastar res, per arribar a tenir
els 65 milions d’euros que el rei emèrit té en el compte d’un banc situat en el
que es coneix com àmbit extraterritorial, és a dir en un lloc que està fora de
tota jurisdicció, també conegut com paradís fiscal.
Si ho mirem amb perspectiva
històrica i anem retrocedint 2.166 anys a partir de l’any que estem, el 2020, arribaríem
a l’any 146 abans de Crist. Vol dir que aquesta hipotètica persona, hauria
d’haver nascut en els anys que a Egipte governava el rei Ptolomeu VI. El temps
que a Roma Publi Corneli Escipió Emilià, militar i magistrat de Roma, va
comandar les tropes que van destruir la ciutat de Cartago. L’època que Xina s’havia
iniciat la construcció de la Gran Muralla. Quan a la Península ibèrica les
tribus autòctones eren derrotades per l’exercit romà, que poc desprès l’any 143
A.C. va arrasar Numància iniciant tot seguit el que es coneix com el període de
la romanització.
Jo no sé si mai arribaré a tenir
un capital tan elevat, ja que per aconseguir-lo treballant, com he explicat,
hauria de viure més de 2.100 anys. El que sí sé és que qui els té no els podrà
gastar en aquesta vida, llevat que sigui immortal, cosa no crec en absolut. Per
acabar-ho d’embolicar, resulta que qui els té, el rei emèrit, els ha
aconseguit, evidentment, sense treballar i a més sense declarar per tal de no
haver de pagar impostos ni donar explicacions de la seva procedència. Aquests
fets, per ells mateixos prou vergonyosos, són a més delictius, no tan sols per a
ell, sinó que ho són i molt més per als súbdits que li han permès fer-ho i
amagar-ho, ells són els veritables voltors-paràsits del sistema, ells perpetuen
que la corrupció es mantingui en la societat, sense importar-los qui estigui
manant, ni els temps que transcorren. Ells estan tan arrelats en tots els
estaments burocràtics que és impossible guanyar-los, entre ells es defensen i
es recolzen tota vegada que saben que controlen tots els mitjans de poder: comunicació,
justícia, policia, capital.
Aquest FONS OFFSHORE amb 65
milions d’euros, a nom del rei emèrit i com primer beneficiari el rei actual, ha
transcendit a l’opinió pública gràcies a la publicació del dia 14-03-2020 en el
diari The Telegraph, un mitjà aliè, tota
vegada que els d’aquí no n’havien fet cap comentari. Un cop ja sabut, la
monarquia ha volgut netejar la seva imatge fent un exercici de blanqueig que
els mitjans afins han lloat immediatament. Així ha reconegut que, com a
principal beneficiari, des de l’any 2019 el rei actual ja estava al corrent de l’import
dipositat en aquest dipòsit (que deu ser tan sols una petita part de la fortuna
total). Tot seguit, fent un exercici de gran hipocresia i de cara a la galeria,
ens pren una vegada més per súbdits-aborregats en dir-nos que ha renunciat a l’herència
que li pugui llegar el seu pare i això sense ni tan sols mirar-se el Codi Civil,
que diu que no es pot renunciar a una herència que encara no ha estat causada, es
a dir que mentre el seu pare sigui viu no pot fer aquesta renúncia. A més,
també hem de tenir present que en el cas que aquesta renúncia l’hagués fet
correctament, només ho seria dels bens declarats legalment, mai en cap dels
casos es contemplarien els bens que estiguessin dipositats en societats ubicades
en paradisos fiscals. El que deixa a l’aire, quan arribi el moment, és saber a
què renunciarà, ja que no es pot renunciar tan sols a una part de l’herència,
aquesta renúncia hauria de ser per la seva totalitat.
