MASCORRUBÍ

Fotografia actual, sota dibuix del mateix lloc.

El primer cop que vaig veure escrit aquest nom va ser en el Registre Civil de Santes Creus en que es fa constar, entre altres, que: “Juan Torné Garriga ... domiciliado en este distrito y masia Mascorrubí, ...  inscribe en el Registro Civil una niña y como padre de la misma declaró: Que dicha niña nació en la casa del declarante a las dos horas del día uno del actual”.

La nena era Juana Torné Via, la meva àvia, i la data a que es refereix és 1-10-1906. Val a dir que en el moment d’aquesta troballa, malauradament, ja era morta i en vida mai n’havia parlat d’aquest lloc, això fa pensar que devia ser molt petita quan la família van marxar per traslladar-se a viure a la masia de Can Fesol, i no en recordava res.

Preguntant, vaig localitzar on era situada. També documentació que parla que va ser un “MAS” important ja documentat l’any 1309 en que hi habitava Bernard Belalberch.  Actualment està del tot abandonat i en un estat lamentable, tal com es pot apreciar a les fotografies. En els seus bons temps hi podrien haver viscut fins a quatre famílies i segons han explicat hi havia el “cup” on recollien els delmes que s’havien de donar al Monestir de Santes Creus.

A mida que m’aproximava a la seva ubicació, sentia un formigueig d’emoció en recórrer aquest indret del tot desconegut i tan significatiu, dons allà van anar a viure els besavis quan es van casar i van néixer SET dels seus NOU fills. En un període comprès de l’any 1892 fins abans del 1910, en que el naixement del vuitè fill ja consta inscrit a l’actual masia de Can Fesol.

Dibuix de com era la cuina i part del Mas.

Detall de l'estat actual de una de les cuines.

     

Circuit de Vilafranca del Penedès: "Bressol de la Formula 1 a Espanya"

Heus ací els textos de dues cartes publicades al setmanari local "3 de vuit":

El primer va ser publicat el 29-05-2015:

- Ben sovint hi ha coses que et fan adonar de com són les persones les que fan la història, els indrets on aquesta succeeix passen a formar-ne part, sovint malgrat el desinterès o apatia dels que en són els seus habitants. Aquesta reflexió és aplicable a molts àmbits i també a Vilafranca, a la nostra senyora vila.

Entre els anys 1921 i 1923, Vilafranca va esdevenir el centre mundial dels aficionats al món automobilístic, un món tecnològicament molt diferent de l’actual, però que feia camí per arribar al que és en l’actualitat. En va esdevenir el centre per obra i gràcia d’una colla d’entusiastes del motor que van escollir Vilafranca per a situar-hi un circuit on poder celebrar-hi curses automobilístiques i va ser aquí on es va celebrar la primera cursa internacional d'Espanya de vehicles de quatre rodes a motor, la que va ser la segona cursa d'Europa, després de la que s’havia celebrat a França.

A la seva columna "El barrinaire" en Josep Arasa i Ferrer a aquestes mateixes pàgines ho comentava de forma resumida el 20 de febrer del 2010. Tot i això ha estat l'aparició del llibre Penya Rhin de Ramón Giner i Filella el passat més d’abril el que ens ha permès comptar amb una amplia informació amb infinitat de detalls i fotografies del moment sobre aquestes curses.

En sortir de l’acte de presentació alguns assistents comentàvem el desconeixement que en teníem d'aquestes curses i de la repercussió que van tenir a nivell mundial. És trist que fins ara no en sabéssim gran cosa, però encara és més trist que no hi hagi cap mena de plafó informatiu que ho recordi i que tampoc no hi hagi cap carrer dedicat a aquest entusiastes que en aquells anys van internacionalitzar la nostre vila, malgrat que sovint eren "gent de fora".

Aquest segon va ser publicat el 11-12-2015:

- Si posem “Penya Rhin” al cercador d’internet, l'entrada de la Viquipèdia ens diu: "L'any 1921 és va disputar el Campionat d'Espanya d'automobilisme (segon d'Europa desprès del francès), organitzat per la Penya Rhin. Va començar a Vilafranca del Penedès els anys 1921, 1922 i 1923".

Eren carreres de ressò internacional i van comptar amb l’acreditació de corresponsals de tota Europa. 

Va ser aquí, a la cursa vilafranquina, on es van establir algunes de les normes encara vigents a l'actual Formula 1. Vilafranca, amb una població que no arribava als 9.000 habitants, va rebre fins a 25.000 espectadors amb ganes de no perdre's l’oportunitat de veure en directe aquestes curses; entre ells hi havia personatges de la reialesa, noblesa i de les més distingides famílies del moment, i això tres anys seguits.

En el llibre “L'Abans” dedicat a l'Alt Penedès de l'any 2000, a les seves 642 pàgines sols podem trobar dues línies dedicades a la Penya Rhin. En els llibres “Vilafranca, capital del Penedès”, del 2003, i mes recentment la “Història de Vilafranca del Penedès” del 2008, no hi ha cap referencia ni al circuit ni de les curses que van fer que la nostra vila fos capdavantera en aquests espectacles esportius en tot l'àmbit mundial.

"Diuen que un poble no té identitat i no té memòria històrica és un poble vuit, sense contingut". Paraules copiades literalment del preàmbul d’un dels llibres que acabo d'esmentar. Per ser coherents amb la frase ens caldria fer justícia a aquests 95 anys d'oblit de uns fets que formen part de la nostra història, com a mínim col·locar un plafó on s'expliqui aquests esdeveniments, hauria de situar-se al mateix indret on hi havia les tribunes del circuit que, per cert, tenien una capacitat per a més de 6.000 persones.

Sobre el 9 de novembre del 2014

El meu pare vestit de soldat vers l'any 1938

Anar a votar el 9 de novembre va ser un tema de raons personals. La primera de les meves va ser que el president de la Generalitat ens va convidar a anar-hi, però aquesta crec que no va ser la raó principal. Hi vaig anar perquè el "Presidente" de l’Estat central va fer tot el que va poder per impedir-ho, però aquesta tampoc va ser la meva raó principal per anar-hi, tot i que amb aquesta “desobediència” evidenciava la meva disconformitat amb la seva prohibició.

Vaig anar-hi, perquè pensava en el meu pare, i com li hauria agradat poder participar-hi, i aquesta tampoc va ser la meva raó principal, malgrat el record de tants com ell que s’haurien sentit orgullosos i satisfets amb nostre gest. Vaig anar-hi pensant en la cara que posaria el jutge militar que el va condemnar a 15 anys de presó, i ara el fill d’un condemnat exercia el seu dret en una consulta prohibida “pels seus", no obstant penso que aquesta tampoc va ser la raó principal. Vaig anar-hi, perquè amb el meu gest volia deixar constància de com n'estic de fart de fer veure que tot està correcte, que tot el que han fet era perquè ens ho mereixíem, i aquesta tampoc va ser la meva raó principal.

Còpia del consell de guerra.

Vaig anar-hi, i vaig recordar tots els morts, tots els exiliats, tots els condemnats, tots els que van patir, totes les persones anònimes que van cometre el delicte d’estimar una forma de ser que volien poder materialitzar en un país, i aquesta tampoc va ser la meva raó principal. Vaig anar-hi pensant en les generacions que avui encara no han arribat: que un dia puguin saber que l'any 2014 els que eren a Catalunya van fer tot el que va estar al seu abast perquè els nouvinguts poguessin tenir el país que nosaltres no hem tingut, un país que ja no volem seguir somiant perquè el volem tenir ja. I aquesta SÍ que va ser la raó principal que aquest 9 de novembre em va fer anar a les urnes a dipositar un SI i SI per tots ells.

En aquest moments, els que manen al govern central i altres polítics no han entès res de res, a aquesta consulta no ens hi van fer anar ni unes sigles, ni un programa polític, ni el desig de ser o estar millor o pitjor, ens hi va fer anar un sentiment, i aquest no entén de lleis, ni d’ordres de tribunals, tan sols entén del que dicta el cor i aquest té raons molt més poderoses que els governs amb totes les seves lleis i tribunals.
El més correcte seria ara que tots els polítics es definissin, que sense cap mena de protagonisme davant el Parlament ens diguessin individualment quina és la seva postura, una manifestació clara, honesta i inequívoca que permeti un treball d'equip amb una única finalitat: LA INDEPENDÈNCIA. El treball pas a pas amb aquest objectiu final no seria així una glòria personal sinó la consecució del que desitgem des de ja fa més de 300 anys.

No ens falleu per engrunes que no ens porten enlloc, feu pinya tal com si féssiu un castell, en aquest  l'objectiu es que l'enxaneta faci l'aleta un instant, el nostre objectiu es fer un país nou, per sempre.

No hi haurà una altra oportunitat: ARA O MAI.

Al meu pare, que mai he conegut.

Foto del meu pare l'any 1952

El meu pare va morir l'any 1953 a causa de un accident de trànsit, i jo vaig nàixer l'any 1954.

Jo no puc dir que la meva vida m'hagi canviat per complert, ja que per dir-ho hauria de saber com n'era abans. Tampoc puc dir si en sóc o no de feliç, ja que per dir-ho deuria de poder-la comparar con n'era abans. Tampoc puc dir que sento ràbia pensant en com era i com sóc ara, ja que sempre he estat igual. Tampoc puc sentir injustícia per la seva mort, ja que jo no hi era, dons per mi el meu pare és tan sols el relat de les persones que el van arribar a conèixer i que ara per llei de vida, moltes ja no hi són. Per mi el meu pare són les fotografies en blanc i negre que la meva mare m'ensenyava i ara conservo.

El que sí puc dir és que mai he tingut el petó de bona nit, ni l'abraçada protectora i tendra en mig dels seus braços, tampoc he caminat agafat de la seva mà, no m'ha pujat al seu coll en moments d'aglomeracions per veure-hi per damunt de tothom, ni l'he pogut explicar el que he après a l'escola, ni demanar-li consell davant dels meus dubtes. No he jugat amb ell al camp o a la platja, ... en fi crec que en podria enumerar moltes de situacions que un pare i un fill poden tenir vivències. Dons cap de les que he dit i cap de les que qualsevol pugui afegir, malauradament, jo les he pogut compartir amb ell.

Per mi la figura del meu pare no es més que una il·lusió i al mateix temps un buit, una constant pregunta en que mai n'obtinc resposta, ja que per mi mai ha existit i sempre l'he trobat a faltar.

El meu desig en aquesta petita reflexió es la de fer palès una conseqüència diferent d'accident de trànsit, no és de ràbia, no és de infelicitat, no és de injustícia, no és de canvi de vida, sinó que jo en diria de sofriment per omissió de la persona volguda i mai tinguda.  

Els Besavis Torné - Via

Matrimoni Torné-Via amb 8 dels fills. Falta l'Enriqueta.

Quan ens endinsem en la recerca dels nostres avantpassats, constatem que en arribar tan sols a la

tercera generació pràcticament no en sabem res, i si, a més, aquesta tercera generació era d’una família de camperols sense propietats, ens és d’una dificultat extrema poder-ne esbrinar quelcom. Tot i així, quan per perseverança localitzem alguna dada, aquesta ens omple de joia.

És el cas del besavis per part de la mare, és a dir els avis materns de la mare. En són un clar exponent del que acabo d’explicar.

El besavi JUAN TORNÉ GARRIGA (*Montagut 1869 +Pla de Manlleu 1919), va ser el fill tretzè i quan ell va venir al món el seu pare ja feia tres mesos que havia estat enterrat.

La besàvia ANGELA VIA SEGURA (*Selma 1874 +Pla de Manlleu 1953), era l’única dona de entre 5 germans.

En algun moment de la seva vida van coincidir, es van agradar i ja van estar la resta de la seva vida junts. En el nostre temps resulta curiós poder creure que mentre les famílies de posició econòmica pactaven els casaments, entre els estaments més humils volem creure que l’argument era l’amor, ni l’un ni l’altre hi tenien res a guanyar ni a perdre, els homes necessitaven una dona que portes la casa, escalfés el llit i els assegurés descendència i aquests eren tots els arguments. Es van casar el 9-01-1892 a l’Església de Sant Cristòfol de Selma. Van anar a viure a Mascorrubí. Una masia molt gran en que hi vivien fins a quatre famílies. Lloc situat en el terme de la Juncosa de Montmell i ja documentat al segle XIV. No en sabem en quines condicions hi van accedir, tot i que allà van néixer els seus set primers fills. Desprès van anar a viure a Can Via, actualment Can Fesol. Masia construïda per Joan Via Colomer, avi de l’Angeleta, on van venir al món els dos darrers fills del matrimoni.

Els seus noms van ser: Enric (*1893+1937), Josep *1897+1974), Mercè (*1899+1963), Llorenç (*1900+1926), Emilia (*1902+1981), Lola (*1904+1981), Joana (*1906+1998), Francisco (*1910+1954) i Enriqueta (*1915+1987).

Actualment, el nombre de descendents vius consanguinis d’aquesta branca és de 108 persones. Molts seguim vivint al Penedès, però altres s’han escampat per altres bandes de Catalunya, Illes Balears, Alemanya, Itàlia, i fins la república de Sud-Àfrica.

Resum fet per  Joan Solé Bordes i Lluís Hill Plans cosins de tercera generació.

Els Plans en el Penedès del segle XIX

Els cognoms familiar i les línies genealògiques poden ser sovint un bon dibuix de la història de casa nostra, com és el cas del cognom Plans. El primer en arribar a aquestes terres penedesenques, va ser Mossèn JAUME PLANS GENESTÓS, (*Rocafort de Bages 13-12-1814 +Olèrdola 25-10-1888). En ser nomenat rector de la parròquia d'Olèrdola el 30-11-1859. L'església era dalt del castell amb tots els problemes que això podia significar, per els feligresos, com era el fet d'haver de pujar fins el cim per assistir als oficis. Així l'any 1879 el bisbat de Barcelona va decidir construir l'actual temple, situat a la Plana Rodona d'Olèrdola i que va ser consagrat el 17-10-1884.

Havent ja pres possessió del seu càrrec, vers l'any 1864 va arribar el seu germà Antoni, la seva muller i sis fills, instal·lant-se al Molí d'en Coll, on van nàixer els dos petits: la Teresa i el Miquel.

Així doncs, tots els descendents venim d'aquest matrimoni format per: ANTONI PLANS GENESTOS (*Rocafort de Bages 1816 +Olèrdola 23-12-1886) i ANTÒNIA CASAJOANA FABRE (*Rocafort de Bages 1818 +Olèrdola 11-02-1886).

Els noms dels seus vuit fills van ser: ANTONI (*1846 +1927), JOAN (*1849 +1928), FRANCISCA (*1852 +1927), JOSEP (*1853 +1927), JAUME (*1856 +1897), JOAQUIMA (*1863 +1941), TERESA (*1865 +1903), MIQUEL (*1868 +1944). Aquests vuit PLANS es van emparentar amb famílies ben penedesenques de cognoms que relacionem per ordre alfabètic: Bertran, Coll, Coral, Fabre, Lloses, Mata, Marimon, Mestre, Milà, Nadal, Planas, Pomes, Pubill, Saumell, Soler, Vinyals.

Aquests aparellaments van donar una descendència de 45 fills. Després de set generacions el nombre de descendents consanguinis localitzats a 31-12-2015 superen els 230 que viuen o han viscut no sols en aquestes terres del Penedès, també a Espanya, França, Suïssa, Itàlia, Argentina i  EE.UU. Són les dades d'un resum realitzat per Jordi Plans Ferrer, Lluís Hill Plans i Josep Bosch Planas, cosins de quarta i cinquena generació. No obstant, aquesta labor continua oberta a tothom que hi pugui aportar qualsevol dada.

Per concloure, pensem que és una llàstima que les restes del Molí d'en Coll, molí fariner documentat des del  segle XV i habitat fins a començament del segle XX, es trobi en el lamentable estat de degradació actual, per l'abandonament, l'espoli i el vandalisme, sense que consti en la memòria del mapa del Patrimoni Cultural d'Olèrdola. És així que voldríem sol·licitar tant a la Generalitat de Catalunya com a les administracions locals, que el Molí d'en Coll fos catalogat com Patrimoni Immoble a preservar.