CRISIS EN LA SOCIETAT DE BENESTAR
Els principis en què es fonamenta la societat del benestar
van ser estudiats, planificats i executats per persones nascudes la segle XIX per
tal de donar resposta a les mancances socials que patia la població en els
moments de la primera industrialització, i es van anant implantant durant el segle
XX.
Aquestes mancances les van agrupar en tres eixos:
- - La
escolarització obligatòria per als menors de 14 anys, que havien d’assistir-hi per
aprendre tres conceptes bàsics: llegir,
escriure i comptar.
- - Atenció
mèdica universal per a tots els treballadors i les seves famílies.
- Creació
d’un sistema de pensions per quan aquestes persones arribessin a l’edat de
jubilació, que va quedar establerta als 65 anys.
Fins aquell moment les persones sols eren considerats eines
en l’engranatge industrial, instruments que dedicaven la seva vida a canvi
d’una paga, que rebien si anaven a treballar, en unes jornades inacabables,
sense cap dret ni reconeixement. Allí mateix els nens i les dones cobraven molt menys per
fer el mateix treball. En aquest sistema un dia sense treballar, encara que fos
per haver patit un accident dins la fàbrica, era dia sense paga. Els seus fills,
com que no podien accedir a l’educació, difícilment podrien millorar les seves
vides. L’esperança de vida era precària tota vegada que no hi havia un sistema
sanitari a l’abast de tothom. Finalment, ja grans i sense poder treballar
havien de viure de la caritat per no tenir un sistema de subsistència digna.
Aquestes millores socials s’havien de finançar mitjançant
impostos progressius, qui més guanyava més pagava, i amb unes quotes que abonaven
en part els treballadors i en part la patronal. Així, d’acord amb aquest plantejament,
van crear l’IRPF i la SEGURETAT SOCIAL, tal i com ho coneixem nosaltres.
Aquests plantejaments, molt ben intencionats, no van pensar
que a la pràctica un 30 per cent de la població finançava gairebé un 70 per
cent de tot el pressupost. Amb l’agreujant que aquest sistema els oferia uns
serveis que no necessitaven ni utilitzaven. Els seus fills anaven a escoles
privades, la seva salut estava en mans dels millors facultatius i bones
clíniques privades i quan eren ja grans tenien rendes per no haver de patir.
Amb aquestes premisses, era qüestió de temps que apareguessin
les ASSESSORIES FISCALS, empreses encarregades de fer pagar menys impostos als
que més havien de contribuir. Fent que es trenqués l’equilibri del pressupost
entre el recaptat i el cost de mantenir les despeses socials.
Tot i ser una transformació lenta, amb el pas del temps els
treballadors ens hem adonat de com han baixat els beneficis socials. També han incrementant
la pressió fiscal de tots els assalariats, els veritables beneficiaris d’aquestes
prestacions. Es paga més a canvi de menys.
En el llibre “LAS ISLAS
DEL TESORO”, a la pàgina 59, ho explica molt clarament: “Les grans economies estan traslladant les
cargues fiscals a les esquenes de les persones comuns”. “Així els contribuents més rics dels Estats
Units, que el 1960 tenia una taxa efectiva del 60%, va baixar fins el 33% l’any
2007”.
A la pàgina 61 explica un exemple concret: “Quan el multimilionari Warren Buffett va
realitzar un sondeig dins la seva oficina, va descobrir que ell pagava la taxa
impositiva més baixa de tot el seu personal, inclosa la recepcionista”.
El motiu té a veure amb l’estratègia que segueixen les
assessories fiscals que busquen i troben les formes “legals” per fer que paguin
menys. En el cas que no trobin res, planifiquen la forma de modificar les lleis
per fer-les a la seva mida i així seguir gaudint de taxes impositives mínimes.
Això passa perquè els que ens governen ho han permès i actualment ho segueixen
permetent. A qui governa li és més fàcil i còmode apujar impostos als
treballadors assalariats perquè aquets no tenen escapatòria i poc poden fer per
evitar pagar els impostos. Això és molt més fàcil que no realitzar una
transformació de tot el contingut fiscal i aconseguir que les grans fortunes hagin
de cotitzar el que els pertoca.
Quan es van planificar les bases d’aquest estat del benestar l’entorn
era molt diferent de l’actual, ara han proliferat les empreses especialitzades en
fer reduir impostos a les grans fortunes, fins el punt que aquestes firmes s’han
creat un aura de moralitat en què, segons ells, el pagament d’impostos, les
necessitats socials i el reequilibri econòmic són elements dolents per a la
humanitat, mentre que els paradisos fiscals, el no pagament d’impostos i el
secretisme financer, són coses bones.
Davant d’aquestes constatacions és molt difícil poder lluitar
tota vegada que el potencial econòmic que mouen és de tal magnitud que poden
corrompre mitjançant suborns no tan sols persones, sinó països sencers.
L’organització “Tax
Justice Network” va fer una estimació l’any 2005 de com les grans fortunes
a nivell mundial tenien 11’5 billons de dòlars en paradisos fiscals. Per
escenificar-ho gràficament, si féssim una filera amb bitllets de un dolar
podríem anar i tornar 2.300 vegades a la Lluna.
Com he començat dient, la planificació actual de l’estat de
benestar la van fer persones nascudes al segle XIX, que si les volem mantenir s’hauran
de crear elements de control del segle XXI.
