FOSCOR TOTAL

                                              FOSCOR  TOTAL

És l'infinit, no hi ha res, estic en el no res, la foscor més complerta i el silenci més absolut m'envolten.

Vaig o vinc d'algun lloc?, estic quiet i immòbil o tot al contrari?, m'és impossible de saber-ho sense punts de referència, cap mostra animada ni inanimada, ni senyal de vida. Puc estar flotant o estar esclafat.

Què sóc?, on sóc?, puc ser un esperit?, existeixo?, estic mort?, em veuen?, com em veuré?, com seré?.

Quant porto així?, aquí hi ha temps?, quin dilema, quantes preguntes i si em faig preguntes, vol dir que encara existeixo i no estic mort? És per tornar-me boig, però si estic mort, em puc tornar boig?.

Aquesta foscor, aquest silenci, aquest no notar res, aquesta ingravidesa, aquest buit que m'envolta. És l'esclat del buit absolut!. No obstant, estic en pau, no noto res de mi mateix, com si fos esperit enmig d'aquest buit fosc i situat en la foscor buida.

De sobte un suau i imperceptible so sembla que trenqui aquest silenci absolut i em penetri, són els primers sons que crec escoltar.

Com pot ser!, si estic mort puc escoltar?.

Em concentro, paro atenció, i res, ni els batecs del meu cor, ni la pròpia respiració, silenci i foscor. Això és estar mort!.

Un altre cop, de nou, em sembla sentir un petit remor llunyà, molt llunyà, serà o és la necessitat de voler sentir i escoltar. No, aquest cop és diferent de l'anterior, ara es va fent més intens. Sí, ho puc distingir, semblen passes, de qui o de què?, i què volen? Voldria amagar-me, però no sé què sóc, puc amagar-me enmig de la foscor? Puc amagar-me si no sé si existeixo?, ni tan sols sé si tinc forma física, tangible, igual sóc com l'aire, sense part material i aquestes passes em travessen. Ha desaparegut aquesta il·lusió o era real?.

Ara de nou i sembla que m'envolten, tot és fosc, em veuen? Crec que s'han aturat prop meu, sento el que poden ser veus, no sé el que diuen, no entenc res, i de nou el silenci enmig de la foscor de sempre. Hauran desaparegut com sers espirituals? M’hauran vist? Torna de nou aquesta sensació de No existir, en que el temps deixa de tenir sentit, és indeterminat.

Ara sí, de nou soroll al meu voltant, em veuen? Jo ho segueixo veient tot fosc, no hi ha res al meu voltant, tot és negra nit, i si sóc dins d’un altre animal i poc a poc m'està consumint? Què queda de mi? No puc veure res, no em puc moure, no sento res de mi. De nou les veus estranyes, no entenc què parlen, però sí, estic segur, són veus!, i... n'hi han varies, semblen molt llunyanes, surten d’entre la foscor, sento que estan al meu voltant.

Oh!! Ara sembla que veig una mica de claror, molt poca i..., al mateix temps, molta més de com estava fa uns instants. Distingeixo al meu voltant coses verdes que es mouen, seran cucs? Què volen de mi?. De sobte, com si fossin déus, han creat llum, veig essers d'aspecte humà ... de color verd!, tot difuminat, seran persones?. Vull parlar, cridar i no puc, em vull moure i m'és impossible, estic agarrotat, sense voluntat, però conscient.

No sé què em passa i perdo aquesta claror i torno de nou a la foscor i el silenci.... ara amb més angoixa, amb més neguit. Estaré viu? Per què em volen? Sóc jo encara o el meu esperit... Ja no hi sóc... Perdo la consciència...

En record dels 17 dies que va passar en coma el meu fill David.

PIRATES - CORSARIS - BUCANERS - FILIBUSTERS

                                  PIRATES – CORSARIS – BUCANERS – FILIBUSTERS

La denominació PIRATA és una paraula creada per definir la pràctica del robatori i saqueig d’altres embarcacions o poblacions costaners utilitzant l’assalt i si cal l’assassinat. De fet hi ha cròniques que parlen de pirateria ja abans de Jesucrist, es creu que va néixer al mateix temps que es van començar a desenvolupar el comerç marítim i les rutes comercials. Els vaixells eren assaltats per apoderar-se del seu contingut i també capturar les persones que desprès eren venudes com a esclaus. Aquests actuaven pel seu compte, no depenien de ningú ni acceptaven ordres, essent aquesta la seva forma de viure. Desprès revenien el que acabaven de robar utilitzant les mateixes rutes comercials, així que fins a cert punt i parlant de l’antiguitat, el comerç i la pirateria es confonien. Ben aviat però, alguns governs van crear aliances amb ells per tal d’evitar que ataquessin les seves naus, a canvi d’una cobertura “legal” i una remuneració prèviament pactada, això és el que desprès es va conèixer com a “PATENT DE CORS” i els pirates que la practicaven van passar de denominar-se “CORSARIS”, també els podríem denominar PIRATES AMB CONTRACTE.

Va ser sobretot en el mar Carib, durant els segles XVII i XVIII, la que s’ha conegut com edat d’or de la pirateria, que s’hi van afeixí les denominacions BUCANER i FILIBUSTER, que en realitat eren també PIRATES però amb petits matisos. Els BUCANERS inicialment eren persones sense cap arrelament i que es dedicaven a comerciar amb els pirates, sobretot queviures que ells caçaven o robaven per les illes del mar Carib i els oferien a canvi d’or, tot i que també en alguna ocasió s’embarcaven, aquesta no era la seva activitat principal. La paraula FILIBUSTER va aparèixer per denominar els pirates holandesos i significava “botí lliure”, eren mariners que no depenien de ningú i anaven per lliure, així atacaven qualsevol nau o vaixell, sense importar-los sota quina bandera navegaven.

Tot aquest col·lectiu, però tenien la necessitat de disposar d’un lloc on anar a comercialitzar i gastar la seva fortuna, és així que va néixer PORT ROYAL, a l’illa de Jamaica. Aquesta illa, tot i ser del regne de Castella, va patir tot un seguit d’atacs de pirates, corsaris, bucaners i tropes angleses des del 1596, fins que el 1655 Castella la va cedir a Anglaterra. La ciutat de PORT ROYAL era el seu refugi i el lloc on es reunia tot el col·lectiu de PIRATES DEL CARIB. Allà és on es dedicaven a intercanviar i gastar tot el que havien saquejat en el mar, sabent-se protegits de qualsevol persecució que podria haver-hi en contra d’ells i des de qualsevol país o nació del moment. Convertint-se així en una espècie de PARADIS FISCAL reconegut per tot el món.

Tota aquesta introducció és per poder constatar que arribats al segle XXI el que va ser, tal vagada, el primer paradís fiscal -entès en els seus inicis com el lloc on poder gastar lliurement tot el que hom tingués sense haver de justificar la seva procedència ni tampoc haver tributat ni pagat mai absolutament res, cap tipus d’impost a cap autoritat- ha proliferat exponencialment per tot el món i podem trobar molts indrets on hi ha aquets PORTS FRANCS, que ara es coneixen com JURISDICCIONS CONFIDENCIALS, on es poden dipositar els diners sense que s’identifiquin les persones o corporacions que els dipositen, ni calgui justificar la seva procedència, ni la forma com s’han obtingut, tota vegada que aquestes JURISDICCIONS CONFIDENCIALS els asseguren l’anonimat contra possibles inspeccions de qualsevol país o estat i no han pagat cap tributació. A més ofereixen la possibilitat de “reciclatge” dels diners per tornar-los a fer productius de nou i assegurant-se la liquiditat absoluta en qualsevol moment i lloc del món.

Així el que va començar sent el refugi de les fortunes de PIRATES, CORSARIS, BUCANERS I FILIBUSTERS per poder-se gastar els guanys produïts en assalts i robatoris, actualment ha passat a ser el refugi de les grans fortunes mundials de BANQUERS, EMPRESARIS, GOBERNANTS I TRAFICANTS, no per gastar alegrement els guanys generats en pràctiques il·legals i especulatives, sinó per mantenir tota una estructura de poder en què no han de redimir ni donar cap tipus d’explicació a ningú, recorren a argúcies legals per crear lleis fetes a mida que els beneficiïn sols a ells, sense importar-los, si cal, haver de recórrer al suborn per aconseguir-ho i així continuar fent els negocis que fan empobrir, aproximadament, les tres quartes parts de la població mundial. En tot aquest procés està molt present la corrupció que empitjora encara més les desigualtats entre països i afavoreix dictadures que fomenten misèria, desinformació i incultura entre els seus habitants.  

És impossible saber el volum de milions que estan dipositats en aquestes JURISDICCIONS CONFIDENCIALS, popularment conegudes com PARADISOS FISCALS, arreu del món, però les estimacions parlen de més del 30% del tot el capital mundial gestionat en aquests paradisos, el que podríem quantificar en més de 22 bilions de dòlars.

PUNT BLANC SOBRE FONS NEGRE

                                                PUNT BLANC SOBRE FONS NEGRE

Recordo un dia a classe, quan jo devia tenir uns 12 anys, el professor ens va dir que tots només tinguéssim damunt el pupitre una quartilla de paper i un llapis per fer una prova ràpida. En aquells temps les classes érem de 40 alumnes, asseguts en pupitres de dos i aquests col·locats en 5 fileres de 4 pupitres d’ample, deixant 3 passadissos entre ells, o sigui 40 companys per 1 sol professor. L’espai físic de l’habitació que s’utilitzava per classe era bastant quadrat, segons s’entrava, a la dreta hi havia una pissarra negra que ocupava quasi tota la paret, amb un esglaó de fusta per accedir-hi, així tothom podia veure el que s’hi apuntava, cap al final i situada a l’extrem, amb un doble esglaó hi havia la taula del professor que des de aquest lloc gaudia de una perfecta visió. A la paret de continuació hi havia les finestres, més altes del normal, el que permetia que entrés molta claror i no distreure’ns. A la paret del fons sobresortien els penjadors per a tots nosaltres i a la de continuació hi havia uns mapes penjats.  

Aquell dia, doncs, desprès d’esborrar conscientment tota la pissarra, va agafar un guix blanc i mirant-nos  ens va dir que escrivíssim en el paper el que veiéssim que posava a la pissarra. Dit això, en el vell mig d’ella va marcar un puntet, molt petitet. Tot seguit el professor va seure’s al seu lloc.

Davant les cares de desconcert per part de tots nosaltres, transcorregut un cert temps, tan sols ens va dir que ens quedaven tres minuts. Que tots miréssim el que veiem i que ho apuntéssim al paper, que desprès ho hauríem de llegir en veu alta davant de tots. Quan ens anava tocant, des de el lloc, ens feia posar drets i llegir el que havíem escrit. Tan sols ho van fer uns quants, ja que tots coincidien en dir que veien un puntet blanc.

A continuació aixecant-se ens fe aquesta pregunta: I ningú no ha vist la pissarra negra, oi?.

Continuant, tot seguit, amb una reflexió en què equiparava la vida de la persona amb la pissarra negra i com una sola equivocació que es tingui al llarg de la vida, el puntet blanc, tothom la recordarà enfront d’una trajectòria inmaculada que hagi tingut. Per això és tant important pensar i reflexionar molt bé el que volem fer, el que diem, amb qui ens ajuntem, ja que se’ns recordarà més pels errors que haguem pogut cometre que pels encerts que se’ns espera que tinguem.

Amb el decurs dels anys, de vegades, ho he pensat i, si bé era certa aquesta exposició, almenys en teoria, no és tan clar en la vida real perquè hi han infinitat de factors que poden incidir en l’elecció que prendrem, no sempre fàcil de decidir entre BLANC o NEGRE. Per molt que creiem que tenim principis sòlids aquests no sempre ens poden servir per a tota la vida, el món i la societat estan canviant i hem d’aprendre a adaptar-los a aquest nou entorn.

Com tampoc és contemplava un altre element essencial que, en molts casos, incideix en la pressa de decisions com són els sentiments. Aquests tant ens poden reafirmar en els nostres principis com fer-nos renegar d’ells, i fins que no hem viscut les conseqüències de la nostra elecció no ens n’adonem d’on hem marcat el puntet blanc de la nostre vida i quines emocions són les que hem fet aflorar.

Els sentiments són com l’aire que ens envolta, no els veiem però no podem viure sense ells.

AUTÒDROM TERRAMAR

                                                   

                                                           AUTÒDROM   TERRAMAR

L’AUTÒDROM TERRAMAR, batejat com AUTÒDROM NACIONAL, segons crònica del dia de la seva inauguració escrita a La Vanguardia el 23-10-1923, també va ser conegut erròniament com AUTÒDROM DE SITGES, ja que la seva ubicació pertany al municipi de la veïna població de Sant Pere de Ribes. Està d’actualitat a causa del projecte urbanístic que aquest darrer municipi ha aprovat i que afecta l’espai que ocupen les instal·lacions de l’AUTÒDROM així com l’entorn natural que l’envolta.

Els autòdroms eren unes construccions permanents que van néixer per tal de fer visibles al gran públic els avenços, que en el camp de l’automoció s’estaven experimentant de forma molt accelerada durant els inicis de la dècada dels anys 20 del segle passat. A causa de la seva perillositat per les altes velocitats que prenien aquests vehicles i a les peraltes molt pronunciades de més de 60 graus, van quedar en desús. Quan va ser inaugurat, l’any 1923, n’hi havia tres d'importants a tot el món, dos a Europa i un als Estats Units d’Amèrica. Aquesta és la seva utilització en l’actualitat:

-                   El de BROOKLANDS, a Anglaterra, inaugurat el 17-06-1907, actualment en desús, però tot el seu entorn està protegit pel Govern Britànic pel que ha significat per la història automobilística del Regne Unit, a més hi ha un museu.

-         El de MONZA, a Itàlia, inaugurat el 2-09-1922 i que en l’actualitat, desprès de moltes remodelacions, és reconegut per celebrar-s’hi el Gran Premi d’Itàlia de Formula 1.

-                     El d’INDIANÀPOLIS, a l’estat d’Indiana (USA), inaugurat el 12-08-1909 i que en l’actualitat i desprès de remodelacions celebra cada any el Gran Premi d’Indianàpolis.

Com podem constatar a la vista del present quadre/resum, en cadascun dels tres països on existia un AUTÒDROM els seus govern i les seves administracions, tant d’Anglaterra, d’Itàlia com dels Estats Units, han protegit el que consideren una part de la seva història. No ha passat el mateix al nostre país, ja que ni la Generalitat de Catalunya, ni l’Estat Espanyol, ni tampoc l’administració municipal, s’han preocupat de mantenir i preservar aquest patrimoni al llarg d’aquests 97 anys d’antiguitat.

El dia de la seva inauguració, 28-10-1923, la major part de les marques de cotxes, com els vehicles i els corredors participants venien de disputar el III Cursa Internacional de Voiturettes, Gran Premi de la Penya Rhin celebrat al Circuit de Vilafranca del Penedès el 21-10-1923.

La cursa la va guanyar Alberto Divo a una mitjana de 156 kilòmetres per hora, que també va equivaldre a batre el record en autòdroms del Gran Premi d’Europa i del Gran Premi d’Indianàpolis, segons la transcripció de Maurice Bersons del diari L’Auto que va publicar a la pàgina 10 La Vanguardia el 1-11-1923. No obstant, la volta més ràpida la va fer el comte Louis Zborosky, en 45’8 segons, a una velocitat de 157’2 kilòmetres per hora, amb un cotxe Miller de l’any 1923. Aquest rècord no va ser batut fins l’any 2012 quan Carlos Sainz amb un Audi A-8 va realitzar la volta del circuit en 42’6 segons, a una velocitat de 170 kilòmetres per hora. Això vol dir que, tot i l’abandonament que ha patit l’autòdrom, encara està en condicions de poder-hi córrer i a grans velocitats, com ho va fer Carlos Sainz.

S’ha dit que el poble que no té història està condemnat a desaparèixer. Aquí podem observar que en tenim d’història, el que sembla que no tenim són ganes de conservar-la per a les generacions futures. En aquestes poques línies s'ha posat en relleu dos exemples de patrimoni industrial quasi centenari que per raons inexplicables estan encara en molt bon estat de conservació, malgrat la desídia i oblit de totes les administracions, començant pel Govern de la Generalitat. Encara estem a temps de preservar tant L’AUTÒDROM TERRAMAR com el CIRCUIT DE VILAFRANCA DEL PENEDES, que els anys 1921-1922-1923 va acollir els tres primers premis internacionals de cotxes, el que equivaldria a ser la Formula 1 actual. Són un clar exemple de l’esperit emprenedor del poble català malgrat totes les adversitats i el que cal és procurar que, si ara tenen 97 i 99 anys, que puguin celebrar el seu centenari estrenant una normativa de protecció i preservació del traçat i el seu entorn.