ESTIU A CAN FESOL

                                ESTIU A CAN FESOL, finals de la dècada dels 50.

Segons m’han explicat, quan vaig néixer, a l’hospital de Vilafranca, jo era molt esquifit i, d’acord amb els paràmetres actuals, segur que no arribava al pes mínim que hauria d’haver fet. Fins a tal punt estava dèbil que el mateix metge que va assistir en el part a la meva mare li havia comentat en l’exploració prèvia que no sentia bategar el meu cor. El motiu d’aquesta debilitat l’hem de trobar en l’embaràs que va tenir, i per comprendre-ho, explicaré que els meus pares tan sols van conviure de casats 84 dies, a causa de la mort del meu pare en un accident de circulació, de manera que quan això va passar la seva esposa estava embarassada de pocs dies. Així les coses, no és gaire estrany que aquella circumstància, indirectament, em passes factura: la meva mare no es va recuperar fins que jo vaig néixer. Segons m’ha explicat, fins el part quasi no va menjar i, de la mateixa debilitat, gairebé no es movia del llit. Ens hem de situar en aquella  època, principis de la dècada dels cinquanta, i pensar en una noia de tan sols 20 anys, que en pocs mesos va passar de soltera, a casada, a vídua i finalment a mare, una cosa rera l’altra per aquest ordre. Hem de pensar que una persona en aquesta situació tampoc tenia cap mena d’ajut social ni econòmic. Sort en va tenir dels seus pares que van anar a viure amb ella i es van preocupar que menges el poc que

era capaç d’empassar, si no hagués estat així l’embaràs no hagués tirat endavant.

Vet aquí que, possiblement per aquesta circumstància, jo de petit vaig ser un nen molt dèbil, delicat, amb poca salut i que agafava fàcilment qualsevol malaltia. Era un temps que al poble hi havia el nomenat “metge de família”, i aquest no era altre que el metge de la població que estava disponible pràcticament totes les hores del dia i tots els dies de l’any, per aportar solució a qualsevol emergència. El nostre metge era el Dr. Pedrerol i no tan sols era el metge i curava la malaltia que podria tenir aquella casa, sinó que a més era tractat com un membre més de la família, així no era gens estrany que se li expliquessin totes les intimitats i ell, obertament i amb tota la confiança, donava la seva opinió sobre fets que res tenien a veure amb curar el malalt, com a mínim en l’aspecte físic. Potser va ser per això que en veure la desesperació de la família per la meva mala salut, va comentar que de vegades un canvi d’aires podia anar bé.

Pla de Manlleu

L’economia familiar era molt justeta i l’única solució que es va pensar va ser la de fer-me anar a casa del germà gran de l’àvia, i així ho van fer. La mare va escriure al Pla de Manlleu on vivia, a la masia coneguda com a Can Fesol, explicant la situació i demanant al germà de l’àvia poder anar a passar-hi uns dies. Dit i fet, pocs dies més tard l'àvia i jo, en cotxe de línia, vam enfilar fins aquell indret familiar, s’hi arribava per una carretera plena de toms que passava entre camps i boscos de pins. Era quan les carreteres encara no estaven asfaltades, carreteres de terra on s’aixecava una gran polseguera en passar el popular cotxe de línia. El poble de Pla de Manlleu, era un llogarret amb poques cases, totes situades al costat de la carretera. El germà de l’àvia va venir a buscar-nos amb el carro per tal de poder arribar fins a la masia, una mica apartada de les cases del poble. Desprès de saludar-nos vam pujar-hi. Era la primera vagada que pujava a un carro. Quan vam ser a dalt vam començar a

Can Fesol amb l'alzina centenària

enfilar-nos per un camí costerut i estret, endinsat cap a la muntanya. No sé l’estona que vam estar pujant al pas compassat del cavall. Jo anava observant com les enormes rodes del carro no paraven de girar entrant i sortint de tots els desnivells del camí. Finalment l’àvia va dir-me: Mira ja hi som!, i allí al fons, a pocs metres davant nostre, mentre encara fèiem camí en una suau pujada, vaig veure una casa mig tapada per un arbre enorme.

No recordo què vaig pensar en aquell moment, ja era ben entrada la tarda i començava a fer-se foc. Va venir tota la família a rebre’ns, hi havia la tieta Conxita, la dona del tiet Pep germà gran de la iaia, el seu fill Joan i la filla petita, la Cinta. Tots eren molt més grans que jo. També recordo que va venir el seu gos, el Cassinyo, ell i jo aviat havíem de ser molt amics.

Amb el Cassinyo

La casa era blanca, amb una porta oberta i dues finestres a la planta de dalt, en un lateral unes escales que pujaven a una porta tancada i a sota una altra porta, la que donava al celler, amb els cups. A l’altre costat de la casa hi havia la quadra dels animals. Aquesta construcció no havia tingut mai aigua corrent, per beure calia acostar-se al pou, prop del camí, i per a totes les altres necessitats una cisterna situada darrera la casa recollia l’aigua de la pluja. Tampoc hi havia electricitat, de manera que en fer-se fosc calia disposar de llums d’oli i d’espelmes per tal de veure-s’hi una mica, però aquesta condició era la que marcava l’hora d’anar a dormir. De subministrament de gas o de servei de telèfon gairebé que n’hi n’havien sentit a parlar.

A l’espai de l’entrada a la casa hi havia la llar de foc, una sala que era al mateix temps cuina, menjador i sala d’estar, amb una taula i cadires de fusta. Al costat del foc, a la paret, hi havia el forat del forn i a l’esquerra els fogons per a posar-hi les brases, encara al costat la pica de rentar els plats, tota de pedra. A la dreta de l’entrada unes escales conduïen al pis de dalt, allí  hi havia les habitacions i al fons el sacs on es guardava el gra, les patates, els llegums, ...

Tot era nou i, al mateix temps, estrany per a mi, per l’avia no ho era tant tota vegada que hi havia viscut fins que va fer 14 anys i la van posar a servir, desprès ja es va casar i es va quedar a viure a Vilafranca. No ho recordo, però estic segur que aquell primer dia vaig sopar poc i en fer-se fosc tots ens en vam anar a dormir.

L’endemà sí que va ser tot un seguit d’emocions i coses noves per tot arreu. El que més recordo és la llum del sol que arribava a dins per la porta d’entrada, oberta de bat a bat. Tothom ja sabia què calia fer, des de munyir la cabra que tenien per a la llet, fins encendre el foc, anar al pou a buscar aigua, parar la taula per esmorzar...,  el pa torrat amb oli...

Amb el caball

Després el tiet Pep i el seu fill prenien el cavall i anaven al camp a fer feines, no sé quines, tan sols recordo que marxaven i un moment després ja no hi eren, i així cada dia. Sovint quan em llevava ells ja havien marxat, cap a la feina quan tot just començava a clarejar, i molts dies no tornaven fins ben entrada la tarda.

Durant tota la jornada, com que jo no tenia cap feina a fer, m’entretenia mirant les gallines com picaven i grataven el terra, la cabra lligada i que no parava de menjar herbes i fulles, els conills, tancats en unes gàbies petites o el jaç del cavall, allí on dormia. Hi havien gatets que anaven i venien per tot arreu, alguns es deixaven agafar, altres en canvi en veure’t fugien. També tenien un hort del que collien gairebé tot el que necessitaven per menjar.

Jo marxava amb el Cassinyo, el gos de la casa, no sé de quina raça era, deien que era un bon caçador, no era gaire gran, tenia el cap blanc i les orelles negres. Per no perdre’m li agafava la cua i ell em portava per tot el bosc, jo anava quasi corrent per poder seguir-lo. Passavem per llocs plens d'insectes que jo per por de perdre'm no deixava la cua del gos i la cara i el cap acabava ple de teranyines. El primer dia que vam marxar tots dos vaig tornar ple d’esgarrinxades, molt brut i suat, a més tenia molta set de manera que vaig haver d’anar amb la Cinta a buscar aigua al pou, amb un càntir, però no em va deixar veure fins que vam tornar a la casa.

Segant el blat amb la dalla i la falç

Aquells dies de juliol em van oferir l’espectacle de veure com segaven el camp de blat que hi havia allí al costat. Segaven amb la dalla i també amb la falç. Recordo que la dalla era alta com jo i el tall feia més de dos passes de les meves .Un cop enllestida aquesta feina anaven amuntegant les espigues, en feien piles i les lligaven per poder-les carregar al carro i portar-les a l’era, llavors les estenien a terra i amb l’ajut del cavall que estirava la curra -que així en deien d’una pedra molt gran que servia per fer caure el gra-, es passava pel damunt del que s’havia segat. Una bona estona donant voltes i més voltes, ells anaven amb les forques que anaven girant les espigues per tal que la curra passés per damunt de totes elles, s’acabava produint el miracle: el gra ja era al terra, separat de la palla. Llavors desenganxaven la curra i al cavall li posaven el trill, una fusta plana amb pedres enganxades que tallava la palla del gra. Quan tot això ja s’havia acabat era arribada l’hora de separar la palla del gra, calia un garbell per tal de ventar, de manera que en el sedàs només quedava el gra, net de palla.

Tot plegat era per a mi un entreteniment que em feia passar les hores molt distret. Observava com totes aquelles persones, fins i tot la meva iaia, no aturaven el treball ni un moment. Tan sols al migdia, quan el sol era més fort, menjaven i descansaven. A la tarda calia posar el gra en sacs i amuntegar la palla, i l’endemà altra volta el mateix, fins a enllestir tot el blat que s’havia segat.

Estones de diversió

Quan ara hi penso, recordo la duresa de la feina i com s’hi posaven tots, així com les nul·les comoditats amb les que comptaven, no tenien bany ni molt menys dutxa, però també recordo el bon humor que podies trobar a tot arreu. Era una vida molt senzilla, es podria dir que eren gairebé autosuficients, vivien al mig del no res, sense noticies del món, però molt ben avinguts, amb poca cosa en tenien prou per fer festa i riure una estona. Sempre estaven contents, reien per qualsevol bestiesa i feien broma amb les coses més inversemblants que es puguin imaginar. Era un temps que ens pot semblar molt proper però que ens resulta ben llunyà pel que fa a la manera de viure i de respectar la família i l’entorn.

Així vaig passar no sé pas quants dies, però el cert és que -

o com a mínim així m’ho han explicat- desprès d’aquells dies d’estiu a Can Fesol, vaig tornar a Vilafranca més reforçat, amb millor salut, canviat i més fort. No sé si van ser els àpats tan naturals -allò que en dèiem collit i menjat- l’aire molt més sa, els llargs passejos amb el Cassinyo que no sé per on em duia o potser va ser sols una senzilla coincidència, la del moment de fer el canvi coincidint amb l’estada a can Fesol. Ara ens queden les fotografies, records que porten molta enyorança i sentiment, estimació envers tots els membres d’aquella família que em va acollir i que, de ben segur, devia tenir amb mi, amb aquell nen escardalenc de Vilafranca, una paciència gairebé infinita.

QUI MANA?

                                                                   QUI   MANA?

Recordo el que deia l’impressor del taller on vaig treballar aquell estiu de l’any 1972. Feia una comparació entre les persones i les ovelles i establia paral·lelismes entre la societat i el ramat.

Deia que les persones eren l’equivalent a les ovelles del ramat: totes actuen com si d’un ramat es tractes, sense pensar massa ni tenir massa aspiracions: tan sols els preocupa poder menjar i tenir seguretat.

Per damunt d’elles hi ha -em deia- els dirigents polítics i els amos de les empreses on treballen, ells són els que diuen què cal fer i com s’ha de fer. Tothom obeeix, com a xais, sense replicar ni qüestionar res. Els equivalents d’aquests dirigents i amos en el ramat serien els gossos, ells borden i el ramat, ben disciplinat i sense replicar, va cap on el gos el fa anar.

Encara, per damunt dels dirigents i els amos hi ha qui té el capital, que és qui en realitat mou els dirigents i els amos perquè tinguin contentes les persones i aquestes no creïn problemes al bon funcionament de la societat. Aquí, l’equivalent d’aquest capital en el ramat d’ovelles, el que està per damunt del gos, seria el pastor, que és qui indica al gos cap on ha d’anar el ramat per tal que mengi i es mantingui junt i unit, per poder-lo controlar.

No obstant, i encara que sembli que tot s’acabi aquí, no és així. Per damunt de tota la societat, per sobre dels dirigents polítics i els amos de les empreses, hi ha qui té el poder absolut. Aquest està per sobre dels polítics i del capital, es troba a les mans de molt poques persones, les escollides. En el ramat d’ovelles aquest poder seria l’amo del terreny que és qui indica al pastor l’indret on pot dur les ovelles per tal que puguin menjar. Aquest amo ningú no sap qui és, encara que tots els pastors saben que existeix. És qui té el poder i la capacitat de decidir quines mengen i en els llocs on ho poden fer.

Bé, aquestes paraules que em deia l’impressor aquell estiu de l’any 1972 jo les vaig interpretar més com una faula que com una reflexió. Dons vet aquí que ara penso que no estava tan esbiaixat, ja que aquest poder invisible present en la faula i que ningú mai ha vist, en els temps actuals se’ns fa cada cop més present i l’estem notant en totes les decisions que s’estan prenen i que afecten directament a tot el conjunt de la societat.

Crec que les persones que tenen el poder han existit sempre i han pactat acords i trencat aliances quan així els ha interessat, dons estan en el vèrtex de la piràmide social on hi ha lloc per molt pocs, el seu mèrit és que s’han adaptat, avançat i evolucionat en el decurs del temps. Sent ells qui han marcat el progrés i el futur de la societat amb l’única finalitat de no posar en perill en cap moment el poder amb la seva capacitat, la capacitat de manar.

Records de l'avi Joan Plans Ribera.

Quan era petit, a casa vivia amb la mare i els seus pares. Ells van anar-hi a viure a causa de la defunció per accident del meu pare, abans que jo nasqués. Tot i que l’avi Joan Plans va morir quan jo sols tenia 11 anys tinc alguns records d'ell. L’altre avi, que és deia Pau Hill, quan vaig néixer ja portava mort 28 anys, a causa de la tuberculosi.

L’avi Joan era ebenista, a més també feia de porter el cine Bolet (on actualment hi ha el teatre Bolet). Recordo que de molt petit, eren encara els anys 50, molts diumenges, sobretot d'hivern, desprès de dinar anava al cine amb ell, ja que en ser un dels porters podia entrar de franc.

Sortíem de casa a les tres, just desprès de dinar, tot i que la sessió de tarda no començava fins a les quatre. Primer passàvem pel Bar Sport (actualment és on hi ha el Grill), i allà ell demanava un cafè amb “gotes”. En aquells temps als bars es fumava i, sobretot els dies d'hivern, quan s'entrava semblava que hi hagués una boira espessa. Tot estava impregnat d'aquella olor característica i diferent, barreja del fum de les cigarretes i l'olor dels caliquenyos, acompanyats de la flaire de la màquina de cafè. La majoria de les taules eren plenes d'homes que parlaven alçant la veu, com si la seva conversa l'hagués d'escoltar tothom del voltant. També hi havia taules on es jugava amb unes fitxes que em van dir que eren del dòmino, jo recordo que m'ho mirava a certa distància i no entenia res del que feien, i molt menys com podien passar en un moment d'estar tranquils i en silenci a començar a escridassar-se entre ells.

Ens asseiem en uns tamborets alts i rodons, els peus eren com de ferro brillant i el seient rodó, de fusta negra, posats al voltant de la barra rodona, que era situada a l'entrada del bar. Per pujar-hi m'havia d'ajudar d'un altre tamboret per tal de poder-hi seure, com que el tamboret era alt i els meus peus no arribaven a la barres rodones de ferro que hi havia, les cames em quedaven volant, penjades, també m'agradava donar voltes i voltes assegut damunt d’aquella cadira tan especial, mirant el sostre i tot el bar. Quan el cambrer de darrera de la barra duia el cafè a l'avi, a mi en donava un terròs de sucre. Jo el feia servir per sucar-lo al cafè, em feia molta gràcia veure com pujava el líquid negre pel sucre blanc i quan m'arribava als dits el treia i me'l posava a la boca, era dolç, calent i amarg al mateix temps. Desprès l'avi encenia un dels cigarrets que ell mateix es feia i mentre el fumava, de xarrup en xarrup s’anava bevent el cafè, i quan n'hi quedava poc demanava les “gotes”, el cambrer li posava, a la mateixa tassa, una miqueta de conyac. Semblava fet a mida, li durava el mateix el cigarret que el seu cafè amb “gotes”.

A la sortida del bar, giràvem pel primer carrer a l'esquerra i ja des de la cantonada es veia la cua de persones que estaven esperant que s'obrís la guixeta per comprar les entrades del cine. Em feia sentir important això d’anar amb el meu avi i entrar directament sense fer cap cua i, a més, poder ser el primer de tots.

Un dia recordo que a la mitja part havia anat amb ell fins on eren les màquines de cine, al pis de dalt de tot. Per arribar-hi s’havia de pujar per una escala estreta i petita, tan sols tenia sis o set graons de fusta, al capdamunt havia una porta, també de fusta, que en obrir-se cap a fora t’obligava a baixar dos graons per poder entrar a dins. Va ser molt emocionant i també divertit. Allí hi havia dues persones que ho feien anar tot. Era una habitació petita i quasi a les fosques, les bombetes estaven envoltades de papers que dirigien la llum cap al terra. El centre de l'habitació estava ocupat per les dues màquines de cine, i a les parets dels costats prestatges plens de unes capses grans, rodones i metàl·liques.

A la paret del davant de les màquines es veien uns forats petits amb vidre, dos d’ells estaven davant del que eren els projectors de les màquines, els que feien que poguéssim veure la pel·lícula a la pantalla del cine. Em van deixar mirar per un dels forats i em va semblar volar per damunt de tota la gent que era asseguda sota meu. Al terra de l'habitació hi havia un cubell ple de trossos de pel·lícules. Un dels homes em va ensenyar a posar-les davant de la llum per mirar les imatges. En veure la meva cara de felicitat, va agafar unes quantes tires i me les va donar, jo no m'ho podia creure, tot de trossets de pel·lícules que ara eren meus. Vaig mirar la cara de l'avi, ell també reia amb ganes.

Quan l’endemà ho vaig explicar als meus amics, i també vaig ensenyar-los algun trosset de pel·lícula, em vaig sentir important, havia fet una cosa diferent que ningú no havia fet encara, i tot gràcies al meu avi Joan.

50 ANYS DEL BALL DIABLES PARLAT EN CATALÀ

                          50è ANIVERSARI DIABLES

Estimats germans de sac !. Companys tots d'espardenya i carretilla !. Membres i ex-membres del ball que no balla !

Aquestes van ser les primeres paraules del nostre parlament en la trobada de diables del 1995 que ens va tocar organitzar a nosaltres. Tot just ara fa vint-i-tres anys.

Però com que avui ens dirigim a un públic més ampli, caldrà cuidar les formes, i procurar aplicar els criteris del llenguatge inclusiu i no sexista. que potser no sabrem utilitzar prou correctament.
Així que, bona tarda a tothom !

Aquesta senzilla paraula, TOTHOM, que per a molts de vosaltres serà una expressió habitual, respectuosa amb la moderna norma i, curiosament, sense traducció al castellà, a nosaltres ens transporta en el temps a recordar el primer setmanari vilafranquí íntegrament en català a l'època franquista, coetani amb la nostra etapa de diables, i en què alguns de nosaltres vàrem tenir l'honor de col·laborar.

Donant a tothom per saludat, intentarem explicar com va començar tot plegat ara fa cinquanta anys ... mig segle ... es diu aviat ... . És el temps que ha passat des que el 1968 la nostra colla, els Rosakys, es va vestir per primera vegada de diable.

Hem de posar en funcionament la xarxa neuronal per arribar a recuperar dels somnis dels temps els nostres primers passos com a diables, amb les aportacions de tots els qui vam ser protagonistes d'aquells fets del 68, menys en Joan Balaguer, el Cabra, en Josep Maria Parera i en Julià Font, que també eren llavors entre nosaltres i que, malauradament, ja fa temps van penjar la capa i la forca per sempre.

En aquell temps, abans que els anys ens regalessin aquest bonic color platejat de cabell amb clarianes, i el no tan atractiu perímetre abdominal, amb l'inconformisme i neguit propis de l'adolescència, ens va semblar que el ball de diables estava en decadència. Tots a la colla érem catalanoparlants, però els diables seguien recitant majoritàriament en castellà. Nosaltres vivíem intensament la nostra Festa Major, mentre els diables eren unes persones contractades, que cobraven per fer la seva feina, alguns d'ells fins i tot collidors temporals de raïm, llavors coneguts com a "sagarretes". Aquesta trista realitat, va fer decidir-nos a proposar a l'ajuntament un nou projecte de colla de diables, en un intent de donar-li un caire més popular i amb la llengua catalana com a prioritat, de manera que deixés de ser una manifestació religiosa i institucional.

La nostra proposta seria la de substituir tots els integrants del ball, ajustant el nombre de diables als de tota la nostra colla natural, com era costum en aquells anys i, naturalment, sense cobrar res per les nostres intervencions que faríem per devoció a la festa, com havien fet uns anys abans els bastoners d'acció catòlica i tal com va fer el mateix any 68 la colla de panderetes que enguany també celebra el seu 50è aniversari, juntament amb els capgrossos.

El pas següent va ser exposar la nostra visió trencadora dels diables a qui vindria a ser l'actual Consell de la Festa Major, en aquell temps personificat en un únic home, cap de la policia local i de protocol de l'ajuntament: el senyor Eustaquio Parrilla ... a qui potser la història no ha tractat amb prou justícia. Més autoritari i resolutiu que no ponderat, era la pedra angular de la Festa Major, fill de Santa Cruz de Mudela, ex-soldat de la División Azul i, paradoxalment, gran aficionat als castells. El nostre actual alcalde, en Pere Regull, va dir el 2011 que va ser el senyor Parrilla qui s'espavilava perquè sortissin tots els balls de la festa major i que sense ell potser ara no hi hauria Festa Major. Ens sembla difícil creure que no hi hauria Festa Major, però el cert és que, sense aquest personatge, sens dubte hauria evolucionat d'una manera diferent. El cas era que, fer aquest nou plantejament al senyor Parrilla, no era pas una gestió pacífica, perquè sabíem prou bé que ell tenia un punt de vista ben diferent al nostre sobre el moviment catalanista, malgrat el qual, no va posar cap impediment a la incorporació de la llengua catalana al ball de diables, idioma de tots els seus conciutadans, que ell mateix parlava, tot i que va imposar-nos la condició de passar per la seva censura els versots a recitar. De la mateixa manera que considerem just reconèixer els mèrits del senyor Parrilla en el procés de la festa major, caldrà aclarir també que no va ser ell qui va proposar aquesta renovació del ball de diables, com erròniament ha escrit algú, sinó que va ser per iniciativa de la nostra colla, els Rosakys.
Amb el vist i plau de l'oracle de la Festa Major, vàrem posar fil a l'agulla per resoldre l'apartat logístic. Abans de res, calia triar el vestit. No ens agradaven aquelles granotes vermelles amb unes caputxes mal girbades, i en volíem un de nou i trencador. Després de decidir que la indumentària seria d'arpillera (una roba de sac tant innovadora com calorosa i irritant), ens va semblar que també calia incorporar una capa, i així protegir-nos millor de les espurnes. Perfilada la idea, vam adonar-nos que fer els vestits seria molt més laboriós del que imaginàvem, perquè ningú podia assumir tot el procés. Així que, encarregant les granotes a Confeccions Mercader, de la plaça Constitució, les capes al sastre Rafel Geli, del carrer Consellers, a Sacs Conesa i a l'artista Carles Munts per decorar-les, i amb les banyes omplertes amb escuma pel Ton Bolet als baixos de l'ajuntament i cosides pel sastre, vam aconseguir finalment els nostres primers vestits de sac. Per aquelles coses de l'edat, a la capa portàvem dibuixat un rat penat i el símbol "fes l'amor i no la guerra", representatiu dels incipients moviments hippies i antimilitaristes de l'època. La resta va ser ben senzilla. Pel que fa a les espardenyes, només calia passar per la botiga del carrer Indústria, on la senyora Balanyà et prenia la mida. Les forques eren les mateixes del ball anterior i només calia repassar-les de pintura. I dels dos tabals no calia preocupar-se'n, perquè els llogava cada any l'ajuntament, tot i que eren molt matussers i costava de fer-los sonar.

Amb tota la part logística ja resolta, i decidit que recitaríem íntegrament en català, ens quedava per concretar quin havia de ser el nostre missatge. Però per entendre millor les dificultats d'aquest aspecte, ens hauríem de situar a l'any 68. Es respiraven uns aires molt diferents als d'avui al mateix temps que el fum de les nostres primeres carretilles amb aquell olor a sofre i potassa. Arreu del món es vivien temps convulsos en què semblava que tot havia de canviar: la guerra del Vietnam, la primavera de Praga, el maig francès, el moviment hippies, etcètera, mentre que al nostre petit país la situació era ben diferent. Tot i que ETA havia començat la seva escalada d'atemptats, aquí es vivia en una pau aparent sota la dictadura del General Franco i el català era un idioma prohibit en tots els àmbits públics i oficials. El mateix any 68, en Joan Manuel Serrat, va ser escollit com a representant d'Espanya al festival d'Eurovisión, i poc després renunciava a participar-hi, perquè no el deixaven cantar en català. Aquesta era llavors la trista situació de la nostra llengua materna que nosaltres, com uns estranys privilegiats, podíem utilitzar, encenent una petita flama cap a la normalització del català, i perquè no, cap a la posterior creació l'any 71 de l'Assemblea de Catalunya, sota el lema de "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia", que tantes i tantes vegades havíem cridat. Els nostres versots, que avui semblen uns innocents i ingenus poemes de jocs florals, recollien aquelles tímides denúncies que podien superar el filtre de la censura municipal, que tot i així, eren les primeres i úniques crítiques que aleshores es feien a l'ajuntament. Conscients del lamentable nivell dels nostres versots després de passar per censura, ens va semblar convenient incorporar alguna cosa més al nostre reper-tori, pel que amb la inestimable col·laboració d'en Josep Maria Masachs, lletraferit diplomat en arqueologia, vàrem recuperar un entremès fet a partir d'anotacions del teatre popular medieval de carrer. Així va néixer l'Acte Sacramental que, amb gran sorpresa i satisfacció per part nostra, s'ha continuat representant durant tots aquests cinquanta anys.

Recordem amb nostàlgia quan vàrem estrenar la nostra llampant indumentària de sac, en aquelles festes majors tan diferents a les d'ara, amb unes matinades en què hi havia més músics que seguidors, amb els nens del Vendrell i la Vella com a colles punteres, mentre que els verds tot just aixecaven els seus primers castells de vuit, i amb una Vilafranca també ben diferent a la d'avui.

Sense cap formació ni recomanació per part de ningú, vàrem agafar per primer cop la forca per petar les nostres primeres carretilles, i a peu d'aquesta mateixa plaça, perquè no hi havien empostissats encara, estrenàvem l'Acte Sacramental i recitàvem els primers versots en català a la història dels diables de Vilafranca, amb les primeres crítiques al consistori. Les carretilles, sempre molt escasses, les portava un de nosaltres en un sarró de roba, que caminava una mica endarrerit. Amb la manca d'experiència, aprofitàvem el viatge al sarró per agafar unes quantes carretilles de cop que ens repartíem per les butxaques. Així armats, després de la tronada d'un dia 29, en Josep Maria Parera va tenir una actuació tan aplaudida pel públic com esperpèntica, i que ens va deixar a tots nosaltres ben astorats. En un moment donat, se li van encendre totes les carretilles que duia a les butxaques que van anar foguejant i petant, mentre ell anava rodolant pel terra de la rambla en un inútil intent per apagar-les. La cosa no va passar d'uns quants forats al flamant vestit de sac, uns blaus allà on li van petar el trons i adonar-nos d'una perillosa pràctica que calia evitar. Recordem també un altre moment, en les úniques sortides que havíem fet com a diables, que vàrem anar dos anys convidats a la festa major de Vilanova, que en aquell temps no tenia ball de diables. Amb la rambla engalanada i plena de públic, nosaltres anàvem davant les autoritats obrint pas amb el foc de les carretilles fins a l'església del cap de munt, on havien muntat una traca i castell de focs semblant a l'entrada de Sant Fèlix. El cap de protocol, el senyor Serra, va demanar-nos que tiréssim alguna carretilla a la plaça de l'església per obrir una mica d'espai per a les autoritats, del qual se'n va ocupar en Pep Navarro, amb tanta mala fortuna, que se li van escapar unes espurnes cap alguna part no prou protegida del muntatge i va començar a esclatar la magnífica traca i esplèndid castell de focs que havien muntat, mentre el capellà i escolans, amb les sotanes arremangades, corrien a refugiar-se dins l'església i les autoritats amb el seguici fugien en direcció contrària rambla avall ... No van convidar-nos mai més.

No ens estendrem en més anècdotes ni records, però ara, arribats a la tardor de les nostres vides, veiem emocionats com, mig segle després, aquella fràgil llavor que vàrem sembrar un dia, ha germinat fins a convertir-se en aquest gran arbre que és avui la família dels diables després de fer-lo créixer al llarg dels anys tots aquells que han vingut darrera nostre, arbre de què nosaltres només en som ara una petita part de l'arrel. Cap de nosaltres es podia imaginar llavors, que potser havíem escrit una pàgina de la història del ball de diables, ni que la nostra aportació hauria pogut arribar mai a tenir aquesta transcendèn-cia per al seu futur, com ara ens han fet saber.

No ens agrada parlar d'ex-diables, perquè creiem fermament que tots aquells que un dia hem tingut l'honor de formar part en algun moment d'aquesta família diabòlica, seguim i seguirem essent diables per sempre, amb una capa virtual penjada al capçal del llit, la forca a mà, i unes carretilles a la tauleta. I així, tantes vegades com faci falta, ens posarem aquesta indumentària virtual, agafarem la forca amb la carretilla muntada, i amb la força de la veritat i la justícia, farem tot allò que haguem de fer i direm tot allò que haguem de dir. A aquesta societat, que és la nostra, li calen sempre diables de guàrdia per denunciar tanta injustícia, incompetència, corrupció, il·legalitat i despotisme. Que mai ens haguem de penedir de no fer-ho !. Que les nostres denúncies cremin sempre més que les nostres espurnes !. Heus aquí el nostre missatge.

No voldríem acabar sense un record per a tots els diables de la història de Vilafranca, en especial, per a tots aquells que no són aquí perquè, malgrat que hi voldrien ser, van penjar la capa i la forca per sempre. I un agraïment a tots els diables que heu passat després de nosaltres per la vostra tasca de continuïtat i evolució d'aquesta tradició bicentenària i, molt especialment, a l'actual colla per haver-nos fet sentir molt més importants del que realment som, pel vostre reconeixement i organització d'aquest immerescut homenatge. Heu aconseguit encomanar-vos les vostres ganes de fer-lo. Gràcies per haver-nos-ho posat tan fàcil.

Gràcies a tohom !
............
Ahhhh ... som Rosakys ... som diables ... potser grans
però els primers catalanoparlants !
Ahhhh ... som Rosakys ... som diables ... potser grans
però sempre amb la forca a les mans !
Ahhhh ... som diables ... som el millor
i per això us desitgem.... una diabòlica Festa Major !

COLLA ROSAKYS
25 d'agost del 2018

6 - BESÀVIA MARIA RAVENTOS RAVENTOS

                        6 - Besàvia    MARIA   RAVENTOS   RAVENTOS

De la besàvia Maria Raventós Raventós, a causa de la crema dels arxius durant la guerra, no n'he pogut saber res del seu naixement. Per deducció de la data de la seva defunció, crec que va néixer cap a l'any 1850 al municipi d'Avinyonet del Penedès, i que els seus pares eren Juan Raventós Milà i Josefa Raventós Raurell. Sense saber-ne res més, ni on vivien ni si tenia més germans.

Quan es va casar amb Félix Hill Font van anar a viure a Santa Maria dels Horts on feien de masovers, allà van tenir cinc fills:

Josep *1875 +1920. Dolores *1877 +1957. Joan *1881 +1944. Pau *1884 +1926 i Frederic *1886 +1941. Sent el Pau el meu avi patern.

En l'escriptura notarial de l'any 1890, juntament amb el seu marit, s'esmenta que no sap llegir ni escriure.

Va morir de mort sobtada el 2-04-1911 i el funeral es va fer a l'església de la Trinitat de Vilafranca.

5- BESAVI FÈLIX HILL FONT

                                  5 - Besavi   FELIX   HILL   FONT

El besavi Félix Hill Font, tot i que va nàixer en el lloc nomenat Santa Maria dels Horts, que pertany a la parròquia de la Santíssima Trinitat de Vilafranca del Penedès, i per aquest fet podria semblar que es conservaria molta informació, passa tot el contrari, doncs una successió de circumstàncies fa que no trobem gaire coses d'ell. El primer motiu és el fet de no poder tenir cap referència oral, ja que va morir l'any 1909. En segon lloc el seu quart fill, el meu avi patern, va morir l'any 1926 quan el meu pare tenia tan sols 9 anys. En tercer lloc, i per acabar-ho de rematar, el meu pare també va morir l'any 1953, abans del meu naixement. Vet aquí els fets que han propiciat no tenir cap referència d'ell. Per si això fos poc, tampoc s'han localitzat massa coses als arxius, tota vegada que sembla que alguns es van cremar durant la guerra.

En els arxius eclesiàstics de la parròquia de la Trinitat hi ha la inscripció del seu baptisme, en ella s'esmenten els seus pares: Félix Hill Milà, nascut a Vilafranca l'any 1814 i mort també a Vilafranca l'any 1883 i Francisca Font Rovira, nascuda a Moja l'any 1814 i morta a Vilafranca l'any 1889. Eren els masovers de la masia de Santa Maria dels Horts. Fèlix Hill va ser el tercer de set germans, va ser batejat a l'església de la Trinitat de Vilafranca el 28-06-1840.

Santa Maria dels Horts és un indret situat a un quilòmetre de Vilafranca en direcció Barcelona pel camí de Ferran o camí de Melior. Amés de la masia, hi ha dempeus l'única església romànica que queda a Vilafranca, és una ermita que data probablement del segle X i està ja documentada en el segle XII.

Ell va seguir de masover a la finca de Santa Maria dels Horts, on treballaven i vivien els seus pares, juntament amb alguns germans. Es va casar als 35 anys amb Maria Raventós Raventós, d'Avinyonet. No s'han localitzat dades d'aquest enllaç, d'aquest matrimoni van nàixer 5 fills:

Josep *1875 +1920. Dolors *1877 +1957. Joan *1881 +1944. Pau *1884 +1926 i Frederic *1888+1941. El Pau va ser el meu avi patern.

Buscant en els arxius notarials, s'ha localitzat que l'any 1873, encara solter, Fèlix Hill va signar un contracte de rabassa morta d'una vinya de 84 àrees situada al Clot de Ferran o Celler d'en Granell, eren unes terres de Maria Panzano.

A l'any 1876, juntament amb el seu germà Josep i el seu cosí Esteban Soler Rovira, compren una vinya amb 80 ceps al seu oncle Josep Font Rovira, pagès de Moja, de 68 anys.

A l'any 1890, juntament amb la seva dóna, rep en cens de Margarita Panzano les terres de l'escriptura de l'any 1873. Aquestes terres es valoren amb 1.180 pessetes.

En totes les escriptures consta que no sabia llegir ni escriure.

Va morir, segons consta a l'arxiu parroquial de la Trinitat de Vilafranca, per causes naturals el 21-11-1909.

4- BESÀVIA ROSA RIBERA TORT

                                   - 4 - Besàvia ROSA RIBERA TORT

La meva besàvia Rosa Ribera Tort consta en la partida de naixement com a nascuda a Vilafranca del Penedès el 14-07-1878. Filla de Pablo Ribera Carbonell, natural de Santa Margarida i els Monjos, i de Maria Tort Mas, natural de Mediona. El domicili familiar era a Santa Margarida i els Monjos.

No s'ha pogut saber com es van arribar a conèixer, el cas és que van casar-se a la basílica de Santa Maria de Vilafranca el 22-12-1903 i van signar capítols matrimonials davant del notari de Vilafranca Isidro Luis Riera Galí, el 27-12-1903, allí podem constatar que els dos sabien llegir i escriure.

Van anar a viure al domicili del meu besavi, al carrer Ateneu on, a més de tenir-hi l'habitatge, hi exercia la seva professió, la de carreter, el que ara podríem anomenar “transportista”. Així, als baixos hi havia la quadra dels cavalls i el magatzem dels carros.

Van tenir dos fills, el meu avi matern Joan, el 1904 i una filla, la Josepa, el 1907. Aquesta darrera després de vint mesos de vida, el 25-09-1908 va morir a causa de la meningitis.

Malauradament, la besàvia Rosa va enviudar el 30-03-1909 i posteriorment es va casar de nou amb el seu cunyat Rosendo Plans Milà (*Olèrdola 1886 + Agonac (França) 9-06-1961). Aquest era el quart germà del meu besavi i treballava amb ell de carreter. Es van casar desprès d'obtenir de l'església unes dispenses per afinitat familiar. La celebració es va fer també a la basílica de Santa Maria, va ser el 31-12-1911. Segons m'han explicat, aquest matrimoni va celebrar-se la tarda del darrer dia de l'any 1911 per tal de lliurar el seu germà petit, Lluís, d'anar a fer el servei militar, per poder al·legar que havia de cuidar els seus pares en ser l'únic dels germans que encara estava solter.

Fruit d'aquest matrimoni van nàixer dues filles: la Rosenda, el 29-10-1912 i la Rosita, el 10-05-1921.

Com sigui que la Rosenda es va significar de manera molt participativa durant els anys de l'esclat de la guerra civil i en témer les repercussions que això podria arribar a tenir a causa del desenllaç del conflicte, a principis del 1939 van recollir les pertinences que els hi van cabre en un carro i van fugir cap a França. És possible que aquesta decisió tingués a veure que durant el decurs de la guerra el seu fill, Joan, havia estat empresonat i estava a la presó de León en unes condicions llastimoses.

Allí es van establir a la població de Agonac i van iniciar una nova vida. La filla gran, la Rosenda, es va casar amb un francès i van tenir dos fills, ella va morir el 28-11-2008. La filla petita, la Rosita, quan era a Agonac va conèixer un exiliat del País Valencià, es van casar i van marxar a viure a l'Argentina, concretament al Mar de Plata. Van tenir tres fills i ella va morir el 10-07-2004.

Pel que fa a Rosa Ribera Tort, la meva besàvia, va morir el 27-06-1952 i està enterrada a Agonac (França).

3 - BESAVI JOAN PLANS MILÀ

                                        -3-  Besavi  JOAN PLANS MILÀ

Per presentar el meu besavi Joan, pare del pare de la meva mare, començaré pel seu besoncle, el mossèn Jaume Plans Genestos (*Rocafort de Bages 13-12-1814, + Olèrdola 25-10-1888), ja que ell va ser el primer PLANS del que tenim constància que va viure en aquestes terres del Penedès, tota vegada que va ser nomenat rector de la parròquia de Sant Miquel d'Olèrdola el 30-11-1859.

Quan va arribar, l'església seguia estant a dalt, dins el castell, al seu lloc de sempre, tot i que la població feia temps s'havia desplaçat cap a la plana, com també la casa consistorial. La qual cosa no era gens pràctic que per la celebració dels oficis religiosos i, sobre tot els enterraments, ja que tothom havia de pujar fins on estava ubicada. Aquest és un fet que podem constatar per un escrit adreçat al bisbat per l’anterior rector, mossèn Josep Verdaguer, que l'any 1858 es dolia “de no haver pogut reunir parroquians per la processó del Sant Sepulcre”.

Així eren les coses en arribar mossèn Plans i per aquest fet va sol·licitar el trasllat de l'església al nucli de la Plana Rodona on vivien els parroquians i on ell mateix tenia la rectoria. Permís que va obtenir del bisbat, procedint a la construcció del nou temple, que va ser beneït per ell mateix el 17-10-1884.

No s'ha trobat documentació en la qual s'especifiqui el motiu pel que va venir el seu germà, Antoni Plans Genestós (1816-1886), casat amb Antònia Casajoana Febrer (1818-1886), tots dos nascuts a Rocafort i traspassats a Olèrdola. El que sabem és que van arribar a aquestes terres amb sis dels vuit fills que van tenir. Tal vegada la causa més probable va ser perquè hi havia feina de moliner al molí d'en Coll, on van  establir-se entre els anys 1863 i 1865. Aquesta dada la sabem per ser els anys de naixement entre els fills sisè i setè, tota vegada que la Joaquima va nàixer encara a Rocafort el 1863 i la Teresa ja consta nascuda a Olèrdola el 1865.

El seu fill, i pare del meu besavi, Antoni Plans Casajoana (*1846+1927), era el gran dels vuit fills, va seguir vivint al Molí d'en Coll fent de moliner, es va casar amb Josefa Milà Soler (*1845+1925) i mentre vivien allí van tenir 6 fills, sent el gran el meu besavi, Joan Plans Milà (*Olèrdola 30-09-1879 + Vilafranca del Penedès 30-03-1909). No hem localitzat documentació que indiqui el lloc del naixement, no obstant, sí que tenim un certificat de baptisme fet el 20-11-1906 del seu tercer germà Antoni Plans Milà, nascut l'any 1884, on s’especifica que: “nació el dia antes en la casa llamada Molino den Coll de dicha parróquia”. D'aquest fet es dedueix que ell, probablement, també havia nascut al Molí d'en Coll. Van estar vivint allà i va començar a fer de carreter, és a dir un transportista d'aquella època, fins que es van traslladar a viure a Vilafranca, concretament al carrer de l’Ateneu, a la casa on actualment encara viu una neta seva.

Es va casar a la Basílica de Santa Maria el 22-12-1903 amb Rosa Ribera Tort (*Vilafranca del Penedès 12-07-1878 + Agonac (França) 27-06-1972). També van signar capítols matrimonials el 27-12-1903, davant del notari de Vilafranca, Isidro Luis Riera Galí, en ells podem constatar que els dos sabien llegier i escriure. Un fet important per l'epoca que parlem. Fruit d'aquest matrimoni va ser el meu avi Joan nascut el 2-09-1904 i la seva germana, la Josepa, nascuda el 29-01-1907 i que malauradament va morir el 25-09-1908, de meningitis.

Sembla que el treball de carreter li anava molt bé, fins al punt que donava feina a algun dels seus germans. Però a causa de una tuberculosi pulmonar el 30-03-1909 va morir. De tots el besavis aquest és el que va morir més jove, amb tan sols 29 anys. Va ser enterrat al cementiri de Vilafranca.

2- BESÀVIA ÀNGELA VIA SEGURA

           

                                    -2-BESÀVIA ÀNGELA VIA SEGURA

Quan ens endinsem en la recerca dels nostres avantpassats, podem constatar que, tot i que han viscut en la mateixa època, poden arribar a existir diferències poc o molt grans entre els uns i els altres que poden venir condicionades per l'entorn on han viscut, un àmbit que sovint ha estat determinant en la seva vida, en la seva percepció i posterior desenvolupament.

Una de les meves besàvies era l'Àngela, coneguda familiarment per Angeleta, va ser la muller del besavi Joan del que ja he parlat.

L'Angeleta va ser una dona que va veure com tota la seva vida es desenvolupa en un entorn geogràfic molt petit i concret de la comarca de l'Alt Camp; els llocs més distants que visitava eren el Vendrell i Vilafranca del Penedès. Parlem d'un temps, fa gairebé un segle i mig, que les parelles que es casaven tan sols ho celebraven amb un viatge si econòmicament tenien amplis recursos i, fins i tot en aquest cas, la major part de les vegades el viatge no anava més enllà de Montserrat o de Barcelona.

No s'ha localitzat la data exacta del naixement de l'Angeleta, encara que la podem datar vers l'any 1874, va veure la llum a la masia dels seus pares, coneguda com a cal Via pel fet que havia estat construïda per el seu avi Joan Via Colomé, de Foix, segons escriptura feta davant del notari del Vendrell Miquel Ribas amb data 5-09-1852.

El seu nom era ÀNGELA VIA SEGURA i sembla que va ser l'única de noia de quatre germans.

Va viure en un entorn de quasi aïllament i solitud enmig de les muntanyes del terme de Selma, un poble avui abandonat, prop del Pla de Manlleu. No obstant, en els anys de la seva infantesa i joventut era un lloc ple de vida i als seus carrers hi havia molta activitat. Ens han explicat persones ja molt grans que hi havia forn de pa, una taverna, un ferrer, una barberia i una botiga d'aquelles que es venia de tot, ... També hi arribaven els venedors ambulants i els passavolants.

Al llarg de l'any l'església de Sant Cristòfol era el punt de trobada de les persones de l'entorn, ja fos per anar a la missa els dies de precepte o per celebrar les festivitats religioses. D'entre els dies més assenyalats de l'any, sense cap mena de dubte el primer era el 10 de juliol, dia de la Festa Major.

Qui sap si en una d'aquestes diades l'Angeleta es va veure per primer cop amb el que desprès seria el seu company, marit i el pare dels seus nou fills. El que sí és cert és que es van agradar i un 9 de gener de 1892, en aquesta església es va casar amb només 18 anys i, de ben segur, tan sols amb el que li cabia en un petit mocador de fer farcells, van anar a viure tots dos a Mascorrubí, un gran Mas, separada d'on havia viscut fins llavors per uns quaranta minuts caminant per corriols de bosc. Així que no va patir mai un trencament amb la seva família ni amb l'entorn.

Allí va fundar la seva família, amb més il·lusió i estimació que mitjans. Així que, mentre el seu marit anava a treballar al camp de sol a sol, ella a més de mantenir la casa acollidora, tenia cura de l'hortet per a consum propi i dels animals del corral. En aquest indret s'havien de proveir de tot: aigua del pou, llenya pel foc... Quan es feia fosc llum de carbur o quinqué d'oli. Havia de fer-se el sabó per la roba. Per rentar-se no hi havia ni bany ni dutxes, així que a l'hivern gairebé no es feia, i a l'estiu amb una galleda, al sol perquè estès més calenta.

En aquestes condicions va ser mare de quatre nois i cinc noies. Els set primers van veure la primera llum d'aquest món a Mascorrubí i els 2 més joves ja van nàixer a la que havia de ser la seva segona casa, la masia de can Via, que va passar a denominar-se can Fesol. Sembla quasi un miracle que els nostres avantpassats haguessin sobreviscut, però el cert és que ho van fer i van pujar sans.

Ella, l'Angeleta, no tan sols els va tenir, els va criar, va fer el menjar cada dia per tots ells i tots els dies de la setmana, rentar-los i apedaçar-los la roba, a banda de portar l'hort i tenia cura dels animals de casa. Pel que sembla, criava gallines, conills, un porquet i també hi havia una cabra per a la llet. I, a més de tot això els va educar en els principis del respecte, de l'educació i de saber estar a cada lloc i en cada moment.

Expliquen que, com que ella no va saber mai ni llegir ni escriure, va voler que els seus fills anessin a l'escola, a aprendre de lletra, era la seva manera de dir que volia que sabessin més que ella. Quan esperava la que seria la seva darrera criatura, una de les filles li deia que estava molt contenta pel germanet o germaneta que havia d'arribar. Aquesta ha recordat sempre com aquell moment l'Angeleta es va posar a plorar, la criatura no podia entendre que en aquest món no tot són alegries. Si la grip no s'hagués emportat el seu home, potser l'episodi s'hauria repetit algunes vegades més.

La seva va ser una vida molt dura, sense cap comoditat, gairebé en la misèria: I, tot i això, tenim la certesa que en aquest entorn es sentia feliç i lliure. Expliquen que quan ja era gran, vídua des de feia anys, les filles que vivien a Vilafranca van voler que hi anés a viure perquè pensaven que hi estaria més bé que a la masia, on vivia amb el Josep, el seu segon fill, amb la seva dona i quatre nets. Així que la Mercè, la Lola, la Joana i l'Enriqueta, que eren les 4 filles que vivien a Vilafranca, la van convèncer per tal que hi anés. Van preparar-li una habitació al carrer de la Palma, on encara avui hi ha el bar que porta aquest mateix nom, l'establiment era de la seva filla Lola, casada amb el Jaume Domenech. El cas és que un dia la Carme, la jove de la seva filla Mercè, l'hi estava fent companyia i, en veure-la tan quieta, va pensar que s'estava morint, així que va avisar la família.

A la vista del seu estat, varen decidir que la tornarien de nou a casa seva, al Pla de Manlleu. Aquella mateixa tarda, en acabar la jornada laboral, el seu gendre Jaume Domenech i el seu net Joan Solé, la van tomar en cotxe a la masia de can Fesol, durant el viatge la veien tan malament que, ja de nit, al passar per Aiguaviva van aturar-se a l'església perquè el capella l'hi administrés l'extremunció. Tan malament la veien, que van fer sortir el capella perquè li donés sense haver de treure-la del cotxe. Així ho va fer i tot seguit van continuar fins a deixar-la a can Fesol, la que sempre havia estat casa seva. Expliquen que, en veure's de nou a casa es va trobar bé de sobte i encara va viure quatre anys més, sense ensurts ni malalties. Com se sol dir, era ocell de bosc.

Va morir el 21 d’agost de 1953 i està enterrada al costat del company, marit i pare dels seus fills al cementiri de Pla de Manlleu.

1- BESAVI JOAN TORNÉ GARRIGA

                                  

                              

                                           -1- BESAVI JOAN TORNÉ GARRIGA

                                              

Tots tenim vuit besavis i pràcticament de cap d’ells no en sabem res, sovint perquè quan hem nascut ells ja són morts, o perquè hem viscut geogràficament separats i, en el cas que els haguéssim arribat a conèixer, tan sols ens en quedaria un record llunyà, possiblement el resultat de les fotografies que ens hagin arribat o el record del que els familiars ens hagin pogut explicar.

Jo no n'he conegut cap, quan vaig néixer ja havien mort. Ara, de gran, he començat a cercar qui eren, on havien nascut, quants germans tenien, si sabien llegir i escriure, com es guanyaven la vida, quants fills van tenir, ... i com aquestes moltes altres preguntes i ningú a qui poder-les adreçar, per llei de vida ja no queda cap parent viu que els hagi conegut. Tan sols hi ha la possibilitat de fer una reconstrucció de la persona a base d'indagar als arxius eclesiàstics, municipals i notarials. El problema més gran ha estat cercar la ubicació dels documents en un o altre arxiu, els indrets on havien viscut són actualment llocs deshabitats i abandonats, alguns per manca de conservació s'han deteriorat i d'altres simplement han desaparegut a causa de les guerres.

A continuació compartiré la reconstrucció de qui va ser el pare de la meva àvia materna, el besavi JOAN TORNÉ GARRIGA *1869 + 1919.

D’entrada cal comentar que molts dels llocs on va viure, indrets que havien estat nuclis habitats, ara tan sols compten amb vestigis de cases enrunades, en el millor dels casos construccions que han estat refetes i que ara són segones residències.

Tota la vida del besavi Joan va transcórrer a la província de Tarragona, més concretament a la comarca de l'Alt Camp. Va néixer en el lloc que denominaven “Porxo de Romanill”, dit així per estar prop del Torrent de Romanill. Eren un grup de cases on vivien els pagesos que treballaven per la finca de Cal Llenes. Segons han explicat persones que han viscut de sempre en masies properes, aquesta masia era considerada la millor casa de tota la província de Tarragona. Als anys setanta els terrenys d'aquesta finca es van parcel·lar per fer-hi una urbanització. Avui en dia la casa pairal està abandonada.

L'administració del lloc corresponia al municipi de Montagut, avui agregat a Querol.

La primera referència escrita del besavi Joan s'ha trobat a la pàgina 30 del llibre V de Baptismes de l'església gòtica de Sant Jaume de Montagut. En el registre es detalla que el dia 26-01-1869 va ser batejat amb els noms de JUAN PABLO JOSÉ un nen fill de Josep Torné difunt, natural de Pontons i Magina Garriga de Bonany i veïns d'aquesta. Sent els seus avis paterns Magí i Josepa difunts i els materns Francesc difunt i Paula Bigaire. Els padrins van ser Josep Torné solter, germà del batejat i Paula Bigaire avia, veïns tots d'aquí.

Quan ell va néixer, el seu pare, Josep Torné Ferrando, de 62 anys, ja feia més de tres mesos que havia mort, el 23-10-1868. Va ser el darrer fill d’un matrimoni que en va tenir tretze, dels quals l’any del seu natalici ja n’havien mort cinc, per ordre cronològic amb el seu germà viu més proper es portaven onze anys.

Pel que sembla, van seguir vivint a la mateixa casa, la del Porxo de Romanill, uns quants anys fins que es van traslladar a una masia del poble de Marmellar, l’anomenada de cal Guineu, on vivien i havien de treballar, de forma que, de ben petit, el Joan va començar de ragatxo fent tot el que li manaven. Els germans més propers que havien marxat de casa estaven a Selma i a Valldosera.

Havia de ser en aquests indrets on lluitava per la vida diària on va conèixer l'Àngela Via Segura. Aquesta vivia amb els seus pares i germans, a la masia coneguda en aquell temps com a can Via, nom que li venia de Joan Via Colomé, avi de l'Àngela, que havia estat qui l’havia construït. De la coneixença dels dos joves en devia venir l’estimació perquè el 9 de gener del 1892 es van casar a l'església de Sant Cristòfol, al poble de Selma, ell tenia 23 anys i ella tot just 18, però tenien per davant tota una vida d’il·lusions. El Joan s'havia lliurat d'anar a fer el servei militar -llavors en deien anar a servir el rei- per ser fill de vídua, s'havia estalviat la possibilitat d'haver d'anar a la guerra del Marroc.

Van anar a viure com qui diu tan sols amb el que duien posat, el domicili dels joves va ser l’indret conegut com Mascorrubí, una gran casa prop del poble d'Aiguaviva, una masia de notables dimensions que acollia tres famílies, a més del jove matrimoni. Allí hi tenien estada i lloc de treball com a pagesos, un entorn dur i sense cap mena de comoditat, sense ni electricitat, ni aigua corrent, per suposat sense gas. Allí van néixer els seus set primers fills i tots es van criar sans i forts. En arribar l'any 1909 van anar a viure a la masia de Can Via, la casa que havien construït els avis de l'Àngela. Allí la parella tindria encara dos fills més. En l'actualitat aquesta masia encara és dempeus i es coneix com a can Fesol, segons m'havia explicat la seva filla Joana el topònim “fesol” hauria vingut d’una petita inflamació –amb la forma d’aquest llegum- que el seu pare tenia a la geniva de dalt. També havia explicat que quan el seu pare amb els germans grans anaven al camp, les filles petites els seguien amb un petit cove de vímet per recollir les pedres que ells feien sortir desprès de passar l'arada, aquestes pedres les tiraven darrera dels marges de pedra seca i servien de drenatge. D'aquest treball en deien anar a “espetracar”.

No s'ha pogut esbrinar com hi van anar a parar, tal vegada perquè el pare de l'Àngela, que havia enviudat, va marxar amb el seu fill petit a viure a Igualada i els va deixar la casa. De moment no ho sabem del cert.

I aquesta va ser la seva vida fins que el 17-01-1919 a causa de la grip va morir, a casa seva i envoltat de la seva família. Va ser enterrat al cementiri de Selma. Quan el poble va ser abandonat, les seves restes les van traslladar al cementiri de Pla de Manlleu on avui reposa juntament amb l'Àngela, qui va ser la seva companya, esposa i la mare dels seus nou fills, que potser haurien estat més de no ser per aquella malastruga grip, la mal anomenada grip espanyola.

Ell no va poder anar mai a l'escola, quan va morir no sabia ni llegir ni escriure, no obstant això, sí que tenia uns principis i unes prioritats molt clares. Creia en la força de la família i com aquesta havia de ser gran, molt gran, aquest va ser el motiu de tenir molts fills, els fills eren el futur i l'esperança.

En aquest entorn, dur i sense comoditats, tenia també molt interioritzada la força del treball, aquesta convicció era essencial ja que estava convençut que el seu treball i el seu esforç havia de servir perquè els seus fills visquessin millor del que ell havia arribat a viure.

Valgui aquest petit homenatge al besavi JOAN, i a totes les persones que van viure en un temps i en unes condicions que ara ens sembla quasi impossibles d'imaginar, malgrat que si nosaltres ara som vius i gaudim de unes comoditats i un entorn millor, sens dubte és gràcies al seu sacrifici, abnegació, convicció i esforç.

Circuit de Vilafranca

                                      EL CIRCUIT DE VILAFRANCA

Catalunya ha estat sempre capdavantera en el progrés industrial, en les millores socials i en inquietuds esportives. Així dons l'any 1921, per obra i gràcia dels aficionats i entusiastes membres de la PENYA RHIN, es va celebrar la 1ª CURSA INTERNACIONAL DE VOITURETTES d'Espanya, un esdeveniment que va tenir lloc a les terres del Penedès.

El circuit tan sols era una carretera sense asfaltar per on circulaven carruatges i carros tirats per cavalls, no obstant això, es van realitzar les millores necessàries per poder acollir aquest gran esdeveniment i tal com consta escrit en el cartell promocional del 1921, el van denominar així:

              "CIRCUIT DE VILAFRANCA DEL PENADES- ALMUNIA - MONJOS"

A continuació transcriuré literalment la descripció del circuit tal com consta en el programa que es va editar amb motiu de la celebració de la 2ª CURSA l'any 1922:

"A 200 metres de Vilafranca, en l'enllaç de la carretera de Barcelona a Tarragona amb la de Sant Sadurní a Sant Jaume dels Domenys, comença el circuit, formosament disposat, amb tota la carretera aplanada i amplíssima, a qual fi s'han pujat els passeigs 25 centímetres, orlada de grans plàtans i es descabdella en una línia recta de uns 3 km. fins el poble dels Monjos, travessant la riera de la Bleda en un pont situat poc abans
de l'esmentada població.

- MONJOS: La travessia d'aquesta població es fàcil, en línia recta i ampla, estrenyent-se un xic al travessar el riu Foix per un pont situat al final del poble.

Després de recórrer uns 600 metres des dels Monjos es troba a mà dreta el viratge dels Pins de Sellarés, així anomenat pels 3 magnífics pins centenaris situats a l'angle exterior de la carretera.

El viratge és en angle recte i quasi immediatament la carretera s'inclina en una regular pendent fins al nomenat Pont de la Bruixa, avui eixamplat i rectificat a l'entrada i rectificat també en el viratge de sortida, tot i així sent de viratge difícil a l'entrada i contra-viratge a la sortida. La carretera segueix amb lleu inclinació i sense accidents notables.

A banda i banda de la carretera s'estenen immensos vinyars clapejats de innombrables masies i cases de camp. Al fons s'hi aixeca una sèrie de muntanyes entre les quals es destaca el turó espadat de Castellví coronat amb una torre o castellot que data dels temps dels moros. El paisatge resulta molt pintoresc.

El circuit trenca sobtadament cap a la dreta al viratge de l'Almunia, eixamplat 10 metres, formant una plaça. És aquest un viratge molt difícil, d'angle agut i que s'ha de prendre amb precaució. Pocs metres després del viratge s'atrevissen unes quantes cases que formen un extrem de l'Almunia.

- L'ALMÚNIA: És l'agrupació més important del terme municipal de Castellví de la Marca. Després de l'Almunia es passa per davant del cementiri d'aquesta població. La carretera es desenrotlla en llargues línies rectes fins arribar a un desmunt. Aquí un viratge amb baixada condueix a un pont estret, avui allargat amb un mur de contenció en peralt per al viratge i amb la mateixa disposició el pont que es troba a mitja baixada. Es aquest el lloc més perillós del circuit, perquè la part alta del desmunt tapa la vista del pont, que apareix bruscament en arribar a mitja pendent.

Des d'aquest tros de circuit es veuen nombroses masies i aglomeracions de cases; a mà esquerra s'alça una altíssima torre quadrada nomenada de La Bleda, que és la que serveix per a elevar part de l'aigua de què es proveeix Vilafranca. Desprès d'una corba de radi molt llarg travessa la riera de La Bleda. Una baixada en línia recta, que es veu perfectament des del lloc destinat a tribunes, condueix al pont sobre la riera de Pacs, passat el qual comença la recta d'uns 800 metres amb lleugera pujada que passa davant de les tribunes amb 8 metres d'eixamplament en la carretera i tanca el circuit de Vilafranca. Aquest darrer viratge és un angle agut i està en la confluència de les dues carreteres, eixamplat també 4 metres i en peralt, el que permet atacar el viratge amb relativa velocitat.

El circuit Vilafranca-Almúnia-Monjos té 14 kilòmetres 790 metres."

Aquesta descripció del CIRCUIT es tan precisa en la seva lectura, que qui el conegui podrà ubicar-lo perfectament. Al mateix temps, qualsevol persona que vingui per primera vegada, seguint les seves indicacions, el seguirà sense cap pèrdua ja que en els 97 anys que han transcorregut, aquest no ha sofert quasi cap transformació que impedeixi identificar-lo, i això és un bé immaterial que els membres dels consistoris dels tres Ajuntaments implicats l'haurien de cuidar, fent un projecte de dinamització turística amb l'objectiu de preservar, potenciar i promoure aquest valor patrimonial històric i únic.

Realitzant aquest camí de promoció, aquest patrimoni quedarà per a les generacions futures tot explicant els inicis del que va ser l'evolució automobilística des de començaments del segle XX, i en concret a la nostre comarca, amb la particularitat que tindrem, dins de molt poc, un dels únics CIRCUITS CENTENARIS del món, i el primer d'Espanya.