COL·LAPSE SANITARI

                                                          COL·LAPSE   SANITARI

Veient per la televisió imatges de militars, habilitats amb caríssims i sofisticats equips d’alta protecció, desinfectant centres sanitaris i residències, el primer que se m’acut és que en aquest país sobren militars i falten professionals de desinfecció que ens costarien molt menys del que han facturat per justificar el manteniment de l’exèrcit.

Malauradament, durant els dies de l’estat d’alarma aquesta no ha estat l’única imatge que ens ha sorprès, si més no ha estat la més impactant. També ha desencadenat molts interrogants, el primer de tots és el perquè des de l’any 2010, TOTS els partits polítics han estat d’acord, uns per fer-ho, i els altres per callar-ho i no revertir-ho, en què els pressupostos en SANITAT anessin minvant, a l’igual que es retallaven els emoluments als seus professionals. Però, en canvi, NO hi ha hagut cap retallada en els pressupostos del Ministeri de Defensa. Quina paraula tan buida de contingut: defensa, de què, de qui, ..., i ara ho estem pagant amb morts; les dades les sabrem més endavant i segur que s’acostaran a les 50.000 víctimes. Què ha fet aquest Ministeri de Defensa que ens hauria de defensar?. Ha sortir al carrer a desinfectar!. Però qui ha salvat vides o ha lluitat per fer-ho han estat les persones de sanitat a les que fa 10 anys que estem menyspreant, quasi els estem dient que no els necessitem, que cobren massa pel que fan... Però ells han estat al capdavant de tot, sense el material ni els equips de protecció adequats, han arriscat la seva vida, alguns han emmalaltit i d’altres l’han perdut. És just?

La majoria hem rebut notícies per la pèrdua d’algun familiar, amic, conegut o veí que ha mort a causa del col·lapse sanitari que estem vivint. Tal vegada alguns també haurien tingut el mateix desenllaç per les malalties que ja tenien o per la seva avançada edat. La qüestió, en la majoria dels casos, és la forma com han mort, sols i sense ningú del seu entorn proper. Ha ocorregut sobretot amb els avis de les residencies, però també gent gran que vivia als seus domicilis. Van ser portats de presa i corrents als hospitals per ingressar-los en una habitació freda i desconeguda, rodejats d’aparells i de persones estranyes a les quals ni tan sols podien veure la cara darrera de mascaretes i ulleres, bates i guants, ...,. Alguns van morir dins l’ambulància durant el trasllat. He intentat imaginar què deurien sentir en els seus darrers moments:  por?, abandonament?, tristor?, molta incertesa!, estaven desemparats, sense saber què els passava i preguntant-se si allò era el final. Tots ens hem de morir, no sabem quan ni com, no obstant, el que ens agradaria es poder-nos acomiadar dels éssers que hem estimat i creiem que ens estimen. Per a ells ha estat una mort molt desangelada en què, a més, ni desprès del succés han pogut reunir-se familiars i amics en senyal de dol i respecte. Quan me n’assabentava, procurava recordar la darrera vegada que ens havíem vist, el lloc i el que havíem parlat. Reconstruint moments dels anys que feia que ens coneixíem, les vegades que ens havíem freqüentat, temes de conversa i, finalment, els desitjava que descansessin en pau. És curiós com m’afloraven records que creia que tenia oblidats i de sobte semblava tornar-los a reviure, com si acabessin de passar. Ara, tot el que havíem compartit durant anys de cop desapareixia. 

Dels coneguts que han mort durant aquest dies, n’hi ha que ho han fet per la COVID-19, però també ni ha que ho han fet a causa del col·lapse sanitari. Durant aquestes setmanes sanitat s’ha dedicat a adaptar i centralitzar els professionals, centres de salut i hospitals a la lluita de la COVID-19. A mi m’han anul·lat visites i em trobo a l’espera que me les programin de nou, per sort no són urgents i puc esperar-me, però no tothom està en la meva situació. Un familiar meu va empitjorar per haver-li ajornat la visita que tenia programada, i va morir. 

Moltes de les defuncions d’aquets dies s’han produït entre els usuaris de les residencies, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, i hem vist les condicions de treball en algunes d’elles, sense el material adequat de protecció, ni pels residents ni pel personal contractat, mancats de professionals i d’espais suficients, ...,. El pitjor de tot ha estat la falta transparència quan han informat de les condicions i de com es vivia en aquestes residències de gent gran. També s’ha sabut que moltes d’aquestes residencies estaven gestionades per fons d’inversió, algun de titularitat forana, la finalitat dels quals és obtenir beneficis. Aquí també s’haurien de demanar responsabilitats als polítics que en el seu dia van autoritzar-ho i que ens expliquin el perquè. Desprès, i de retruc, també a totes les altres forces polítiques per consentir-ho i no corregir-ho. Ells són els que havien d’haver vetllat per el benestar dels avis i no ho van fer. Pensen que no hi arribaran?.

El veritable motiu del traspàs en la gestió de les residencies ha estat el mateix del que explica perquè estem en aquest moments patint aquest col·lapse sanitari, allò que els polítics van batejar i tots hem conegut com LES RETALLADES. Aquestes es van produir en la sanitat, començant l’any 2010 i de forma continuada i progressiva. Realitzant una política de desinformació ciutadana a través dels mitjans de comunicació explicant que la sanitat tal com s’estava oferint: Universal i Gratuïta, era del tot inviable, i que per mantenir les mateixes prestacions i serveis, era necessari traspassar la gestió de pública a privada. Per part dels usuaris no veuríem cap canvi i això permetria un estalvi important en les partides pressupostaries. Mai ha quedat clar cap a on o cap a qui anava aquest benefici que feia tan necessari passar a privatitzar els serveis sanitaris i retallar els salaris dels treballadors de sanitat. Així, mentre que en qualsevol departament es podia parlar d’increments pressupostaris, sense problemes en el moment de sotmetre les partides a la seva aprovació, en el camp de la sanitat s’havien de disminuir, encara que fos, com estem veien, a canvi de desmantellar-la. Estem vivint i podem constatar durant aquest estat d’alarma quines persones són les que lluiten per les nostres vides i per les moltes que n’han salvat. A canvi de treballar moltes hores, sense els mitjans adequats i amb perill de contagiar-se, tal com les dades ho demostren, els lluitadors han estat precisament els metges, sanitaris, personal auxiliar i de neteja dels centres hospitalaris, els quals se’ls hi han retallat drets i salaris.  

Enmig de tota aquest col·lapse sanitari hem sabut que el Ministeri de Defensa destinarà 2.100 milions d’euros a un projecte de vehicle blindat. No ha revertir les RETALLADES EN SANITAT, ni ha millorar les condicions familiars de molts treballadors que fa quasi dos mesos que no tenen ingressos. ÉS ABERRANT!. Quan l'any 1975 fent el servei militar vaig disparar un arma de foc no hi vaig trobar cap sentit, ara no comprenc com es poden gastar cada any tants milers de milions en armament a canvi de res? No crec que ens sentim més protegits tenint avions de combat, tancs, vaixells de guerra, ..., perquè podem atacar a algun altre país o que ens puguin atacar i per què?. També, per la premsa, hem sabut que tancarà la fàbrica Nissan de Barcelona i que deixarà sense feina moltes persones, que representen moltes famílies. L’exercit ens aportarà una altra fàbrica? O tal vegada ho impedirà?.

 Si aquests milions es dediquessin a sanitat i a polítiques socials, a millorar la docència, la cultura, la formació, les infraestructures, la investigació i, sobretot, a lluitar contra les desigualtats, arribaríem a un nivell en què, llavors sí, ens n’enorgullaríem i els de fora voldrien ser com nosaltres. Aquest sistema és possible, hauríem de prendre exemple d’un país petit com és Costa Rica, l’any 1948 el seu president, José Figueres Ferrer, va dissoldre l’exercit. Actualment destina el 9’3% del seu PIB a sanitat, el 8% del seu PIB a educació i el 0’69% del seu PIB a seguretat. Així no és estrany que tingui un sistema de sanitat molt avançat, universal i gratuït, l’educació, tant la bàsica com la universitària, gratuïta. Tampoc ens ha de sorprendre que tinguin un elevat nivell de prosperitat segons l’Institut Legatum, i també és considerada la societat més feliç del Planeta segons New Economics Fondation.

OBSOLESCÈNCIA. Programada...?

                                         OBSOLESCÈNCIA.   Programada...?

A la pàgina 287 del tom 16 de la Gran Enciclopèdia Catalana es defineix OBSOLENCÈNCIA com: 1.-Qualitat d’obsolet.  I 2.- Depreciació dels béns d’equipament com a conseqüència del progrés tècnic, materialitzat en la superació dels mateixos equips o en una innovació avantatjosa en l’organització dels procés global de producció que comporti la utilització de nous mitjans. Aquest envelliment relatiu obliga les empreses a afrontar la competència del mercat i substituir l’equip abans del termini d’amortització natural, la qual cosa introdueix un element d’incertesa a l’hora d’establir comptablement les quotes i el temps d’amortització de l’actiu fix.

Aquesta definició és la que està impresa en la segona edició de la Gran Enciclopèdia Catalana de l’any 1986, que era la que hi havia a la primera edició de l’any 1969, havent estat redactada l’any 1965. Es a dir que en aquells moments ja es deia que les empreses en algunes ocasions havien de substituir la maquinaria productiva abans del termini d’amortització previst a causa dels progres tècnic, introduint un element d’incertesa en la seva periodificació comptable. En cap moment es contemplava que els equips tinguessin una vida limitada produïda per elements introduïts de forma premeditada en el moment de la seva fabricació.

Aquí entrem en nous conceptes als que fins ara s’han definit com depreciació dels béns, es tracta de l’OBSOLESCÈNCIA PROGRAMADA o, dit també, PLANIFICADA. El primer gran acord entre empreses per posar-la en pràctica i reduir tècnicament la vida útil d’un producte fabricat, el que es coneix com CÀRTEL PHOEBUS, va ser establert per empreses d’Amèrica i Europa el 23-12-1924 a la ciutat de Ginebra. Aquestes empreses es dedicaven a la fabricació de bombetes i van acordar que cap de les que fabricarien havia de durar més de 1.000 hores. Aquí també he anat a cercar a la Gran Enciclopèdia l’entrada de Càrtel PHOEBUS, no hi és, en canvi sí que hi ha l’entrada CÀRTEL que es defineix a la pàgina 374 del tom 6 com: Acord limitat entre diverses empreses, les quals, tot i conservar llur independència tècnica, econòmica i financera, decideixen pactar a fi d’evitar o de disminuir la competència entre elles. De fet, el seu objecte principal és d’aconseguir una posició monopolística en el mercat.  

Econòmicament parlant va ser una idea brillant pels seus beneficiats ja que no es feien la competència i s’asseguraven unes vendes constants sense necessitat d’incrementar els costos en explotació i recerca, ni de publicitat, doncs totes tenien la mateixa qualitat i durabilitat. Aquesta iniciativa s’aniria introduint a més productes. Tant va ser així que la revista de publicitat PRINTERS INK l’any 1928 ja informava que si un producte no es desgastava, significava una tragèdia per als negocis. No és estrany que actualment aquesta pràctica la trobem en qualsevol producte del mercat que hagi estat elaborat o fabricat, des de articles d’alimentació en què especifiquen data de caducitat o de consum preferent, medicaments amb caducitats molt properes, teixits que duren una temporada, automoció en què canvien de forma continuada els models i els que s’emporten la part més important són els electrodomèstics, productes d’informàtica i comunicacions. Amb el temps el concepte  d’obsolescència s’ha anat segmentant en varis tipus, no tan sols aquells en els  que la causa és la reducció de la vida útil dels productes fabricats, podrem trobar-ne d’altres, com poden ser els del món de la moda, que ens fan renovar el nostre aspecte i la roba que portem, el cotxe que utilitzem, per manca de recanvis o els electrodomèstics que tenim, que ens surt més a compte comprar-ne un de nou que no reparar-lo en haver desaparegut el servei tècnic i les peces de substitució. Fins i tot ens creen la necessitat de canviar d’habitatge o, com a mínim, fer-hi reformes importants. Tot amb la creença que així el nostre sistema econòmic social/capitalista d’usar i llençar, per endeutar-se i tornar a comprar segueix viu i entre tots l’ajudem a perdurar.

Aquest escrit ha sorgit a conseqüència de l’estat d’alarma, tinc una coneguda que un dels dies de confinament mentre parlàvem per telèfon, va dir-me que no se li engegava el cotxe perquè s’havia quedat sense bateria. Llavors vaig recordar que tenia un carregador de bateries que l’havia comprat a principis dels anys 70, tot i que feia anys que no l’utilitzava i, sense saber si encara funcionaria, vaig oferir-li perquè el provés. Va posar-lo a carregar durant tota la nit i l’endemà, davant la seva sorpresa, va engegar el cotxe a la primera. El carregador havia funcionat. Desprès vam comentar que les coses d’ara no duren tant com abans. És una llàstima, vaig pensar, i de fet tots tenim a casa aparells de fa anys que segueixen funcionant, és possible que ara n’hi hagin de millors, però crec que si funcionen no tenim perquè canviar-los o llençar-los.

Una cosa similar em passa amb la Gran Enciclopèdia Catalana, ara està obsoleta, antiquada, costa trobar un lloc per tenir-la a mà, quasi ens fa nosa, però quan va ser pensada, en aquells temps era tota una avantguarda de continguts i t’obria el ulls a un món de coneixements. De totes les persones que la van crear segur que cap d’elles, podia arribar a pensar que en pocs anys quedaria desfasada com a conseqüència dels avenços tecnològics que han revolucionat el món, tota vegada que ara la informàtica ens apropa a tots els continguts de forma ràpida i actualitzada, amb portabilitat i sense ocupar espai. Heus aquí un cas paradigmàtic d’obsolescència entre indirecta i estètica, però no programada.

Les persones que van iniciar aquesta pràctica de programar la vida útil de les coses en aquells temps devien guanyar molts diners, van gaudir del poder i la glòria durant uns anys, però va ser una glòria efímera ja que en cap moment, segur que no els va passar pel cap el mal que estaven fent als recursos naturals de la Terra i a les generacions futures. Ells ho van gaudir, es van enriquir però ara que ja no hi són i ens queda el seu legat en forma de deixalles, sobreexplotació de recursos i enormes diferències socials. Fins a cert punt podríem dir que ens han llegat una OBSOLESCÈNCIA CONTAMINANT i aquesta també té, si no hi posem remei, data de caducitat per l’esgotament dels recursos.

En contra d’aquestes pràctiques ja s’han alçat veus per revertir aquest cicle pervers de comprar, llençar i tornar a comprar, que no s’ajusta en absolut a l’harmonia i l’equilibri de la natura, ja que la terra és la que és, finita i completament interrelacionada. Tot el que fem ens ho trobarem, ara o en un futur pròxim. En aquest dies de confinament hem pogut constatar que també podem viure sense tanta necessitat de moure’ns ni d’estar totes les hores ocupats fent coses. Sense haver de viatjar constantment per visitar molts llocs, països i cultures per, en realitat, no conèixer res. Estàvem fent plans de futur mentre no aprofitàvem un present que ajornàvem. Aquesta cultura ens envoltava i semblava que ens tenia empresonats mentre ens recordava que el temps era or i l’havíem d’aprofitar, però ... sabíem viure?. Passats aquests dies veurem si ens haurem adonat que podem ser feliços amb menys i gaudir la vida sense perjudicar la natura. En poc més de un mes veiem més ocells a volar, respirem un aire més net, podem cuinar i gaudir el que mengem. Vida més tranquil·la i més plena. Ha estat un dels efectes colaterals d’aquests virus, ens hem desprogramat una mica de la nostra hiperactivitat.

Tal vegada aquesta pandèmia podria ser definida com una OBSOLESCÈNCIA PROGRAMADA DEL PLANETA TERRA perquè l’home que és la criatura més evolucionada, així ens ho han fet creure, reflexioni sobre el camí a seguir i valori quin és el lloc que vol ocupar a la Terra.