PRESENTACIÓ LLIBRE HILH A VILAFRANCA DEL PENEDÈS

Interessant i molt concorreguda presentació del llibre "Hilh viatge des de la Gascunya-França a l'Alt Penedès i Garraf de Catalunya. Hill, Ill, Yll"

13 de setembre de 2019

D'esquerra a dreta: Ignasi M. Muntaner Pasqual, Joan Solé Bordes i Albert Hill Giménez. 


Antoni Romeu Alemany conseller de Cultura del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, en un moment de la seva intervenció.

Aquest passat divendres va tenir lloc al Teatre Casal (Societat La Principal) de Vilafranca la presentació del llibre ”Hilh viatge des de la Gascunya-França a l’Alt Penedès i Garraf de Catalunya. Hill, Ill, Yll” a càrrec de Joan Solé Bordes, Ignasi Maria Muntaner Pasqual i l’autor, Albert Hill Giménez, amb una gran assistència de públic.

Antoni Romeu Alemany conseller de Cultura del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, va obrir l’acte amb un breu discurs centrat en la generositat com a base de la col·laboració que permet publicacions com la que es presentava, així com en el fet de saber agrair i reconèixer tant aquestes col·laboracions com les investigacions precedents ja publicades, com a millor i més ètic dels camins per continuar incrementant el nostre coneixement sobre els més diversos temes.  

El Sr. Albert Hill, amb arrels penedesenques com s’evidenciava en l’esquema del seu arbre genealògic, va començar a considerar els orígens gascons del seu cognom (donat que l’aventura del llibre que es presentava va sorgir com a recerca personal) arran una comunicació rebuda de Lluís Hill Plans, que contenia un article publicat a l’Eco de Sitges signat per Ignasi Maria Muntaner Pasqual.

Aquest extraordinari i reconegut investigador, preservador i divulgador de la toponímia i del nom de llocs i persones no només de Sitges sinó de bona part del Garraf, que és Ignasi Maria Muntaner, es basava per defendre la seva hipòtesi en les dades contrastades de l’arribada de gascons a Catalunya. Unes dades històriques i demogràfiques que allunyaven la teoria que el cognom Hill procedia d’immigrants britànics. Per un costat, perquè, l’únic que hi ha documentat, amb tota seguretat, és un soldat britànic arribat al Penedès que va morir sense descendència. I per un altre, perquè no hi ha cap constatació històrica d'una emigració britànica, que a més hauria hagut de ser prou nombrosa com per haver donat lloc al nombre d'actuals descendents que comparteixen el cognom Hill, Ill o Yll. 

A partir d’aquest primer contacte amb l’article del Sr. Muntaner i ampliant la informació en obres com ara “De la Vilafranca de 1634 d’Antoni Massanell Esclassans"  (IEP)  o “Els altres catalans dels segles  XVI i  XVII" de Carles Millàs i Castellví (Publicacións de l’Abadia de Montserrat) on es constata la intensa emigració gascona que es va rebre a les terres catalanes i en especial a l’actual Alt Penedès i Garraf, el Sr. Albert Hill ha escrit un llibre que ens apropa a la Gascunya i a l’origen del cognom Hill, en qualsevol de les seves grafies.

L’acte el va conduir el Sr. Lluís Hill Plans, vocal de la Junta Directiva de l’IEP i persona rellevant en tot aquest projecte, no només per haver posat en contacte al Sr. Albert Hill amb el Sr. Igansi M. Muntaner, sinó perquè, amb les constants referències que es van fer durant l'acte de presentació, a la seva investigació sobre Vilafranca i el cognom Hill, es posava en evidenciant la importància, el rigor i la seriositat de les seves aportacions. (Una investigació que hores d’ara continua desenvolupant i no dona per conclosa).

Com a punt i final de la presentació l’IEP va oferir un breu video on es recollia una selecció dels artistes i escriptors amb cognom Hill, Yll, Ill, nascuts a l’àrea del Penedès-Garraf i el Barcelonès.

Finalment es va convidar, per gentilesa de Caves Hill, a una copa de cava a totes les persones assistents.

Les fotografies que acompanyen aquest article són de Jordi Valls

L'acte va estar oganitzat per l'IEP. Amb la col·laboració del Teatre Casal (Societat La Principal) i Caves Hill. En conveni amb l'Ajuntament de Vilafranca del Penedès. 

El Sr. Lluís Hill Plans adreçant unes paraules als assistents, tot conduint l'acte de presentació. 

XIV SOPAR BALL DE DIABLES I EX-DIABLES DE VILAFRANCA

Menú del sopar

                                  XIV SOPAR DE DIABLES I EX-DIABLES DE VILAFRANCA

El dimarts 27 d’agost de 2019 es va celebrar el sopar de trobada de colles de Diables i ex-Diables de la Festa Major de Vilafranca, un esdeveniment que es porta celebrant bianualment des de l’any 1993, sent aquesta la XIV vegada que ens reuneixen al voltant de taula.

La convocatòria va recaure per tercera vegada en la nostra colla, els Rosakys, els més veterans, ja que ens vàrem estrenar a plaça l'any 1968. La nostra colla ja el va organitzar els anys 1995 i el 2005, i serà aquesta la darrera vegada que ho organitzarem, dons per la propera tots ja serem octogenaris. En aquesta ocasió, a més, érem els cuiners de l’àpat, havent organitzat tota la intendència: buscar un local amb cabuda suficient per més de 100 comensals, lloguer del material necessari, organitzar les taules, lloc per ficar-hi les cuines, neveres i congeladors, escollir el menú, comprar les begudes i el menjar. 

En aquest sopar es va servir 136 còctel de gambes i van cuinar i servir 162 talls de rap d'entre 250 i 290 grams, va repetir moltíssima gent fins acabar-los. Hi havia 50 litres de vi i 12 caixes de cava brut nature. Es van servir 174 GIN TÒNICS i alguns "cubates" amb Coca-cola. També 146 cafès. Es van veure 168 estrelles Damm i 24 sense alcohol. També aigües amb gas i sense gas en petites dosis.

En acabar, passades les 3 de la matinada recollir-ho tot per deixar el local perfecte.

Cartell de la convocatòria

Vi per l'ocasió

Detall de la cocció del sopar

Impressió del llibre

Llibre editat

 Hi van assistir 129 comensals, components de les diverses colles del ball, i ha estat de totes les convocatòries realitzades fins ara, la més concorreguda. Es va beure, menjar, cantar, riure i com es natural en uns Diables com cal es van recitar versots improvisats per l’ocasió.

Com a cloenda de l’acte es va obsequiar a tots els assistents amb el llibre: Interna Quinquaginta annos infernum. Escrit i editat per nosaltres mateixos, els Rosakys, que aplega referències, història, records i interioritats viscudes en el decurs d’aquest mig segle per part de totes les colles de Ball de Diables i amb l’acte sacramental en català.

LES ESPIGOLADORES

 LES ESPIGOLADORES (1857) de Jean-François Millet. Museu del Louvre

        
Recordo la primera ocasió en veure la fotografia d’aquest quadre, vaig pensar que eren com dos quadres en un, ja que si bé en un principi el pintor volia plasmar el treball esgotador de les persones joves treballant sense treva en les jornades de sega dels camps de blat, que comencen quan encara és fosc i acaben quan el sol ja es pon, en algun indret de Normandia. Va ser a les acaballes del dia, ja de tarda, que en aparèixer aquestes tres dones grans, va fer-hi una nova composició, donant-les tot el protagonisme fins el punt de situar-les al vell mig del quadre.

De bon matí ja s’havia desplaçat, carregat amb la tela, el cavallet i tots els estris necessaris, per buscar un ombra i poder així immortalitzar aquesta seca i calorosa tarda de sega. A la composició que veiem, una quarta part del quadre correspon al cel blau net de les llargues tardes, en què la llum és present durant moltes hores, tot i que el cel, a l’horitzó, sembla emboirat per la calor i la pols que s’aixeca al segar, amuntegar i traslladar els feixos de palla.

Podem veure al fons i a la dreta vàries construccions, la més alta ha de ser la dels amos de les terres, al seu voltant les altres, més modestes. Totes semblen iguals, les dels treballadors, com les que devien ser magatzems i també quadres per als animals. Al darrera d’aquestes sobresurten uns arbres, ja llunyans, que poden ser els límits de les terres. Per davant seu, ja dins el camp i a certa distància dels treballadors, el capatàs dalt de cavall, manant les  tasques a realitzar a uns camperols, vestits de blanc, que queden difuminats per l’entorn dels colors terrossos i dels ocres de la palla. Al mig del quadre hi ha un carro aturat i dos homes l’estan carregant amb les espigues del blat acabat de segar, allí es destaquen en gran manera els colors foscos dels cossos dels cavalls. Finalment, a l’esquerra de tot, dues grans piles de palla de color daurat que sobresurten, desafiants, per damunt de l’horitzó. Tots els tons del fons i de la composició del quadre guarden unes formes i una harmonia de colors que de ben segur era el que el pintor volia plasmar. Mentre les persones del fons vestides de blanc estan quasi difuminades en les formes d’aquest entorn, reflex del blat collit en què el cel mateix ha perdut el seu blau per un blanc de la pols aixecada de la terra. Tot es confon encerclat per aquella mena de boirina pròpia de les llargues, seques i caloroses tardes de juliol.

Ja de tarda i amb el quadre força avançat, van aparèixer tres camperoles, de certa edat, per espigolar. Aquest dret secular que tenen els pobres d’emportar-se el gra que queda abandonat als camps desprès de la collita. És una feina feixuga, pesada i que, a més, s’ha de fer de presa tot forçant la vista, tota vegada tenen temps només fins que es fa de nit. L’endemà les aus i altres animals hauran fet desaparèixer el poc gra que pot haver quedat al camp.

En posar-les en el lloc més visible, al centre, davant de tot i amb colors ben diferents de la resta del que acabava de pintar, va haver de replantejar tota la composició del quadre, encara que per fer-ho, penso, va haver d’elevar la línia de l’horitzó inicial. És en aquesta escena, en que es dignifica la lluita per la supervivència, on va desenvolupar tota la seva creativitat, tanmateix les dues dones centrals estan ajupides recollint gra, deixant així l’espai necessari per permetre veure els treballadors del fons carregant el carro, i l’horitzó difuminat. 

Podem observar com destaquen elles, amb les seves pobres vestidures, amb els seus contorns ben definits, es pot veure en detall les faccions dures de les seves cares, cremades per les moltes hores de treball a l’aire lliure i també les seves mans, fortes i fosques per la duresa del treball que han sofert al llarg de la seva vida. Els seus vestits, humils i apedaçats, faldilles fins els peus, davantals recollits a la cintura on fiquen els petits ramells de blat, esclops per sabates i mocadors al cap per protegir-se. Es destaquen els colors vius i cridaners, blaus i vermells, com si es volgués que tinguessin vida, enfront de la monotonia dels colors de la resta del quadre. Observant les seves posicions, mirant fixament el terra buscant aquest gra que hagin deixat els treballadors, podem percebre el sentit de la repetició i l’esforç, així com la lentitud dels seus moviments esgotadors i pesats. Ajupir-se, recollir, aixecar-se amb moviments lents i constants, però al mateix temps, també, amb la determinació que tenen per sobreviure. Elles fins fa poc també anaven a treballar a la sega, ara, no obstant, o bé per malaltia o per edat, ja no poden seguir el ritme que els imposen i ja no les contracten, així que la seva forma de subsistir és aquesta. Aquí sí que l’autor ha plasmat tota la dignitat humana, en aquesta composició central.

En ple segle XX, Zygmunt Bauman va definir com a “residus humans” aquestes persones que ja no podien seguir amb els cicles productius i que la societat feia invisibles, sense pensar ni valorar tot el que havien fet i donat. El seu esforç, la seva salut, el seu temps i, en definitiva, la seva pròpia vida. Ara tan sols els apartava i, com si es tractés d’un objecte que ja no serveix, els oblidava.

Espigolar vol dir collir les espigolalles, els fruits que han quedat en el camp desprès de la collita general. Les espigolalles són les espigues que resten al camp desprès de la sega i que els segadors no arrepleguen per no perdre el temps.