MAIG DEL 2019
Ja s’ha acabat el mes de maig
d’aquest 2019, que quedarà en el meu record, entre altres coses, com un mes en
que han mort tres amics que en diferents circumstàncies, llocs i èpoques vam
compartir una part de les nostres vides. Tres persones que no tenien res en
comú entre elles, excepte jo. Els tres havíem coincidit en àmbits ben diferents:
l’un per estudis, l’altre per feina i el darrer per ser del mateix poble.
El primer era de la meva època
d’estudiant a Tarragona, vàrem compartir durant bastants anys els mateixos companys,
coneixements, espais i professors, i també les mateixes bromes, experiències, il·lusions
i esperances d’una vida que se’ns presentava immensa, inabastable i eufòrica.
Sobretot va ser al darrer curs, quan l’etapa d’estudiant arribava a la seva fi i
els somnis alimentaven la força que ens permetria menjar-nos el món, un món que
marcaria un abans i un desprès tan bon punt nosaltres comencéssim a caminar. Allà
també vam viure plegats l’experiència de viatjar, amb tot el curs, al París de
l’any 1972. Al llarg d’aquests anys, tot i que tenim programats contactes
periòdics, amb ell crec que tan sols ens havíem vist tres vegades, suficients
per explicar-me que havia corregut món i vivia intensament.
L’altre era de quan treballava,
als anys 90, al barri de la Sagrada Família de Barcelona, on durant uns quants
anys vàrem compartir, amb més companys, els mateixos caps, clients, neguits i
ganes d’assolir els reptes que ens marcaven. Tot i que van ser uns anys també
complicats, amb molts canvis en el treball i la societat, sempre va haver-hi col·laboració,
respecte i amabilitat per fer la feina ben feta i sense necessitat de trepitjar
ni les persones ni els espais naturals que el barri delimitava. Un cop ja
jubilat la seva “feina” principal era la d’exercir d’avi dels seus nets.
Finalment un amic, conegut de
petits, encara que durant molts anys no ens havíem vist a causa dels respectius
treballs, aquells que ens van portar a viure en llocs geogràficament molt
distants. Quan ara, de retorn a Vilafranca, ens havíem retrobat, compartíem
sovint taula amb altres coneguts del poble, taula d’esmorzar o d’alguna dinada,
eren espais per actualitzar els temps
passats, aquells que formaven part de les nostres vides. Viatger apassionat,
pocs llocs del món crec que li devien quedar per visitar però, malauradament,
aquest darrer viatge li ha arribat massa aviat.
En tants pocs dies han mort tres
de la mateixa edat amb els quals havia compartit diversos moments i
experiències de la vida. Llavors és quan te n’adones que s’acosta el moment de
la vida del no retorn, que poc a poc ja va quedant menys futur que passat i que
no queda marge per ajornar projectes ni desitjos. Te n’adones que ho has de fer
i decidir-te a acabar o endreçar el que tens pendent de dir o de fer, per desprès
gaudir plenament del temps que quedi.
El viatge no s'acaba mai. Només els viatgers s'acaben. I fins tot ells poden perdurar en forma de memòria, de record, de relat. Quan el viatger s'ha assegut a la sorra de la platja i ha dit: "No hi ha res més a veure", sabia que no era així. El final d'un viatge no és més que el començament d'un altre.
-"José Saramago"-.
