EN BICI PER BCN

                                                        EN BICI PER BARCELONA

Quan vivia a Barcelona alguns dies de festa, de bon matí i aprofitant que els carrers estaven quasi deserts, sortia a passejar en bicicleta pels diferents barris de la ciutat. Era l’època d’abans dels Jocs Olímpics, la ciutat era tranquil·la, els carrers estaven deserts i quasi sense circulació, en contrast amb els dies de feina sempre atapeïts, sorollosos, amb les flaires diverses i els fums dels tubs d’escapament que deixaven un polsim que quedava en suspensió a l’aire i s’impregnava a la pell. Tan sols eren llocs de pas, que ni els miràvem i quasi els ignoràvem. Eren espais per traslladar-nos d’un lloc a un altre, i mentre ho fèiem anàvem pensant en la gestió concreta per la qual érem al carrer. 

Aquet era un magnífic diumenge de maig, el sol il·luminava el cel d’un blau intens, en començar a pedalejar ja notava com l’aire fresc m’acariciava la cara. Era net i entrava fins els pulmons oxigenant-los. La lleugera pluja del dia anterior havia netejat l’ambient permetent aquest color intens al cel i brillant als carrers. Fins i tot les incipients fulles dels arbres semblaven afanyar-se a fer-se grans per gaudir de l'espectacle. Tot passejant, anava contemplant la gran diversitat de colors de les flors que hi havia en alguns balcons i finestres trencant les tonalitats grises i monòtones de les façanes. Mentre sentia les meves roderes com acompanyaven la cridòria que feien els ocells volant incansables entre els carrers. Anava per carrers estrets i no massa concorreguts, aquells on els raigs del sol tot just passaven pel mig dels edificis, la qual cosa permetia il·luminar alguns racons sempre ombrívols durant uns instants. Tot passant, per casualitat, un d'aquests rajos feia brillar de forma enlluernadora un objecte que sobresortia d'un sac de plàstic negre, situat al terra al costat d'uns contenidors d'escombraries i em va cridar l'atenció. Vaig apropar-m’hi per mirar-ho i va resultar que l'objecte era una gran copa, d'aquelles que es lliuren per premiar als guanyadors d'algun esdeveniment esportiu. Sobresortia d’un gran sac negre d’escombraries que era al terra al costat del contenidor. La vaig aixecar per situar-la davant dels ulls, apreciant les seves dimensions i alguns detalls, com les  dues nanses treballades en forma de fulles. Al terra havia quedat la tapa, acabada amb pom. A la part davantera duia una placa enganxada a la peanya de fusta, amb unes lletres gravades ja mig esborrades pel pas del temps i la falta de neteja. Vaig deduir que va ser lliurada per haver quedat guanyador d’algun esdeveniment als any 1940 més o menys.

En aquell moments la meva imaginació em va fer pensar com aquest trofeu havia estat més de 50 anys en el lloc preferent d'alguna estància, presidint totes les reunions familiars. Segurament centre de converses i comentaris per part de qui l'havia guanyat, amb el seu entorn proper, primer amb els pares i desprès tal vegada amb els fills. Ja que per haver-la aconseguit, significava haver-hi dedicat hores d'esforços, entrenaments i sacrificis. Vaig deduir que si era allí i en aquelles circumstàncies, bruta i deixada, era a causa de la defunció de la persona que un dia l’havia guanyat. Ara les persones properes, senzillament s'havien dedicat a fer neteja de tot el que ja no els servia, allò que hi havia al seu voltant. També llençats sense cap cura hi havia altres objectes: roba, fotografies antigues, llibres, algun moble vell, estris de cuina, quadres sense cap valor, etc., tot estava dipositat en els contenidors, que ja eren plens i al terra, just seu costat en no cabre-hi res més.

Vaig pensar en aquest estrany i contradictori sentit de la vida, en té tant de superficial/material com tan poc de sensible/emocional. Queda reflexa´t amb tota la seva cruesa en el contingut de les bosses d’escombraries que estava observant, allí els objectes que no tenen cap valor, ni monetari ni emocional, estaven amuntegats de qualsevol manera esperant el camió que els recollirà per llençar-les allí on mai més ningú s’assabentarà que hagin existit, el mateix lloc on anirà a parar la seva història, la seva vida, tot el que era important per a qui li donava importància. Fins que aquest desapareix i llavors el seu entorn sembla que també el fa desaparèixer. Ara els seus hereus, siguin fills, nets, germans, cosins, o ves a saber qui, han fet neteja, el que volen és el valor material de les coses que poden transformar en diners, en cap cas els records sentimentals que han quedat.

És així, quan un es mor totes les seves vivències, esforços, alegries, tristeses, coneixements, il·lusions, visions de com eren la societat, les coses i el món de quan era petit, després de jove i finalment ja de més gran, desapareixen i mai més ningú les podrà tornar a gaudir ni aprofitar. Tot es volatilitza com per art de màgia. No és així amb el que aquesta persona hagi pogut acumular de material, aquest llegat queda pels seus hereus.

 Des de aquell dia m’he preguntat si aquest és un sistema just. Ens diuen que naixem sense res i quan ens morim ens n’anem sense res. Però en realitat això tan sols passa en l’àmbit humà, no en el material, ja que deixem bens tangibles que es poden heretar. No és aquesta una manera de perpetuar les desigualtats?, doncs qui neix pobre té moltes possibilitats de morir pobre, en canvi qui neix ric pot transmetre encara més riquesa quan mori i així s’incrementen les diferencies de classe. Què passaria, en canvi, si quan un morís tot el que tingués de material es volatilitzés amb ell i quedessin pels seus hereus tan sols les seves vivències i coneixements?. Hi hauria les mateixes desigualtats que tenim ara a la societat?. O de nou les desigualtats s’anirien acumulant en els que es podrien anomenar coneixements heretats?.

ASPERGER, UNA MANERA DE SER.

                                              ASPERGER, UNA MANERA DE SER.

Quan una persona confon els colors es diu que és DALTÒNIC, és una alteració genètica que pot no ser hereditària i que no té cura ni tractament; no obstant, tothom ho entén i així se l’accepta. No deixa de ser una patologia que és visible, tangible, quantificable i que no dóna cap dubte a qui la té que ho té. Ara bé, quan una persona té un altre tipus de alteració no genètica sinó congènita i/o ambiental que, a diferència del daltonisme, no es tan visible ni tan tangible i molt difícilment quantificable, aquesta persona es pot sentir incompresa i, al mateix temps, notar a faltar el seu espai natural per ser acceptada a la societat. Un “espai relacional” per tal que aquestes persones puguin mostrar-se tal i com són, sense que l’entorn els discrimini com éssers que no encaixen en la “normalitat social”. Més encara quan ells no són sabedors del fet que tenen aquesta patologia.

Aquesta podria ser la introducció per explicar que en el nostre ambient social hi ha un col·lectiu de persones que tenen alteracions congènites i/o ambientals invisibles, molt difícils de detectar i més de tractar, són les de relació i comportament i no són tangibles. Un d’aquests trastorns ha estat identificat com a síndrome d’ASPERGER i es tracta d’un trastorn neurobiològic que està classificat dins dels trastorns de l’espectre autista. Aquest trastorns afecten en gran manera la interacció social recíproca, la comunicació verbal i la no verbal. Segons com, poden manifestar una resistència a acceptar el canvi, inflexibilitat en la pensada, així com posseir camps d’interès estrets i absorbents. Poden mostrar una manca d’empatia i dificultat en comprendre els pensaments i sentiments de les altres persones.

La primera persona que el va identificar aquest trastorn va ser Johann Asperger, metge austríac (1906-1980), pediatra, investigador i psiquiatre, va participar en treballs d’investigació per a l’Alemanya nazi, allí va analitzar les ments de centenars de nens i va descobrir que alguns tenien unes habilitats intel·lectuals superiors, tot i que també tenien uns comportaments de relació més limitats i això els podia representar més un problema que una qualitat. Els seus treballs van quedar oblidats fins que van ser rescatats per la investigadora anglesa Lorna Wing l’any 1980, quan Asperger ja havia mort, llavors es va donar el seu nom a aquest trastorn de comportament. Per això aquesta patologia, definida com a tal, és molt recent i encara queda molt recorregut per arribar a conclusions determinants.

Actualment es creu que la causa es deu a anormalitats cerebrals durant el desenvolupament fetal, aquestes afecten el cablejat de l’estructura cerebral per desprès afectar els circuits neuronals que controlen el pensament i el comportament. No s’hi ha identificat cap gen específic que es pugui heretar.

Les persones amb l’espectre ASPERGER solen tenir altes capacitats intel·lectuals i una memòria brillant però que solen centrar en una sola activitat i quan en parlen l’expliquen com a erudits sense ser-ho. Al mateix temps tenen manca de reciprocitat social i emocional, com també dificultat per interpretar els senyals socials i comprendre els pensaments i sentiments d’altres persones, aquesta manca d’empatia els arriba a provocar rabietes emocionals, de manera que aquests trastorns del neurocomportament els fa ser distants i introvertits, aquests aspectes característics, com el DALTONISME, no tenen cura perquè no són una malaltia. S’han d’entendre i s’ha d’acceptar que és una manera de ser.

 

 

INQUISICIÓ & SUPREM

                                                       INQUISICIÓ   &    SUPREM

La caiguda de l’Imperi Romà va significar la creació de diferents punts de poder en els seus territoris, tot i que tan sols en la forma ja que en el fons va seguir predominant el mateix sistema de govern que havia emprat a les acaballes de l’Imperi, on l’Església catòlica tenia el poder moral de tots els territoris independentment de qui els governava, ja que aquests sempre manaven per la gràcia de Deu. Aquesta aliança va funcionar fins que van aparèixer moviments contraris a l’exclusivitat moral en poder de l’Església catòlica. Al veure qüestionada la seva autoritat, en el Concili de Tours de l’any 1163, es va acordar la persecució d’aquestes desviacions al poder de Roma. Així l’any 1184, el papa Luci III va decretar el “AD ABOLENDAM”, l’obligació de tots els bisbes de visitar les seves diòcesis i perseguir els heretges. Aquest va ser l’inici del que desprès seria la INQUISICIÓ, que en els primers temps es va caracteritzar per ser un instrument per combatre a tots aquells que s’apartessin de la fe oficial que s’emanava des de Roma, els encarregats de jutjar els heretges eren els inquisidors i eren nomenats pel Papa.

A Castella els Reis catòlics, amb el pretext per lluitar contra pràctiques judaïtzants, l’1-11-1478 van obtenir del papa Sixte IV la butlla “EXIGIT SINSERES DEVOTIONS AFFECTUS”, quedant constituïda la inquisició en el regne de Castella, que a més els atorgava competència en el nomenament dels inquisidors, pràctica única en tots els regnes catòlics. Desprès, per pressions, Ferran II d’Aragó va aconseguir que el mateix Papa, nomenés l’any 1783 a Tomàs de Torquemada inquisidor general dels regnes de Castella i Aragó. S’havia creat el TRIBUNAL DEL SANT OFICI DE LA INQUISICIÓ per tots els territoris dels Reis Catòlics. Amb poders totals sobre la vida, fortuna i honor de tothom, era més poderós que el propi estat. Aquests van ser els inicis per eliminar tots els furts i lleis que eren vigents dins dels seus territoris. Creant les bases per a la centralització de poders. A més de lluitar contra les heretgies també els va permetre reprimir qualsevol moviment contrari a les lleis de Castella, sense que intervingués el Papa, creant així un tribunal que unificava sota el seu poder els regnes de Castella-Lleó i Catalunya-Aragó. Tant era el seu absolutisme que l’inquisidor Francisco Peña el 1578 deia: “Debemos recordar que el propósito principal del juicio y la ejecución no es salvar el alma del acusado, sinó alcanzar el bien público y dar temor a los otros”. El poder de la inquisició es basava en les delacions dels sospitosos, fetes per ciutadans de forma secreta, quedant aquests protegits pel mateix tribunal sense que els acusats tinguessin mai cap possibilitat de conèixer els seus delators. Així qualsevol persona podia acusar malèvolament per animadversió o enveja, ja que no havia de presentar cap prova. Els judicis començaven amb la presumpció de culpabilitat, així l’acusat havia de demostrar que era innocent davant del tribunal. El veredicte en la majoria dels judicis era de culpabilitat, tot i que es podia apel·lar al Consell de la Suprema Inquisició, procuraven que ningú apel·les, com tampoc que es pugues apel·lar al Papa de Roma que tenia Delegació Apostòlica. Felip II va promulgar una llei per impedir que cap condemnat pogués apel·lar al Papa. La inquisició espanyola, amb els seus poders il·limitats va continuar funcionant fins l’any 1813 que les Corts de Cadis van aprovar la seva dissolució, encara que Ferran VII el 1814 la va tornar a reinstaurar. Finalment l’any 1834, es va abolir definitivament. Va estar vigent durant 356 anys, va ser la darrera que es va abolir.

En els temps actuals hi ha un altre tipus de poder absolut que en lloc de dir-se tribunal de la Inquisició es diu tribunal del Suprem, creat l’any 1812 a les Corts de Cadis, que perseguia en un principi la SEPARACIÓ DE PODERS, però que en realitat segueix els seus mateixos paràmetres per aconseguir els mateixos resultats, tenint també poders absoluts sobre les vides, les fortunes i l’honor de les persones que, segons ells, es desvien del camí correcte prèviament marcat per l’autoritat del poder central. Qui arriba a ser jutjat ha de demostrar que no és culpable i demostrar sense cap dubte raonable, que és innocent. A més posen les traves impensables perquè els declarats culpables no puguin a arribar apel·lar i ni molt menys que la seva autoritat pugui arribar a ser qüestionada per tribunals no espanyols. Sembla que tan sols es va voler canviar el nom com era conegut el tribunal, ja que el funcionament i la finalitat segueixen sent les mateixes.

En aquest moment ens trobem en ple segle XXI, els membres del tribunal han jutjat i condemnat als acusats del procés, seguint unes pautes quasi inquisitorials, ells no havien de demostrar res, tota vegada que els acusats partien del fet de ser culpables i havien de demostrar que no ho eren. Tant ha estat així que els consideren tan seus que no poden permetre que en cap moment s’escapin del seu absolut control, encara que per aconseguir-ho s’hagin de extralimitar en les mateixes lleis que tan diuen que defensen. Els inquisidors també tenien tanta obsessió en el que defensaven que el que menys els importava era la veritat, el que perseguien era la confiscació dels bens i l’eliminació de qualsevol persona que pugues pensar diferent o qüestionar el que l’autoritat havia decretat. La seva actual paranoia arriba fins l’extrem d’amenaçar a funcionaris per fets que encara no han succeït, això sí, de manera subtil i sense donar la cara obertament, sabent que els que pretenen no és correcte, tot i així els pot més l’ànsia de revenja que l’ordenança de la llei.

PANDÈMIA & CONTROL

                                                     PANDÈMIA   &  CONTROL

Acabo de llegir que, aprofitant les raons sanitàries i alarmistes produïdes per aquesta pandèmia del Coronavirus-19, l’estat podrà monitoritzar totes les ubicacions de les persones a través dels mòbils per saber en tot moment on estem i qui tenim prop nostre per tal de poder avançar-se en cas de contaminació i així poder aïllar aquestes persones en risc d’estar contagiades. Aquesta mesura i d’acord amb els raonaments especificats, hom pensa que és una decisió correcta i adequada; la pregunta és si aquesta mesura quedarà per sempre o tan sols s’aplicarà mentre duri aquest estat d’excepció, ja que si ha de durar per sempre ens trobem en un moment que a les autoritats ja no els caldrà preguntar-nos res, fent aquest seguiment podran saber on som o amb qui estem i, fins i tot, qui sap si també podran escoltar el que diem. Aquesta notícia va ser desmentida al cap d’unes hores i es va dir que havia estat un “BULO”, si més no, i encara que hagués estat un “BULO”, em va fer pensar una mica en el fet que de sempre qui ostenta el poder, els caps d’estat, de país, nació o imperi, la seva primera i gran preocupació ha estat tenir el control “espiritual” i total dels seus súbdits, per dirigir-los cap a un pensament únic, el seu.

Això ha estat sempre així al llarg de la història i s’ha produït en qualsevol civilització de totes les que en tenim constància. En tot estat hi ha una classe dominant, composta per molt pocs, i una classe treballadora i explotada, formada per tota la resta de persones. (Ja es troba en  els temps dels faraons, perses, grecs. A les dinasties xineses. En l’imperi romà. Fins a les cultures precolombines... etc. En èpoques més recents és a les conquestes i expansions dels estats europeus fins l’actualitat). El seu poder s’ha fonamentat en tres eixos bàsics: el diví, per crear-se la dimensió espiritual per exercir el control moral que dona legitimitat totes les lleis i ordres que s’han de complir. L’econòmic, que controla tots els mitjans de producció i els seus productors. I les forces armades, disciplinades i poderoses. Aconseguien controlar aquests tres eixos en estar rodejats de fidels disciplinats, servils i amb manca absoluta de crítica, que eren els encarregats de sotmetre i fer complir les lleis a la resta, fos com fos. El cap visible era l’amo i senyor, no tan sols dels territoris, sinó de tot el que hi havia en ells, incloses les persones, que no eren més que servents. En aquests temps l’economia es basava en l’agricultura i ramaderia, les persones vivien molt disperses quasi sense contacte entre elles, fet que els impossibilitava per poder exercir la força necessària per reivindicar millores en les seves vides, se sentien vulnerables i això els generava un sentiment de por que els impedia fer qualsevol reclamació.

Aquest sistema feudal i aristocràtic es va mantenir fins l’arribada de la primera revolució industrial, quan la necessitat de molta mà d’obra, va motivar l’èxode d’aquestes persones del món rural cap a la industria. El que va començar sent un traspàs dels treballadors del camp cap a les fàbriques va ocasionar una transformació de la societat ràpida, amplia i profunda en tots els nivells. Les poblacions on s’havien establert aquestes industries es van transformar en ciutats, construint habitatges que van poblar-se amb tots aquests treballadors i creant-se una nova classe social que es va denominar obrera. Van aparèixer també els capitalistes i els burgesos. Tot plegat va significar el triomf dels industrials i els homes de negocis sobre la noblesa i l’aristocràcia, que va haver de reinventar-se per adaptar-se als nous temps.

També, en teoria, van desaparèixer els costums feudals. Tot i que les vides dels primers obrers en aquells inicis de transformació van ser molt dures, les normes eren imposades pels amos de les fàbriques, amb llargues jornades de més de 14 hores i els set dies de la setmana, sense cap dret i en unes condicions pèssimes, tot a canvi d’un petit jornal que tan sols els permetia viure amuntegats en edificis sense cap comoditat ni mesura d’higiene. Aquest fet d’estar junts, però, els va permetre adquirir consciència de classe i començar a reivindicar millores laborals i socials, aconseguides quasi sempre a base de protestes i vagues, algunes brutalment reprimides. Millores que s’anirien aconseguint ja als començaments del segle XX. Va desaparèixer la imatge del bon obrer,  la d’aquell que acceptava el que l’empresari li oferia i estava satisfet.

Va ser entrant en la segona revolució industrial a principis del segle XX que als EEUU, per tal d’evitar aquestes vagues que feien endarrerir el treball en cadena, van sorgir els primers test de personalitat, amb l’excusa que pretenien oferir als treballadors els llocs que millor s’ajustaven a les seves capacitats. Per tal d’aconseguir-ho, des de les escoles es farien uns exercicis als alumnes, que desprès un equip d’experts avaluava per determinar seves capacitats, aptituds o preferències. S’afirmava que totes les persones naixien amb unes qualitats innates. Amb els tests intentarien esbrinar quines eren aquestes qualitats, donant tot seguit a cadascú els coneixements necessaris en consonància amb aquestes qualitats, que resultarien molt ben assimilades i obtindrien com a resultat actituds sempre positives. Amb això s’aconseguiria fer desaparèixer la conflictivitat laboral, tornant a la imatge del bon obrer.

Aquesta va ser –una més!- la forma de pretendre saber com són les persones per tal d’obtenir obediència servil sense que es notes manipulació i, al mateix temps, anul·lant tota veu contrària a les normes de qui mana i dirigeix.

Amb el temps va haver-hi un altre pas per controlar la població, aquest va venir de la mà de la inseguretat. Tots ens volem sentir segurs per anar pel carrer sense que ens assaltin, que quan arribem de nou a casa la trobem com l’hem deixat sense que ens l’hagin robat. Aquest el gran dilema, ja que si es demana a l’estat més seguretat, aquest respon que d’acord però a canvi de perdre part de la nostre llibertat. Es tracta d’exercir el control amb la por, la gran disjuntiva entre seguretat i llibertat. D’aquí ve que s’instal·len càmeres de vigilància per tot arreu, que són les que vetllaran per la nostra seguretat, però que també, en tot moment, transformen la nostre vida de privada a pública i així poden fer un seguiment dels llocs, els temps i amb qui s’ha estat. L’estat no ho fa per controlar-nos, sinó per protegir-nos. Això diuen.

Amb l’esdevenir tecnològic semblava que els test havien passat de moda. Ara els mitjans de pagament  electrònics ofereixen molta informació de les persones i es pot saber què comprem, com gastem, on ho fem, amb quina regularitat, els nostres contactes, quins gustos tenim i quasi com pensem si miren els espectacles i llibres que paguem, que ens donen cultura i opinió.

Finalment, torno a enllaçar amb el que comentava a l’inici, tots serem objectes d’una manipulació i no ens en donem compte. Les xarxes són un regal per al poder que decideix, a partir de les dades que proporcionen els mòbils, com manipular les persones. Detectaran patrons de comportament i preferències, i ens intentaran transformar per imposar un pensament dominant i únic. Tot ho faran per evitar que la nostra opinió personal esdevingui opinió pública, perdent així la consciencia de classe davant d’un estat que serà qui crearà uns polítics i una opinió pública sense ànima, regulant-se per regles i normes unidireccionals.

Estem en una pandèmia de dimensions globals que ens fa sentir vulnerables i ens crea un sentiment de por que pot modificar la nostre escala de valors. Hi haurà, de nou, una crisis que incrementarà els desocupats, que serà necessari tenir el control sobre ells i internet donarà molt d’entreteniment per tal que no pensin en fer política ni creïn problemes.

Per acabar una reflexió de l’obra Compon Sense (Sentit comú), de Thomas Paine  que va escriure l’any 1774: “Quan patim o som sotmesos per un govern a les mateixes misèries que podríem esperar trobar en un país sense govern, les nostres calamitats augmenten pensant que nosaltres mateixos proveïm els mitjans que ens fan patir”.