Circuit de Vilafranca del Penedès: "Bressol de la Formula 1 a Espanya"

Heus ací els textos de dues cartes publicades al setmanari local "3 de vuit":

El primer va ser publicat el 29-05-2015:

- Ben sovint hi ha coses que et fan adonar de com són les persones les que fan la història, els indrets on aquesta succeeix passen a formar-ne part, sovint malgrat el desinterès o apatia dels que en són els seus habitants. Aquesta reflexió és aplicable a molts àmbits i també a Vilafranca, a la nostra senyora vila.

Entre els anys 1921 i 1923, Vilafranca va esdevenir el centre mundial dels aficionats al món automobilístic, un món tecnològicament molt diferent de l’actual, però que feia camí per arribar al que és en l’actualitat. En va esdevenir el centre per obra i gràcia d’una colla d’entusiastes del motor que van escollir Vilafranca per a situar-hi un circuit on poder celebrar-hi curses automobilístiques i va ser aquí on es va celebrar la primera cursa internacional d'Espanya de vehicles de quatre rodes a motor, la que va ser la segona cursa d'Europa, després de la que s’havia celebrat a França.

A la seva columna "El barrinaire" en Josep Arasa i Ferrer a aquestes mateixes pàgines ho comentava de forma resumida el 20 de febrer del 2010. Tot i això ha estat l'aparició del llibre Penya Rhin de Ramón Giner i Filella el passat més d’abril el que ens ha permès comptar amb una amplia informació amb infinitat de detalls i fotografies del moment sobre aquestes curses.

En sortir de l’acte de presentació alguns assistents comentàvem el desconeixement que en teníem d'aquestes curses i de la repercussió que van tenir a nivell mundial. És trist que fins ara no en sabéssim gran cosa, però encara és més trist que no hi hagi cap mena de plafó informatiu que ho recordi i que tampoc no hi hagi cap carrer dedicat a aquest entusiastes que en aquells anys van internacionalitzar la nostre vila, malgrat que sovint eren "gent de fora".

Aquest segon va ser publicat el 11-12-2015:

- Si posem “Penya Rhin” al cercador d’internet, l'entrada de la Viquipèdia ens diu: "L'any 1921 és va disputar el Campionat d'Espanya d'automobilisme (segon d'Europa desprès del francès), organitzat per la Penya Rhin. Va començar a Vilafranca del Penedès els anys 1921, 1922 i 1923".

Eren carreres de ressò internacional i van comptar amb l’acreditació de corresponsals de tota Europa. 

Va ser aquí, a la cursa vilafranquina, on es van establir algunes de les normes encara vigents a l'actual Formula 1. Vilafranca, amb una població que no arribava als 9.000 habitants, va rebre fins a 25.000 espectadors amb ganes de no perdre's l’oportunitat de veure en directe aquestes curses; entre ells hi havia personatges de la reialesa, noblesa i de les més distingides famílies del moment, i això tres anys seguits.

En el llibre “L'Abans” dedicat a l'Alt Penedès de l'any 2000, a les seves 642 pàgines sols podem trobar dues línies dedicades a la Penya Rhin. En els llibres “Vilafranca, capital del Penedès”, del 2003, i mes recentment la “Història de Vilafranca del Penedès” del 2008, no hi ha cap referencia ni al circuit ni de les curses que van fer que la nostra vila fos capdavantera en aquests espectacles esportius en tot l'àmbit mundial.

"Diuen que un poble no té identitat i no té memòria històrica és un poble vuit, sense contingut". Paraules copiades literalment del preàmbul d’un dels llibres que acabo d'esmentar. Per ser coherents amb la frase ens caldria fer justícia a aquests 95 anys d'oblit de uns fets que formen part de la nostra història, com a mínim col·locar un plafó on s'expliqui aquests esdeveniments, hauria de situar-se al mateix indret on hi havia les tribunes del circuit que, per cert, tenien una capacitat per a més de 6.000 persones.

Sobre el 9 de novembre del 2014

El meu pare vestit de soldat vers l'any 1938

Anar a votar el 9 de novembre va ser un tema de raons personals. La primera de les meves va ser que el president de la Generalitat ens va convidar a anar-hi, però aquesta crec que no va ser la raó principal. Hi vaig anar perquè el "Presidente" de l’Estat central va fer tot el que va poder per impedir-ho, però aquesta tampoc va ser la meva raó principal per anar-hi, tot i que amb aquesta “desobediència” evidenciava la meva disconformitat amb la seva prohibició.

Vaig anar-hi, perquè pensava en el meu pare, i com li hauria agradat poder participar-hi, i aquesta tampoc va ser la meva raó principal, malgrat el record de tants com ell que s’haurien sentit orgullosos i satisfets amb nostre gest. Vaig anar-hi pensant en la cara que posaria el jutge militar que el va condemnar a 15 anys de presó, i ara el fill d’un condemnat exercia el seu dret en una consulta prohibida “pels seus", no obstant penso que aquesta tampoc va ser la raó principal. Vaig anar-hi, perquè amb el meu gest volia deixar constància de com n'estic de fart de fer veure que tot està correcte, que tot el que han fet era perquè ens ho mereixíem, i aquesta tampoc va ser la meva raó principal.

Còpia del consell de guerra.

Vaig anar-hi, i vaig recordar tots els morts, tots els exiliats, tots els condemnats, tots els que van patir, totes les persones anònimes que van cometre el delicte d’estimar una forma de ser que volien poder materialitzar en un país, i aquesta tampoc va ser la meva raó principal. Vaig anar-hi pensant en les generacions que avui encara no han arribat: que un dia puguin saber que l'any 2014 els que eren a Catalunya van fer tot el que va estar al seu abast perquè els nouvinguts poguessin tenir el país que nosaltres no hem tingut, un país que ja no volem seguir somiant perquè el volem tenir ja. I aquesta SÍ que va ser la raó principal que aquest 9 de novembre em va fer anar a les urnes a dipositar un SI i SI per tots ells.

En aquest moments, els que manen al govern central i altres polítics no han entès res de res, a aquesta consulta no ens hi van fer anar ni unes sigles, ni un programa polític, ni el desig de ser o estar millor o pitjor, ens hi va fer anar un sentiment, i aquest no entén de lleis, ni d’ordres de tribunals, tan sols entén del que dicta el cor i aquest té raons molt més poderoses que els governs amb totes les seves lleis i tribunals.
El més correcte seria ara que tots els polítics es definissin, que sense cap mena de protagonisme davant el Parlament ens diguessin individualment quina és la seva postura, una manifestació clara, honesta i inequívoca que permeti un treball d'equip amb una única finalitat: LA INDEPENDÈNCIA. El treball pas a pas amb aquest objectiu final no seria així una glòria personal sinó la consecució del que desitgem des de ja fa més de 300 anys.

No ens falleu per engrunes que no ens porten enlloc, feu pinya tal com si féssiu un castell, en aquest  l'objectiu es que l'enxaneta faci l'aleta un instant, el nostre objectiu es fer un país nou, per sempre.

No hi haurà una altra oportunitat: ARA O MAI.

Al meu pare, que mai he conegut.

Foto del meu pare l'any 1952

El meu pare va morir l'any 1953 a causa de un accident de trànsit, i jo vaig nàixer l'any 1954.

Jo no puc dir que la meva vida m'hagi canviat per complert, ja que per dir-ho hauria de saber com n'era abans. Tampoc puc dir si en sóc o no de feliç, ja que per dir-ho deuria de poder-la comparar con n'era abans. Tampoc puc dir que sento ràbia pensant en com era i com sóc ara, ja que sempre he estat igual. Tampoc puc sentir injustícia per la seva mort, ja que jo no hi era, dons per mi el meu pare és tan sols el relat de les persones que el van arribar a conèixer i que ara per llei de vida, moltes ja no hi són. Per mi el meu pare són les fotografies en blanc i negre que la meva mare m'ensenyava i ara conservo.

El que sí puc dir és que mai he tingut el petó de bona nit, ni l'abraçada protectora i tendra en mig dels seus braços, tampoc he caminat agafat de la seva mà, no m'ha pujat al seu coll en moments d'aglomeracions per veure-hi per damunt de tothom, ni l'he pogut explicar el que he après a l'escola, ni demanar-li consell davant dels meus dubtes. No he jugat amb ell al camp o a la platja, ... en fi crec que en podria enumerar moltes de situacions que un pare i un fill poden tenir vivències. Dons cap de les que he dit i cap de les que qualsevol pugui afegir, malauradament, jo les he pogut compartir amb ell.

Per mi la figura del meu pare no es més que una il·lusió i al mateix temps un buit, una constant pregunta en que mai n'obtinc resposta, ja que per mi mai ha existit i sempre l'he trobat a faltar.

El meu desig en aquesta petita reflexió es la de fer palès una conseqüència diferent d'accident de trànsit, no és de ràbia, no és de infelicitat, no és de injustícia, no és de canvi de vida, sinó que jo en diria de sofriment per omissió de la persona volguda i mai tinguda.