CINQUANTENARI DEL PRIMER CURS DE C.O.U. 1971-1972

                              

         CINQUANTENARI DEL PRIMER CURS DE C.O.U. 1971-1972

L'any 1971, d’acord amb la LLEI GENERAL D’EDUCACIÓ de l’any 1970, van haver-hi dos canvis en el pla d'estudis, el primer va ser l’eliminació de la revàlida que es feia desprès del sisè curs de batxillerat i el segon la substitució del curs PREUNIVERSITARI, més conegut per “PREU”, que s’estudiava a continuació i tot just abans d’accedir a la Universitat, implementant-se el Curs d’Orientació Universitària (COU), el qual, a part d'unes assignatures troncals, comuns per tothom, oferia la possibilitat d'escollir-ne altres d'optatives dins una àmplia oferta, per tal de intentar satisfer la demanda dels alumnes. Amb això es pretenia que en el moment d’accedir a la universitat hi hagués el màxim convenciment d’haver sabut escollir la carrera més adient, d’acord amb les aptituds i gustos de la cadascú.

Aquesta circumstància obligava a tots els centres educatius a comptar amb una plantilla molt més àmplia de professors per tal de poder presentar una proposta generosa de possibilitats, la qual cosa no podien assumir per motius econòmics. Així és que, per tal poder d'oferir una gamma més amplia de matèries, els col·legis privats de Tarragona: la Salle, el Seminari, l'Ensenyança, el Sagrat Cor, les Teresianes i Jesús i Maria, van unir esforços per oferir un ventall d'assignatures optatives molt àmplia, encara que hi haguessin pocs alumnes, matèries que s'impartirien a les instal·lacions del col·legi La Salle que aquell any havia inaugurat les seves noves instal·lacions, molt més amplies i modernes. 

El que era gran problema d’aquesta realitat és que havien de compartir classe nois i noies, tots junts, una qüestió que aleshores significava un trencament amb el estatus quo de l’època, considerant-la quasi revolucionària. Tant era així que una part de la societat no ho va voler acceptar, ja que molts pares ho trobaven poc adequat i va ser aquest el motiu que va fer que alguns centres no s’adherissin a la idea. Així doncs, el curs 1971-72 va ser el primer que es van impartir les assignatures de C.O.U. i es van fer classes mixtes a Tarragona. Per aquesta raó es coneix com: PRIMER COU UNIFICAT I MIXTE DE TARRAGONA.

La crisis social o el trencament  que això va suposar va ser TOTAL en molts més àmbits dels que podríem arribar a imaginar. La cosa no va quedar tan sols en el fet de compartir classes nois i noies, sinó que de sobta trobar-se 140 joves de 17 anys de mitjana, plens d’energia i amb ganes de “menjar-se el món”, coincidint amb el fet històric que tota la societat estava canviant per reinventar-se, així paraules com contaminació, globalització, multinacional, ..., que ara són freqüents, no ho eren en aquells moments. Juntament amb els aires d’obertura interior que cada cop més pressionaven en totes les direccions possibles, ens va convertir sense ser-ne conscients en l’avantguarda dels canvis que va experimentar la societat a partir d’aquell mateix any 1972.

El fet és que n’érem els protagonistes, EN PRIMERA PERSONA, però sense resultar-ne directament els responsables, i no enteníem els daltabaix que el nostre comportament i les nostres demandes significaven de cara als nostres majors d’edat. A més vam atrevir-nos a plantejar un viatge de final de curs a PARIS, no va haver-hi cap terratrèmol registrat als aparells però sí que aquest va existir en els diferents despatxos directius dels centres implicats. Nosaltres tan sols volíem fer un viatge de FI DE CURS, era l’acabament del temps ESCOLAR per transformar-nos en UNIVERSITARIS. No hi trobàvem cap cosa incorrecta, ni libidinosa, ni mereixedora de càstig. Nosaltres volíem veure món, fer allò de diferent que mai ningú abans havia fet, com a mínim a aquest nivell. Teníem necessitat de fer-ho i així ho vam reivindicar, explicar i fer-ho entendre. El cert és que devíem ser molt persuasius, ja que el mes de maig de 1972, tres autocars van encaminar-nos cap a PARIS. En realitat vam ser a ORLEANS, com representats de Tarragona a aquella ciutat durant les festes patronals en honor a JOANA D’ORLEANS. L’estada va durar 10 dies en els quals menjàvem als menjadors universitaris i dormíem en un pavelló esportiu habilitat per nosaltres. Degudament separats nois i noies, estretament vigilats per professors i alguns pares que ens acompanyaven.

Tots els dies d’estada van ser intensos i amb una programació feta per tal d’arribar a les nits cansats per evitar crear problemes de convivència. Teníem excursions per visitar els castells a la VALL DEL LOIRA. Tot un dia de visita al PALAU DE VERSALLES. També actes protocol·laris, que n’érem amfitrions, al municipi d’Orleans..... i temps lliure per conèixer la ciutat, interactuar amb joves de la nostra edat i també anar al cinema.

També un dels dies estava previst anar a PARIS per visitar, entre altres coses, el museu del LOUVRE, malauradament aquell dia estava tancat, la qual cosa no va ser impediment perquè fos un dels millors dies del curs, sobretot pels records que encara conservem i podem definir-los com únics i fantàstics. Aquell jorn de maig, un cop arribats, ens van deixar al mig de PARIS, amb temps lliure, sols, sense conèixer en absolut la ciutat, amb pocs coneixements de l’idioma, les carteres bastant buides de francs. Les càmeres de fotos, els que en tenien, duien un rodet de 36 negatius PER A TOTS ELS DIES, el que implicava una gestió curosa dels moments dels que volíem deixar constància. Tot i així, déu-n’hi-do el bon profit que se’n va aconseguir.

Visualitzem ara en perspectiva la situació, arribar tres autocars amb 130 joves que en la seva majoria mai no havien sortit a l’estranger, il·lusionats, vitals, alegres, mirant per tot arreu, neguitosos de voler fer moltes coses i, al mateix temps, sense tenir ni idea de quines coses volíem fer.... Això sí, abans de baixar dels corresponents autocars, vam rebre les indicacions del que NO podíem ni havíem de fer.... Tot però va anar força bé ja que a l’hora de marxar del lloc de trobada, tots ens vam presentar sense cap incident.

Ara, desprès de més de 50 anys, en retrobar-nos ens vam explicar alguna de les anècdotes viscudes: n’hi va haver, jo entre ells, vam anar a pujar a la Torre Eiffel, això sí, ho van fer per les escales, l’ascensor era massa car. Altres van anar a passejar per la PLACE PIGALLE. Altres van anar als magatzems LAFAYETTE, on van coincidir amb DALÍ, el català universal, immortalitzant-se en fotografies. Altres van arribar fins L’ARC DE TRIOMPHE. Es va passejar per els CHAMPS ÉLYSÉES, PLACE DE LA CONCORDE, es va travessar per algun dels molts ponts sobre el riu SENA.... Però tal vegada els que van viure l’aventura de més a prop, quasi com si fossin ells els protagonistes, van ser els que passejant per un dels carrers van trobar-se enmig d’una manifestació que protestava contra la GUERRA DE VIETNAM, així per un costat els venien els manifestants i per l’altre havia la policia francesa, que en aquells temps ja anaven vestits d’antiavalots....

També com fet extraordinari, va ser quan cap al final de la nostra estada, a l’anar al lloc on es trobaven aparcats els autocars, els hi havien fet pintades reivindicatives a favor del presos bascos i contra el règim de Franco.

Aquest mes ens hem retrobat una cinquantena, hem compartit taula, moltes anècdotes i bons records que són la constatació que no va ser un somni la realitat que vam viure plegats en aquell primer CURS MIXTE DE COU 1971-72.

Presentació del llibre "CIRCUIT DE VILAFRANCA" a Santa Margarida i els Monjos. El 7-10-2022

 Aquest lloc històric, que avui ens ha obert les seves portes és on té els Monjos els seus orígens, en aquest molí fariner construït a finals del segle X a la riba del riu Foix, d’on pren el nom. Ben comunicat, a l’estar situat a la mateixa Via Augusta, aquella via construïda pels romans que comunicava Roma amb Cadis, que va ser la precursora de la carretera nacional 340 i on prop d’ella haurà de passar el “corredor del Mediterrani”. Així el fet d’estar a la Via Augusta va significar que aquest barri prengués el relleu en importància demogràfica al nucli inicial de Santa Margarida, no tan ben situat. 

A principis dels anys 20 del segle passat Santa Margarida i els Monjos tenia una població de 1.690 habitants, que vivien del camp i de la incipient fàbrica de ciment instal·lada. No va ser fins a finals d’aquesta dècada que als seus carrers s’hi va instal·lar electricitat, i es van instaurar els serveis de correus i telègraf. Això no va obstaculitzar que vinguessin els millors pilots d’Europa conduint els cotxes més ràpids del moment, aconseguint velocitats impensables en aquells anys. A la cursa de l’any 1923, concretament a la setena volta els dos cotxes TALBOT participants, al seu pas pels Monjos van arribar a la velocitat de 150 quilòmetres per hora. Així figura a la premsa d’aquell dia: “Divo y Resta a 25 metros: ahora empieza la batalla; Divo ataca en la recta de Los Monjos: marchan durante dos kilómetros los dos a 150 por hora”. Això amb els cotxes de fa cent anys, sense cap mesura de seguretat i per carreteres sense asfaltar.

He esmentat CIRCUIT DE VILAFRANCA, però evidentment la raó d’un CIRCUIT és fer possible que hi hagi curses i aquestes van ser organitzades per una PENYA d’amics, amants dels cotxes, la velocitat, les innovacions i que van saber canalitzar aquesta demanda social organitzant, sense cap suport oficial, unes curses que van ser enveja i referent de tot Europa. Aquesta PENYA, estava formada per empresaris, enginyers, fabricants de cotxes, periodistes, etc., tots ells amb gran visió de futur. Es reunien a la cafeteria, avui ja desapareguda, de la plaça Catalunya que es deia RHIN, i d’aquí els hi va venir el seu nom. Van constituir-se en societat l’any 1916, en plena Primera Guerra Mundial, primer fent carreres entre ells i la cosa va anar a més, fins a arribar l’any 1921 de la mà de Joaquim Molins Figueras en organitzar premis internacionals. Per aconseguir-ho van adaptar la reglamentació francesa a la prova, fet que va significar que aquestes curses quedessin incloses al “CALENDARI OFICIAL DEL BUREAU INTERNACIONAL”. D’entre els socis hi havia Enric Ràfols Martí, d’arrels penedesenques, va ser ell qui l’any 1908 ja havia organitzat la COPA CATALUNYA, la primera competició automobilística de l’estat espanyol, de la qual se’n van celebrar tres edicions. Buscar un enclavament per situar-hi el circuit, els va portar al Penedès, escollint el triangle de carreteres que uneix Vilafranca-Monjos-La Munia, de 14’79 quilòmetres. Aquí és on es va córrer la primera carrera internacional de cotxes de l’estat espanyol, que va ser la segona d’Europa després de la de París d’aquell mateix 1921. En aquestes curses es van incorporar noves normatives, algunes vigents avui en dia, com el fet que cada marca de cotxes s’identifiqui amb un color específic, o bé que la sortida de tots els vehicles es fes de manera conjunta, com es va produir per primer cop en la cursa de 1923.

Aquestes curses van ser molt populars, tant era així que la tercera cursa celebrada el 21 d’octubre de l’any 1923, en coincidir la seva data amb la del partit entre el C.F. Barcelona i l’Europa, la Federació de futbol el va ajornar perquè el públic puguis venir a presenciar la carrera del CIRCUIT DE VILAFRANCA. Unes dades del que van representar aquelles carreres pel Penedès: Durant els tres anys que es van celebrar van venir, per un sol dia i al llarg dels tres anys, més de 50.000 persones, a més de 2.000 cotxes, pensem que són xifres de fa cent anys. Aquestes curses comportaven un grau d’incertesa important, ja que es feien per primer cop i ningú podria saber si tindrien èxit o no; tot i això amb molta il·lusió i treball les van portar endavant. Es van projectar unes tribunes desmuntables que tenien una llargada de 135 metres on hi cabien més de 6.000 persones, Vilafranca tenia 7.958 habitants. Tenien un apartat per acollir els corresponsals de premsa arribats a més de Catalunya, Espanya, França, Itàlia, Anglaterra, Àustria, Bèlgica, Alemanya i fins i tot dels EE.UU. On s’havia instal·lat telèfon i telègraf per poder enviar les cròniques quasi en temps real. A la cursa de l’any 1923, es va instal·lar per primer cop, a l’estat espanyol, altaveus perquè el públic pogués estar en tot moment informat de com evolucionava la carrera.   

EL CIRCUIT DE VILAFRANCA que tenim al Penedès podem considerar-lo “EL BRESSOL DE LA FÓRMULA 1 A ESPANYA”.

És un circuit semi permanent o temporal, situat entre carreteres públiques, sent per les seves característiques el primer on es van celebrar TRES PREMIS INTERNACIONALS i que ha arribat a CENTENARI. Aquest va ser un projecte estratègic que va situar el Penedès en el centre mundial de l’automobilisme, que va atreure persones de tot el món, però que, malauradament, ha quedat oblidat.

D’entre els circuits més importants d’Europa inaugurats als anys vint tenim:

-              Circuit de VILAFRANCA DEL PENEDÈS, a Catalunya, de l’any 1921.

-              Circuit de MONZA, a Itàlia, de l’any 1922.                                            

-              Circuit de LE MANS, a França, de l’any 1923.

-              Circuit de LASARTE, al País Basc, de l’any 1924.

-              Circuit de SPA-FRACORCHAMPS, a Bèlgica, de l’any 1925.

-              Circuit de NÜRBURGRING, a Alemanya, de l’any 1927.

-              Circuit de MONTECARLO, a Mònaco, de l’any 1929.

De tots ells els únics que no tenen activitat són els de l’estat espanyol, casualitat o desídia?  Penso que aquest traçat s’hauria de preservar pel que va significar dins la història de les competicions automobilístiques internacionals a Europa, i per coneixement de les generacions futures. Actualment, el traçat del CIRCUIT no consta inclòs dins l’inventari del Patrimoni Arquitectònic del Departament de Cultura. Per aquesta raó el 16 de febrer de 2022 vaig sol·licitar a la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya que fos declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. En la seva resposta, de 13 pàgines, del 18 de març de 2022 manifesta que: “tot i els valors històrics del CIRCUIT DE VILAFRANCA DEL PENEDÈS, aquests no s’ajusten a les característiques de les categories de BCIN que estableix la Llei 9/1993, de 30 de setembre, del Patrimoni Cultural Català. No obstant això, i tenint en compte els valors relacionats amb la memòria històrica d’aquest esdeveniment, es suggereix estudiar la possibilitat d’impulsar la seva difusió incrementant els panells informatius en diferents punts del CIRCUIT, o a través d’actes rememoratius d’aquest esdeveniment esportiu amb implicació social o municipal”.

D’acord amb aquesta resposta i, en veure que estaven implicats 5 ajuntaments diferents i que abastaven dues províncies, el 16 de maig de 2022 vaig fer una instància al Departament de Cultura del Consell Comarcal de l’Alt Penedès, en que informava del suggeriment fet per la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya, sol·licitant que organitzessin una trobada amb els Ajuntaments implicats per posar en valor el traçat del CIRCUIT per tal que es preservi, es faci difusió, a més de poder impulsar actes rememoratius d’aquest esdeveniment.

En la resposta del passat 29 de juny exposen: “Creiem fermament que qualsevol iniciativa d’aquest tipus s’ha d’impulsar i liderar des de l’Ajuntament de Vilafranca del Penedès després de valorar-la tècnicament i econòmica. El Consell Comarcal no té competències ni capacitat econòmica per posar en valor el traçat, preservar-lo, senyalitzar-lo o organitzar un acte esportiu amb cotxes d’època. En qualsevol cas, si l’Ajuntament de Vilafranca decideix impulsar alguna d’aquestes iniciatives, des del Consell Comarcal procurarem donar-hi suport en la mesura de les nostres possibilitats”.

Així que el dia 30 de juny vaig enviar una instància a l’ajuntament de Vilafranca en que els hi exposava aquesta ferma creença, manifestada pel Consell Comarcal i demanant lideratge per aquest projecte de posar en valor el traçat, preservar-lo i poder organitzar actes rememoratius d’aquest esdeveniment. En la reunió posterior mantinguda amb el Tinent d’Alcalde va valorar la proposta i, contactaran amb els altres ajuntaments per reunir-se, coordinar i donar resposta als suggeriments fets per la Directora general del Patrimoni Cultural de la Generalitat.

El llibre de Santa Margarida i els Monjos, a la pàgina 17 quan parla de Patrimoni i Identitat, hi ha una cita d’Hanna Arendt: “la nostra memòria i el nostre record necessiten cosses tangibles perquè no morin”. A veure si fem possible que no es mori el record del CIRCUIT DE VILAFRANCA.

50 ANYS DEL CLUB BASQUETBOL VILAFRANCA.

 50 ANYS DEL CLUB BASQUETBOL VILAFRANCA                                               

 Aquesta setmana se celebra el cinquantè aniversari del naixement del CLUB BASQUETBOL VILAFRANCA, aquests articles de premsa de l’època en són un petit recordatori d’aquest esdeveniment.

Setmanari TOTHOM el 7 d’octubre de 1972

Taula rodona: Basquetbol Vilafranca

El club Basquetbol Vilafranca va reunir una roda de premsa per informar de la seva primera temporada. En Max Miret, president, i el Sr. Porta, directiu, eren els qui informaren dels propòsits.

EDUCACIÓ ESPORTIVA

Els seus propòsits, tant de formació del Club com els principals mòbils a seguir va dir-nos eren fer possible que el Basquet rutlli. Interessant-se per l'aspecte formatiu: iniciar els infants i joves al joc del basquet. Això els interessa tant o més que guanyar campionats. Amb una frase molt expressiva van dir “que tot infant que vulgui jugar a basquet pugui fer-ho”, per això han obtingut la simpatia de la Federació i en aquest aspecte és en el que rebran ajuda tant en monitors com en la seva formació. Així es tindran en compte els equips comarcals iniciant competicions comarcals, i també s'anirà als col·legis per fer treballar en basquet els que vulguin i desitgin fer-ho.

L'ANY QUE VE 4 EQUIPS

Aquest any inicien amb dos equips, amb un pressupost de 80.000 pessetes, sense la ajuda de cap empresa comercial, esperant la ajuda de la Delegació i amb els problemes de l'inici. Tenen 150 socis que els emparen i que s'han anotat amb força pressa, i han d'agrair que el col·legi Sant Ramon els deixi les instal·lacions. Ells desitjarien en un futur poder tenir instal·lacions, o almenys usar les instal·lacions futures que es facin en el terme esportiu municipal. Com a mostra del seu afany per fer prosperar l'esport vilafranquí és molt expressiva la frase que van dir: pensem que l’any vinent tindrem ja quatre equips. En ella es manifesta l'esperit de voler treballar amb una ample base i no pas dedicant-se a una preparació d’elits esportives que sempre són minoritàries i tancades. 

Setmanari Penedès el 7 d’octubre de 1972

Mañana se inicia el Campeonato Provincial de Baloncesto en el que participa el nuevo equipo del Club Basquetbol Vilafranca. Dicho equipo jugarán sus encuentros en la pista del Colegio de San Ramón.

Setmanari TOTHOM 30 de desembre de 1972 (Foto de tota la plantilla)

Plantilla del Primer equip i del juvenil del Club Basquetbol Vilafranca. D’esquerra a dreta, a dalt: Mateu (entrenador) Miquel, Pujol, Junyent, Mateu, Milà, Blanch, Huguet, Miret, Sanz, Balanyà i Soler. A baix; els juvenils Cuscó, Milà II, Milà I, Font, Martí, Ocaña, Sendra, Hill, Farré.