1- BESAVI JOAN TORNÉ GARRIGA

                                  

                              

                                           -1- BESAVI JOAN TORNÉ GARRIGA

                                              

Tots tenim vuit besavis i pràcticament de cap d’ells no en sabem res, sovint perquè quan hem nascut ells ja són morts, o perquè hem viscut geogràficament separats i, en el cas que els haguéssim arribat a conèixer, tan sols ens en quedaria un record llunyà, possiblement el resultat de les fotografies que ens hagin arribat o el record del que els familiars ens hagin pogut explicar.

Jo no n'he conegut cap, quan vaig néixer ja havien mort. Ara, de gran, he començat a cercar qui eren, on havien nascut, quants germans tenien, si sabien llegir i escriure, com es guanyaven la vida, quants fills van tenir, ... i com aquestes moltes altres preguntes i ningú a qui poder-les adreçar, per llei de vida ja no queda cap parent viu que els hagi conegut. Tan sols hi ha la possibilitat de fer una reconstrucció de la persona a base d'indagar als arxius eclesiàstics, municipals i notarials. El problema més gran ha estat cercar la ubicació dels documents en un o altre arxiu, els indrets on havien viscut són actualment llocs deshabitats i abandonats, alguns per manca de conservació s'han deteriorat i d'altres simplement han desaparegut a causa de les guerres.

A continuació compartiré la reconstrucció de qui va ser el pare de la meva àvia materna, el besavi JOAN TORNÉ GARRIGA *1869 + 1919.

D’entrada cal comentar que molts dels llocs on va viure, indrets que havien estat nuclis habitats, ara tan sols compten amb vestigis de cases enrunades, en el millor dels casos construccions que han estat refetes i que ara són segones residències.

Tota la vida del besavi Joan va transcórrer a la província de Tarragona, més concretament a la comarca de l'Alt Camp. Va néixer en el lloc que denominaven “Porxo de Romanill”, dit així per estar prop del Torrent de Romanill. Eren un grup de cases on vivien els pagesos que treballaven per la finca de Cal Llenes. Segons han explicat persones que han viscut de sempre en masies properes, aquesta masia era considerada la millor casa de tota la província de Tarragona. Als anys setanta els terrenys d'aquesta finca es van parcel·lar per fer-hi una urbanització. Avui en dia la casa pairal està abandonada.

L'administració del lloc corresponia al municipi de Montagut, avui agregat a Querol.

La primera referència escrita del besavi Joan s'ha trobat a la pàgina 30 del llibre V de Baptismes de l'església gòtica de Sant Jaume de Montagut. En el registre es detalla que el dia 26-01-1869 va ser batejat amb els noms de JUAN PABLO JOSÉ un nen fill de Josep Torné difunt, natural de Pontons i Magina Garriga de Bonany i veïns d'aquesta. Sent els seus avis paterns Magí i Josepa difunts i els materns Francesc difunt i Paula Bigaire. Els padrins van ser Josep Torné solter, germà del batejat i Paula Bigaire avia, veïns tots d'aquí.

Quan ell va néixer, el seu pare, Josep Torné Ferrando, de 62 anys, ja feia més de tres mesos que havia mort, el 23-10-1868. Va ser el darrer fill d’un matrimoni que en va tenir tretze, dels quals l’any del seu natalici ja n’havien mort cinc, per ordre cronològic amb el seu germà viu més proper es portaven onze anys.

Pel que sembla, van seguir vivint a la mateixa casa, la del Porxo de Romanill, uns quants anys fins que es van traslladar a una masia del poble de Marmellar, l’anomenada de cal Guineu, on vivien i havien de treballar, de forma que, de ben petit, el Joan va començar de ragatxo fent tot el que li manaven. Els germans més propers que havien marxat de casa estaven a Selma i a Valldosera.

Havia de ser en aquests indrets on lluitava per la vida diària on va conèixer l'Àngela Via Segura. Aquesta vivia amb els seus pares i germans, a la masia coneguda en aquell temps com a can Via, nom que li venia de Joan Via Colomé, avi de l'Àngela, que havia estat qui l’havia construït. De la coneixença dels dos joves en devia venir l’estimació perquè el 9 de gener del 1892 es van casar a l'església de Sant Cristòfol, al poble de Selma, ell tenia 23 anys i ella tot just 18, però tenien per davant tota una vida d’il·lusions. El Joan s'havia lliurat d'anar a fer el servei militar -llavors en deien anar a servir el rei- per ser fill de vídua, s'havia estalviat la possibilitat d'haver d'anar a la guerra del Marroc.

Van anar a viure com qui diu tan sols amb el que duien posat, el domicili dels joves va ser l’indret conegut com Mascorrubí, una gran casa prop del poble d'Aiguaviva, una masia de notables dimensions que acollia tres famílies, a més del jove matrimoni. Allí hi tenien estada i lloc de treball com a pagesos, un entorn dur i sense cap mena de comoditat, sense ni electricitat, ni aigua corrent, per suposat sense gas. Allí van néixer els seus set primers fills i tots es van criar sans i forts. En arribar l'any 1909 van anar a viure a la masia de Can Via, la casa que havien construït els avis de l'Àngela. Allí la parella tindria encara dos fills més. En l'actualitat aquesta masia encara és dempeus i es coneix com a can Fesol, segons m'havia explicat la seva filla Joana el topònim “fesol” hauria vingut d’una petita inflamació –amb la forma d’aquest llegum- que el seu pare tenia a la geniva de dalt. També havia explicat que quan el seu pare amb els germans grans anaven al camp, les filles petites els seguien amb un petit cove de vímet per recollir les pedres que ells feien sortir desprès de passar l'arada, aquestes pedres les tiraven darrera dels marges de pedra seca i servien de drenatge. D'aquest treball en deien anar a “espetracar”.

No s'ha pogut esbrinar com hi van anar a parar, tal vegada perquè el pare de l'Àngela, que havia enviudat, va marxar amb el seu fill petit a viure a Igualada i els va deixar la casa. De moment no ho sabem del cert.

I aquesta va ser la seva vida fins que el 17-01-1919 a causa de la grip va morir, a casa seva i envoltat de la seva família. Va ser enterrat al cementiri de Selma. Quan el poble va ser abandonat, les seves restes les van traslladar al cementiri de Pla de Manlleu on avui reposa juntament amb l'Àngela, qui va ser la seva companya, esposa i la mare dels seus nou fills, que potser haurien estat més de no ser per aquella malastruga grip, la mal anomenada grip espanyola.

Ell no va poder anar mai a l'escola, quan va morir no sabia ni llegir ni escriure, no obstant això, sí que tenia uns principis i unes prioritats molt clares. Creia en la força de la família i com aquesta havia de ser gran, molt gran, aquest va ser el motiu de tenir molts fills, els fills eren el futur i l'esperança.

En aquest entorn, dur i sense comoditats, tenia també molt interioritzada la força del treball, aquesta convicció era essencial ja que estava convençut que el seu treball i el seu esforç havia de servir perquè els seus fills visquessin millor del que ell havia arribat a viure.

Valgui aquest petit homenatge al besavi JOAN, i a totes les persones que van viure en un temps i en unes condicions que ara ens sembla quasi impossibles d'imaginar, malgrat que si nosaltres ara som vius i gaudim de unes comoditats i un entorn millor, sens dubte és gràcies al seu sacrifici, abnegació, convicció i esforç.