LES ESPIGOLADORES

 LES ESPIGOLADORES (1857) de Jean-François Millet. Museu del Louvre

        
Recordo la primera ocasió en veure la fotografia d’aquest quadre, vaig pensar que eren com dos quadres en un, ja que si bé en un principi el pintor volia plasmar el treball esgotador de les persones joves treballant sense treva en les jornades de sega dels camps de blat, que comencen quan encara és fosc i acaben quan el sol ja es pon, en algun indret de Normandia. Va ser a les acaballes del dia, ja de tarda, que en aparèixer aquestes tres dones grans, va fer-hi una nova composició, donant-les tot el protagonisme fins el punt de situar-les al vell mig del quadre.

De bon matí ja s’havia desplaçat, carregat amb la tela, el cavallet i tots els estris necessaris, per buscar un ombra i poder així immortalitzar aquesta seca i calorosa tarda de sega. A la composició que veiem, una quarta part del quadre correspon al cel blau net de les llargues tardes, en què la llum és present durant moltes hores, tot i que el cel, a l’horitzó, sembla emboirat per la calor i la pols que s’aixeca al segar, amuntegar i traslladar els feixos de palla.

Podem veure al fons i a la dreta vàries construccions, la més alta ha de ser la dels amos de les terres, al seu voltant les altres, més modestes. Totes semblen iguals, les dels treballadors, com les que devien ser magatzems i també quadres per als animals. Al darrera d’aquestes sobresurten uns arbres, ja llunyans, que poden ser els límits de les terres. Per davant seu, ja dins el camp i a certa distància dels treballadors, el capatàs dalt de cavall, manant les  tasques a realitzar a uns camperols, vestits de blanc, que queden difuminats per l’entorn dels colors terrossos i dels ocres de la palla. Al mig del quadre hi ha un carro aturat i dos homes l’estan carregant amb les espigues del blat acabat de segar, allí es destaquen en gran manera els colors foscos dels cossos dels cavalls. Finalment, a l’esquerra de tot, dues grans piles de palla de color daurat que sobresurten, desafiants, per damunt de l’horitzó. Tots els tons del fons i de la composició del quadre guarden unes formes i una harmonia de colors que de ben segur era el que el pintor volia plasmar. Mentre les persones del fons vestides de blanc estan quasi difuminades en les formes d’aquest entorn, reflex del blat collit en què el cel mateix ha perdut el seu blau per un blanc de la pols aixecada de la terra. Tot es confon encerclat per aquella mena de boirina pròpia de les llargues, seques i caloroses tardes de juliol.

Ja de tarda i amb el quadre força avançat, van aparèixer tres camperoles, de certa edat, per espigolar. Aquest dret secular que tenen els pobres d’emportar-se el gra que queda abandonat als camps desprès de la collita. És una feina feixuga, pesada i que, a més, s’ha de fer de presa tot forçant la vista, tota vegada tenen temps només fins que es fa de nit. L’endemà les aus i altres animals hauran fet desaparèixer el poc gra que pot haver quedat al camp.

En posar-les en el lloc més visible, al centre, davant de tot i amb colors ben diferents de la resta del que acabava de pintar, va haver de replantejar tota la composició del quadre, encara que per fer-ho, penso, va haver d’elevar la línia de l’horitzó inicial. És en aquesta escena, en que es dignifica la lluita per la supervivència, on va desenvolupar tota la seva creativitat, tanmateix les dues dones centrals estan ajupides recollint gra, deixant així l’espai necessari per permetre veure els treballadors del fons carregant el carro, i l’horitzó difuminat. 

Podem observar com destaquen elles, amb les seves pobres vestidures, amb els seus contorns ben definits, es pot veure en detall les faccions dures de les seves cares, cremades per les moltes hores de treball a l’aire lliure i també les seves mans, fortes i fosques per la duresa del treball que han sofert al llarg de la seva vida. Els seus vestits, humils i apedaçats, faldilles fins els peus, davantals recollits a la cintura on fiquen els petits ramells de blat, esclops per sabates i mocadors al cap per protegir-se. Es destaquen els colors vius i cridaners, blaus i vermells, com si es volgués que tinguessin vida, enfront de la monotonia dels colors de la resta del quadre. Observant les seves posicions, mirant fixament el terra buscant aquest gra que hagin deixat els treballadors, podem percebre el sentit de la repetició i l’esforç, així com la lentitud dels seus moviments esgotadors i pesats. Ajupir-se, recollir, aixecar-se amb moviments lents i constants, però al mateix temps, també, amb la determinació que tenen per sobreviure. Elles fins fa poc també anaven a treballar a la sega, ara, no obstant, o bé per malaltia o per edat, ja no poden seguir el ritme que els imposen i ja no les contracten, així que la seva forma de subsistir és aquesta. Aquí sí que l’autor ha plasmat tota la dignitat humana, en aquesta composició central.

En ple segle XX, Zygmunt Bauman va definir com a “residus humans” aquestes persones que ja no podien seguir amb els cicles productius i que la societat feia invisibles, sense pensar ni valorar tot el que havien fet i donat. El seu esforç, la seva salut, el seu temps i, en definitiva, la seva pròpia vida. Ara tan sols els apartava i, com si es tractés d’un objecte que ja no serveix, els oblidava.

Espigolar vol dir collir les espigolalles, els fruits que han quedat en el camp desprès de la collita general. Les espigolalles són les espigues que resten al camp desprès de la sega i que els segadors no arrepleguen per no perdre el temps.