AVERGONYINAMENT
Què entenem per memòria històrica?:
És allò que ens ha arribat?, o és allò que ha existit?.
El que ens ha arribat, en cas de
ser documentació escrita, està contaminat a causa de qui l’escriu, aquest
sempre és el guanyador. Podríem afirmar que sabríem el mateix si poguéssim
contrastar-ho amb tot el que haurien escrit els perdedors?.
És cert que no podem saber-ho tot,
per aquets motiu ens cenyim al que sabem i que hem pogut esbrinar amb
documentació oficial i també als relats dels protagonistes, que ho han viscut i
patit, i que segueixen vius. Tot i això, en la majoria dels casos no en volien
parlar, i en certa manera van ser ells els causants de no deixar més constància
del que havien sofert, ja que van callar per no allargar a les noves
generacions el record de l’agonia que havien viscut.
Actualment les persones que estan
davant d’organismes públics fan el que poden perquè no es perdi, almenys en
part, tot aquest llegat de patiment, menyspreu, silencis, oblits, resignacions,
exilis, pors, vergonyes.... I malgrat
tot, el que tan sols poden fer és tirar endavant un reconeixement dels fets dels
que se’n té constància, amb documentació oficial del que va succeir. N’és un
exemple la Llei 11/2017, de 4 de juliol, de reparació jurídica de les víctimes
del franquisme, aprovada pel Parlament de Catalunya, on es declaren il·legals els tribunals de l'Auditoria
de Guerra de l’Exèrcit d’Ocupació, aquell que va actuar a Catalunya entre l’abril
de 1938 i el desembre de 1978. No obstant, penso que la paraula que millor
defineix aquells tribunals hauria de ser: IL·LEGITIMS.
També s’han invertit moltes hores,
esforços i recursos econòmics en cercar i documentar tot el que va passar en el
decurs d’aquells anys. Tasca molt feixuga i no sempre agradable de fer ja que
les persones que ho han sofert, com ja he comentat, senten pànic en
recordar-ho, tenen por de comunicar-ho o remordiment per haver-ho viscut. Noten
encara vergonya al seu entorn, pateixen el seu propi calvari amb silencis,
resignacions i acceptacions del seu propi destí, és el que podríem denominar AVERGONYINAMENT. Aquesta sensació de no
ser digne d’estar entre els altres, els que ho han fet bé, que han guanyat i
ara poden menysprear tots els demés, els que han perdut. Tenir por, no tan sols
de comentar-ho o explicar-ho, sinó també de recordar-ho ells mateixos, ho han
convertit en una part de la seva vida que sembla no haver existit mai. Amb la
temença de que si ells ho deien, encara que fos tan sols en l’àmbit de la
família, algú més ho podria saber, dir-ho i que tot plegat acabés arribant a
oïdes dels “altres”. Aquest és un sentiment el que arriba fins al moll de l’ós,
que anul·la com a persona i que fa sentir no mereixedor de res, ni tan sols de
servir als “altres”. Un sentiment que tot el que penses, sents i fas ha de tenir
el seu vist i plau, la teva existència s’ha reduït a ser invisible, ser servil,
ser insensible als menyspreus i sord a les paraules que sents, fins a desposseir-te
de tota la teva dignitat. I així fins
arribar a creure’t que no tens cap dret.
D’entre aquestes persones voldria
recordar al meu avi Joan, el pare de la meva mare. Tan sols és un record molt
llunyà, ja que mai deia res d’aquells dies viscuts al front, ni parlava d’amb
qui va estar, en quines condicions, com va combatre, ... res, com si no hagués
passat. Ell va anar al front de l’Ebre amb 34 anys. Deixant dona, una filla de
5 anys i la petita de mesos. Com també la mare i germanes, al marxar no era conscient
que mai més les tornaria a veure, doncs es van exiliar i ja no van tornar. El
van fer presoner i va anar a parar a un camp de concentració de León. De
l’estança allí tan sols recordo, amb prou feines, que vaig escoltar com un dia explicava
que els feien formar despullats al pati, en ple hivern i que amb una mànega
d’aigua els “dutxaven”. Feia tan de fred que es quedaven garratibats, sense alè
ni mobilitat. El que sí recordo millor es quan la meva àvia deia que va haver
de fer molts viatges a l’Ajuntament per tal d’aconseguir els “avals” necessaris
per alliberar-lo. Un cop aconseguits, el seu cunyat Jaume el va anar a buscar.
Quan va arribar a Vilafranca, venia tan brut i ple de polls, que li va fer
treure la roba a l’escala i portar-li una palangana amb aigua calenta perquè es
rentés, amb roba per canviar-se. Tot i això, seguia fent una ferum especial que
fins al cap d’alguns dies no li va començar a desaparèixer. A més, va arribar
prim, desnodrit i malalt. De fet, ja mai més va fer res de bo, tenia una
infecció als pulmons i el cor molt debilitat. Va ser aquesta una altra de les
formes de reprimir els perdedors, de de les malalties cròniques que portaven molts
dels que van tornar, de manera que quedaven limitats per poder treballar i, a
més, era una forma de mantenir sotmesa a tot una generació, mai més cap d’ells
tornaria a queixar-se ni protestar. L’avi va morir a conseqüència dels
problemes pulmonars que patia, jo tenia 11 anys i encara tinc a la memòria les
botelles metàl·liques d’oxigen que ens portaven a casa perquè pogués respirar.
En el col·lectiu dels oblidats
n’hi ha molts, i moltes diverses i diferents formes i maneres, tan per acció
directa com indirecta. N´hi ha que van perdre el treball, ja no eren dignes de
desenvolupar-lo, no pensaven igual, eren diferents. N’hi ha que van marxar a
l’exili deixant tot el que tenien per tal de poder salvar la vida. N’hi ha que
van anar de voluntaris a combatre lluny de la seva llar, per redimir la seva
falta. N’hi ha que van perdre els seus bens, per no ser mereixedor de
tenir-los. N’hi ha que, per sempre més, van anar amb el cap cot, amb la por de
ser qui eren. N’hi ha que van haver de renegar dels seus principis i tot i així
no eren ben vistos. També n’hi ha que van perdre la seva honestedat per tal de sobreviure.
N’hi ha que van ser humiliats tan sols per ser més intel·ligents que els seus
botxins. N’hi ha que els van anar a buscar a casa seva i mai més van tornar,
tan sols pel que pensaven, i les seves famílies van quedar sense resposta a les
preguntes: per què i on està. Alguns van trencar els lligams familiars per
sempre més, per adaptar-se al nou entorn. N´hi ha que van trair una amistat per
una gratificació pírrica i esporàdica. N’hi ha que van veure com qui rebia les
lloances i gratificacions del seu esforç eren uns altres. Pares que veien com
els seus fills els marginaven per ser els seus descendents. Fills que sentien
aquesta resignació amb frustració, silenci i ràbia continguda. Els qui van
canviar el seu entorn, aquell indret que estimaven, perquè no acceptaven la
nova societat basada en la por i la prepotència dels qui havien guanyat. Encara
n’hi ha que tenen por de reclamar fins i tot als seus familiars difunts, no
sabent on es troben enterrats, és la que es podria denominar “la repressió dels
morts”. Sol·licitar un certificat de defunció suposava si eres dels perdedors haver
de pagar 8 pessetes, contra el 25 cèntims dels altres. Hi havia ostentació en
fer veure el que significava ser víctima guanyadora amb enterraments pomposos,
les víctimes perdedores en foses comunes.
La repressió va ser una eina més de
l’estat guanyador, la més utilitzada, ja que va crear tot una generació de
persones sense ànima i sense esperit, gent que va malviure amb por i silenci
els dies, amb resignació, sense ganes de reclamar i amb el cap cot.
Aquesta sensació és el que ha
titulat aquesta reflexió, batejant-la com: AVERGONYINAMENT,
que no l’hem de confondre com AVERGONYIMENT
que és tenir sensació d’avergonyir-se. Aquesta generació penso que no
hauria de tenir cap sensació d’avergonyir-se, tot i que li van fer creure que
sí. Per aquest motiu he utilitzat aquest mot sense definició i que voldria
definir com la sensació de crear-te una falsa vergonya, una vergonya imposada
que es tan potent que t’arriba a esborrar tots els records i vivències que
hagis tingut durant aquest temps, deixant-te’ls empaquetats en el racó dels
oblits cerebrals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada