INTOLERÀNCIA BORBÒNICA

                                                  INTOLERÀNCIA   BORBÒNICA

Hi ha casualitats que al llarg del temps es donen en comptades ocasions, no obstant quan aquestes coincideixen són molt il·lustratives per entendre en perspectiva fets passats que són coincidents amb els actuals.

En el número 210 de la revista SÀPIENS, de setembre del 2019, hi ha un molt ben documentat article que parla de la correspondència que van mantenir el rei de França, Lluis XIV amb el seu net i llavors rei d’Espanya Felip V al llarg de l’any 1714, feien referència, principalment, a la guerra amb el catalans i a com afrontar-la. Aquest fet per si sol, ja és d’una gran transcendència per la molta informació que hi ha, si a més afegim que la revista Foreign Policy del 25 de febrer del 2020 parla també de la crisis actual de Catalunya i com s’està afrontant. És molt curiós com en els dos casos hi ha gran INFLEXIBILITAT per part dels monarques castellans envers els catalans i la seva realitat.

Així, el gener de 1714, Felip V escriu al seu avi els motius per castigar als catalans per la seva infidelitat: “Pel que fa a la restitució dels privilegis dels catalans, no és per una qüestió d’odi, ni per un sentiment de venjança, que jo refuso fer-ho, sinó perquè seria destruir la meva autoritat....” Així el febrer del 1714 Felip V li demana ajut militar pel setge de Barcelona: “...4 brigades d’enginyers amb els seus pertrets, a més de 14 batallons, ...dels millors que puguin arribar davant Barcelona el primer d’abril, oferint-vos de pagar-los jo”.

Lluís XIV, li envia tot l’ajut militar sol·licitat, i en una carta del 30 d’abril diu: “Les meves tropes entraran a Catalunya ... aleshores espero que reduireu Barcelona ... Les bombes que hi fareu caure causaran despeses inútils, mataran tan aquells que en aquesta ciutat us són fidels, com els sediciosos. Encendran, sense cap benefici, tots els habitants, i fins i tot potser els dels regnes de València i Aragó”.

Felip V per la seva part informa que donava al duc de Berwich, cap de les seves tropes, la potestat de comandar Catalunya en nom seu i que: “Si els barcelonins, en veure la trinxera oberta, demanen rendir-se, els ofereixi, si és possible, salvar la vida, excepte als caps de la revolta, els quals ha fet massa per no merèixer el càstig més sever. Una vegada la trinxera oberta, obrir foc a discreció, sense condicions. I si porten la seva perfídia, i la seva obstinació, fins a deixar-se assaltar, sotmetre’ls amb el màxim rigor”.

Finalment l’1 d’agost Lluís XIV li demana en aquesta carta que reflexioni: “Ja us he comunicat el que penso de la vostra severitat envers als habitants de Barcelona, i, malgrat que em sembli justa, us he de confessar que esperava que serieu sensible a la ruïna, absoluta, d’una vila important, i a la pèrdua de molta gent valenta, que fareu morir per castigar als rebels, i, per sobre de tot, que el sentiment cristià us portarà a ser clement .... permeteu al mariscal Berwich oferir als de Barcelona una capitulació honorable. Estic lluny de proposar-vos que els torneu els privilegis, però perdoneu-los-hi la vida, i els bens que els pertanyen”.

Davant aquesta petició, Felip V respon: “Penso que Vostra Majestat estarà satisfeta del nou poder que he enviat al duc de Berwich ...concedeixo la vida a tots els que seran dins Barcelona, quan la vila es rendeixi. També concedeixo, als catalans que siguin a la vila, tots els bens que els pertanyen...”.

Ara ens situarem al discurs de Felip VI del 3 d’octubre del 2017, segons la revista Foreign Policy aquí suggereix que encara no ha entès com d’inadequada resulta la inflexibilitat per abordar el moviment independentista català. A més, és ella, la inflexibilitat, la veritable causa que no se solucioni el conflicte català ja que s’interposa en la via del diàleg amb la seva política de “tolerància zero”.  En la seva compareixença institucional va condemnar els independentistes catalans acusant-los de imprudents i que les seves accions els havien col·locat fora de la llei de la democràcia. En cap moment va condemnar les brutals càrregues ni la violència policíaca. En aquest discurs va obtenir popularitat a Espanya, però al mateix temps va alimentar l’independentisme.

En ambdues ocasions hi ha el mateixos protagonistes amb la mateixa causa: ABSOLUTISME.