COL·LAPSE SANITARI

                                                          COL·LAPSE   SANITARI

Veient per la televisió imatges de militars, habilitats amb caríssims i sofisticats equips d’alta protecció, desinfectant centres sanitaris i residències, el primer que se m’acut és que en aquest país sobren militars i falten professionals de desinfecció que ens costarien molt menys del que han facturat per justificar el manteniment de l’exèrcit.

Malauradament, durant els dies de l’estat d’alarma aquesta no ha estat l’única imatge que ens ha sorprès, si més no ha estat la més impactant. També ha desencadenat molts interrogants, el primer de tots és el perquè des de l’any 2010, TOTS els partits polítics han estat d’acord, uns per fer-ho, i els altres per callar-ho i no revertir-ho, en què els pressupostos en SANITAT anessin minvant, a l’igual que es retallaven els emoluments als seus professionals. Però, en canvi, NO hi ha hagut cap retallada en els pressupostos del Ministeri de Defensa. Quina paraula tan buida de contingut: defensa, de què, de qui, ..., i ara ho estem pagant amb morts; les dades les sabrem més endavant i segur que s’acostaran a les 50.000 víctimes. Què ha fet aquest Ministeri de Defensa que ens hauria de defensar?. Ha sortir al carrer a desinfectar!. Però qui ha salvat vides o ha lluitat per fer-ho han estat les persones de sanitat a les que fa 10 anys que estem menyspreant, quasi els estem dient que no els necessitem, que cobren massa pel que fan... Però ells han estat al capdavant de tot, sense el material ni els equips de protecció adequats, han arriscat la seva vida, alguns han emmalaltit i d’altres l’han perdut. És just?

La majoria hem rebut notícies per la pèrdua d’algun familiar, amic, conegut o veí que ha mort a causa del col·lapse sanitari que estem vivint. Tal vegada alguns també haurien tingut el mateix desenllaç per les malalties que ja tenien o per la seva avançada edat. La qüestió, en la majoria dels casos, és la forma com han mort, sols i sense ningú del seu entorn proper. Ha ocorregut sobretot amb els avis de les residencies, però també gent gran que vivia als seus domicilis. Van ser portats de presa i corrents als hospitals per ingressar-los en una habitació freda i desconeguda, rodejats d’aparells i de persones estranyes a les quals ni tan sols podien veure la cara darrera de mascaretes i ulleres, bates i guants, ...,. Alguns van morir dins l’ambulància durant el trasllat. He intentat imaginar què deurien sentir en els seus darrers moments:  por?, abandonament?, tristor?, molta incertesa!, estaven desemparats, sense saber què els passava i preguntant-se si allò era el final. Tots ens hem de morir, no sabem quan ni com, no obstant, el que ens agradaria es poder-nos acomiadar dels éssers que hem estimat i creiem que ens estimen. Per a ells ha estat una mort molt desangelada en què, a més, ni desprès del succés han pogut reunir-se familiars i amics en senyal de dol i respecte. Quan me n’assabentava, procurava recordar la darrera vegada que ens havíem vist, el lloc i el que havíem parlat. Reconstruint moments dels anys que feia que ens coneixíem, les vegades que ens havíem freqüentat, temes de conversa i, finalment, els desitjava que descansessin en pau. És curiós com m’afloraven records que creia que tenia oblidats i de sobte semblava tornar-los a reviure, com si acabessin de passar. Ara, tot el que havíem compartit durant anys de cop desapareixia. 

Dels coneguts que han mort durant aquest dies, n’hi ha que ho han fet per la COVID-19, però també ni ha que ho han fet a causa del col·lapse sanitari. Durant aquestes setmanes sanitat s’ha dedicat a adaptar i centralitzar els professionals, centres de salut i hospitals a la lluita de la COVID-19. A mi m’han anul·lat visites i em trobo a l’espera que me les programin de nou, per sort no són urgents i puc esperar-me, però no tothom està en la meva situació. Un familiar meu va empitjorar per haver-li ajornat la visita que tenia programada, i va morir. 

Moltes de les defuncions d’aquets dies s’han produït entre els usuaris de les residencies, tant a Catalunya com a la resta d’Espanya, i hem vist les condicions de treball en algunes d’elles, sense el material adequat de protecció, ni pels residents ni pel personal contractat, mancats de professionals i d’espais suficients, ...,. El pitjor de tot ha estat la falta transparència quan han informat de les condicions i de com es vivia en aquestes residències de gent gran. També s’ha sabut que moltes d’aquestes residencies estaven gestionades per fons d’inversió, algun de titularitat forana, la finalitat dels quals és obtenir beneficis. Aquí també s’haurien de demanar responsabilitats als polítics que en el seu dia van autoritzar-ho i que ens expliquin el perquè. Desprès, i de retruc, també a totes les altres forces polítiques per consentir-ho i no corregir-ho. Ells són els que havien d’haver vetllat per el benestar dels avis i no ho van fer. Pensen que no hi arribaran?.

El veritable motiu del traspàs en la gestió de les residencies ha estat el mateix del que explica perquè estem en aquest moments patint aquest col·lapse sanitari, allò que els polítics van batejar i tots hem conegut com LES RETALLADES. Aquestes es van produir en la sanitat, començant l’any 2010 i de forma continuada i progressiva. Realitzant una política de desinformació ciutadana a través dels mitjans de comunicació explicant que la sanitat tal com s’estava oferint: Universal i Gratuïta, era del tot inviable, i que per mantenir les mateixes prestacions i serveis, era necessari traspassar la gestió de pública a privada. Per part dels usuaris no veuríem cap canvi i això permetria un estalvi important en les partides pressupostaries. Mai ha quedat clar cap a on o cap a qui anava aquest benefici que feia tan necessari passar a privatitzar els serveis sanitaris i retallar els salaris dels treballadors de sanitat. Així, mentre que en qualsevol departament es podia parlar d’increments pressupostaris, sense problemes en el moment de sotmetre les partides a la seva aprovació, en el camp de la sanitat s’havien de disminuir, encara que fos, com estem veien, a canvi de desmantellar-la. Estem vivint i podem constatar durant aquest estat d’alarma quines persones són les que lluiten per les nostres vides i per les moltes que n’han salvat. A canvi de treballar moltes hores, sense els mitjans adequats i amb perill de contagiar-se, tal com les dades ho demostren, els lluitadors han estat precisament els metges, sanitaris, personal auxiliar i de neteja dels centres hospitalaris, els quals se’ls hi han retallat drets i salaris.  

Enmig de tota aquest col·lapse sanitari hem sabut que el Ministeri de Defensa destinarà 2.100 milions d’euros a un projecte de vehicle blindat. No ha revertir les RETALLADES EN SANITAT, ni ha millorar les condicions familiars de molts treballadors que fa quasi dos mesos que no tenen ingressos. ÉS ABERRANT!. Quan l'any 1975 fent el servei militar vaig disparar un arma de foc no hi vaig trobar cap sentit, ara no comprenc com es poden gastar cada any tants milers de milions en armament a canvi de res? No crec que ens sentim més protegits tenint avions de combat, tancs, vaixells de guerra, ..., perquè podem atacar a algun altre país o que ens puguin atacar i per què?. També, per la premsa, hem sabut que tancarà la fàbrica Nissan de Barcelona i que deixarà sense feina moltes persones, que representen moltes famílies. L’exercit ens aportarà una altra fàbrica? O tal vegada ho impedirà?.

 Si aquests milions es dediquessin a sanitat i a polítiques socials, a millorar la docència, la cultura, la formació, les infraestructures, la investigació i, sobretot, a lluitar contra les desigualtats, arribaríem a un nivell en què, llavors sí, ens n’enorgullaríem i els de fora voldrien ser com nosaltres. Aquest sistema és possible, hauríem de prendre exemple d’un país petit com és Costa Rica, l’any 1948 el seu president, José Figueres Ferrer, va dissoldre l’exercit. Actualment destina el 9’3% del seu PIB a sanitat, el 8% del seu PIB a educació i el 0’69% del seu PIB a seguretat. Així no és estrany que tingui un sistema de sanitat molt avançat, universal i gratuït, l’educació, tant la bàsica com la universitària, gratuïta. Tampoc ens ha de sorprendre que tinguin un elevat nivell de prosperitat segons l’Institut Legatum, i també és considerada la societat més feliç del Planeta segons New Economics Fondation.