OBSOLESCÈNCIA. Programada...?

                                         OBSOLESCÈNCIA.   Programada...?

A la pàgina 287 del tom 16 de la Gran Enciclopèdia Catalana es defineix OBSOLENCÈNCIA com: 1.-Qualitat d’obsolet.  I 2.- Depreciació dels béns d’equipament com a conseqüència del progrés tècnic, materialitzat en la superació dels mateixos equips o en una innovació avantatjosa en l’organització dels procés global de producció que comporti la utilització de nous mitjans. Aquest envelliment relatiu obliga les empreses a afrontar la competència del mercat i substituir l’equip abans del termini d’amortització natural, la qual cosa introdueix un element d’incertesa a l’hora d’establir comptablement les quotes i el temps d’amortització de l’actiu fix.

Aquesta definició és la que està impresa en la segona edició de la Gran Enciclopèdia Catalana de l’any 1986, que era la que hi havia a la primera edició de l’any 1969, havent estat redactada l’any 1965. Es a dir que en aquells moments ja es deia que les empreses en algunes ocasions havien de substituir la maquinaria productiva abans del termini d’amortització previst a causa dels progres tècnic, introduint un element d’incertesa en la seva periodificació comptable. En cap moment es contemplava que els equips tinguessin una vida limitada produïda per elements introduïts de forma premeditada en el moment de la seva fabricació.

Aquí entrem en nous conceptes als que fins ara s’han definit com depreciació dels béns, es tracta de l’OBSOLESCÈNCIA PROGRAMADA o, dit també, PLANIFICADA. El primer gran acord entre empreses per posar-la en pràctica i reduir tècnicament la vida útil d’un producte fabricat, el que es coneix com CÀRTEL PHOEBUS, va ser establert per empreses d’Amèrica i Europa el 23-12-1924 a la ciutat de Ginebra. Aquestes empreses es dedicaven a la fabricació de bombetes i van acordar que cap de les que fabricarien havia de durar més de 1.000 hores. Aquí també he anat a cercar a la Gran Enciclopèdia l’entrada de Càrtel PHOEBUS, no hi és, en canvi sí que hi ha l’entrada CÀRTEL que es defineix a la pàgina 374 del tom 6 com: Acord limitat entre diverses empreses, les quals, tot i conservar llur independència tècnica, econòmica i financera, decideixen pactar a fi d’evitar o de disminuir la competència entre elles. De fet, el seu objecte principal és d’aconseguir una posició monopolística en el mercat.  

Econòmicament parlant va ser una idea brillant pels seus beneficiats ja que no es feien la competència i s’asseguraven unes vendes constants sense necessitat d’incrementar els costos en explotació i recerca, ni de publicitat, doncs totes tenien la mateixa qualitat i durabilitat. Aquesta iniciativa s’aniria introduint a més productes. Tant va ser així que la revista de publicitat PRINTERS INK l’any 1928 ja informava que si un producte no es desgastava, significava una tragèdia per als negocis. No és estrany que actualment aquesta pràctica la trobem en qualsevol producte del mercat que hagi estat elaborat o fabricat, des de articles d’alimentació en què especifiquen data de caducitat o de consum preferent, medicaments amb caducitats molt properes, teixits que duren una temporada, automoció en què canvien de forma continuada els models i els que s’emporten la part més important són els electrodomèstics, productes d’informàtica i comunicacions. Amb el temps el concepte  d’obsolescència s’ha anat segmentant en varis tipus, no tan sols aquells en els  que la causa és la reducció de la vida útil dels productes fabricats, podrem trobar-ne d’altres, com poden ser els del món de la moda, que ens fan renovar el nostre aspecte i la roba que portem, el cotxe que utilitzem, per manca de recanvis o els electrodomèstics que tenim, que ens surt més a compte comprar-ne un de nou que no reparar-lo en haver desaparegut el servei tècnic i les peces de substitució. Fins i tot ens creen la necessitat de canviar d’habitatge o, com a mínim, fer-hi reformes importants. Tot amb la creença que així el nostre sistema econòmic social/capitalista d’usar i llençar, per endeutar-se i tornar a comprar segueix viu i entre tots l’ajudem a perdurar.

Aquest escrit ha sorgit a conseqüència de l’estat d’alarma, tinc una coneguda que un dels dies de confinament mentre parlàvem per telèfon, va dir-me que no se li engegava el cotxe perquè s’havia quedat sense bateria. Llavors vaig recordar que tenia un carregador de bateries que l’havia comprat a principis dels anys 70, tot i que feia anys que no l’utilitzava i, sense saber si encara funcionaria, vaig oferir-li perquè el provés. Va posar-lo a carregar durant tota la nit i l’endemà, davant la seva sorpresa, va engegar el cotxe a la primera. El carregador havia funcionat. Desprès vam comentar que les coses d’ara no duren tant com abans. És una llàstima, vaig pensar, i de fet tots tenim a casa aparells de fa anys que segueixen funcionant, és possible que ara n’hi hagin de millors, però crec que si funcionen no tenim perquè canviar-los o llençar-los.

Una cosa similar em passa amb la Gran Enciclopèdia Catalana, ara està obsoleta, antiquada, costa trobar un lloc per tenir-la a mà, quasi ens fa nosa, però quan va ser pensada, en aquells temps era tota una avantguarda de continguts i t’obria el ulls a un món de coneixements. De totes les persones que la van crear segur que cap d’elles, podia arribar a pensar que en pocs anys quedaria desfasada com a conseqüència dels avenços tecnològics que han revolucionat el món, tota vegada que ara la informàtica ens apropa a tots els continguts de forma ràpida i actualitzada, amb portabilitat i sense ocupar espai. Heus aquí un cas paradigmàtic d’obsolescència entre indirecta i estètica, però no programada.

Les persones que van iniciar aquesta pràctica de programar la vida útil de les coses en aquells temps devien guanyar molts diners, van gaudir del poder i la glòria durant uns anys, però va ser una glòria efímera ja que en cap moment, segur que no els va passar pel cap el mal que estaven fent als recursos naturals de la Terra i a les generacions futures. Ells ho van gaudir, es van enriquir però ara que ja no hi són i ens queda el seu legat en forma de deixalles, sobreexplotació de recursos i enormes diferències socials. Fins a cert punt podríem dir que ens han llegat una OBSOLESCÈNCIA CONTAMINANT i aquesta també té, si no hi posem remei, data de caducitat per l’esgotament dels recursos.

En contra d’aquestes pràctiques ja s’han alçat veus per revertir aquest cicle pervers de comprar, llençar i tornar a comprar, que no s’ajusta en absolut a l’harmonia i l’equilibri de la natura, ja que la terra és la que és, finita i completament interrelacionada. Tot el que fem ens ho trobarem, ara o en un futur pròxim. En aquest dies de confinament hem pogut constatar que també podem viure sense tanta necessitat de moure’ns ni d’estar totes les hores ocupats fent coses. Sense haver de viatjar constantment per visitar molts llocs, països i cultures per, en realitat, no conèixer res. Estàvem fent plans de futur mentre no aprofitàvem un present que ajornàvem. Aquesta cultura ens envoltava i semblava que ens tenia empresonats mentre ens recordava que el temps era or i l’havíem d’aprofitar, però ... sabíem viure?. Passats aquests dies veurem si ens haurem adonat que podem ser feliços amb menys i gaudir la vida sense perjudicar la natura. En poc més de un mes veiem més ocells a volar, respirem un aire més net, podem cuinar i gaudir el que mengem. Vida més tranquil·la i més plena. Ha estat un dels efectes colaterals d’aquests virus, ens hem desprogramat una mica de la nostra hiperactivitat.

Tal vegada aquesta pandèmia podria ser definida com una OBSOLESCÈNCIA PROGRAMADA DEL PLANETA TERRA perquè l’home que és la criatura més evolucionada, així ens ho han fet creure, reflexioni sobre el camí a seguir i valori quin és el lloc que vol ocupar a la Terra.