 |
| Foto del meu pare l'any 1952 |
El meu pare va morir l'any 1953 a causa de un accident de trànsit, i jo vaig nàixer l'any 1954.
Jo no puc
dir que la meva vida m'hagi canviat per complert, ja que per dir-ho
hauria de saber com n'era abans. Tampoc puc dir si en sóc o no de
feliç, ja que per dir-ho deuria de poder-la comparar con n'era
abans. Tampoc puc dir que sento ràbia pensant en com era i com sóc
ara, ja que sempre he estat igual. Tampoc puc sentir injustícia per
la seva mort, ja que jo no hi era, dons per mi el meu pare és tan
sols el relat de les persones que el van arribar a conèixer i que ara
per llei de vida, moltes ja no hi són. Per mi el meu
pare són les fotografies en blanc i negre que la meva mare
m'ensenyava i ara conservo.
El que sí
puc dir és que mai he tingut el petó de bona nit, ni l'abraçada
protectora i tendra en mig dels seus braços, tampoc he caminat
agafat de la seva mà, no m'ha pujat al seu coll en moments
d'aglomeracions per veure-hi per damunt de tothom, ni l'he pogut
explicar el que he après a l'escola, ni demanar-li consell davant dels
meus dubtes. No he jugat amb ell al camp o a la platja, ... en fi
crec que en podria enumerar moltes de situacions que un pare i un
fill poden tenir vivències. Dons cap de les que he dit i cap de les
que qualsevol pugui afegir, malauradament, jo les he pogut compartir
amb ell.
Per mi la
figura del meu pare no es més que una il·lusió i al mateix temps
un buit, una constant pregunta en que mai n'obtinc resposta, ja que
per mi mai ha existit i sempre l'he trobat a faltar.
El meu
desig en aquesta petita reflexió es la de fer palès una
conseqüència diferent d'accident de trànsit, no és de ràbia, no
és de infelicitat, no és de injustícia, no és de canvi de vida,
sinó que jo en diria de sofriment per omissió de la persona volguda
i mai tinguda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada