Sobre el 9 de novembre del 2014

El meu pare vestit de soldat vers l'any 1938

Anar a votar el 9 de novembre va ser un tema de raons personals. La primera de les meves va ser que el president de la Generalitat ens va convidar a anar-hi, però aquesta crec que no va ser la raó principal. Hi vaig anar perquè el "Presidente" de l’Estat central va fer tot el que va poder per impedir-ho, però aquesta tampoc va ser la meva raó principal per anar-hi, tot i que amb aquesta “desobediència” evidenciava la meva disconformitat amb la seva prohibició.

Vaig anar-hi, perquè pensava en el meu pare, i com li hauria agradat poder participar-hi, i aquesta tampoc va ser la meva raó principal, malgrat el record de tants com ell que s’haurien sentit orgullosos i satisfets amb nostre gest. Vaig anar-hi pensant en la cara que posaria el jutge militar que el va condemnar a 15 anys de presó, i ara el fill d’un condemnat exercia el seu dret en una consulta prohibida “pels seus", no obstant penso que aquesta tampoc va ser la raó principal. Vaig anar-hi, perquè amb el meu gest volia deixar constància de com n'estic de fart de fer veure que tot està correcte, que tot el que han fet era perquè ens ho mereixíem, i aquesta tampoc va ser la meva raó principal.

Còpia del consell de guerra.

Vaig anar-hi, i vaig recordar tots els morts, tots els exiliats, tots els condemnats, tots els que van patir, totes les persones anònimes que van cometre el delicte d’estimar una forma de ser que volien poder materialitzar en un país, i aquesta tampoc va ser la meva raó principal. Vaig anar-hi pensant en les generacions que avui encara no han arribat: que un dia puguin saber que l'any 2014 els que eren a Catalunya van fer tot el que va estar al seu abast perquè els nouvinguts poguessin tenir el país que nosaltres no hem tingut, un país que ja no volem seguir somiant perquè el volem tenir ja. I aquesta SÍ que va ser la raó principal que aquest 9 de novembre em va fer anar a les urnes a dipositar un SI i SI per tots ells.

En aquest moments, els que manen al govern central i altres polítics no han entès res de res, a aquesta consulta no ens hi van fer anar ni unes sigles, ni un programa polític, ni el desig de ser o estar millor o pitjor, ens hi va fer anar un sentiment, i aquest no entén de lleis, ni d’ordres de tribunals, tan sols entén del que dicta el cor i aquest té raons molt més poderoses que els governs amb totes les seves lleis i tribunals.
El més correcte seria ara que tots els polítics es definissin, que sense cap mena de protagonisme davant el Parlament ens diguessin individualment quina és la seva postura, una manifestació clara, honesta i inequívoca que permeti un treball d'equip amb una única finalitat: LA INDEPENDÈNCIA. El treball pas a pas amb aquest objectiu final no seria així una glòria personal sinó la consecució del que desitgem des de ja fa més de 300 anys.

No ens falleu per engrunes que no ens porten enlloc, feu pinya tal com si féssiu un castell, en aquest  l'objectiu es que l'enxaneta faci l'aleta un instant, el nostre objectiu es fer un país nou, per sempre.

No hi haurà una altra oportunitat: ARA O MAI.