EN BICI PER BCN

                                                        EN BICI PER BARCELONA

Quan vivia a Barcelona alguns dies de festa, de bon matí i aprofitant que els carrers estaven quasi deserts, sortia a passejar en bicicleta pels diferents barris de la ciutat. Era l’època d’abans dels Jocs Olímpics, la ciutat era tranquil·la, els carrers estaven deserts i quasi sense circulació, en contrast amb els dies de feina sempre atapeïts, sorollosos, amb les flaires diverses i els fums dels tubs d’escapament que deixaven un polsim que quedava en suspensió a l’aire i s’impregnava a la pell. Tan sols eren llocs de pas, que ni els miràvem i quasi els ignoràvem. Eren espais per traslladar-nos d’un lloc a un altre, i mentre ho fèiem anàvem pensant en la gestió concreta per la qual érem al carrer. 

Aquet era un magnífic diumenge de maig, el sol il·luminava el cel d’un blau intens, en començar a pedalejar ja notava com l’aire fresc m’acariciava la cara. Era net i entrava fins els pulmons oxigenant-los. La lleugera pluja del dia anterior havia netejat l’ambient permetent aquest color intens al cel i brillant als carrers. Fins i tot les incipients fulles dels arbres semblaven afanyar-se a fer-se grans per gaudir de l'espectacle. Tot passejant, anava contemplant la gran diversitat de colors de les flors que hi havia en alguns balcons i finestres trencant les tonalitats grises i monòtones de les façanes. Mentre sentia les meves roderes com acompanyaven la cridòria que feien els ocells volant incansables entre els carrers. Anava per carrers estrets i no massa concorreguts, aquells on els raigs del sol tot just passaven pel mig dels edificis, la qual cosa permetia il·luminar alguns racons sempre ombrívols durant uns instants. Tot passant, per casualitat, un d'aquests rajos feia brillar de forma enlluernadora un objecte que sobresortia d'un sac de plàstic negre, situat al terra al costat d'uns contenidors d'escombraries i em va cridar l'atenció. Vaig apropar-m’hi per mirar-ho i va resultar que l'objecte era una gran copa, d'aquelles que es lliuren per premiar als guanyadors d'algun esdeveniment esportiu. Sobresortia d’un gran sac negre d’escombraries que era al terra al costat del contenidor. La vaig aixecar per situar-la davant dels ulls, apreciant les seves dimensions i alguns detalls, com les  dues nanses treballades en forma de fulles. Al terra havia quedat la tapa, acabada amb pom. A la part davantera duia una placa enganxada a la peanya de fusta, amb unes lletres gravades ja mig esborrades pel pas del temps i la falta de neteja. Vaig deduir que va ser lliurada per haver quedat guanyador d’algun esdeveniment als any 1940 més o menys.

En aquell moments la meva imaginació em va fer pensar com aquest trofeu havia estat més de 50 anys en el lloc preferent d'alguna estància, presidint totes les reunions familiars. Segurament centre de converses i comentaris per part de qui l'havia guanyat, amb el seu entorn proper, primer amb els pares i desprès tal vegada amb els fills. Ja que per haver-la aconseguit, significava haver-hi dedicat hores d'esforços, entrenaments i sacrificis. Vaig deduir que si era allí i en aquelles circumstàncies, bruta i deixada, era a causa de la defunció de la persona que un dia l’havia guanyat. Ara les persones properes, senzillament s'havien dedicat a fer neteja de tot el que ja no els servia, allò que hi havia al seu voltant. També llençats sense cap cura hi havia altres objectes: roba, fotografies antigues, llibres, algun moble vell, estris de cuina, quadres sense cap valor, etc., tot estava dipositat en els contenidors, que ja eren plens i al terra, just seu costat en no cabre-hi res més.

Vaig pensar en aquest estrany i contradictori sentit de la vida, en té tant de superficial/material com tan poc de sensible/emocional. Queda reflexa´t amb tota la seva cruesa en el contingut de les bosses d’escombraries que estava observant, allí els objectes que no tenen cap valor, ni monetari ni emocional, estaven amuntegats de qualsevol manera esperant el camió que els recollirà per llençar-les allí on mai més ningú s’assabentarà que hagin existit, el mateix lloc on anirà a parar la seva història, la seva vida, tot el que era important per a qui li donava importància. Fins que aquest desapareix i llavors el seu entorn sembla que també el fa desaparèixer. Ara els seus hereus, siguin fills, nets, germans, cosins, o ves a saber qui, han fet neteja, el que volen és el valor material de les coses que poden transformar en diners, en cap cas els records sentimentals que han quedat.

És així, quan un es mor totes les seves vivències, esforços, alegries, tristeses, coneixements, il·lusions, visions de com eren la societat, les coses i el món de quan era petit, després de jove i finalment ja de més gran, desapareixen i mai més ningú les podrà tornar a gaudir ni aprofitar. Tot es volatilitza com per art de màgia. No és així amb el que aquesta persona hagi pogut acumular de material, aquest llegat queda pels seus hereus.

 Des de aquell dia m’he preguntat si aquest és un sistema just. Ens diuen que naixem sense res i quan ens morim ens n’anem sense res. Però en realitat això tan sols passa en l’àmbit humà, no en el material, ja que deixem bens tangibles que es poden heretar. No és aquesta una manera de perpetuar les desigualtats?, doncs qui neix pobre té moltes possibilitats de morir pobre, en canvi qui neix ric pot transmetre encara més riquesa quan mori i així s’incrementen les diferencies de classe. Què passaria, en canvi, si quan un morís tot el que tingués de material es volatilitzés amb ell i quedessin pels seus hereus tan sols les seves vivències i coneixements?. Hi hauria les mateixes desigualtats que tenim ara a la societat?. O de nou les desigualtats s’anirien acumulant en els que es podrien anomenar coneixements heretats?.