CINQUANTENARI DEL PRIMER CURS DE C.O.U. 1971-1972

                              

         CINQUANTENARI DEL PRIMER CURS DE C.O.U. 1971-1972

L'any 1971, d’acord amb la LLEI GENERAL D’EDUCACIÓ de l’any 1970, van haver-hi dos canvis en el pla d'estudis, el primer va ser l’eliminació de la revàlida que es feia desprès del sisè curs de batxillerat i el segon la substitució del curs PREUNIVERSITARI, més conegut per “PREU”, que s’estudiava a continuació i tot just abans d’accedir a la Universitat, implementant-se el Curs d’Orientació Universitària (COU), el qual, a part d'unes assignatures troncals, comuns per tothom, oferia la possibilitat d'escollir-ne altres d'optatives dins una àmplia oferta, per tal de intentar satisfer la demanda dels alumnes. Amb això es pretenia que en el moment d’accedir a la universitat hi hagués el màxim convenciment d’haver sabut escollir la carrera més adient, d’acord amb les aptituds i gustos de la cadascú.

Aquesta circumstància obligava a tots els centres educatius a comptar amb una plantilla molt més àmplia de professors per tal de poder presentar una proposta generosa de possibilitats, la qual cosa no podien assumir per motius econòmics. Així és que, per tal poder d'oferir una gamma més amplia de matèries, els col·legis privats de Tarragona: la Salle, el Seminari, l'Ensenyança, el Sagrat Cor, les Teresianes i Jesús i Maria, van unir esforços per oferir un ventall d'assignatures optatives molt àmplia, encara que hi haguessin pocs alumnes, matèries que s'impartirien a les instal·lacions del col·legi La Salle que aquell any havia inaugurat les seves noves instal·lacions, molt més amplies i modernes. 

El que era gran problema d’aquesta realitat és que havien de compartir classe nois i noies, tots junts, una qüestió que aleshores significava un trencament amb el estatus quo de l’època, considerant-la quasi revolucionària. Tant era així que una part de la societat no ho va voler acceptar, ja que molts pares ho trobaven poc adequat i va ser aquest el motiu que va fer que alguns centres no s’adherissin a la idea. Així doncs, el curs 1971-72 va ser el primer que es van impartir les assignatures de C.O.U. i es van fer classes mixtes a Tarragona. Per aquesta raó es coneix com: PRIMER COU UNIFICAT I MIXTE DE TARRAGONA.

La crisis social o el trencament  que això va suposar va ser TOTAL en molts més àmbits dels que podríem arribar a imaginar. La cosa no va quedar tan sols en el fet de compartir classes nois i noies, sinó que de sobta trobar-se 140 joves de 17 anys de mitjana, plens d’energia i amb ganes de “menjar-se el món”, coincidint amb el fet històric que tota la societat estava canviant per reinventar-se, així paraules com contaminació, globalització, multinacional, ..., que ara són freqüents, no ho eren en aquells moments. Juntament amb els aires d’obertura interior que cada cop més pressionaven en totes les direccions possibles, ens va convertir sense ser-ne conscients en l’avantguarda dels canvis que va experimentar la societat a partir d’aquell mateix any 1972.

El fet és que n’érem els protagonistes, EN PRIMERA PERSONA, però sense resultar-ne directament els responsables, i no enteníem els daltabaix que el nostre comportament i les nostres demandes significaven de cara als nostres majors d’edat. A més vam atrevir-nos a plantejar un viatge de final de curs a PARIS, no va haver-hi cap terratrèmol registrat als aparells però sí que aquest va existir en els diferents despatxos directius dels centres implicats. Nosaltres tan sols volíem fer un viatge de FI DE CURS, era l’acabament del temps ESCOLAR per transformar-nos en UNIVERSITARIS. No hi trobàvem cap cosa incorrecta, ni libidinosa, ni mereixedora de càstig. Nosaltres volíem veure món, fer allò de diferent que mai ningú abans havia fet, com a mínim a aquest nivell. Teníem necessitat de fer-ho i així ho vam reivindicar, explicar i fer-ho entendre. El cert és que devíem ser molt persuasius, ja que el mes de maig de 1972, tres autocars van encaminar-nos cap a PARIS. En realitat vam ser a ORLEANS, com representats de Tarragona a aquella ciutat durant les festes patronals en honor a JOANA D’ORLEANS. L’estada va durar 10 dies en els quals menjàvem als menjadors universitaris i dormíem en un pavelló esportiu habilitat per nosaltres. Degudament separats nois i noies, estretament vigilats per professors i alguns pares que ens acompanyaven.

Tots els dies d’estada van ser intensos i amb una programació feta per tal d’arribar a les nits cansats per evitar crear problemes de convivència. Teníem excursions per visitar els castells a la VALL DEL LOIRA. Tot un dia de visita al PALAU DE VERSALLES. També actes protocol·laris, que n’érem amfitrions, al municipi d’Orleans..... i temps lliure per conèixer la ciutat, interactuar amb joves de la nostra edat i també anar al cinema.

També un dels dies estava previst anar a PARIS per visitar, entre altres coses, el museu del LOUVRE, malauradament aquell dia estava tancat, la qual cosa no va ser impediment perquè fos un dels millors dies del curs, sobretot pels records que encara conservem i podem definir-los com únics i fantàstics. Aquell jorn de maig, un cop arribats, ens van deixar al mig de PARIS, amb temps lliure, sols, sense conèixer en absolut la ciutat, amb pocs coneixements de l’idioma, les carteres bastant buides de francs. Les càmeres de fotos, els que en tenien, duien un rodet de 36 negatius PER A TOTS ELS DIES, el que implicava una gestió curosa dels moments dels que volíem deixar constància. Tot i així, déu-n’hi-do el bon profit que se’n va aconseguir.

Visualitzem ara en perspectiva la situació, arribar tres autocars amb 130 joves que en la seva majoria mai no havien sortit a l’estranger, il·lusionats, vitals, alegres, mirant per tot arreu, neguitosos de voler fer moltes coses i, al mateix temps, sense tenir ni idea de quines coses volíem fer.... Això sí, abans de baixar dels corresponents autocars, vam rebre les indicacions del que NO podíem ni havíem de fer.... Tot però va anar força bé ja que a l’hora de marxar del lloc de trobada, tots ens vam presentar sense cap incident.

Ara, desprès de més de 50 anys, en retrobar-nos ens vam explicar alguna de les anècdotes viscudes: n’hi va haver, jo entre ells, vam anar a pujar a la Torre Eiffel, això sí, ho van fer per les escales, l’ascensor era massa car. Altres van anar a passejar per la PLACE PIGALLE. Altres van anar als magatzems LAFAYETTE, on van coincidir amb DALÍ, el català universal, immortalitzant-se en fotografies. Altres van arribar fins L’ARC DE TRIOMPHE. Es va passejar per els CHAMPS ÉLYSÉES, PLACE DE LA CONCORDE, es va travessar per algun dels molts ponts sobre el riu SENA.... Però tal vegada els que van viure l’aventura de més a prop, quasi com si fossin ells els protagonistes, van ser els que passejant per un dels carrers van trobar-se enmig d’una manifestació que protestava contra la GUERRA DE VIETNAM, així per un costat els venien els manifestants i per l’altre havia la policia francesa, que en aquells temps ja anaven vestits d’antiavalots....

També com fet extraordinari, va ser quan cap al final de la nostra estada, a l’anar al lloc on es trobaven aparcats els autocars, els hi havien fet pintades reivindicatives a favor del presos bascos i contra el règim de Franco.

Aquest mes ens hem retrobat una cinquantena, hem compartit taula, moltes anècdotes i bons records que són la constatació que no va ser un somni la realitat que vam viure plegats en aquell primer CURS MIXTE DE COU 1971-72.