INQUISICIÓ &
SUPREM
La caiguda de l’Imperi Romà va
significar la creació de diferents punts de poder en els seus territoris, tot i
que tan sols en la forma ja que en el fons va seguir predominant el mateix
sistema de govern que havia emprat a les acaballes de l’Imperi, on l’Església
catòlica tenia el poder moral de tots els territoris independentment de qui els
governava, ja que aquests sempre manaven per la gràcia de Deu. Aquesta aliança
va funcionar fins que van aparèixer moviments contraris a l’exclusivitat moral en
poder de l’Església catòlica. Al veure qüestionada la seva autoritat, en el
Concili de Tours de l’any 1163, es va acordar la persecució d’aquestes
desviacions al poder de Roma. Així l’any 1184, el papa Luci III va decretar el “AD ABOLENDAM”, l’obligació de tots els
bisbes de visitar les seves diòcesis i perseguir els heretges. Aquest va ser l’inici
del que desprès seria la INQUISICIÓ, que en els primers temps es va
caracteritzar per ser un instrument per combatre a tots aquells que
s’apartessin de la fe oficial que s’emanava des de Roma, els encarregats de
jutjar els heretges eren els inquisidors i eren nomenats pel Papa.
A Castella els Reis catòlics, amb
el pretext per lluitar contra pràctiques judaïtzants, l’1-11-1478 van obtenir
del papa Sixte IV la butlla “EXIGIT
SINSERES DEVOTIONS AFFECTUS”, quedant constituïda la inquisició en el regne
de Castella, que a més els atorgava competència en el nomenament dels
inquisidors, pràctica única en tots els regnes catòlics. Desprès, per pressions,
Ferran II d’Aragó va aconseguir que el mateix Papa, nomenés l’any 1783 a Tomàs
de Torquemada inquisidor general dels regnes de Castella i Aragó. S’havia creat
el TRIBUNAL DEL SANT OFICI DE LA INQUISICIÓ per tots els territoris dels Reis
Catòlics. Amb poders totals sobre la vida, fortuna i honor de tothom, era més
poderós que el propi estat. Aquests van ser els inicis per eliminar tots els
furts i lleis que eren vigents dins dels seus territoris. Creant les bases per a
la centralització de poders. A més de lluitar contra les heretgies també els va
permetre reprimir qualsevol moviment contrari a les lleis de Castella, sense
que intervingués el Papa, creant així un tribunal que unificava sota el seu
poder els regnes de Castella-Lleó i Catalunya-Aragó. Tant era el seu
absolutisme que l’inquisidor Francisco Peña el 1578 deia: “Debemos recordar que el
propósito principal del juicio y la ejecución no es salvar el alma del acusado,
sinó alcanzar el bien público y dar temor a los otros”. El poder de la
inquisició es basava en les delacions dels sospitosos, fetes per ciutadans de
forma secreta, quedant aquests protegits pel mateix tribunal sense que els acusats
tinguessin mai cap possibilitat de conèixer els seus delators. Així qualsevol
persona podia acusar malèvolament per animadversió o enveja, ja que no havia de
presentar cap prova. Els judicis començaven amb la presumpció de culpabilitat,
així l’acusat havia de demostrar que era innocent davant del tribunal. El
veredicte en la majoria dels judicis era de culpabilitat, tot i que es podia
apel·lar al Consell de la Suprema Inquisició, procuraven que ningú apel·les,
com tampoc que es pugues apel·lar al Papa de Roma que tenia Delegació
Apostòlica. Felip II va promulgar una llei per impedir que cap condemnat pogués
apel·lar al Papa. La inquisició espanyola, amb els seus poders il·limitats va
continuar funcionant fins l’any 1813 que les Corts de Cadis van aprovar la seva
dissolució, encara que Ferran VII el 1814 la va tornar a reinstaurar. Finalment
l’any 1834, es va abolir definitivament. Va estar vigent durant 356 anys, va
ser la darrera que es va abolir.
En aquest moment ens trobem en
ple segle XXI, els membres del tribunal han jutjat i condemnat als acusats del
procés, seguint unes pautes quasi inquisitorials, ells no havien de demostrar
res, tota vegada que els acusats partien del fet de ser culpables i havien de
demostrar que no ho eren. Tant ha estat així que els consideren tan seus que no
poden permetre que en cap moment s’escapin del seu absolut control, encara que
per aconseguir-ho s’hagin de extralimitar en les mateixes lleis que tan diuen
que defensen. Els inquisidors també tenien tanta obsessió en el que defensaven
que el que menys els importava era la veritat, el que perseguien era la
confiscació dels bens i l’eliminació de qualsevol persona que pugues pensar diferent
o qüestionar el que l’autoritat havia decretat. La seva actual paranoia arriba
fins l’extrem d’amenaçar a funcionaris per fets que encara no han succeït, això
sí, de manera subtil i sense donar la cara obertament, sabent que els que
pretenen no és correcte, tot i així els pot més l’ànsia de revenja que
l’ordenança de la llei.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada