PANDÈMIA & CONTROL

                                                     PANDÈMIA   &  CONTROL

Acabo de llegir que, aprofitant les raons sanitàries i alarmistes produïdes per aquesta pandèmia del Coronavirus-19, l’estat podrà monitoritzar totes les ubicacions de les persones a través dels mòbils per saber en tot moment on estem i qui tenim prop nostre per tal de poder avançar-se en cas de contaminació i així poder aïllar aquestes persones en risc d’estar contagiades. Aquesta mesura i d’acord amb els raonaments especificats, hom pensa que és una decisió correcta i adequada; la pregunta és si aquesta mesura quedarà per sempre o tan sols s’aplicarà mentre duri aquest estat d’excepció, ja que si ha de durar per sempre ens trobem en un moment que a les autoritats ja no els caldrà preguntar-nos res, fent aquest seguiment podran saber on som o amb qui estem i, fins i tot, qui sap si també podran escoltar el que diem. Aquesta notícia va ser desmentida al cap d’unes hores i es va dir que havia estat un “BULO”, si més no, i encara que hagués estat un “BULO”, em va fer pensar una mica en el fet que de sempre qui ostenta el poder, els caps d’estat, de país, nació o imperi, la seva primera i gran preocupació ha estat tenir el control “espiritual” i total dels seus súbdits, per dirigir-los cap a un pensament únic, el seu.

Això ha estat sempre així al llarg de la història i s’ha produït en qualsevol civilització de totes les que en tenim constància. En tot estat hi ha una classe dominant, composta per molt pocs, i una classe treballadora i explotada, formada per tota la resta de persones. (Ja es troba en  els temps dels faraons, perses, grecs. A les dinasties xineses. En l’imperi romà. Fins a les cultures precolombines... etc. En èpoques més recents és a les conquestes i expansions dels estats europeus fins l’actualitat). El seu poder s’ha fonamentat en tres eixos bàsics: el diví, per crear-se la dimensió espiritual per exercir el control moral que dona legitimitat totes les lleis i ordres que s’han de complir. L’econòmic, que controla tots els mitjans de producció i els seus productors. I les forces armades, disciplinades i poderoses. Aconseguien controlar aquests tres eixos en estar rodejats de fidels disciplinats, servils i amb manca absoluta de crítica, que eren els encarregats de sotmetre i fer complir les lleis a la resta, fos com fos. El cap visible era l’amo i senyor, no tan sols dels territoris, sinó de tot el que hi havia en ells, incloses les persones, que no eren més que servents. En aquests temps l’economia es basava en l’agricultura i ramaderia, les persones vivien molt disperses quasi sense contacte entre elles, fet que els impossibilitava per poder exercir la força necessària per reivindicar millores en les seves vides, se sentien vulnerables i això els generava un sentiment de por que els impedia fer qualsevol reclamació.

Aquest sistema feudal i aristocràtic es va mantenir fins l’arribada de la primera revolució industrial, quan la necessitat de molta mà d’obra, va motivar l’èxode d’aquestes persones del món rural cap a la industria. El que va començar sent un traspàs dels treballadors del camp cap a les fàbriques va ocasionar una transformació de la societat ràpida, amplia i profunda en tots els nivells. Les poblacions on s’havien establert aquestes industries es van transformar en ciutats, construint habitatges que van poblar-se amb tots aquests treballadors i creant-se una nova classe social que es va denominar obrera. Van aparèixer també els capitalistes i els burgesos. Tot plegat va significar el triomf dels industrials i els homes de negocis sobre la noblesa i l’aristocràcia, que va haver de reinventar-se per adaptar-se als nous temps.

També, en teoria, van desaparèixer els costums feudals. Tot i que les vides dels primers obrers en aquells inicis de transformació van ser molt dures, les normes eren imposades pels amos de les fàbriques, amb llargues jornades de més de 14 hores i els set dies de la setmana, sense cap dret i en unes condicions pèssimes, tot a canvi d’un petit jornal que tan sols els permetia viure amuntegats en edificis sense cap comoditat ni mesura d’higiene. Aquest fet d’estar junts, però, els va permetre adquirir consciència de classe i començar a reivindicar millores laborals i socials, aconseguides quasi sempre a base de protestes i vagues, algunes brutalment reprimides. Millores que s’anirien aconseguint ja als començaments del segle XX. Va desaparèixer la imatge del bon obrer,  la d’aquell que acceptava el que l’empresari li oferia i estava satisfet.

Va ser entrant en la segona revolució industrial a principis del segle XX que als EEUU, per tal d’evitar aquestes vagues que feien endarrerir el treball en cadena, van sorgir els primers test de personalitat, amb l’excusa que pretenien oferir als treballadors els llocs que millor s’ajustaven a les seves capacitats. Per tal d’aconseguir-ho, des de les escoles es farien uns exercicis als alumnes, que desprès un equip d’experts avaluava per determinar seves capacitats, aptituds o preferències. S’afirmava que totes les persones naixien amb unes qualitats innates. Amb els tests intentarien esbrinar quines eren aquestes qualitats, donant tot seguit a cadascú els coneixements necessaris en consonància amb aquestes qualitats, que resultarien molt ben assimilades i obtindrien com a resultat actituds sempre positives. Amb això s’aconseguiria fer desaparèixer la conflictivitat laboral, tornant a la imatge del bon obrer.

Aquesta va ser –una més!- la forma de pretendre saber com són les persones per tal d’obtenir obediència servil sense que es notes manipulació i, al mateix temps, anul·lant tota veu contrària a les normes de qui mana i dirigeix.

Amb el temps va haver-hi un altre pas per controlar la població, aquest va venir de la mà de la inseguretat. Tots ens volem sentir segurs per anar pel carrer sense que ens assaltin, que quan arribem de nou a casa la trobem com l’hem deixat sense que ens l’hagin robat. Aquest el gran dilema, ja que si es demana a l’estat més seguretat, aquest respon que d’acord però a canvi de perdre part de la nostre llibertat. Es tracta d’exercir el control amb la por, la gran disjuntiva entre seguretat i llibertat. D’aquí ve que s’instal·len càmeres de vigilància per tot arreu, que són les que vetllaran per la nostra seguretat, però que també, en tot moment, transformen la nostre vida de privada a pública i així poden fer un seguiment dels llocs, els temps i amb qui s’ha estat. L’estat no ho fa per controlar-nos, sinó per protegir-nos. Això diuen.

Amb l’esdevenir tecnològic semblava que els test havien passat de moda. Ara els mitjans de pagament  electrònics ofereixen molta informació de les persones i es pot saber què comprem, com gastem, on ho fem, amb quina regularitat, els nostres contactes, quins gustos tenim i quasi com pensem si miren els espectacles i llibres que paguem, que ens donen cultura i opinió.

Finalment, torno a enllaçar amb el que comentava a l’inici, tots serem objectes d’una manipulació i no ens en donem compte. Les xarxes són un regal per al poder que decideix, a partir de les dades que proporcionen els mòbils, com manipular les persones. Detectaran patrons de comportament i preferències, i ens intentaran transformar per imposar un pensament dominant i únic. Tot ho faran per evitar que la nostra opinió personal esdevingui opinió pública, perdent així la consciencia de classe davant d’un estat que serà qui crearà uns polítics i una opinió pública sense ànima, regulant-se per regles i normes unidireccionals.

Estem en una pandèmia de dimensions globals que ens fa sentir vulnerables i ens crea un sentiment de por que pot modificar la nostre escala de valors. Hi haurà, de nou, una crisis que incrementarà els desocupats, que serà necessari tenir el control sobre ells i internet donarà molt d’entreteniment per tal que no pensin en fer política ni creïn problemes.

Per acabar una reflexió de l’obra Compon Sense (Sentit comú), de Thomas Paine  que va escriure l’any 1774: “Quan patim o som sotmesos per un govern a les mateixes misèries que podríem esperar trobar en un país sense govern, les nostres calamitats augmenten pensant que nosaltres mateixos proveïm els mitjans que ens fan patir”.