ASPERGER, UNA MANERA DE SER.

                                              ASPERGER, UNA MANERA DE SER.

Quan una persona confon els colors es diu que és DALTÒNIC, és una alteració genètica que pot no ser hereditària i que no té cura ni tractament; no obstant, tothom ho entén i així se l’accepta. No deixa de ser una patologia que és visible, tangible, quantificable i que no dóna cap dubte a qui la té que ho té. Ara bé, quan una persona té un altre tipus de alteració no genètica sinó congènita i/o ambiental que, a diferència del daltonisme, no es tan visible ni tan tangible i molt difícilment quantificable, aquesta persona es pot sentir incompresa i, al mateix temps, notar a faltar el seu espai natural per ser acceptada a la societat. Un “espai relacional” per tal que aquestes persones puguin mostrar-se tal i com són, sense que l’entorn els discrimini com éssers que no encaixen en la “normalitat social”. Més encara quan ells no són sabedors del fet que tenen aquesta patologia.

Aquesta podria ser la introducció per explicar que en el nostre ambient social hi ha un col·lectiu de persones que tenen alteracions congènites i/o ambientals invisibles, molt difícils de detectar i més de tractar, són les de relació i comportament i no són tangibles. Un d’aquests trastorns ha estat identificat com a síndrome d’ASPERGER i es tracta d’un trastorn neurobiològic que està classificat dins dels trastorns de l’espectre autista. Aquest trastorns afecten en gran manera la interacció social recíproca, la comunicació verbal i la no verbal. Segons com, poden manifestar una resistència a acceptar el canvi, inflexibilitat en la pensada, així com posseir camps d’interès estrets i absorbents. Poden mostrar una manca d’empatia i dificultat en comprendre els pensaments i sentiments de les altres persones.

La primera persona que el va identificar aquest trastorn va ser Johann Asperger, metge austríac (1906-1980), pediatra, investigador i psiquiatre, va participar en treballs d’investigació per a l’Alemanya nazi, allí va analitzar les ments de centenars de nens i va descobrir que alguns tenien unes habilitats intel·lectuals superiors, tot i que també tenien uns comportaments de relació més limitats i això els podia representar més un problema que una qualitat. Els seus treballs van quedar oblidats fins que van ser rescatats per la investigadora anglesa Lorna Wing l’any 1980, quan Asperger ja havia mort, llavors es va donar el seu nom a aquest trastorn de comportament. Per això aquesta patologia, definida com a tal, és molt recent i encara queda molt recorregut per arribar a conclusions determinants.

Actualment es creu que la causa es deu a anormalitats cerebrals durant el desenvolupament fetal, aquestes afecten el cablejat de l’estructura cerebral per desprès afectar els circuits neuronals que controlen el pensament i el comportament. No s’hi ha identificat cap gen específic que es pugui heretar.

Les persones amb l’espectre ASPERGER solen tenir altes capacitats intel·lectuals i una memòria brillant però que solen centrar en una sola activitat i quan en parlen l’expliquen com a erudits sense ser-ho. Al mateix temps tenen manca de reciprocitat social i emocional, com també dificultat per interpretar els senyals socials i comprendre els pensaments i sentiments d’altres persones, aquesta manca d’empatia els arriba a provocar rabietes emocionals, de manera que aquests trastorns del neurocomportament els fa ser distants i introvertits, aquests aspectes característics, com el DALTONISME, no tenen cura perquè no són una malaltia. S’han d’entendre i s’ha d’acceptar que és una manera de ser.