FOSCOR TOTAL

                                              FOSCOR  TOTAL

És l'infinit, no hi ha res, estic en el no res, la foscor més complerta i el silenci més absolut m'envolten.

Vaig o vinc d'algun lloc?, estic quiet i immòbil o tot al contrari?, m'és impossible de saber-ho sense punts de referència, cap mostra animada ni inanimada, ni senyal de vida. Puc estar flotant o estar esclafat.

Què sóc?, on sóc?, puc ser un esperit?, existeixo?, estic mort?, em veuen?, com em veuré?, com seré?.

Quant porto així?, aquí hi ha temps?, quin dilema, quantes preguntes i si em faig preguntes, vol dir que encara existeixo i no estic mort? És per tornar-me boig, però si estic mort, em puc tornar boig?.

Aquesta foscor, aquest silenci, aquest no notar res, aquesta ingravidesa, aquest buit que m'envolta. És l'esclat del buit absolut!. No obstant, estic en pau, no noto res de mi mateix, com si fos esperit enmig d'aquest buit fosc i situat en la foscor buida.

De sobte un suau i imperceptible so sembla que trenqui aquest silenci absolut i em penetri, són els primers sons que crec escoltar.

Com pot ser!, si estic mort puc escoltar?.

Em concentro, paro atenció, i res, ni els batecs del meu cor, ni la pròpia respiració, silenci i foscor. Això és estar mort!.

Un altre cop, de nou, em sembla sentir un petit remor llunyà, molt llunyà, serà o és la necessitat de voler sentir i escoltar. No, aquest cop és diferent de l'anterior, ara es va fent més intens. Sí, ho puc distingir, semblen passes, de qui o de què?, i què volen? Voldria amagar-me, però no sé què sóc, puc amagar-me enmig de la foscor? Puc amagar-me si no sé si existeixo?, ni tan sols sé si tinc forma física, tangible, igual sóc com l'aire, sense part material i aquestes passes em travessen. Ha desaparegut aquesta il·lusió o era real?.

Ara de nou i sembla que m'envolten, tot és fosc, em veuen? Crec que s'han aturat prop meu, sento el que poden ser veus, no sé el que diuen, no entenc res, i de nou el silenci enmig de la foscor de sempre. Hauran desaparegut com sers espirituals? M’hauran vist? Torna de nou aquesta sensació de No existir, en que el temps deixa de tenir sentit, és indeterminat.

Ara sí, de nou soroll al meu voltant, em veuen? Jo ho segueixo veient tot fosc, no hi ha res al meu voltant, tot és negra nit, i si sóc dins d’un altre animal i poc a poc m'està consumint? Què queda de mi? No puc veure res, no em puc moure, no sento res de mi. De nou les veus estranyes, no entenc què parlen, però sí, estic segur, són veus!, i... n'hi han varies, semblen molt llunyanes, surten d’entre la foscor, sento que estan al meu voltant.

Oh!! Ara sembla que veig una mica de claror, molt poca i..., al mateix temps, molta més de com estava fa uns instants. Distingeixo al meu voltant coses verdes que es mouen, seran cucs? Què volen de mi?. De sobte, com si fossin déus, han creat llum, veig essers d'aspecte humà ... de color verd!, tot difuminat, seran persones?. Vull parlar, cridar i no puc, em vull moure i m'és impossible, estic agarrotat, sense voluntat, però conscient.

No sé què em passa i perdo aquesta claror i torno de nou a la foscor i el silenci.... ara amb més angoixa, amb més neguit. Estaré viu? Per què em volen? Sóc jo encara o el meu esperit... Ja no hi sóc... Perdo la consciència...

En record dels 17 dies que va passar en coma el meu fill David.